M'agradaria que compartissis el meu desig

Avançant cap a l'exercici del Dret de Decidir

El nou ministre “català” va fer empresonar sis persones per haver portat una pancarta que deia “independència”

El nou ministre d’Interior espanyol, Jorge Fernández Diaz, a qui els mitjans de comunicació qualifiquen de “català” sense que ho sigui, va fer empresonar sis independentistes per haver portat una pancarta en la qual es llegia “Independència”. Els fets van passar el 1982, quan l’espanyol Fernández Diaz era governador civil de Barcelona. Els detinguts Carles Castellanos i Ramon Pelegrí van ingressar a la presó de la Model; i les detingudes Blanca i Eva Serra, Teresa Lecha i Mait Carrasco a la presó la Trinitat de Barcelona.

somnoticia.cat

Error històric o traïció

¡Felices Fiestas!'. Aquest és el títol de la col·laboració setmanal  que el cap d’un dels bufets d’advocats més importants de l’Estat, Miquel Roca, fa al diari La Vanguardia on, a l’estil d’un entrenador personal de baix pressupost,  vol fer-nos superar la crisi que patim la majoria de ciutadans, a base de frases boniques.

Ben mirat, i sense ànim de faltar, l’article no diu res, i l’escriu un dels homes amb més responsabilitat en els primers anys de la democràcia, pare de la constitució, portaveu de l’influent 'minoria catalana' a Madrid durant molts anys, i que avui lidera una important empresa amb influencia en molts dels negocis que tenen lloc a l’Estat.

Ho escriu segurament l’home que va fer un dels principals errors de negociació en els inicis de la democràcia a Espanya i que avui, en plena crisi econòmica, ens en ressentim doblement: la renuncia al concert econòmic que defensava el Dr. Trias Fargas. Podem dir que aquesta decisió  s’ha convertit en un dels greus errors de la nostra història. Cal recordar que el portaveu del PNB, que aleshores era Marcos Vizcaya, li va dir que si Catalunya ho demanava en aquell moment, Espanya cediria i li donaria. Ho confirma el mateix  Xabier Arzalluz, president del PNB, en les seves memòries.

Avui no podem tornar enrere. Miquel Roca va deixar la política per fer fortuna, i molta, a la vida privada, lamentablement Catalunya s’ha quedat sense la seva fortuna i pateix avui un espoli fiscal de 22.000 milions d’euros l’any. Segurament molts encara esperem un article, no com el d’avui, sinó un dedicat a explicar aquell error que ens tocarà pagar durant mols anys. 

directe.cat

La crisi excusa recentralitzadora

A Catalunya sempre se li aplica la llei de l’embut. Ho dic en aquests temes, perquè, pel que sembla, el nostre Parlament considera que l’expressió “espoli fiscal” és ofensiva. I no m’agradaria molestar a ningú i menys encara a l’augusta institució on figura que hi rau la representació popular ni que sigui en versió fraccionària. Per tant, en lloc de denunciar l’espoli tributari del qual en som víctimes, optaré per guardar silenci que se m’exigeix i fingiré que és més greu i perjudicial per a la convivència el fet de protestar contra una injustícia permanent que no pas cometre-la: que és el que ens passa quan, des de les més altes instàncies polítiques, se’ns diu que hem de parlar com “the uncle Tom”. Així, doncs, és amb la gorra a les mans i amb actitud reverencial i submisa, que ens hem d’adreçar als qui ens apliquen un excés de solidaritat sempre unidireccional. Les paraules han de ser curosament triades a fi de no ferir la fina sensibilitat dels receptors d’ajuts que, tot comptat i debatut, al final fan que el donant sigui més pobre que el beneficiari i això a perpetuïtat. No per a respondre a una catàstrofe, ni per valor a unes quantitats limitades, tant en la xifra com en el temps, a Alemanya, per exemple, el Tribunal Constitucional ha marcat com a aportació màxima un nivell del 40% del PIB, és a dir, una quantitat dues vegades i mitja a la que s’imposa en detriment de Catalunya. I, a més a més, amb xifres elaborades amb metodologia madrilenya, un procediment que considera la recaptació de la zona de la capital la facturació de qualsevol domiciliació d’una empresa del seu territori. Per exemple, consta com a tributació madrilenya el rebut d’ENDESA que supera a Catalunya el 40% del total, però ho ingressa tot a Madrid, un territori on ves per on no hi té clients.

Tot això ve a tomb perquè l’Espanya centralista, jacobina i radial sempre es recorda de nosaltres a l’hora de passar el ribot de l’Agència Tributària o bé quan, degut a un esforç necessari per al conjunt, se’ns invita a sacrificar-nos per diferents motius (per exemple: Pactes de la Moncloa, Tractat de Maastricht com a via d’entrada a l’euro, etc). Sempre que cal fer grans aportacions les demanem als habituals i, en canvi, quan l’administració central fa inversions en infraestructures se les enduu sistemàticament a altres territoris. Si esmento aquests antecedents és perquè a l’hora de posar en pràctica les mesures d’austeritat que la UE ens dicta, Catalunya serà objecte d’una atenció preferent. I, en casos així, encara que no sigui de bona educació dir les coses pel seu nom sí que caldrà tocar a sometent. Previsiblement, la realitat demostrarà, una vegada més, la falsedat d’aquella frase, em sembla d’en Bono, aquell que va dir que encara no ha nascut espanyol que sigui més que un altre i després de recordar, com sempre fa, que està molt orgullós del seu pare falangista i, finalment, que un militant socialista català i del PSC no pot ser líder del PSOE. Doncs bé, sobre el primer punt li he de recordar que a Extremadura 40 de cada 100 persones que tenen lloc de treball són funcionaris mentre que a Catalunya només en són 9. O que estadísticament hi ha més persones pobres a Catalunya que no pas habitants a Extremadura. O que a Extremadura cada nen té un ordinador i l’odontòleg gratuït i a aquí no. En resum que tal com va escriure Geroge Orwell, tots els éssers vivents van ser creats igual, però n’hi ha que són més igual que els altres.

No cal ser un profeta per a endevinar com amb l’explicació-pretext de la crisi actual ens tocarà rebre. Aquí ja hem començat les retallades mentre Andalusia acaba d’aprovar un pressupost amb partides notablement més altes més altes i clara orientació expansionista. L’Ajuntament de Madrid està endeutat per sobre de 7.000 milions d’euros i, a la futura alcaldessa i dóna de José Maria Aznar, no se l’ha vist ni parpellejar ni fer cara de la més mínima preocupació, atès que, amb els diners dels altres sempre tiren pel dret. O és que el Metro de Madrid no va pagar 90 estacions amb uns fons europeus que Álvarez Cascos va negar al de Barcelona? Resultat: Madrid, 90 estacions construïdes per l’empresa Arpegio i, a Barcelona una estació. Metro a Barajas a un euro i a l’aeroport del Prat taxi a 30 euros. Terminal de Madrid 4.500M d’euros, Barcelona 1.000M d’euros. Port de Barcelona sense Corredor del Mediterrani i sense ampla de via europea.

A part d’aquest tracte discriminatori, ara caldrà estar ben amatents als discursos recentralitzadors basats en les duplicitats administratives atribuïdes als governs autonòmics, tot i que, en la majoria dels casos són culpa del govern central que no s’ha retirat ni ha suprimit els organismes pertinents. En lloc de desaparèixer han seguit existint i creixent en pressupost i personal quan, en realitat, haurien de ser esborrats del mapa. En ulteriors ocasions aniré desgranant exemples flagrants d’obstruccionisme deixant de banda competències de clara pertinença al “ius sol” de cada territori. Tinguem present, sense anar més lluny, que quan la Generalitat estableix unes normes de trànsit, no són de general aplicació, perquè l’administració central fixa, per exemple, límits de velocitat diferents a les vies que per herència rebuda o defecte en el traspàs encara són de titularitat central. Són, doncs, molts els serrells d’un galimaties que provoca la presència dels funcionaris de Madrid i al clara voluntat d’exhibir unes potestats que conserven sense cap justificació ni cap necessitat. Recordem també el ridícul traspàs dels pèssims serveis de Ferrocarrils de Rodalies i com, al final, no incorpora ni vies, ni material rodat, ni estacions, ni catenàries, ni res que s’hi assembli. En plena crisi és, per tant al govern central a qui a la majoria dels casos cal reclamar-li que deixi de vulnerar competències que es van establir amb caràcter d’exclusives, que vol diré excloent, i que no consta enlloc que siguin compartides, coordinades, cooperatives o duplicadores de jurisdiccions i costos. Hi ha una sèrie de departaments que es podrien i caldrien suprimir.

D’entre els molts temes possibles que seguirem reivindicant hi ha, per exemple, la Secretaria d’Estat de Turisme de Madrid que, a cop de diners, reparteix subvencions a empreses com les del nefast Díaz Ferran (Air Cornet, Aerolineas, Viajes Marsans, etc) que ha acabat amb els llibres al jutjat o a programes com a l’Imserso que són la suma destinada a vulnerar dues competències autonòmiques proporcionalment al pes de cadascuna en el turisme total. En cas contrari, el govern central podria actuar amb diners de tots contra les polítiques prioritàries marcades pels governs competents. Aquest pecat original que s’ha comés des del primer dia és pitjor que un crim, és un error. La gran pregunta és per quin motiu no s’han traspassat els paradors de turisme, atès que funcionen molt bé amb la seva central de compres, que deu ser un negoci, oi? O bé per la part catalana de la comissió no ha reclamat mai al Tribunal Constitucional la transparència dels establiments situats al nostre territori i ocupant, en molts casos, edificis monumentals que foren part del patrimoni artístic i arquitectònic del nostre país. L’excusa de la bona gestió del govern de Madrid no és vàlida precisament en temps de crisi i, després de publicar-se que els “paradores” estan en fallida tècnica degut a què els beneficis de l’any passat (24,4M d’euros) enguany s’han convertit en pèrdues de 1,5M. Aquest és el model de gestió privada que paga un lloguer a Turespaña. El resultat del 2008 va ser un 1.008% inferior a les previsions, però entre amics i col•legues no hi ha mai problemes i Paradores ha rebaixat en cànon del lloguer a part de mantenir 4.443 empleats. I ara, per si això fos poc, es vol fer una privatització total. Sense que les autonomies puguin escapar-se dels mobles estil “remordimiento espanyol”, de la gastronomia d’una altra comunitat i posant en mans privades monuments de caràcter històric i cultural. Veiem, doncs, que la duplicació serveix per a fer negocis privats i fer pagar les pèrdues als contribuents.

 Francesc Sanuy
elSingulardigital.cat

La censura espanyola sobre la descoberta d'Amèrica

En Jordi Bilbeny és un historiador que té el costum de dir coses que no agraden a molta gent. Les diu amb arguments, sense estirabots ni desqualificacions de ningú, però tenen tanta força i són tan transcendents que incomoden o irriten molts catalans amb la cua de palla. El rebuig a Bilbeny té arrels diverses, però. N'hi ha que el rebutgen pel seu independentisme desacomplexat i gens submís amb la disciplina de cap partit; n'hi ha d'altres que el menyspreen perquè troben que fer-li cas els obligaria a replantejar-se determinats elements de la nostra història i ui!, ves, quina mandra; i n'hi ha que l'odien perquè se senten qüestionats i posats en evidència com a conformistes i transmissors d'una mentida flagrant que, oficialitzada pel poder, fa segles que ens és imposada com a veritat absoluta.

Però Bilbeny, que és bastant més intel·ligent que molts dels seus detractors, no accepta aquella màxima dels immobilistes segons la qual "La realitat és com és i l'hem d'acceptar, ens agradi o no ens agradi". Ni els passa pel cap, a aquesta gent, que la realitat subordinada als afers humans no ha fet altra cosa que canviar constantment al llarg de la història gràcies a la voluntat d'homes i dones que, com en Bilbeny, s'han negat a combregar amb rodes de molí. I, en aquest sentit, les investigacions sobre l'espanyolització de la descoberta catalana d'Amèrica, per part d'aquest historiador, mostren la manipulació que han sofert tant els fets i les dades com els noms dels protagonistes, alhora que despullen l'ancestral catalanofòbia dels nostres veïns.

Aquests són extractes del seu llibre El dit d'En Colom. Catalunya, l'imperi i la primera colonització americana (1492-1520):

• "El procediment emprat pels censors a fi de canviar els noms dels fills d'En Colom és, doncs, molt senzill de copsar. Si l'Almirall havia tingut un fill a Portugal, aquest no podia ser En Diego, sobre el qual ja es tenia, atesa la seva edat, prou coneixements; però sobretot, perquè -com que sovint els censors han canviat el nom de 'Catalunya' pel de 'Portugal', el de 'rei de Catalunya' pel de 'rei de Portugal' o el de 'catalans' pel de 'portuguesos'-, en viure aquest Jaume [Diego, en espanyol] ja a Catalunya, l'havien de fer viure també a Portugal. I l'única manera de fer concordar els fets era fent-lo néixer, alhora, a Portugal."

• "Tenim, per tant, una visió molt diferent a la que la història oficial ens ha vingut venent d'un Descobridor mig analfabet, fill de teixidors humils, sense cap rang social, allunyat de la mar, de les ciències nàutiques i dels alts afers diplomàtics. Els Colom de Barcelona són polítics, militars, religiosos, humanistes, economistes, cosmògrafs, comerciants, navegants, nobles, cortesans. Exactament els mateixos oficis i títols que tenen tants els parents del Descobridor com ell mateix."

• "En el tercer viatge, fet el 1498, per exemple, anota: 'Fins al golf que jo vaig dir, el qual vaig anomenar de les Perles, són 68 llegües de 4 milles cadascuna, com acostumem a la mar'. És a dir, que per En Colom, comptar amb llegües de 4 milles era un vell costum mariner, que només podia haver adquirit de la ciència nàutica catalana, perquè era l'única que l'emprava."

• "Cal tenir present, d'antuvi, que a ran de la descoberta del Nou Món, els Reis Catòlics li van concedir el càrrec de virrei. Aquest és un títol exclusiu dels Estats de la Monarquia Catalana, que al segle XV era inexistent a Castella. [...] I en Vicens i Vives ha assenyalat que 'ni amb la més absoluta candidesa es poden admetre virreis a la Castella del segle XV'."

En Jordi Bilbeny pertany a aquella mena de persones condemnades a patir el menysteniment dels seus contemporanis i a no veure mai reconeguda la seva tasca, però a les quals el temps acaba fent justícia i valorant en altíssima mesura la noblesa de l'esforç que van realitzar i el llegat que ens han deixat. És la norma no escrita que sovint acompanya els qui dediquen la seva vida a la recerca de la veritat. Llegiu-lo, us enriquireu.

www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat