S'ha acabat el temps i tenim pressa ¡¡

Ja n'hi ha prou de marejar la perdiu amb l'impossible pacte fiscal, convergents ajudeu-nos per aconseguir la independència i no us deixeu enganyar pels vostres polítics un altre cop  o sereu còmplices de la destrucció de Catalunya.
Visca Catalunya lliure ¡¡¡

L'estaca tomba

                   

L’Estaca ja trontolla i tothom sap que aviat caurà, abans, però, quan arriba el final de la sotmissió, hi ha enrenou. Quan els esclaus s’alliberen, els esclavistes s’exciten: La independència és a tocar dels dits.

Cada dia que passa es fa més evident, per qui no es vulgui enganyar, que el nostre alliberament nacional és molt a prop. És a la cantonada i, com més s’acosta, més nerviosos es posen els enemics del nostre país, ho demostra la seva intolerància.

Una mostra del que dic, la tenim amb el que li ha passat a un amic meu, que viu a la Floresta. Fa menys d’un mes va penjar un símbol de llibertat a casa seva: la nostra ensenya nacional, una senyera ornada amb l’estel de la llibertat. Doncs, la setmana passada, va rebre una nota (que podeu veure al final), naturalment anònima, els covards mai donen la cara, com que no tenen arguments, l’únic que poden i saben fer és amenaçar i coaccionar, és la manera de que tenen aquests “demòcrates” de palesar la seva prepotència intolerant.

Davant l’arma dels covards: amenaces, coaccions, anonimat, tenim per a defensar-nos la força que ens dona l’absoluta convicció de tenir dret i raó, de saber que ara és el nostre temps i que el seu s’acaba. En castellà hi ha una dita: “ladran, luego cabalgamos”. I ara borden com una manada de gossos, això vol dir que anem bé. No es agradable sentir els seus lladrucs contínuament, però ens conforta saber perquè borden i que els hi queda poc per fer de gossos d’atura, ja no som un ramat i quan tenim consciència de poble som imparables.

Visca la llibertat!

Jaume Massanés i Papell

Nota anònima:   

   

ATIENDE GILIPOLLAS ¡¡¡ COMO NO QUITES ESA BANDERA DE ESTUPIDOS INDEPENDENTISTAS, TE LLENARE LA CASA DE PINTURA AMARILLA Y ROJA. QUIERES COMPROBARLO?  PINTURA...PINTURA....PINTURA.... TODO LLENO ¡¡

Anem passant, d’acord?

En la negociació prèvia per arribar a un acord a Catalunya sobre el pacte fiscal, es repeteix un dels tics del debat estatutari: més càlcul partidista que patriotisme. És a dir, tornem a la curiosa mania d’arribar a la taula de negociació havent desqualificat greument les intencions de l’adversari. Com que no hi entenc, de política de partit, em costa distingir si aquesta és una tàctica negociadora que s’ha comprovat que és eficaç i per tant necessaria, o si no passa de ser un comportament rutinari, tan inútil com generador de desconfiança general en els partits i els seus líders. No cal que digui que jo seguiria una estratègia negociadora del tot diferent: em dedicaria a parlar bé de l’adversari, creant expectatives positives entre la ciutadania, de manera que se sentís veritablement forçat a cedir. Però en fi: potser els partits s’adonaran algun dia que els caldria desenvolupar una nova emocionalitat parlamentària, més positiva, més empàtica, amb una mica més d’humor –ara no n’hi ha gens- i, sobretot, amb una retòrica menys previsible.
Ara bé, en descàrrec seu, cal dir que ha de ser difícil fer bona cara quan se sap que l’empresa és inútil. Fa més pena que gràcia que encara diguin que es tracta de l’últim intent, que cal treballar per defensar un model de finançament federal com fan els països civilitzats (Navarro) o que és una gran oportunitat a favor d’Espanya mateix (Mas). Francament: una cosa és guanyar temps amb maniobres de distracció, per buscar suports més amplis per fer el pas definitiu o per impedir-lo, i l’altra és enviar missatges confusionaris, com fan sobretot PSC i CiU.
Sigui com sigui, el cas és que els nostres partits gasten moltes energies per a un escenari que no tan sols és improbable, sinó que ja l’hem deixat enrere. El pacte fiscal era un bon objectiu per a un període postestatutari, però els fets es precipiten i ho deixen tot immediatament arnat, obsolet. Aquesta setmana, escoltava una entrevista d’en Fuentes a en Duran i Lleida, i per les respostes, primer vaig pensar que era un recurs tret d’un calaix, de feia un parell d’anys, i no: era en directe. Però Duran parlava com si no considerés que la sentència del TC sobre l’Estatut ja havia tancat el cicle autonomista, i encara donava una nova oportunitat a Madrid. I llavors troba impossible la independència!
Nosaltres no els esperarem pas. Tenim pressa, molta pressa. O sigui que mentre pacten això de qui tindrà la clau, de si en seran dues amb un sol pany o dos panys amb una clau, nosaltres anem passant. Quan ens atrapin, ja ens trobarem.

Salvador Cardús