El 25 d'abril del 1707 va tenir lloc la batalla d'Almansa, una derrota que es va completar amb la caiguda de Barcelona l'11 de setembre del 1714. Els fets són més o menys coneguts. Tanmateix, tres segles després encara no han aconseguit la nostra desaparició com a poble (i val a dir que la intenció en aquest sentit és persistent…).No vull, però, parlar d'història, ni tampoc d'"ells" -com deia Fuster-, sinó de "nosaltres": d'una nació que, en bona lògica, si hom repassa els fets, hauria d'haver desaparegut. Però si bé és cert que som una mena de miracle, si més no en comparació amb la resta de llengües sense estat de l'Europa occidental, també ho és que en algunes parts del nostre territori històric aquesta mateixa llengua (i la nació amb ella) potser viu moments agònics. Alguns en diuen alarmisme, d'aquest advertiment; d'altres no podem evitar de dir en veu alta que el rei va despullat.
Però, en realitat, el que existeix no és una llengua, sinó les persones que la parlen. I una comunitat lingüística perviu en tant que es manté articulada. Aquest és el repte, i "ells" ho saben: per això aquesta obsessió malaltissa de tallar la relació País Valencià - Principat de Catalunya, la columna vertebral dels Països Catalans. El tema de TV3 no és sinó el darrer episodi d'aquesta història. Ara que fa tres-cents anys de tot plegat, paga la pena de no perdre-ho de vista, en un moment d'una certa desorientació: junts tenim alguna possibilitat, en un món en el qual ni tan sols llengües amb estat ho tenen fàcil.
L'altra lliçó d'aquests darrers tres segles és que, qualsevol cosa que ens calga, qualsevol cosa que vulguem l'haurem de fer nosaltres, això que en diuen "el poble" -o, si més no, la part més conscient, activa i amb capacitat de lideratge d'aquest poble-: de les institucions -un àmbit conservador per definició- en podem esperar ben poca cosa, ara com abans. O més exactament, el mateix que sempre: allò que els forcem a fer. I així és com les dones van aconseguir el vot, com els homes ens vam deslliurar de la mili, i com es va acabar aquell Pla Hidrològic. Per exemple.
La cosa, per tant, es redueix a dues consignes: articular la comunitat en tots els àmbits (econòmic, comunicatiu, associatiu…) i saber que tot no està per fer, però que sí que tot és possible. I que, en bona mesura, depèn de nosaltres. Aquesta, si més no, és una base per començar a treballar.
Toni Gisbert
CRITERI - http://www.e-criteri.cat/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada