Espanya és una via morta de la qual cal sortir, perquè no ens porta enlloc

El sociòleg i escriptor Salvador Cardús creu que Espanya és, cada vegada més, una via morta per a les aspiracions polítiques, socials, econòmiques i culturals dels catalans. Per això, considera, en un article a l’Avui, que cal sortir-ne, perquè no ens porta enlloc. Cardús compadeix “els que encara esperen trobar una via d’encaix de Catalunya a Espanya amb l’esperança que pugui arribar a satisfer la dignitat nacional del nostre país, perquè cada dia hi ha proves més contundents de la inviabilitat d’aquell projecte. A hores d’ara, no conec ningú que tingui un projecte de relació que no sigui anar aguantant”.

Històricament, “els intents d’implorar als espanyols que ens en deixessin ser sense haver de renunciar a les pròpies aspiracions nacionals, és a dir, que entenguessin Espanya com una nació de nacions, o una confederació d’Estats, o un Estat plurinacional, o una federació asimètrica de nacions i regions, en definitiva, que fossin capaços d’afegir un plural al seu projecte polític per convertir Espanya en les Espanyes, han estat un fracàs rere l’altre”.

Segons Cardús, qui digui que la Constitució deixa obertes totes les possibilitats “menteix”, ja que “l’únic que garanteix la Constitució és que pugui anar tancant segons sigui la voluntat d’un Estat consubstancialment unitarista”. Cardús creu que “a Espanya, sempre hi acabem fent el passarell”: “Pujol va sobreviure vint-i-tres anys, fent de la necessitat virtut, i sabent que si obria el meló de la reforma la reculada seria d’una gran magnitud. L’optimisme ingenu de Maragall va fer que hi deixés la pell com a president. ERC va perdre la innocència, també a la Moncloa, en quatre escenes de sofà de Zapatero a Carod. Mas arrossega el llast d’un pacte que mai no es complirà. I Montilla, en la intimitat, ja deu tenir inconfessables esgarrifances independentistes”.

Aquesta setmana, diu Cardús, les evidències que Espanya és una via morta per als catalans s’han acumulat: “La Vanguardia, diari gens sospitós de vel·leïtats independentistes, especulava sobre la possibilitat que el Tribunal Constitucional no reconegués el caràcter “nacional” que dóna l’Estatut a l’him­ne, la bandera i l’Onze de Setembre. D’altra ban­­da, ens assabentàvem que les ONG estrictament ca­talanes no podran optar als recursos del 0,7 per cent de l’IRPF”. Però, segons Cardús, “la nova jugada és perfecta per completar un procés annexionista que avança imparable per terra, mar i aire”. D’altra banda, es pregunta el següent: “Algú podria imaginar una Constitució que menystingués uns símbols nacionals que considerés propis? Algú podria entendre que un govern forcés la desnaturalització de la seva societat civil si no és perquè no la considerava pròpia? Algú s’imagina Brussel·les discutint a França la llengua obligatòria de les seves escoles? Què fa la diferència?”. La resposta és, segons el sociòleg, elemental: “tenir una Constitució pròpia, que les fronteres de l’Estat es corresponguin amb les de la societat civil i no al revés i que cap llengua no s’utilitzi per dividir el país o anorrear la pròpia cultura”.

És per tot plegat que conclou el següent: “Si no fos per l’espanyolització mental que naturalitza –i fa invisible– un sistema de dominació injust i indigne, les provocacions permanents de l’Espanya unionista haurien desvetllat, totes soles, la consciència adormida de molts catalans. Si no fos per la xarxa d’interessos que ofereix oportunitats als qui renuncien a la seva condició nacional, la causa espanyola tindria els dies comptats. Si no fos per sentimentalitats difícils de racionalitzar, a hores d’ara serien una gran majoria els qui s’haurien adonat que Espanya és una via morta de la qual cal sortir, perquè no ens porta enlloc”.

Salvador Cardús
Tribuna.cat