PLANA PERSONAL DE JAUME MASSANÉS I PAPELL

29 d’agost 2007

Segueix la manipulació

En un article del Diari de Sant Cugat l'alcalde de Sant Cugat Lluis Recoder ha fet unes declaracions, referents a la sentència del TSJC que obliga a tornar les contribucions especials als veïns de Mira-sol Sud - Valldoreix, que són impròpies del seu càrrec i demostren una vegada mes els seus dots de manipulador:

Diu "Es farà el mes beneficiós per a les arques municipals".
Senyor Recoder la seva obligació és fer allò que la justícia indiqui i punt ¡¡

Diu "Aquesta decisió judicial és perjudicial per als interessos del conjunt del municipi, perqué això retarda els plans de ciutat"
Senyor Recoder aixo te un nom: manipulació i xantatge. Vostè intenta enfrontar als ciutadans i això és impropi d'un alcalde "100% de tota la ciutadania".
Quan es publiqui l'increment de l'IBI per al pròxim any també dirà que és culpa d'uns veïns insolidaris de La Floresta i Mira-sol ?
No ho dubti, lo millor per els interessos de la ciutat es tindra polítics que no siguin prepotents i professionals capacitats per gestionar els projectes de la ciutat.
Els diners dels contribuents es gasten moltes vegades en obres mal fetes, que es fan i es desfan, en projectes innecessaris per a la "seva ciutat", en un manteniment que no satisfà ningú, gastant diners de tots els contribuents en tants i tants recursos i contrarecursos pel treball mal fet, etc. etc.
Si vol fem la llista ¡¡

Tot això és per desviar l'atenció sobre el nucli de la resolució judicial:

Les contribucions es declaren nul·les per l'absència de la llista detallada de les quotes individualitzades que ha d'aportar cada contribuent. Això és un defecte de forma molt greu que atenta a la seguretat jurídica i transparència creant indefensió als propis contribuents.

Senyor Recoder, no creu que el fet d'ocultar aquesta informació, intencionadament o no, pot generar sospites ? Esta disposat a lliurar-la i a repassar-la amb els representants dels veïns ?
S'exigiran responsabilitats a algun dels seus col·laboradors o excol·laboradors ?
Senyor Recoder, per una vegada reconegui els errors i intenti arribar a un acord.


Jaume Massanés i Papell

28 d’agost 2007

Intel·lectuals pròxims a CiU i a ERC creen un fòrum sobiranista

Un grup d'intel·lectuals de l'entorn de CiU i ERC posarà en marxa durant la primera quinzena de setembre el Fòrum pel Dret a Decidir -nom provisional-, un espai de debat i reflexió que pretén obrir un procés que acabi amb la constitució d'un Estat propi a curt termini, segons ha pogut saber l'AVUI. El grup d'opinió està obert a economistes, filòsofs, juristes, escriptors, científics i sociòlegs i el comanden l'escriptor Hèctor López Bofill i el vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) Alfons López Tena. Els dos promotors es reparteixen la feina. Mentre que Bofill -escriptor i impulsor del moviment crític republicà Esquerra Independentista- s'encarrega d'establir els contactes amb l'entorn d'Esquerra, López Tena -membre del CGPJ a proposta de CiU- acaba de lligar els noms convergents. Entre les primeres adhesions ja sondejades i pendents de confirmació hi ha Jaume Renyer, Pilar Dellunde, Ramon Tremosa, Salvador Cardús, Xavier Solano, Xavier Sala i Martín, Elisenda Paluzie, Albert Batalla, Vicent Partal, Isabel Clara Simó i els professors Felip Martí i Joan Ramon Resina. La iniciativa va sorgir a finals de juliol i després del parèntesi estiuenc els promotors han decidit acabar de redactar el manifest aquests dies perquè els signants hi facin aportacions. El text provisional vincula la crisi de les infraestructures a la dependència de Catalunya de l'Estat espanyol i estableix que és el moment d'iniciar un procés que permeti a la societat catalana decidir si vol un Estat propi. També consideren que Catalunya està en crisi i que bona part dels representants polítics no hi "planten cara", aposten per centrar l'agenda a fer pedagogia des de les institucions sobre els dèficits que comporta la dependència política i a internacionalitzar la qüestió catalana. L'objectiu dels impulsors és confegir estudis sobre la viabilitat d'un projecte independentista de manera "immediata". La seva intenció no passa tant per incidir en la vida política diària com per "promoure en la societat civil i els àmbits universitari i intel·lectual" el debat sobiranista. D'aquí que obrin el fòrum a especialistes. Entre avui i demà acabaran de contactar amb la resta d'intel·lectuals.

Diari Avui edició 29 d'agost 2007

"" La força dels oprimits no és avui només la força dels obrers... És la força del poble sencer, que cabalment això vol dir la paraula democràcia... Que la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, els polítics més febles s'afanyaran a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble. ""

Lluis Xirinacs - Fossar de les Moreres 2002

16 d’agost 2007

Ara ens toca a nosaltres (comiat a Xirinacs)











Víctor Alexandre
dijous, 16 agost 2007
Discurs al Fossar de les Moreres en el comiat a Lluís Maria Xirinacs:
El passat 13 d'agost, a Girona, unes quantes persones ens vam reunir per fer un acte en record de Lluís Maria Xirinacs. Va ser un acte petit, improvisat en tres hores, però molt emotiu, que es va tancar amb l'himne nacional de Catalunya. En acabar, un senyor va llançar una pregunta a l'aire. Va dir: "Creieu que servirà d'alguna cosa la mort de Xirinacs? Creieu que els polítics reaccionaran i faran que aquest país faci un tomb?". De fet, eren les mateixes preguntes que es fa molta gent. I, ves per on, l'acudit del dia 14 del diari El Punt les responia de manera molt gràfica, com correspon a un acudit. Es veia un polític assegut al seu despatx, presumiblement el president de Catalunya, i, davant seu, un presumible conseller que, mostrant-li un text que deia "Xirinacs. Testament polític", li preguntava: "Què fem amb això?" I el presumible president contestava: "Passar pàgina".

Explico això perquè em sembla que és un reflex d'allò que pensem molts catalans sobre quin serà el comportament del nostre govern. És la conclusió lògica després de sentir les declaracions de diversos polítics o el que n'han dit determinats mitjans de comunicació. Ara resulta que en Xirinacs només era "un símbol de la lluita antifranquista", un home gran que el pas del temps havia convertit en un foll sense cap connexió amb la realitat. N'hi ha, fins i tot, que aquests dies l'han qualificat de malalt mental, de ser algú que ja no hi tocava i que deia coses mancades de sentit. És una ignomínia, certament. Però, ben mirat, la ignomínia no ens ha d'afectar, perquè és filla de la impotència. La ignomínia no és res més que la constatació pública de les greus limitacions intel·lectuals del denigrador i la demostració explícita de la gegantina superioritat moral de l'ignominiat.
És en aquest sentit que les darreres paraules de Lluís Maria Xirinacs són la resposta a tots aquells que, des del poder o des de les tribunes d'opinió, han fet de la claudicació de Catalunya una norma d'obligat compliment. Tan cec és el seu egoisme, tan cínica és la seva deserció, que són incapaços de percebre el galdós paper que els reserva la història.
Hi ha persones que necessiten desacreditar Xirinacs -ridiculitzar-lo, si cal-, perquè ell era justament la seva antítesi. Són tots aquells que ja fa molt de temps que han trobat en la subordinació a Espanya o a França una manera de satisfer els seus interessos personals o de partit, són tots aquells que diuen que l'autoderminació és una collonada o que troben que el nom d'Espanya es diu massa poc a TV3 o que afirmen que els drets històrics de Catalunya no existeixen o que voten a Madrid al costat del Partit Popular en contra de la unitat de la llengua catalana o que ens demanaven el sí a l'Estatut per convertir-nos en còmplices d'un frau històric. Ves per on, el col·lapse recent de les infraestructures del país ha posat en evidència fins a quin punt som una colònia espoliada per Espanya amb el consentiment, ja sigui per ideologia o per covardia, de la nostra classe política. És la mateixa classe política, amb tota la seva cort de creadors d'opinió, que ens vol amansits, claudicants i sotmesos com ells; és la mateixa classe política que ens diu que ara no és el moment de parlar d'independència perquè hi ha coses més importants. I quines són aquestes coses tan importants que no tenen res a veure amb la independència? Els escons, potser? Els càrrecs, la jerarquia dels partits, la vanitat personal? Ens diran que primer calen els vots, ens diran que primer cal que la gent voti opcions independentistes perquè la plena sobirania del poble català pugui ser una realitat. Però no és veritat. És només una excusa per justificar l'immobilisme. És la classe política la que té l'obligació de conscienciar aquest país de la magnitud de l'espoli a què es veu sotmès des de fa tres segles, és la classe política la que té l'obligació d'explicar que tots els problemes que té plantejats actualment la nació catalana -tots- són conseqüència directa de la seva subordinació a un altre país. Un polític honest, un polític català que no sigui un espanyolista, té el deure moral de sacsejar la societat del seu país i fer-li saber que ha arribat el moment de dir prou: prou a la submissió, prou a la mediocritat, prou a l'espoli, prou a la mentida, prou a la fatxenderia, prou al racisme contra el poble català.

Lluís Maria Xirinacs parlava de la "traïció dels líders" i, en fer-ho, demostrava la seva generositat. Perquè... de quins líders parlava? On són els líders de Catalunya? Mahatma Gandhi sí que era un líder. L'home que deia "facis el que facis potser no servirà de res, però és important que ho facis" va retornar la llibertat a l'Índia. "Però és un país pobre", pensarà algú. Sí, és veritat. L'Índia és un país pobre, però... i què? Els indis no volien la independència per ser rics, sinó per ser lliures. La llibertat no dóna riquesa, la llibertat dóna dignitat.
És de dignitat que parla Xirinacs quan diu en el seu comiat "amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!".
Són paraules que ens diuen que ara ens toca a nosaltres, són les darreres paraules d'un home que, com a creient que era, només es va agenollar davant de Déu, mai davant d'Espanya. I és que la independència no és cap privilegi, la independència és un dret. I és perquè hi tenim dret que la volem. La volem per poder-nos realitzar com a poble, la volem per poder-nos representar nosaltres mateixos, amb la nostra veu i amb el nostre vot, en el concert de les nacions, la volem per fer la nostra aportació al progrés de la humanitat. No és, per tant, per egoisme, que volem i necessitem ser independents, és per solidaritat. Perquè no és amb l'aeroport de Barajas ni amb les autovies o amb el metro de Madrid que volem ser solidaris, sinó amb els pobles que tenen una esperança de vida de 40 anys, la meitat de la nostra. Volem i necessitem ser independents per alliberar-nos de reis i de reines i de prínceps dropos que viuen a costa nostra; volem i necessitem ser independents per acabar amb la subordinació del nostre Parlament a la voluntat d'un altre Parlament, un Parlament que ni tan sols ens permet parlar en la nostra llengua.
Ens diran radicals, no hi ha dubte. Però ens diran radicals perquè no poden dir-nos res més. És clar que som radicals. Som radicals perquè el contrari de radical és reaccionari. I són reaccionaris, de dretes o d'esquerres, tots aquells que volen que els Països Catalans estiguin sotmesos pels segles dels segles a la voluntat de les seves nacions veïnes. És, en definitiva, perquè som radicalment desacomplexats en la reivindicació dels nostres drets que exigim als nostres polítics que no ens deixin orfes de sigles, que no dimiteixin de la seva catalanitat, que no oblidin que no és amb el seu partit amb qui tenen un compromís sinó amb el seu país. Amb el seu país i amb els qui van donar la vida per ell. Perquè si no és així, si la història no compta per a res i en nom de l'estabilitat hem d'oblidar que vam ser una nació lliure i sobirana, quina comèdia estem fent avui al Fossar de les Moreres? Quin sentit té el manteniment d'aquest indret? Quin sentit tenen els actes institucionals de l'Onze de Setembre? L'ambició és legítima, però el compromís és noble. I entre la legitimitat i la noblesa, crec honestament que cal triar la noblesa. Per això, cal demanar als nostres polítics que entre l'ambició i el compromís triïn el compromís.
S'ha dit que Lluís Maria Xirinacs es va suïcidar. No és cert. Xirinacs no es va llevar la vida, Xirinacs només va escollir el lloc on volia morir, i quan hi va ser va deixar serenament que la vida s'escolés del seu cos. Aquest va ser el seu acte de sobirania, anar a trobar-se amb la mort en lloc d'esperar-la ajagut a l'asfalt o en un llit d'hospital, i aquest és el seu testament vital: dir-nos que som nosaltres, únicament nosaltres, els amos del nostre destí.

13 d’agost 2007

El discurs del 2002

EL DISCURS DEL 2002 Al Fossar de la Diada del 2002, Xirinacs va fer el seu últim míting multitudinari, amb un parlament que resumia el seu ideari. Aquests són uns extractes:




AUTODETERMINACIÓ.
«Independència, sobirania, emancipació, alliberament, autodeterminació; són sinònims i volen dir que fem el que creiem que hem de fer nosaltres. Això és democràcia... Una nació que no és independent, o és infantil o és esclava; per tant, la independència no solament és un dret, sinó que també és un deure.»
CONSTRUCCIÓ NACIONAL.
«Tot aquell que està radicat als Països Catalans i no estima el seu país per damunt d'Espanya, d'Europa o del món... no és digne de viure en un país. Pot tractar-se d'ignorància o de malícia. En el primer cas, s'ha d'esmerçar pedagogia... En el segon cas, se'ls ha de combatre.»
ORGANITZACIÓ.
«Fa 25 anys es va assassinar l'Assemblea de Catalunya. És importantíssim. Era la nostra ETA... una Assemblea de Catalunya orgànica, organitzada, plena de delegacions, plena d'assemblees inferiors... I, cosa mes tràgica encara, fou assassinada per catalans, per tres grups polítics que encara tenen moltes quotes de poder... Companys que van preferir llur escó a tenir un poble organitzat.» «Saludo la joventut de l'esquerra independentista, que actualment està en alça, moltes vegades sense tenir ni pares ni avis de tradició catalana.»
RESISTÈNCIA.
«Em sento amb els peus assentats damunt dels ossos de terroristes, d'aquella gent que va defensar per les armes Catalunya... Els alemanys deien terroristes als maquis que defensaven França, els francesos després en van dir herois... Aquests que estan enterrats aquí són els nostres herois. Si els enemics s'entesten a dir que són terroristes, doncs nosaltres també som terroristes.» «És molt diferent un exèrcit ofensiu que un exèrcit defensiu... Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l'Estat espanyol i amic d'ETA i Batasuna... Estaré orgullós d'anar a la presó, perquè la presó serà el nostre lloc.»
L'ESQUERRA.
«La força dels oprimits no és avui només la força dels obrers... És la força del poble sencer, que cabalment això vol dir la paraula democràcia... Que la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, els polítics més febles s'afanyaran a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble.»

Informa: AVUI I EL PUNT

12 d’agost 2007

Xirinacs, morir pel seu poble: Hem d'anar més lluny de l' avui que ara ens encadena

Lluís Maria Xirinacs i Damians, de 75 anys, s'ha suïcidat en un bosc dels afores de Ripoll, segons han informat els Mossos d'Esquadra. La policia ha trobat una nota en la que afirmava que "en ple ús de les meves facultats marxo perquè vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci. Si em voleu fer feliç no em busqueu. Si algú em troba li prego que, estigui jo com estigui, no vulgui ell pertorbar la meva soledat i el meu silenci. ¡Gràcies!"
L'exsenador també va deixar en el seu despatx de la Fundació Randa un text en el que denunciava que "he viscut esclau 75 anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l'univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. ¡Ella és una mica més lliure perquè jo estic en vosaltres, amics!""


Lluís Maria Xirinacs (1932-2007) ja va intervenir en la caputxinada a finals dels anys 60. Fou un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya al final del franquisme. Senador per Barcelona entre 1977 i 1979, en el procés de la que fou la Constitució Espanyola de 1978, a la qual proposà un conjunt d'esmenes que constituïen un model alternatiu recollit en el seu llibre «Constitució, paquet d'esmenes». L'any 1979 encapçalà una candidatura al Congrés de Diputats per Barcelona sota la coal·lició Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN), tot reivindicant els quatre punts programàtics de la llavors extinta Assemblea de Catalunya. L'any 1980 encapaçalà la candidatura del BEAN per Barcelona en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després del franquisme, sent convertit el BEAN en partit polític.

Candidat al premi Nobel de la pau els anys 1975, 1976 i 1977, destacà per la defensa dels drets humans, les seves vagues de fam i mètodes de protesta no violents, sobretot per la seva manifestació diària davant la presó Model de Barcelona durant un any i nou mesos per reclamar l'amnistia pels presos polítics.

L'any 1974 publicà «L'espectacle obsessiu: diari de presó». L'any 1984 fundà amb Agustí Chalaux i altres persones el Centre d'Estudis Joan Bardina, on desenvolupà l'estudi d'un nou model polític, econòmic i social. Xirinacs abandonà el sacerdoci el 1990. Els darrers anys ha promogut diverses iniciatives polítiques de signe nacionalista.

La seva obra més coneguda és la trilogia de memòries polítiques «La traició dels líders», publicada entre 1993 i 1997, on critica el paper dels polítics postfranquistes durant la Transició. També ha escrit «El Terror la Pau i el Sagrat» (2003).

Als 65 anys va doctorar-se en Filosofia, després d'una brillant carrera de llicenciatura, on va obtenir matrícula d'honor en totes les assignatures. L'11 de setembre de 2002, en el marc d'un acte reivindicatiu celebrat al Fossar de les Moreres de Barcelona, pronuncià un polèmic discurs en el qual declarava: «Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l'estat espanyol i amic d'ETA i de Batasuna».

Aquestes paraules li van valer el processament per part de l'Audiència Nacional que el va condemnar, el març de 2004, a 2 anys de presó i 4 d'inhabilitació. El 17 de desembre de 2002, Lluís Maria Xirinacs havia declarat en defensa seva al Jutjat d’Instrucció núm. 8 de Barcelona: «No crec que sigui delicte fer feina d’historiador (de la qual es pot discrepar): -de descriure una guerra d’alliberament nacional que dura ja quaranta anys, -i de comparar-la amb altres guerres.» A la seva declaració també va dir: «Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya.»

Malgrat hi havia una sentència condemnatòria, de resultes de la qual pesava damunt seu una ordre de recerca i captura, mai no se'l va detenir. Al seus 74 anys, el 25 d'octubre del 2005 a les 11:45 hores, va ser detingut per la Policia Nacional a una comissaria de Ciutat Vella (Barcelona), quan anava a renovar el seu DNI. En ser detingut va exercir l'objecció lingüística en negar-se a signar la seva declaració en castellà. El mateix dia va intentar visitar-lo el seu metge a qui van negar l'assistència. També van negar que el seu germà el pogués visitar la mateixa tarda.

Dos dies més tard, el 27 d'octubre de 2005, va ingressar a la presó Model de Barcelona, per ordre de l'Audiència Nacional, tot i que el mateix dia va ser traslladat al centre penitenciari de Can Brians a Sant Esteve Sesrovires (el Baix Llobregat). Tan bon punt es va conèixer el seu empresonament, diverses persones i col·lectius van reclamar-ne l'alliberament al·legant raons humanitàries per motiu d'edat. La fiscalia va ordenar-ne l'alliberament aquella mateixa tarda.

Font: Vikipèdia