"És molt eloqüent que algú que es fa passar per demòcrata arribi a l’extrem de satanitzar les urnes"
Si el PSOE català pogués intuir, només
intuir, el galdós paper que li reserva la història amb relació a la seva
aversió a les llibertats nacionals de Catalunya es dissoldria ara
mateix aclaparat per la vergonya. Però ni ho intueix ni ho vol intuir i,
a ulls clucs, sense cap mena de reflexió, es lliura a una fugida
endavant que serà la seva destrucció. De moment, ja ha estat foragitat
de la major part dels llocs de poder que havia ocupat durant força
temps. Alguns, fins i tot, més enllà d’una generació. I ara, com passa
amb les marques polítiques que ja ningú no compra, es veu obligat a
publicitar-se com a partit renovat –“nou PSC”, en diuen ells– amb el
desig que la societat sigui prou càndida per fer-los confiança. Pensen
que amb una cara nova aquí i una cara nova allà ja n’hi ha prou per
enredar la gent. Però és un frau, perquè la cúpula actual del PSOE de
Catalunya és tan nacionalista espanyola com l’anterior. Només cal veure
com reacciona cada cop que la societat catalana fa un pas, per petit que
sigui, en favor dels seus drets nacionals.
Fixem-nos que en pocs dies de diferència el PSOE de Catalunya ha saltat amb la mateixa virulència que el Partit Popular i Ciudadanos, els seus dos grans socis en aquesta qüestió, en contra de la fi de l’espoliació fiscal que patim i en contra de la llei de consultes. Una llei, per cert, força tèbia i encotillada. En el primer cas, veient-se impotent per rebatre el saqueig que pateix Catalunya per part d’Espanya, així com l’evidència que ara mateix seríem un dels països més pròspers de la Unió Europea si fóssim un Estat, no li queda més remei que qualificar les xifres de mentida i abocar desqualificacions sobre el conseller Andreu Mas-Colell acusant-lo de trampós. No es pot caure més avall, però els socialistes catalans són capaços d’això i de molt més en nom d’Espanya. En aquest sentit, les tradicionals proclames espanyolistes de la portaveu Rocío Martínez Sampere són sempre altament il·lustratives. “No som traïdors”, ha arribat a dir tot demostrant, sense adonar-se’n, que qui té la cua de palla s’encén.
Pel que fa al tema de les consultes, la diputada Laia Bonet, una altra abanderada de l’espanyolitat, ha arribat a dir que són “un instrument de propaganda política al servei del govern i de l’estratègia del pacte fiscal en benefici partidista i en detriment del país”. Déu n’hi do. Sort que d’aquestes barbaritats, com dèiem, en queda constància escrita i el temps s’encarregarà de posar-les en el lloc que els correspon. Tanmateix, és molt eloqüent que algú que es fa passar per demòcrata arribi a l’extrem de satanitzar les urnes. De les urnes, en fugen sempre els amics del pensament únic. Però jo mateix, viatjant per diferents llocs de Catalunya com a portaveu de la Plataforma que va impulsar la consulta per la independència a Sant Cugat, vaig poder comprovar tristament com a la majoria de municipis, llevat d’honroses excepcions, el principal enemic de les consultes no era pas la Falange, sinó el PSOE de Catalunya amb les seves maniobres adverses. No és estrany, per tant, que ara es mostrin tan al·lèrgics al parer de la gent expressat en una papereta i dipositat en una urna. Són els mateixos hipòcrites –i els seus hereus– que el 15 de gener de 1976, asseguts a les primeres files del Palau d’Esports de Montjuïc amb llumins i encenedors flamejants a les mans, assistien al concert de Lluís Llach i cridaven entre aplaudiments: “Llibertat d’expressió! Llibertat d’expressió! Llibertat d’expressió!”
Però bé, a hores d’ara ja no és cap secret que el PSOE de Catalunya és un dels fraus polítics més espectaculars de la nostra història recent. Per això no estranya ningú que, dient-se federalista, sigui tan al·lèrgic al principi més elemental: tenir grup propi al Congrés espanyol.
Víctor Alexandre
Fixem-nos que en pocs dies de diferència el PSOE de Catalunya ha saltat amb la mateixa virulència que el Partit Popular i Ciudadanos, els seus dos grans socis en aquesta qüestió, en contra de la fi de l’espoliació fiscal que patim i en contra de la llei de consultes. Una llei, per cert, força tèbia i encotillada. En el primer cas, veient-se impotent per rebatre el saqueig que pateix Catalunya per part d’Espanya, així com l’evidència que ara mateix seríem un dels països més pròspers de la Unió Europea si fóssim un Estat, no li queda més remei que qualificar les xifres de mentida i abocar desqualificacions sobre el conseller Andreu Mas-Colell acusant-lo de trampós. No es pot caure més avall, però els socialistes catalans són capaços d’això i de molt més en nom d’Espanya. En aquest sentit, les tradicionals proclames espanyolistes de la portaveu Rocío Martínez Sampere són sempre altament il·lustratives. “No som traïdors”, ha arribat a dir tot demostrant, sense adonar-se’n, que qui té la cua de palla s’encén.
Pel que fa al tema de les consultes, la diputada Laia Bonet, una altra abanderada de l’espanyolitat, ha arribat a dir que són “un instrument de propaganda política al servei del govern i de l’estratègia del pacte fiscal en benefici partidista i en detriment del país”. Déu n’hi do. Sort que d’aquestes barbaritats, com dèiem, en queda constància escrita i el temps s’encarregarà de posar-les en el lloc que els correspon. Tanmateix, és molt eloqüent que algú que es fa passar per demòcrata arribi a l’extrem de satanitzar les urnes. De les urnes, en fugen sempre els amics del pensament únic. Però jo mateix, viatjant per diferents llocs de Catalunya com a portaveu de la Plataforma que va impulsar la consulta per la independència a Sant Cugat, vaig poder comprovar tristament com a la majoria de municipis, llevat d’honroses excepcions, el principal enemic de les consultes no era pas la Falange, sinó el PSOE de Catalunya amb les seves maniobres adverses. No és estrany, per tant, que ara es mostrin tan al·lèrgics al parer de la gent expressat en una papereta i dipositat en una urna. Són els mateixos hipòcrites –i els seus hereus– que el 15 de gener de 1976, asseguts a les primeres files del Palau d’Esports de Montjuïc amb llumins i encenedors flamejants a les mans, assistien al concert de Lluís Llach i cridaven entre aplaudiments: “Llibertat d’expressió! Llibertat d’expressió! Llibertat d’expressió!”
Però bé, a hores d’ara ja no és cap secret que el PSOE de Catalunya és un dels fraus polítics més espectaculars de la nostra història recent. Per això no estranya ningú que, dient-se federalista, sigui tan al·lèrgic al principi més elemental: tenir grup propi al Congrés espanyol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada