Lluís Maria Xirinacs i Damians, de 75 anys, s'ha suïcidat en un bosc dels afores de Ripoll, segons han informat els Mossos d'Esquadra. La policia ha trobat una nota en la que afirmava que "en ple ús de les meves facultats marxo perquè vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci. Si em voleu fer feliç no em busqueu. Si algú em troba li prego que, estigui jo com estigui, no vulgui ell pertorbar la meva soledat i el meu silenci. ¡Gràcies!" L'exsenador també va deixar en el seu despatx de la Fundació Randa un text en el que denunciava que "he viscut esclau 75 anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta. Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l'univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa. Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. ¡Ella és una mica més lliure perquè jo estic en vosaltres, amics!""
Lluís Maria Xirinacs (1932-2007) ja va intervenir en la caputxinada a finals dels anys 60. Fou un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya al final del franquisme. Senador per Barcelona entre 1977 i 1979, en el procés de la que fou la Constitució Espanyola de 1978, a la qual proposà un conjunt d'esmenes que constituïen un model alternatiu recollit en el seu llibre «Constitució, paquet d'esmenes». L'any 1979 encapçalà una candidatura al Congrés de Diputats per Barcelona sota la coal·lició Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN), tot reivindicant els quatre punts programàtics de la llavors extinta Assemblea de Catalunya. L'any 1980 encapaçalà la candidatura del BEAN per Barcelona en les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després del franquisme, sent convertit el BEAN en partit polític.
Candidat al premi Nobel de la pau els anys 1975, 1976 i 1977, destacà per la defensa dels drets humans, les seves vagues de fam i mètodes de protesta no violents, sobretot per la seva manifestació diària davant la presó Model de Barcelona durant un any i nou mesos per reclamar l'amnistia pels presos polítics.
L'any 1974 publicà «L'espectacle obsessiu: diari de presó». L'any 1984 fundà amb Agustí Chalaux i altres persones el Centre d'Estudis Joan Bardina, on desenvolupà l'estudi d'un nou model polític, econòmic i social. Xirinacs abandonà el sacerdoci el 1990. Els darrers anys ha promogut diverses iniciatives polítiques de signe nacionalista.
La seva obra més coneguda és la trilogia de memòries polítiques «La traició dels líders», publicada entre 1993 i 1997, on critica el paper dels polítics postfranquistes durant la Transició. També ha escrit «El Terror la Pau i el Sagrat» (2003).
Als 65 anys va doctorar-se en Filosofia, després d'una brillant carrera de llicenciatura, on va obtenir matrícula d'honor en totes les assignatures. L'11 de setembre de 2002, en el marc d'un acte reivindicatiu celebrat al Fossar de les Moreres de Barcelona, pronuncià un polèmic discurs en el qual declarava: «Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l'estat espanyol i amic d'ETA i de Batasuna».
Aquestes paraules li van valer el processament per part de l'Audiència Nacional que el va condemnar, el març de 2004, a 2 anys de presó i 4 d'inhabilitació. El 17 de desembre de 2002, Lluís Maria Xirinacs havia declarat en defensa seva al Jutjat d’Instrucció núm. 8 de Barcelona: «No crec que sigui delicte fer feina d’historiador (de la qual es pot discrepar): -de descriure una guerra d’alliberament nacional que dura ja quaranta anys, -i de comparar-la amb altres guerres.» A la seva declaració també va dir: «Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya.»
Malgrat hi havia una sentència condemnatòria, de resultes de la qual pesava damunt seu una ordre de recerca i captura, mai no se'l va detenir. Al seus 74 anys, el 25 d'octubre del 2005 a les 11:45 hores, va ser detingut per la Policia Nacional a una comissaria de Ciutat Vella (Barcelona), quan anava a renovar el seu DNI. En ser detingut va exercir l'objecció lingüística en negar-se a signar la seva declaració en castellà. El mateix dia va intentar visitar-lo el seu metge a qui van negar l'assistència. També van negar que el seu germà el pogués visitar la mateixa tarda.
Dos dies més tard, el 27 d'octubre de 2005, va ingressar a la presó Model de Barcelona, per ordre de l'Audiència Nacional, tot i que el mateix dia va ser traslladat al centre penitenciari de Can Brians a Sant Esteve Sesrovires (el Baix Llobregat). Tan bon punt es va conèixer el seu empresonament, diverses persones i col·lectius van reclamar-ne l'alliberament al·legant raons humanitàries per motiu d'edat. La fiscalia va ordenar-ne l'alliberament aquella mateixa tarda.
Font: Vikipèdia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada