La solució final per als catalans

“Si el III Reich hagués guanyat la Segona Guerra Mundial, ja s´havia disposat la deportació de població d´origen català –independentment de la seva ideologia-, cap a camps de concentració al nord d´Àfrica, i el posterior repoblament de la terra catalana amb gent vinguda d´altres terres d´Espanya. Com que el destí bèl.lic va imposibilitar complir amb la primera part del projecte genocida dels franquistes, no es va dubtar posteriorment de provocar l´allau migratori bestial que va patir Catalunya durant la dictadura, amb el fi de descohesionar la nació catalana” (Dr. Franz-Berndt Speicher, L´Estel de Mallorca, 1•7•1997).
La Sicherheitsdienst de la Gestapo, l'espionatge de la policia política d'Adolf Hitler, va muntar el 1937 l'operació coneguda com Papers de Salamanca, 200.000 kilos de documents robats als catalans i guardats a l'hospici de nens del carrer Gibraltar del quarter general de Francisco Franco. L'historiador del dictador Paul Preston ha destapat que el coronel de la SS Heinz Jost, condemnat a mort a Nuremberg, va dissenyar aquesta neteja racial d'Espanya.
El violent desacord del tren d'Hendaia amb Hitler ("Franco és pitjor que anar al dentista") no era un poc creïble repartiment d'Àfrica, sinó la solució final dels catalans. El Führer no es va atrevir a deportar-nos com preu de sang del seu aliat per entrar en guerra. Una cosa era fer desaparèixer jueus dispersos del III Reich i una altra, jueus imaginaris a la seva terra. Els crims es fan d'amagat com la sagnant persecució muntada per la Gestapo. Tres milions de catalans, tots, estàvem fitxats. El cunyat Ramón Serrano Sunyer va encarregar a l'amic de la família Marcelino Ulibarri el saqueig. Després presidiria el tribunal de repressió, encarregat de les penes de mort. Només al Camp de la Bota, avui tapat pel Fòrum dels Especuladors, n'hi afusellaren 1.400. Tot el que no s'emportaren fou destruït, com llibres i revistes en català. Però no ho cremaven com a Alemanya, sinó que feien pasta de paper, molt millor negoci. La magnífica Plaça Major de Salamanca està construïda també amb el botí de guerra de la destrucció de Catalunya el 1714.
L'arxiu dissenyat per la Gestapo a Salamanca agafava les 17 (de 50) províncies que lluitaren contra el feixisme. Però els castellans han recuperat els seus documents, com les famílies dels polítics Giner de los Ríos i Azaña. En canvi les famílies Cambó o Rovira i Virgili han rebut la mentida com a resposta. La Comissió de la Dignitat diu en un llibre (Editorial Milenio) que amagar el contingut i elevar un fitxer policial a valor d'arxiu és una jugada deshonesta per guanyar temps i no retornar documents obtinguts per la violència. El primer ministre de cultura postfranquista Ricardo de la Cierva avisava que tornar els Papers de Salamanca als catalans era trencar Espanya, com repeteix José María Aznar: "La propia nación española corre peligro."
El coordinador de la Dignitat Toni Strubell pregunta: "Matthausen i Dachau queden en peu com memòria de l'holocaust. El que no s'entendria fora matenir uns quants jueus als barracons per Unidad de Archivo Judío. Resulta inimaginable que documents robats per nazis a la guerra no hagin estat tornats. Si Salamanca és l'arxiu de la Guerra Civil per què només té documents d'una minoria? Que no va haver-hi Guerra Civil a tot l'Estat? Per què no hi traslladen els enormes fons que hi ha al menys en sis arxius espanyols? Per no parlar de la subvencionadíssima Fundación Francisco Franco. Si el ministre de defensa José Bono acaba de tornar la santa creu ortodoxa espoliada per la División Azul a Rússia, per què no es pot tornar als catalans el que és nostre? En un Estat de dret tots els béns robats són retornats als seus propietaris."
500 intel•lectuals i famosos de tot el món demanen el retorn, com els presidents Mario Soares o Francesco Cossiga. L'hispanista Henry Ettinghausen escriu: "És la perpetuació deliberada d'un acte d'Estat de robatori a mà armada. No fer res no és una decisió neutral sinó mantenir l'oblit col.lectiu i negar-se a posar fi a un dels pocs desastres de la Guerra Civil que encara poden arreglar-se." El PSOE, en mestissatge amb el PSC i depenent d'Esquerra, serà tan culpable com el PP si no torna els papers de la Gestapo a Salamanca, capital de la Guerra Civil i, diuen, capital europea de la cultura.
Josep C. Verges

ICV-EUiA assegura que CiU no té cap credibilitat per 'donar lliçons' a la resta de partits sobre la protecció de Collserola

Els ecosocialistes asseguren que CiU no té cap credibilitat per 'donar lliçons' a la resta de partits sobre la protecció de Collserola i recorda que la federació nacionalista, en l'últim govern de Jordi Pujol, es va oposar a la declaració de la serra com a parc natural.

En resposta a les paraules de l'alcalde i Xavier Trias, que van pressionar la Generalitat perquè aprovés la declaració de parc natural 'de forma immediata', el portaveu ecosocialista, Xavier Boix, ha anunciat que la seva formació no tornarà a 'fer de claca' de Lluís Recoder.
Boix ha advertit del canvi de to que adoptarà ICV-EUiA a partir d'ara i ha anunciat a l'alcalde, Lluís Recoder, que no podrà tornar a comptar amb la formació ecosocialista per 'teatralitzar' el consens sobre la protecció de Torre Negra i Collserola. El portaveu d'Iniciativa ha carregat contra la utilització 'partidista' de la protecció d'aquests espais naturals que, segons diu, està fent l'alcalde i CiU.“No tornarem a fer de claca de Recoder. No tornarem a sortir en rodes de premsa donant suport a les polítiques de l'alcalde. Que no compti amb nosaltres per fer-ne ús partidista.”
En aquest sentit, Boix ha llegit una declaració del diputat de CiU Josep Rull al Parlament, quan el seu grup -que donava suport al govern de la Generalitat- va rebutjar una proposició no de llei d'ICV que proposava, precisament, la declaració de parc natural per a Collserola. El portaveu ecosocialista recorda que és un govern amb la presència d'ICV el que permetrà fer realitat el parc natural i afirma que CiU no té 'cap credibilitat' quan es refereix a la protecció de Collserola.“CiU i Recoder no tenen cap credibilitat per donar lliçons als altres partits. Ells es van oposar a declarar el parc natural el 2003.”
Els ecosocialistes també han exigit al govern municipal que sigui coherent amb la seva postura sobre Torre Negra i impulsi, també a Can Busquets, una requalificació per evitar la urbanització d'aquest sector forestal.

Iniciativa per Catalunya Verds - Sant Cugat del Vallès
Gabinet de Premsa

Sant Cugat del Valles s'ho mereix

DEL POSTRECODERISME A LA UNIÓ DE LES ESQUERRES

El Sr. Recoder ha fet coses positives per Sant Cugat, negar aquesta afirmació no seria ni adequat ni just. Malgrat tot, el model de gestió que ha impulsat l’actual alcalde dóna mostres evidents d’esgotament, alhora que es repeteixen les notícies de desequilibris econòmics, deutes milionaris, urbanisme a mida i pujades d’impostos encobertes. Sant Cugat no ha de ser segon plat per ningú i menys pels polítics que han d’entomar un present complicat i un futur incert.
Gairebé a mig mandat de la majoria absoluta de CiU a Sant Cugat, cal mirar pel futur de la nostra ciutat. Cal plantejar quines poden ser les formes de manteniment de la nostra qualitat de vida, avançar en una ciutat en creixement, compensar la desigualtat territorial, avançar en justícia social i plantejar-nos per què governa aquesta ciutat una força conservadora quan la majoria del seus ciutadans es defineixen d’esquerra o centre-esquerra.
Els partits de l’arc ideològic de l’esquerra, hem patit un complex d’inferioritat respecte a CiU. Qualsevol proposta o crítica nostra ha estat venuda com un intent de desestabilitzar la qualitat de vida santcugatenca i convertir la nostra ciutat en una còpia de determinats barris de l’extraradi metropolità. La demagògia ha fet èxit en aquests missatges.
Hi ha actuacions que han estat signe del govern de CiU: la política de tirar els problemes endavant (algú els arreglarà quan toqui), cercar enemics exteriors per amagar els propis, dividir els partits d’esquerra, accions propagandístiques, llenguatge socialdemòcrata però realitats “Neocon” o el clientelisme són signes d’actuació.
En un moment d’esgotament del model de gestió de CiU, però també de la fragmentació de les propostes dels partits d’esquerres, cal donar un pas endavant en la generació d’una alternativa social i política a l’actual govern i les seves accions.
L’actuació del PSC de Sant Cugat es guiarà per la línia de propiciar les condicions per tal que es pugui generar un canvi polític a la nostra ciutat. Un canvi que ha de ser garantia de desenvolupament de polítiques progressistes i catalanistes, del qual han de ser partícips els partits d’esquerres i també els moviments associatius, culturals o veïnals.
Els propis partits d’esquerres tenen diferents visions. Les recents declaracions del President d’ICV de la nostra ciutat obren vies de diàleg molt positives. Els companys d’ERC també tenen la complicada decisió d’engrandir les diferències o treballar per trobar allò que uneix a polítics i ciutadans progressistes i catalanistes. Hem de mostrar a la ciutadania quin és el nostre joc de coalicions, entenem que és el moment de la clarificació. En aquests moments, cal buscar aquells camins que uneixen aquestes opcions i no cercar les diferències, ja sabeu que accentuar aquestes és molt més fàcil.
I per finalitzar una proposta concreta: Proposem, i oferim tota la nostra col·laboració, a la Fundació Sant Cugat i a la Federació d’Associacions de Veïns l’organització d’una cimera sobre el futur de Sant Cugat des d’una òptica de pacte (en les seves múltiples opcions) de les forces d’esquerres, els seus possibles passos i la implicació del teixit associatiu en aquest procés. Un procés certament complicat, però ningú va dir que seria fàcil.
Ara és el moment de sumar, tendir ponts i accentuar allò que ens uneix: la nostra ciutat.

Ferran Villaseñor
Regidor i primer Secretari del PSC
blog@ferranvillasenor.org

Cap el tercer congrés catalanista

El notari Alfons López Tena impulsa el 3r Congrés Catalanista després que els dos anteriors se celebressin als anys 1880 i 1883. Les dues convocatòries van ser per enfortir la necessitat d’un catalanisme polític enfront del catalanisme cultural. Posteriorment, va tenir lloc també el Memorial de Greuges (1885), les Bases de Manresa (1892), eleccions de 1901i Mancomunitat de Catalunya (1914).

El nou congrés pretén, segons els organitzadors, "analitzar i debatre la via morta en què ha entrat l’autonomia de Catalunya i la necessitat d’avançar cap a l’Estat propi en el si de la Unió Europea". L’àmbit, coordinat per la Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes que presideix el notari i ex-vocal del CGPJ, Alfons López Tena, es posa en funcionament a partir del 9 de març. L’escriptora Patrícia Gabancho és la vicepresidenta del 3r Congrés corresponent a aquest àmbit.

L’àmbit de política del 3r Congrés Catalanista es posa en marxa a partir del 9 de març com un espai d’anàlisi "per constatar la fallida de les vies autonomista i federalista d’inclusió de Catalunya a Espanya, i per aportar solucions pràctiques en el com avancem cap a la consecució d’un Estat propi en el si de la Unió Europea".

Acadèmics i intel·lectuals de distintes universitats: Universitat Pompeu Fabra, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de Barcelona, Universitat Ramon Llull, Universitat Oberta de Catalunya, Universitat de Berkeley, Universitat de Stanford, London School of Economics, Universitat de Princeton, Queen Mary, Universitat de Londres, historiadors i juristes, participen com a ponents de l’àmbit de política.

L’àmbit de política s’organitza d’una banda en sessions presencials en format de conferències, i de l’altra, a través del debat que es generarà a la xarxa (http://blocs.mesvilaweb.com/3ccp) a partir de les ponències dels diferents autors que s’aniran penjant regularment a la pàgina web del Congrés (http://www.congrescatalanista.cat/) cada dilluns i cada dijous, de forma cronològica al temari del Congrés que trobareu en el document adjunt.

AVUI.cat

La manifestació de Brussel.les, una fita històrica

http://www.directe.cat/galeries#204

Dotze mil persones s’han manifestat amb el lema “We Want a Catalan State”. Dues pancartes, una amb el lema en anglès, que portava el consell organitzador de Deumil.cat i representants de les plataformes i entitats que han col·laborat en l’organització de la manifestació, i una amb el lema en català “Volem un Estat Català”, portada pels delegats territorials de Deumil.cat, han encapçalat la gernació de catalans que s’han aplegat a Brussel·les. D’una manera pacífica, reivindicativa i amb un gran civisme, milers de catalans han donat a conèixer al cor d’Europa que volen exercir el dret d’autodeterminació per constituir-se en un Estat propi, membre de la Unió Europea.

Aquesta manifestació representa una fita història en la internacionalització del conflicte polític català. S’ha donat a conèixer internacionalment que a Catalunya hi ha una demanda creixent per exercir el dret d’autodeterminació, davant la situació de blocatge institucional, i d’humiliacions constants a la ciutadania de Catalunya. El fet que ahir a Brussel·les, la Secretària d’Estat dels Estats Units, Hillary Clinton, s’hagués de pronunciar en públic sobre una possible independència de Catalunya, és un fet excepcional, i significa un punt d’inflexió en la internacionalització del conflicte català.

D’altra banda, que en un context de crisi com l’actual, ciutadans autoorganitzats en pocs mesos i partint d’una iniciativa sorgida a internet, hagin pogut aplegar milers de ciutadans a Brussel·les hauria de fer reflexionar la classe política catalana. Tal com hem reclamat en el manifest de la manifestació, cal que l’autodeterminació estigui a la seva agenda, i que formi part de les condicions per fer pactes de govern.

La cloenda de la manifestació presentada per Enric Canela, president de l’associació deumil.cat i Estela Rodriguez, coordinadora a Brussel·les, ha comptat amb actuacions musicals: Albert Bardolet ha tocat al violoncel el Cant dels Ocells de Pau Casals, Susanna Peidró del País Valencià ha cantat a capella l’Albada d’Al Tall, i Gerard Sesé ha interpretat l’himne de la manifestació: “Som deumil”. La delegada territorial de Sant Cugat, Teresa Canas, ha llegit el manifest en català i el delegat territorial d’Euskadi, Toni Strubell ha llegit el manifest en anglès. L’acte s’ha clo amb Els Segadors, cantat pel Consell Organitzador, a l’escenari, i el públic de la manifestació, acompanyats per grallers.

Ràdio Catalunya

Carta al Parlament Europeu

Senyores eurodiputades i senyors eurodiputats,

Els portadors d’aquest escrit som membres del poble català. Representem ara i aquí, d’alguna manera, amb una sola veu, milers de persones que hem vingut expressament a Brussel·les per reafirmar que pertanyem a la societat civil d’un poble europeu que, com a poble distint, aspira a integrar-se plenament i en primera persona, sense mitjancers, a la Unió Europea. Una reafirmació i una aspiració que, tot i ser legítimes, encara no han obtingut el reconeixement institucional que mereixen.

Hem vingut a Brussel·les, capital de la Unió Europea, seguint una trajectòria que vam iniciar ja fa vint-i-set anys. En efecte, una delegació de centenars de persones de la societat civil catalana, el dia 11 d’octubre de 1982, va anar en manifestació pels carrers d’Estrasburg fins a la seu del Parlament Europeu per lliurar-hi un document en què se sol·licitava l’ingrés del poble català a les institucions europees, com a poble europeu distint i amb dret de ser sobirà. Aquest acte tenia lloc quatre anys abans que el Regne d’Espanya fos membre de ple dret de les Comunitats Europees. La delegació catalana, que ja donava proves de la seva vocació europea, va ser rebuda aleshores pel vicepresident del Parlament Europeu, Sr. Pierre Pfimlin. El seu acolliment fou d’una exquisidesa remarcable. Però aquest alt representant del Parlament Europeu, en la seva resposta a l’escrit que se li lliurava després d’haver-ne escoltat atentament la lectura, va deixar entendre que els temps encara no eren gaire madurs per poder pensar que el poble català fos acceptat a les institucions europees com aquella delegació demanava. Tot i així, es comprometia a donar a conèixer a la resta d’eurodiputats el document que se li lliurava.

Ja han passat gairebé tres dècades d’aquella anada a Estrasburg. Des d’aleshores, les Comunitats Europees han anat evolucionant fins a fer emergir l’actual Unió Europea, que ha assumit com a principi i objectiu fonamentals portar a terme al nostre continent el projecte definit d’Unió en la Diversitat entre tots els ciutadans i pobles que la integren. Aquesta definició indica, sens dubte, un pas endavant en el progrés de comprensió del que és veritablement Europa, un mosaic de llengües, cultures i pobles no reduïbles als que són del tot reconeguts avui pels Estats constituïts. Actualment ja són vint-i-set Estats que s’han adherit al projecte de la Unió Europea, amb la particularitat que, entre aquests Estats, vuit encara no existien quan es van fundar les Comunitats Europees, simplement perquè els drets col·lectius dels pobles que els justifiquen no els eren reconeguts com calia.

Des que al nostre continent es va parlar de construir una nova Europa basada en l’aprofundiment constant de la convivència democràtica i de la pau bastida sobre els fonaments del respecte als drets humans individuals i col·lectius, el poble català sempre ha vist aquest projecte com a marc per poder aplicar el seu futur de llibertat. Diversos cops ho ha expressat públicament, sigui en l’àmbit de la societat civil, amb repetides manifestacions populars davant de les institucions europees; sigui en l’àmbit del mateix Parlament Europeu, quan la majoria d’eurodiputats catalans han sol·licitat que la llengua, la cultura i la identitat catalanes fossin respectades i anessin adquirint la categoria d’oficialitat; sigui a escala institucional catalana, la multitud de vegades que la majoria d’elegits ho han sostingut en aprovar propostes que van des de la no-renúncia a exercir el dret a l’autodeterminació fins a la reclamació de poder participar sobiranament en les preses de decisió de la Unió Europea en tot allò que afecti els interessos catalans.

El significat de la vinguda avui a Brussel·les de milers de catalans s’inscriu, doncs, en la dinàmica i les reivindicacions que acabem de recordar. El nostre gest és una prova de perseverança en la defensa dels drets del poble català, però també és un toc d’atenció i crítica davant el fet que polítiques separadores i discriminatòries dels Estats, consentides per les mateixes institucions europees, deixen aquest poble en una situació que no li permet tenir el lloc propi en la construcció de la Unió en la Diversitat. Considerem que únicament serà factible superar les limitacions imposades de forma arbitrària al poble català perquè no esdevingui copartícip, en primera línia, de la construcció de la Unió Europea, sense cap mena de restricció, si aquest poble pot exercir tots els drets col·lectius dels pobles, començant pel dret a l’autodeterminació. Ho afirmem amb la convicció que, tan sols defensant els drets individuals i col·lectius, podem construir la democràcia, la convivència i la pau; la Unió Europea, en definitiva. No demanem res d’extraordinari ni cap privilegi. Exigim, senzillament, fent-nos portaveus dels principis que més bé assenyalen el progrés de la humanitat, ser reconeguts com un poble normal dintre de la Unió Europea i, d’acord amb les pautes establertes per les Nacions Unides, poder-nos organitzar com el poble català decideixi lliurement.

Som conscients que la veu de la societat civil ocupa un lloc diferent del que tenen els representants elegits al Parlament Europeu. I, a la vegada, som conscients també que la nostra veu és no tan sols complementària a la dels representants esmentats, sinó que també és un testimoni del que la gent pensa i expressa més enllà dels àmbits institucionals.

Constatem que el Parlament Europeu, format d’elegits que representen directament la societat en el seu conjunt, es demostra obert per resoldre problemes europeus que van més enllà dels interessos de cada un dels Estats constituïts. Així, per exemple, a fi de promoure el respecte degut als drets dels pobles, ha contribuït a solucionar els problemes de Macedònia i Kosovo amb el seu suport a l’accés d’ambdós a la categoria d’Estats. ¿No podria continuar per aquesta via en el cas del poble català i de tants altres pobles europeus que es troben objectivament en situacions semblants? El Parlament Europeu, si actués en aquest sentit, tindria no solament el suport del poble català, sinó que també s’adequaria més bé a la nova doctrina del dret a l’autodeterminació que les Nacions Unides han potenciat i aprofundit a través de diverses declaracions sobre els drets dels pobles.

Abans de posar punt final a aquest document, volem agrair-vos el vostre acolliment i la vostra atenció. Gosem demanar-vos que us convertiu no tan sols en dipositaris del que us exposem en aquest escrit, sinó també en mediadors efectius a fi que, al més aviat possible, la Unió Europea sigui del tot coherent i fidel, sense cap mena de fissura i discriminació, al seu objectiu de construir la Unió en la Diversitat.

Brussel·les, 5 de març del 2009

Ennom dels Deumil.cat