Era la darrera setmana de juny i em trobava a Catalunya. Per això i perquè sempre he pensat que l'exemple val infinitament més que la retòrica, vaig decidir sumar-me als 20.000 participants anònims que l'Acte per la Sobirania pretenia congregar el 27 de juny. Al final, la calor, la platja, les oportunes declaracions de Jordi Pujol o el fatalisme mediterrani van dividir les expectatives per quatre, i del saldo la Guàrdia Urbana encara va restar-ne uns quants milers. Però ni que el còmput s'hagués dividit per deu, la convocatòria hauria estat un èxit pel sol fet de visibilitzar la normalitat del sector social compromès i demostrar, doncs, que la sobirania no és la dèria de quatre radicals. La marxa la formaven grans, joves i menuts, una representació transversal de la classe mitjana nostrada, la que estadísticament i anímicament és el pal de paller d'aquest país desarborat Aquesta mostra del català emprenyat però no resignat demostrava, per a qui tingui ulls i orelles, que les raons d'ahir i d'abans-d'ahir encara valen per avui i si cal valdran per demà. Perquè són les raons de Catalunya.
MENTRE MARXAVA AL COSTAT d'una senyora gran, vaig tenir la sensació de viatjar en el temps, d'haver-ho viscut tot plegat. Freud d'aquesta sensació una mica angoixant en deia "el que és sinistre". Es referia al retorn d'alguna cosa coneguda en circumstàncies que la fan estranya. No, de cap manera comparo les manifestacions èpiques del franquisme, que podien acabar a la jefatura de la Via Laietana, amb una marxa pacífica amb discret rerefons de Mossos a l'aguait. El viatge en el temps tenia altres referències. Primer, la intuïció que allò era sols l'inici, la punta d'iceberg d'un clam que anirà creixent, com creixé l'antifranquisme malgrat la dificultat de mobilitzar la gent per una cosa tan etèria com la democràcia. La democràcia d'aleshores és la llibertat de demà. El conformisme d'aleshores, la indiferència d'avui. I les complicitats d'aleshores, els bastons a les rodes que administracions, partits i mitjans de comunicació posen ara a la voluntat de sortir del forat negre que s'enduu Catalunya cap al buit.
REGISTREM ELS FETS. L'AJUNTAMENT de Barcelona no va autoritzar la marxa. En conseqüència, no es disposà de megafonia i els discursos no arribaren a orelles de tothom. El Telenotícies vespre va dedicar al moviment ciutadà unes brevíssimes imatges privades de context, que desaparegueren l'endemà desplaçades per urgències d'imperiosa actualitat.
AQUEST MINIMALISME INFORMATIU contrastava amb l'amorosida atenció que la nostra dedicà el mateix dia (i l'endemà) a la manifestació de gais, lesbianes i transsexuals, remarcant que amb la importació del Love Parade Barcelona assolia el nivell de Berlín, París, Londres i Nova York. Jo no dubto que el sexe pluricultural i sostenible posi Barcelona a l'alçada d'aquelles capitals, però en lògica estricta em pregunto si un acte de sobirania no acabaria posant Catalunya a l'alçada dels respectius països. I si aquest posar-se nacionalment a l'alçada no seria la millor fórmula per elevar Barcelona al rang de capital.
LA SEGONA REFERÈNCIA DEL MEU viatge en el temps és personal. Mentre marxava em va venir al cap el record del meu avi, l'agost del 1977, dempeus al teatre municipal de Tordera quan La Principal de la Bisbal entonava Els segadors a la cloenda del concert de festa major. Mentre el públic en pes cantava l'himne nacional per primer cop en trenta-vuit anys, jo romania mut a la cadira i en tornar a casa encara vaig rematar: "Què vol aquesta gent, una altra guerra civil?". Era jove i terriblement ignorant, la imatge perfecta del cosmopolita barceloní forjat per la dictadura. I el meu avi va callar. Es un dels darrers records que en tinc, perquè al setembre vaig marxar als Estats Units i ell va morir dos mesos més tard. L'avi Agustí era pacífic, silenciós, d'una discreció absoluta i, n'estic segur, d'una gran vida interior. Mai va parlar de política, ni de la guerra, que no va fer, ni de catalanisme, però tampoc vaig sentir-li mai ni una paraula en castellà, i passats molts anys vaig saber que havia estat d'Esquerra Republicana. Com que aquest partit no es legalitzà fins al 1978, l'avi va morir sense poder tornar a votar els seus. Però va ser a temps de cantar públicament Els segadors.
JO NO L'HAVIA CANTAT MAI, L'HIMNE. Però el 27 de juliol, sumant-me als que ho feien al capdavall del passeig Lluís Companys, vaig entendre, com en una il·luminació, que el seu centre de gravetat emotiva no és la guerra sinó la frase "quan convé seguem cadenes". Catalunya mai ha declarat la guerra a Espanya, Espanya ens l'ha portada sempre a casa. Colpit per la intuïció d'allò que feia posar dempeus el meu avi, em vaig trobar acarat a la pregunta: amb quin dret canten l'himne els diputats del Parlament, el president Montilla, el mateix president Pujol? Vull dir, naturalment, amb quina consciència? Els segadors no és un himne de guerra i menys un himne d'anar fent la viu-viu; és un himne a la independència. Algú dirà que la lletra condiciona el segar cadenes a la conveniència, però em semblaria una lectura abusiva, mare dels ous de la marrada política que entre tots li hem fet fer al país. "Quan convé" no té res a veure amb el peremptori "ara no toca" del president Pujol, ni amb el "mai faré caure Zapatero" del president Montilla, ni amb la pluja fina de Carod. Té a veure amb les necessitats objectives de Catalunya i amb la urgència d'afrontar-les sense deixar marge a la feblesa: "seguem arran, que la palla va cara". I tan cara com va!
L'ACTE PER LA SOBIRANIA QUE LA ciutadania reclama del Parlament no és res menys que el primer cop de falç damunt l'"atada y bien atada" amb què el franquisme primer i el constitucionalisme tot seguit decretaren l'anorreament del país, en continuïtat amb la provocació d'Olivares a la qual respongueren els segadors amb un Corpus de Sang que ara ens podem ben estalviar sense, per això, estalviar en coratge.
A LES PORTES DEL PARLAMENT ENS hi esperaven deu diputats, dos de CiU i vuit d'Esquerra, els únics de l'augusta corporació que es consideraren interpel·lats. Els primers rebutjaren el manifest, al·legant la necessitat de consultar-ne la conveniència amb el partit. Els segons el signaren i se sumaren als crits d'independència, com si allò també fos cosa seva. No ha passat ni una setmana d'aquells crits i aquelles firmes, que el partit de la independència ha fet possible esbravar la majoria catalanista a la configuració del Consell de Garanties Estatutàries. Hi ha qui és capaç de trencar-se un ull per treure'n dos al rival, sense adonar-se que un cec i un borni no poden veure-hi dret, i que ara és hora baixa. Com pensen desplegar cap mena d'ambició estatutària és un misteri.
O ÉS QUE NO CONVÉ QUE EL PAÍS avanci per la via estatutària, i en aquest cas ens posem a l'aguait d'un acte de sobirania que posi en solfa l'Estatut i la Constitució, o és que ho deixen per quan vingui un altre juny.
Joan Ramon Resina / Catedràtic a la Universitat de Stanford (EUA)
Avui.cat
.png)