Segon acte de sobirania

Sembla que alguns catalans s’han sorprès pel fet que el PSC, aliant-se amb el Partit Popular, hagi votat en contra de les seleccions nacionals catalanes al Congrés espanyol. No hi veig el motiu, ni tampoc la contradicció. On és la notícia? L’autèntica notícia seria que el PSC hi hagués votat favorablement. Ho seria per la senzilla raó que estem parlant d’un impossible. El PSC no pot anar contra la seva naturalesa, una naturalesa que és al·lèrgica als drets nacionals de Catalunya. N’hi ha prou de donar un cop d’ull al nostre passat més immediat per veure que el PSC vota sempre el mateix que el Partit Popular quan es tracta d’impedir que Catalunya tingui els atributs propis d’una nació. El 6 d’agost de 2005, José Montilla, delegat del PSOE al Principat, ja va ser prou clar en aquest sentit quan va afirmar que “els drets històrics de Catalunya no existeixen”. Vegem-ne la praxi d’aquest pensament: el 9 de febrer de 2006, PSC-PSOE i PP voten en contra de la unitat de la llengua catalana; el 17 de març de 2006, PSC-PSOE i PP voten en contra de la gestió dels ports i dels aeroports catalans; el 18 de setembre de 2007, PSC-PSOE i PP voten en contra de les seleccions nacionals catalanes. Es pot trobar una mostra més explícita d’autoodi?

No és estrany, tanmateix, que la diputada socialista Montse Palma, en veure la samarreta de la selecció catalana a les Corts espanyoles, l’hagi definida com un “espectacle esperpèntic i lamentable”. Montse Palma és una experta en esperpent, el practica cada dia des del centre de l’univers que és Madrid. Ella –contrària als drets històrics, a la unitat de la llengua, a la gestió dels ports i dels aeroports i a la selecció catalana- és un dels 21 socialistes catalans que experimenten un plaer morbós cada cop que les reivindicacions nacionals del nostre país són abatudes al Congrés espanyol. Sap que la seva feina depèn del fet que Catalunya no sigui un país independent i s’hi esmerça cada dia tant com pot per aprofundir en la nostra subordinació. A més, resulta tan extasiant que a Madrid et diguin “Caramba, Montse, tú no pareces catalana”...

Els 21 diputats del PSC a Madrid són el viu retrat de l’hispanoaddicte. L’hispanoaddicte no pot viure sense el pont aeri. Per a ell, anar a Madrid, és molt més que una servitud laboral, és una necessitat vital. Els musulmans viatgen a la Meca, els hispanoaddictes viatgen a Madrid. N’hi ha prou de veure quina cara fan quan tornen a Catalunya i baixen les escaletes de l’avió. Les taules de l’Estatut ribotat per Déu també les van baixar pel mateix lloc.

No sé com ho veu Esquerra Republicana, però tenint en compte que no va ser Catalunya sinó ella qui va lliurar el govern del país a aquesta gent, convindria que demostrés el seu sentit d’Estat aconseguint que la selecció catalana jugués amb una altra selecció nacional en la mateixa data prohibida per Espanya. Com més important sigui el rival i més abrandada l’amenaça espanyola més gran serà la credibilitat d’Esquerra. Del seu primer acte de sobirania -el diàleg amb ETA a la Catalunya Nord- ja en fa massa temps, ara toca el segon.

Victor Alexandre