Defensar el català és cosa de tots (Petits gestos)

Tots sabem que existeixen moltes plataformes i entitats que treballen per la supervivència del català en front dels constants atacs de la caverna espanyola per imposar-nos el castellà.

Ara bé, seria fer una mal servei a la nostra llengua si nosaltres ens quedéssim immòbils esperant que altres facin la part que també ens pertoca com a ciutadans. Podem col·laborar amb les entitats i plataformes corresponents, és evident, però paral·lelament també podem posar el nostre granet de sorra mitjançant petits gestos com els que us explico a continuació:

• Llegir sempre diaris en català; avui n'hi han de tota tendència. Un cop llegit, no tirar-lo a la paperera. És millor deixar-lo al tren, metro, autobús o simplement al bar perquè altres persones   en gaudeixin i s'acostumin a la lectura en català.
• Comprar llibres, fascicles i contes en català. Cada vegada hi ha més oferta i és necessari recolzar els nostres escriptors, cada vegada més reconeguts i valorats. Això farà que les editorials s’animin a publicar-ne més en la nostra estimada llengua.
• Instal·lar en el nostre ordinador programari lliure en català o versions que disposin de la traducció corresponent.
• No tenir cap recança ni vergonya en escriure en català. Tenim eines i tot tipus de cursos, tant presencials com on-line, que ens permeten anar perfeccionant la nostra escriptura. A més, si com hem dit abans ens acostumem a llegir en català, això perfeccionarà encara més la nostra escriptura.
• Si no ens representa un major cost o una pèrdua de qualitat comprar, sempre que es pugui, productes etiquetats en català.
• Quan anem al cinema, prioritzar la versió en català de la pel·lícula que volem veure.
• Treballar dins de les empreses (petites, grans i autònoms) perquè cada vegada hi hagin més documents interns i externs que també estiguin redactats en català.

Aquests són solament uns quants exemples, però estic segur que si hi penseu trobareu en la vostra activitat del dia a dia, o en el vostre entorn, altres petits gestos (contestadors telefònics, targetes de visita, etc.) que podeu aplicar per incrementar l’ús de la nostra llengua.

Si us plau, si ets català, exerceix com a tal ¡¡

Qualsevol nit pot sortir el sol al País Valencià

Som febles, perquè no sabem que som forts

"Els catalans som febles, perquè no sabem que som forts". Aquesta frase la vaig escriure en un dels meus llibres i no he deixat mai de repetir-la en bona part dels actes públics que he fet al llarg dels anys. Ho he fet i ho continuaré fent no sols perquè sintetitza el que penso del meu país, sinó perquè m'agradaria que prenguéssim consciència que la sensació de vulnerabilitat, d'impotència i d'indefensió que sentim és induïda, no pas real. I la moral de derrota que ens caracteritza és conseqüència d'aquesta inducció. Vull dir amb això que el nostre comportament, lluny de reflectir allò que som, reflecteix allò que creiem ser. I com que ens han dit que no som ningú i ens ho hem cregut, tot el que fem o diem està mancat de força i de convicció i ens sentim menyspreats, la qual cosa, com un peix que es mossega la cua, ens genera més frustració.

Ningú no respecta qui no es respecta a si mateix. Ningú no tem que es pugui escapar l'au que desconeix el poder de les seves ales. Hem de tenir present que les queixes d'algú que se sent feble sempre són rebudes com a simples espeternecs per part de qui l'agredeix. Fixem-nos que fins i tot som incapaços d'actuar davant els atacs més insignificants, tant en el pla individual com en el col·lectiu. Carod-Rovira va córrer a demanar perdó per haver suggerit el boicot a la candidatura olímpica de Madrid, Cesc Fàbregas va córrer a demanar perdó per haver dut una estelada a l'esquena en guanyar la Supercopa d'Europa i Raül Romeva va córrer a demanar perdó per haver portat a la Comissió Europea la impunitat amb què el Comitè de Competició espanyol protegeix la violència. I per acabar-ho d'adobar, Tarragona, sense la més mínima autoestima, acaba d'anunciar que dóna suport a Madrid 2020 (!).

Som febles, perquè no sabem que som forts. Estem tan habituats a la resignació que gairebé es diria que ens hi hem acomodat. Ens espanta la bilis espanyola. En el fons som com infants que tremolen quan un adult els retreu alguna cosa: "No ho faré més", diuen, "prometo que no ho faré més". L'última mostra d'aquest comportament l'hem tinguda en el cas de la bandera catalana retirada de la pàgina web en espanyol dels Minnesota Timberwolves, l'equip de Ricky Rubio. Hi apareixien Rubio i el porto-riqueny Barea i, a cada costat, la bandera del seu país d'origen. Ara, arran de les pressions espanyoles, la bandera catalana ha estat substituïda per l'espanyola. Rubio, tanmateix, podia haver dit: "La bandera catalana no es toca, perquè, de la mateixa manera que Barea és porto-riqueny amb passaport americà, jo sóc català amb passaport espanyol". Però no ho ha fet, ha ajupit el cap i ha fet el mateix que Joan Puigcercós quan José Montilla li va dir que pengés la bandera espanyola a Governació. Per tant, una nova claudicació. Fins i tot en un altre continent i en l'àmbit personal.

És una llàstima que tants anys de sotmetiment hagin esborrat les paraules fermesa i dignitat del nostre vocabulari. Si no fos així, ens adonaríem de la immensa feblesa que demostra algú que no suporta la més mínima expressió de la nostra identitat. Algú que viu pendent de nosaltres i que no descansa ensumant com un gos tot allò que fem o deixem de fer. Hi ha home més feble en aquest món que aquell que necessita tancar la dona a casa perquè no deixi de ser seva? Hi ha poble més feble en aquest món que aquell que necessita amagar la identitat d'un altre per reafirmar la seva? Espanya és un poble extremament feble que té pànic a la llibertat de Catalunya. Per això li tanca totes les portes i finestres, perquè sense ella està convençut que no és ningú. Absolutament ningú. Mentre no ens adonem d'això, mentre no ens fixem aquesta idea al cap, els febles serem nosaltres i ells seran els forts. Som febles, perquè no sabem que som forts.

www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat

Dignitat i coratge a Sant Pol

"Diem prou!", un crit de dignitat

Cada dia que passa està agafant més força la iniciativa d'Andreu Bartolomé i Maria Casademunt, propietaris d'un restaurant de Siurana, Priorat, amb deu treballadors, de negar-se a acceptar l'espoliació que pateix Catalunya per part d'Espanya. Farts d'aquesta situació i de la covardia de la classe política, van decidir que a partir d'enguany iniciarien una insubmissió fiscal consistent a pagar els seus impostos de l'IVA i de Societats a un compte corrent de la Generalitat de Catalunya. Ho han expressat amb aquestes paraules:

• "La situació personal -els nostres tres fills en plena infantesa- i la professional -tenim diferents fronts oberts en uns moments ben difícils per al sector, en què no s'hi val a badar- ens ha frenat durant molts mesos. Primer esperàvem que els nostres polítics anessin tots a l'una -miracles a Lorda!-, després vam esperar que fos algú altre qui encengués la metxa. Però res, cada cop pitjor -sanitat, educació, cultura...-, ja no podem acotar més el cap. I aquí no passa res."

• "Ha arribat el moment en què ens adonem que no tenim excusa. Massa avantpassats nostres van jugar-s'hi molt més del que se'ns demana que ens hi juguem nosaltres. Ara tenen més sentit que mai les paraules d'Heribert Barrera: "Tenim pressa, molta pressa!" Ens hi juguem el ser o no ser."

• "Al nostre país tenim molta feina a fer, molt a millorar, però abans ens hem de treure aquest llast que duem des de la transició. La relació amb Espanya ens empobreix, ens desmotiva, ens divideix, ens fa perdre el temps... S'han acabat les reivindicacions folklòriques!"

• "No us demanem un copet a l'espatlla. Us demanem que escolteu què sentiu pel vostre país, i com voleu que sigui el seu futur. I que actueu i que ens ajudeu segons la vostra consciència i valentia. [...] La nostra decisió no té marxa enrere."

Com ha explicat diàfanament el Cercle Català de Negocis, els catalans patim un robatori escandalós de 22.000 milions d'euros anuals que suposa la desaparició del 40% dels impostos recaptats a casa nostra, i això no hi ha cap país que ho pugui resistir. De fet, no es tracta només de no poder-ho resistir, sinó de tenir prou dignitat per no voler-ho consentir. Aquesta és la raó per la qual convé que no pari de créixer el nombre d'empresaris i d'ajuntaments catalans -com ara els de Berga i Arenys de Munt- decidits a fer que els impostos que paguen es quedin a Catalunya en lloc de deixar que se'ls emporti un altre país. I perquè això s'agilitzi, més enllà de l'estimulant i documentada pàgina de diemprou.cat amb milers d'adherits, cal que la Generalitat faciliti les coses a l'empresariat. És molt important que els empresaris insubmisos sàpiguen que poden comptar amb la receptivitat del govern del seu país en aquest sentit. Tal com estan les coses, hauria de ser precisament el govern el més interessat a acabar amb el saqueig espanyol de Catalunya. Al capdavall, les retallades que estem patint són la terrible conseqüència de tot plegat.

I és que estem parlant d'un robatori sense parangó a Europa. Un robatori que està abocant Catalunya al caire de l'abisme amb infraestructures obsoletes i amb una degradació letal en àmbits bàsics, com ara la sanitat, l'ensenyament i tota mena de serveis socials, a més de l'anorreament de la nostra identitat i cultura i de la persecució sistemàtica de la nostra llengua amb la intenció de convertir-la en una andròmina inútil i residual. Espanya, mitjançant l'ús de la força, ens ha fet administrativament espanyols. Però sap que amb aquest extrem no en té prou. Li serveix per espoliar-nos i per enriquir-se amb els nostres recursos, però no li serveix per convertir-nos veritablement en espanyols. Per això s'enfurisma insatisfeta i es converteix en el viu retrat del subjugador que observa desolat com, per més cops que violi la víctima, només en podrà posseir el cos, mai la ment.

www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat

DEFENSAR EL CATALÀ ES COSA DE TOTS (La fidelitat)

Molts cops al dia som testimonis de la submissió lingüística que els catalans tenim davant del castellà quan ens dobleguem sistemàticament de forma automàtica a la llengua de l’interlocutor encara que aquest entengui el català perfectament.

En el fons, cada dia, estem renunciant a la nostra identitat i amaguem el que som.

Es una conseqüència que s’arrossega des de quan vàrem perdre les nostres llibertats, passant per la dura repressió franquista, quan parlar en català era castigat a les escoles o llocs públics, arribant fins i tot a la burla, l’empresonament o la agressió física.

Es evident que aquestes experiències ens van deixar una empremta psicològica molt arrelada que ha produït aquesta submissió actual que ens pot conduir sense cap dubte a la desaparició del català a mig termini.

La solució passa perquè cadascú de nosaltres ens mentalitzem que parlar en català és un dret legítim que tenim, que no passa res, no existeix cap llei ni persona que ens pugui forçar a parlar en una altra llengua.

Començar a incrementar la fidelitat al català no és una feina fàcil, però cada dia podem donar un petit pas i puc assegurar-vos que en poc temps us quedareu sorpresos dels resultats.

Podem començar d’una manera progressiva amb aquelles frases o converses que us resultin més còmodes o quotidianes. Per exemple, quan entreu en un bar: “Un tallat curt de llet, si us plau”.

Si som catalans exercim com a tals amb el cap ben alt, sense complexos ni covardies. Defensar el català es cosa de tots.

Jaume Massanés i Papell
 http://www.radiosantcugat.cat/noticies/opinio/72635.htm?envoi=1&note=5

Monarquia o República, algú té dubtes ?

De quina cohesió parleu ?

Una de les cantarelles més habituals emprades per aigualir l'aspiració a la independència és la d'advertir que podria posar en risc la cohesió social del país. Primer s'accepta amb la boca petita que potser sí que la independència és l'única alternativa possible a la decadència social i a la desaparició nacional dels catalans però, immediatament després, s'assenyala el perill de fragmentació de la societat. Una ruptura que, implícitament, fa al·lusió a uns hipotètics ciutadans que tindrien altres lleialtats nacionals.

ÉS UNA VELLA CANÇÓ. Fa trenta-quatre anys que serveix per justificar un socialisme català de dependència espanyola amb l'excusa de posar fre a les possibles temptacions lerrouxistes. Lamentablement, el PSC, per molt que es defineixi com a "sobirà i autònom del PSOE" en la seva web oficial, més que fer de dic contra el lerrouxisme, hi ha recorregut quan li ha convingut per raons electorals. El trist espectacle d'aquestes setmanes de la candidata del PSC a la secretaria general del PSOE per reduir la seva catalanitat a un mer accent -o accident- irrellevant, ja ho diu tot. Però també és la cançó que canta el sobiranisme indecís, tímid i, sovint, pusil·lànime. És aquest sobiranisme sense confiança ni en el país ni en ell mateix. El sobiranisme del "ja m'agradaria, però no és possible", o el del "no ens deixaran", com si l'exercici de la dignitat nacional necessités permisos.

LA MEVA SOSPITA, TANMATEIX, és que la fragmentació que realment fa por als nostres polítics, la cohesió social que veuen perillar, no és la que diuen, sinó la que resultaria de l'amenaça d'alguns poders fàctics catalans, els principals interessos dels quals estan estretament lligats a Espanya. Ja siguin interessos comercials o empresarials, ja siguin ambicions polítiques o lleialtats nobiliàries, o encara vincles sentimentals -i de mercat- amb la cultura espanyola, el cert és que les resistències d'algunes minories catalanes al projecte independentista són fortes.

DIT SENSE EMBUTS: LA RUPTURA que es produirà en el procés cap a la independència serà entre catalans. D'una banda, els que ens volem emancipar i, de l'altra, alguns poders fàctics, tots ben catalans, però de lleialtat nacional espanyola. De manera que ja és hora de deixar definitivament en pau el pobre votant, considerat en funció del seu lloc de naixement o de la llengua que parla en la intimitat domèstica. És el moment de començar a desemmascarar on resideixen els interessos objectius de l'unionisme que, en benefici propi, renuncia no tan sols a la defensa de la dignitat nacional sinó que posa en risc el benestar i la prosperitat futura de tot el país. I és hora de denunciar els que apel·len a la cohesió social per, farisaicament, dissimular que atien la fragmentació en benefici propi. La principal resistència a la independència, doncs, no és als barris perifèrics de nova o antiga immigració: és al poder que es concentra dalt dels ponts aeris.

SI SEGONS LA DARRERA ENQUESTA d' El Periódico ja som una majoria de prop del 54 per cent de catalans favorables a la independència per només un 32 de contraris, què espera el sobiranisme polític a prendre'n nota? Una dada molt interessant de l'enquesta és el 70 per cent de catalans que, tanmateix, pensen que perdríem el referèndum perquè no saben que ja som de majoria, i que és expressió directa dels temors que observen en els lideratges del sobiranisme. L'independentisme necessita una majoria social encara més àmplia, que només aconseguirà quan tingui el lideratge polític solvent que, amb coratge i sense excuses, assenyali clarament qui és que juga irresponsablement amb la nostra cohesió nacional. 

SALVADOR CARDÚS