El catalanisme es lamenta sovint de la facilitat amb què PSOE i PP es posen d'acord en qüestions d'Estat, específicament les que afecten el model d'Estat, i, per contra, la incapacitat dels governs i els partits de casa nostra per fer pinya, i, si convé plantar-se, quan vénen més mal dades. Aquests dies, PSOE i PP lliuren un combat polític a cara de perro a propòsit del cas De Juana i el futur d'Euskadi amb el judici de l'11-M com a teló de fons. Uns es juguen la continuïtat al poder sabent que hi van arribar no per mèrits propis, sinó per una conjuntura terrible: la que els va convertir en els menys dolents davant la mentida d'Estat de l'últim govern Aznar sobre l'autoria dels atemptats jihadistes. I els altres estan instal·lats en un ara o mai sabent que si no guanyen la segona volta de les eleccions de fa tres anys en què han convertit les pròximes trigaran molt a guanyar-ne cap. Ni estalvien munició ni els tremola el pols al crit de i tu més! Ara: si demà els diputats del PSC, de CiU, d'ERC i d'ICV plantegessin una reforma de la Constitució perquè Catalunya pogués triar entre l'autonomia, la lliure associació amb Espanya o la independència, Rubalcaba i Zaplana trigarien dos minuts a posar-se d'acord per tombar-la amb la majoria absolutíssima del PSOE i del PP. Només cal repassar les anades i vingudes sobre l'ús del català al Congrés. PSOE i PP han anat de bracet tota la legislatura en contra de les demandes dels partits catalans, en una qüestió que hauria d'avergonyir un Estat que s'imposa constitucionalment l'obligació de respectar i protegir les llengües diferents del castellà. ¿És que l'article 3.3 de la CE no val per al Congrés, allà on diu que resideix la sobirania popular? ¿O és que només hi resideix la sobirania dels que parlen castellà?
En canvi, Catalunya, essent com és el paradís de la transversalitat, de l'entre tots ho farem tot, del debat polític civilitzat i de la disposició a l'acord, sovint és incapaç de pactar amb si mateixa, el govern, l'oposició, la societat civil, en moments clau. La falta de convicció en les pròpies forces genera una posició d'entrada dèbil (me'n vaig a Madrid a negociar un Estatut i tots sabem que no sabem el que portaré) i això és el que fa impossible anar pel món sense la síndrome de la derrota permanent. En canvi, Madrid té molt clar què negocia i què no. D'entrada, i també de sortida.
D'ara en un any, si no abans, hi haurà eleccions municipals i generals. L'Estatut té un incert futur al Constitucional, i al govern català es dóna per descomptat que no hi haurà avanços en el desplegament fins que no s'aclareixi l'escenari espanyol. ¿Seria molt demanar, mentrestant, un pacte d'Estat català per garantir la viabilitat de l'autogovern, de les infraestructures pendents o d'un model social amb polítiques pròpies, passi el que passi Ebre enllà? Si més no, per quan vingui la ventada...
En canvi, Catalunya, essent com és el paradís de la transversalitat, de l'entre tots ho farem tot, del debat polític civilitzat i de la disposició a l'acord, sovint és incapaç de pactar amb si mateixa, el govern, l'oposició, la societat civil, en moments clau. La falta de convicció en les pròpies forces genera una posició d'entrada dèbil (me'n vaig a Madrid a negociar un Estatut i tots sabem que no sabem el que portaré) i això és el que fa impossible anar pel món sense la síndrome de la derrota permanent. En canvi, Madrid té molt clar què negocia i què no. D'entrada, i també de sortida.
D'ara en un any, si no abans, hi haurà eleccions municipals i generals. L'Estatut té un incert futur al Constitucional, i al govern català es dóna per descomptat que no hi haurà avanços en el desplegament fins que no s'aclareixi l'escenari espanyol. ¿Seria molt demanar, mentrestant, un pacte d'Estat català per garantir la viabilitat de l'autogovern, de les infraestructures pendents o d'un model social amb polítiques pròpies, passi el que passi Ebre enllà? Si més no, per quan vingui la ventada...
Diari AVUI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada