PLANA PERSONAL DE JAUME MASSANÉS I PAPELL

04 de juliol 2008

'Manifiesto por una lengua común' NO TE DESPERDICI ¡¡


Documento presentado en el Ateneo de Madrid (23/06/08)

Desde hace algunos años hay crecientes razones para preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de todos los ciudadanos españoles. Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural -nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés- sino de una inquietud estrictamente política: se refiere a su papel como lengua principal de comunicación democrática en este país, así como de los derechos educativos y cívicos de quienes la tienen como lengua materna o la eligen con todo derecho como vehículo preferente de expresión, comprensión y comunicación.

Como punto de partida, establezcamos una serie de premisas:

1. Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas y merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido, pero sólo una de ellas es común a todos, oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas -el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen. Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia, aún más si se trata de una lengua de tanto arraigo histórico en todo el país y de tanta vigencia en el mundo entero como el castellano.

2. Son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas. O sea: los ciudadanos que hablan cualquiera de las lenguas cooficiales tienen derecho a recibir educación y ser atendidos por la administración en ella, pero las lenguas no tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse como prioritarias en educación, información, rotulación, instituciones, etc... en detrimento del castellano (y mucho menos se puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»).

3. En las comunidades bilingües es un deseo encomiable aspirar a que todos los ciudadanos lleguen a conocer bien la lengua cooficial, junto a la obligación de conocer la común del país (que también es la común dentro de esa comunidad, no lo olvidemos). Pero tal aspiración puede ser solamente estimulada, no impuesta. Es lógico suponer que siempre habrá muchos ciudadanos que prefieran desarrollar su vida cotidiana y profesional en castellano, conociendo sólo de la lengua autonómica lo suficiente para convivir cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible de las manifestaciones culturales en ella.
Que ciertas autoridades autonómicas anhelen como ideal lograr un máximo techo competencial bilingüe no justifica decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial de educación o de relaciones con la Administración pública. Conviene recordar que este tipo de imposiciones abusivas daña especialmente las posibilidades laborales o sociales de los más desfavorecidos, recortando sus alternativas y su movilidad.

4. Ciertamente, el artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que «las distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección». Nada cabe objetar a esta disposición tan generosa como justa, proclamada para acabar con las prohibiciones y restricciones que padecían esas lenguas. Cumplido sobradamente hoy tal objetivo, sería un fraude constitucional y una auténtica felonía utilizar tal artículo para justificar la discriminación, marginación o minusvaloración de los ciudadanos monolingües en castellano en alguna de las formas antes indicadas.
Por consiguiente los abajo firmantes solicitamos del Parlamento español una normativa legal del rango adecuado (que en su caso puede exigir una modificación constitucional y de algunos estatutos autonómicos) para fijar inequívocamente los siguientes puntos:

1. La lengua castellana es COMUN Y OFICIAL a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles.

2. Todos los ciudadanos que lo deseen tienen DERECHO A SER EDUCADOS en lengua castellana, sea cual fuere su lengua materna. Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva. En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común.

3. En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser ATENDIDO INSTITUCIONALMENTE EN LAS DOS LENGUAS OFICIALES. Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello, no que todo funcionario deba tener tal capacitación. En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela en una o ambas lenguas será discrecional.

4. LA ROTULACION DE LOS EDIFICIOS OFICIALES Y DE LAS VIAS PUBLICAS, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica.

5. LOS REPRESENTANTES POLITICOS, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales.

Firmado por Mario Vargas Llosa, José Antonio Marina, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Carlos Martínez Gorriarán, José Luis Pardo, Alvaro Pombo, Ramón Rodríguez, José Mª Ruiz Soroa, Fernando Savater y Fernando Sosa Wagner.

02 de juliol 2008

Roma versus Barcelona

Aquest pont de Sant Joan me n'he anat a Roma. No hi havia estat mai encara, i val a dir que això dels vols barats és una gran oportunitat per viatjar i conèixer grans ciutats europees. Per aquells als qui els agradi la història, sobretot la història de l'imperi romà i dels primers romans, Roma, és la ciutat. Sens dubte. El turista normalment es fa uns bons farts de caminar amunt i avall, i també d'interactuar amb la gent del país.

Com que fa calor, entres a les botigues a comprar beguda o gelats, quan fas tard o estàs molt i molt cansat agafes un taxi perquè et dugui ràpidament, i així anar fent. Venint de Barcelona, i comparant, podria dir de forma il·lusa que m'han sobtat diverses coses d'aquesta estranya ciutat:

1- Els taxistes de Roma parlen italià!
2- Els immigrants llatinoamericans que treballen als comerços es dirigeixen en italià als clients només entrar.
3- Els comerços regentats per llatinoamericans estaven tots retolats en italià. També, els regentats per italians, per si algú en dubtava.
4- Els conductors d'autobús públic parlen italià.
5- Els restaurants d'arreu tenen les cartes en italià. Alguns a més, a les zones molt turístiques les tenen en anglès i excepcionalment en d'altres idiomes. No he vist a cap turista aixecar-se i marxar d'un restaurant perquè els donen només la carta en italià (els turistes espanyols tampoc, suposo que es fan el càrrec que el fet de viatjar ja té aquestes coses). Ah! i els cambrers tots parlen l'italià, sigui quin sigui el seu color de pell!
6- Tots els productes que he comprat, ja fossin fets a Itàlia o a l'estranger estaven retolats en italià com a mínim.
7- Als restaurants xinesos i comerços xinesos t'atenien en italià. Així igual als locutoris regentats per gent de Bangladesh o d'altres països llunyans.


Conclusions: Itàlia i Roma són ben estranys comparat amb Barcelona. No sé pas com poden viure només en italià, és que són uns provincians!

Aquí a Barcelona som més cosmopolites. Als immigrants els parlem en castellà (sobretot als ucrainians i als romanesos, perquè tant l'Ucrainià com el romanès són molt més semblants al castellà), ja que això del català és pels de casa, pels de tota la vida, que diem.

Els de casa poc que retolem en català, per tant seria una fal·làcia demanar-ho als nouvinguts. Menys fa el nostre govern, que no té el que s'ha de tenir per legislar sobre el tema. No fos cas que algun turista de les espanyes s'ho prengués malament i no tornés mai més.

Als restaurants de les zones turístiques trobar la carta en català és tota una aventura. Només faltaria! per quatre turistes catalanoparlants bilingüitzats que hi ha no val la pena. A més, que amb la crisi hem d'estalviar tinta. I no volem tenir problemes! que carai, els catalans que som molt viatjats ja sabem que cucumber en anglès o concombre en francès és cogombre, que el català sempre ha mirat enfora! Ai! que ho hem de posar en espanyol, que es diu pepino! A veure si marxaran del restaurant i hi perdrem diners!

A Barcelona no cal dir que la majoria de taxistes o de conductors d'autobús ja se't dirigeixen en castellà i només en castellà. A nosaltres ens agrada l'estadística, i aquesta mai falla. Les probabilitats que el client només parli castellà són molt més altes que aquest parli català. Tenim la famosa xifra dels 400 milions de castellanoparlants en front de la trista xifra de 8 milions de catalanoparlants mal comptats. Els números canten.

I com que ens agrada innovar i fer experiments, ara a molts llocs cèntrics de Barcelona els cambrers ja no t'entenen si els parles en català. Pel preu d'un cafè tens l'opció de poder jugar al dicciopinta o fer-te endevinar fent gestos. És clar, que a la majoria de catalans ens agrada de practicar llengües i només per un cafè ja ens hi llencem.

Diuen que pesa un igual un quilo de palla que un quilo de plom. Però jo sempre he dit que pesen més 5 milions de danesosparlants que 8 milions de catalanoparlants. Tot és una qüestió d'Estat.

David Valls és usuari de Racó Català

30 de juny 2008

Qui és qui a la Plataforma pel Dret de Decidir

La Plataforma pel Dret de Decidir va celebrar el passat diumenge, dia 29 de juny, una assemblea al seu local social del carrer Rocafort de Barcelona. En aquesta assemblea van assistir la majoria d'entitats i de socis i sòcies individuals que van fundar la PDD, aviat farà tres anys. En total representaven gairebé dues terceres parts dels socis actuals.

Es van prendre decisions importants des del punt de vista polític i organitzatiu. Des del punt de vista polític es va decidir continuar treballant pel Dret de Decidir, tal i com s'ha fet fins ara i d'acord amb els principis fundacionals de la PDD. Això vol dir que la plataforma, independentment de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya, no sortirà al carrer per defensar la via estatutària, que considera inviable i superada per satisfer les necessitats socials i nacionals del poble de Catalunya.

Ja en el seu moment la PDD va sortir al carrer en contra d'aquest estatut retallat i passat pel ribot i, conseqüentment, no pot ara sortir a defensar-lo, tot i que està d'acord que cap tribunal espanyol té legitimitat per dictaminar en contra o a favor d'un referèndum votat pel poble de Catalunya.

Pel que fa a temes organitzatius la PDD va decidir impugnar l'assemblea del passat dia 15 de juny, celebrada a Girona, de la qual en van sortir uns estatuts i una junta il·legal ja que ni una elecció ni l'altra van complir amb els requisits legals necessaris per poder-se dur a terme.

No s'escapa a ningú que a hores d'ara la PDD està passant per un dels seus pitjors moments des de la seva creació. Aquesta crisi de caràcter polític i organitzatiu s'està gestant des de fa més de sis mesos, va esclatar fa un parell de mesos i es va manifestar clarament en l'assemblea del passat dia 15 a Girona, on es van intentar imposar uns estatuts i una junta, malgrat que tothom sap que no són legals.

Fins i tot alguns mitjans de comunicació han contribuït a mantenir aquesta confusió en divulgar uns noms per qualificar cadascun dels sectors que no responen a la realitat. En realitat l'anomenat sector crític és el que es manté dins de la legalitat, està representat per la majoria de la junta votada en assemblea el mes de febrer del 2007 i manté en el seu sector la major part d'entitats i persones fundadores de la PDD i també manté l'esperit i els objectius fundacionals. Mentre que l'anomenat sector oficialista és el que ha volgut prescindir i foragitar la majoria d'entitats i persones fundadores, tot i que compta amb el suport de la persona més mediàtica i coneguda de la PDD.

Malgrat la crisi sembla que tant una part com l'altra estan disposades a arribar a acords, tot i que fins ara només la junta legal havia fet les passes necessàries per iniciar la negociació. Aquest dijous està previst que s'iniciïn aquests contactes que esperem que siguin fructífers i que permetin que la bona feina feta fins ara per la PDD es pugui continuar.

Carme Forcadell Lluís
Plataforma pel Dret de Decidir


Barcelona, 30 de juny de 2008

29 de juny 2008

La Plataforma pel Dret de Decidir tanca el procés estatutari i es centra en el procés d'autodeterminació.

La Plataforma pel Dret de Decidir ha donat per tancat el procés estatutari i ha decidit centrar tots els seus esforços en el procés d'autodeterminació. A partir d'ara totes les campanyes i tots els actes que es facin tindran com a eix principal l'autodeterminació.

Això s'ha decidit a l'assemblea celebrada avui al local del Ciemen que s'ha desenvolupat amb total normalitat i ha comptat amb una gran assistència: s'han acreditat 92 vots. A l'assemblea del 15 de juny a Girona s'hi van acreditar 156.

També s'ha acordat impugnar els estatuts i la junta que es van votar de manera irregular en l'assemblea del passat dia 15 de juny, tot i que també es continuarà el procés obert de mediació. Tots els acords s'han pres per unanimitat.

Plataforma pel Dret de DecidirBarcelona, 29 de juny de 2008

Per a més informació i/o entrevistes:Carles Garcia (655895868)

El PSC i ICV cedeixen i les columnes de Puig i Cadafalch es restauraran a la seva ubicació original

Al final la tenacitat de la Xarxa d'Entitats dels Països Catalans i la resta d'organitzacions cíviques que reclamaven la restauració de les columnes jòniques de Puig i Cadafalch a la seva ubicació original -a l'escalinata de Montjuïc, darrere la Font Màgica- ha acabat donant resultat.

El bipartit municipal ha acabat cedint, i tot i que el primer tinent d'alcalde, Carles Martí, havia assegurat que la ubicació que ells havien decidit -en un lateral de la muntanya- era ja definitiva, ara han rectificat.

Aquest moviment s'emmarca en les negociacions que PSC i ICV estan manentenint amb Jordi Portabella per tal d'assegurar la collaboració d'ERC amb el govern municipal.

Les Quatre Columnes de Puig i Cadafalch van ser erigides l'any 1919 i simbolitzaven les quatre barres de la senyera. El 1928 van ser enderrocades per ordre de José Antonio Primo de Rivera, precisament per la seva forta càrrega simbòlica.
Tribuna Catalana

28 de juny 2008

Cava en el si de la crosta socialista i a la SER

No tenim prou informació del perquè Antoni Bassas no ha renovat el seu contracte amb la ràdio nacional de Catalunya, però les coses no són les que són, sinó les que semblen. I així hi ha molta gent que es pregunta com pot ser que una Catalunya Ràdio, a la que molts envejen els seus índexs d'audiència, es permeti perdre el seu programa líder, l'estrella de mla seva programació. Qui és l'inconscient que s'atreveix a regalar a Prisa/La SER el lideratge a Catalunya? Té l'imaginari nacional català tants vehicles que es pot permetre perdre un pilot com Antoni Bassas?
Avui, a la SER del carrer Casp i a la seu de Barcelona del PSC "Can Joan Ferran" corre el cava i regna l'alegria.L'objectiu de frivolitzar i desnacionalitzar els informatius de TV3 i Catalunya Ràdio guanyen terreny. Fa temps que aquests s'estan convertint en "asèptics" per uns, "anacionals" per altres, i "espanyols" per a molts. El sector més nacional espanyol del PSC està conduïnt el procés , o si més no, ha fet carambola. Mònica Terribas deixa La nit al dia i Antoni Bassas Els matins de Catalunya Ràdio, dos dels programes amb més imaginari col·lectiu nacional català de la CCMA.

D'altra banda, reconeixem que són dos canvis molt diferents, Mònica Terribas és directora de TV3 i mereix tota la nostra confiança i, a més, esperem que aviat es comenci a notar la seva empremta professional i nacional. Però el què cal preguntar-se ara és què hi té a dir ERC i el seu entorn que tenen la màxima responsabilitat sobre els mitjans audiovisuals públics. De moment asseguren que cal al donar temps a l'equip de Mònica Terribas a TV3 i asseguren que el substitut d'Antoni Bassas a Catalunya Ràdio és un bon professional del mitjà considerat també un patriota català. Esperem que sigui veritat perquè la continua desnacionalització dels informatius dels dos mitjans i els intents de convertir les nostres emissores en eines d'entreteniment asèptiques fa preguntar-nos si el 2014 quedarà un cos nacional de ciutadans i d'opinió que vulguin i desitgin la plena sobirania nacional.

Els mitjans de comunicació al segle XXI són les eines i les armes de l'acció política nacional i el projecte espanyol progressista ho sap i actua sense complexes. I nosaltres mentrestant què fem ? Reaccionarem?

Tribuna Catalana