Anem passant, d’acord?

En la negociació prèvia per arribar a un acord a Catalunya sobre el pacte fiscal, es repeteix un dels tics del debat estatutari: més càlcul partidista que patriotisme. És a dir, tornem a la curiosa mania d’arribar a la taula de negociació havent desqualificat greument les intencions de l’adversari. Com que no hi entenc, de política de partit, em costa distingir si aquesta és una tàctica negociadora que s’ha comprovat que és eficaç i per tant necessaria, o si no passa de ser un comportament rutinari, tan inútil com generador de desconfiança general en els partits i els seus líders. No cal que digui que jo seguiria una estratègia negociadora del tot diferent: em dedicaria a parlar bé de l’adversari, creant expectatives positives entre la ciutadania, de manera que se sentís veritablement forçat a cedir. Però en fi: potser els partits s’adonaran algun dia que els caldria desenvolupar una nova emocionalitat parlamentària, més positiva, més empàtica, amb una mica més d’humor –ara no n’hi ha gens- i, sobretot, amb una retòrica menys previsible.
Ara bé, en descàrrec seu, cal dir que ha de ser difícil fer bona cara quan se sap que l’empresa és inútil. Fa més pena que gràcia que encara diguin que es tracta de l’últim intent, que cal treballar per defensar un model de finançament federal com fan els països civilitzats (Navarro) o que és una gran oportunitat a favor d’Espanya mateix (Mas). Francament: una cosa és guanyar temps amb maniobres de distracció, per buscar suports més amplis per fer el pas definitiu o per impedir-lo, i l’altra és enviar missatges confusionaris, com fan sobretot PSC i CiU.
Sigui com sigui, el cas és que els nostres partits gasten moltes energies per a un escenari que no tan sols és improbable, sinó que ja l’hem deixat enrere. El pacte fiscal era un bon objectiu per a un període postestatutari, però els fets es precipiten i ho deixen tot immediatament arnat, obsolet. Aquesta setmana, escoltava una entrevista d’en Fuentes a en Duran i Lleida, i per les respostes, primer vaig pensar que era un recurs tret d’un calaix, de feia un parell d’anys, i no: era en directe. Però Duran parlava com si no considerés que la sentència del TC sobre l’Estatut ja havia tancat el cicle autonomista, i encara donava una nova oportunitat a Madrid. I llavors troba impossible la independència!
Nosaltres no els esperarem pas. Tenim pressa, molta pressa. O sigui que mentre pacten això de qui tindrà la clau, de si en seran dues amb un sol pany o dos panys amb una clau, nosaltres anem passant. Quan ens atrapin, ja ens trobarem.

Salvador Cardús