Moisès Broggi: «ERC ha de fer net»

El doctor Moisès Broggi (Barcelona, 1908) és directe, no tem que les seves paraules incomodin. Tampoc tem les crítiques. Acusa ERC d’haver perjudicat Catalunya pactant el PSC, lamenta els personalismes en l’independentisme i recomana a CiU que es desfaci de Duran i Lleida si vol fer avançar el país.

- Després de la davallada electoral del Parlament i els municipis, ERC es troba immersa en un procés de debat sobre el seu futur, tant pel que fa a les persones com a les estratègies. La propera contesa és a Madrid. En quina direcció a d’anar ERC, al vostre entendre?

- Si vol anar a Madrid a fer política, cosa que no ha fet fins ara, ha de començar a parlar amb franquesa sobre el problema català, i abandonar l’estratègia de l’estira i arronsa teatralitzat amb el PSOE, que només ha generat algunes engrunes imperceptibles per al país. ERC va cometre un greu error aliant-se amb el PSC, un pacte que la va esclavitzar també a Madrid i que ha acabat provocant que la mateixa Esquerra hagi anat contra Catalunya.

- Un partit que es defineix com a independentista va contra Catalunya conscientment?

- Ningú no els va obligar pas a pactar dues legislatures amb el PSC. I quan el PSC va consentir a Madrid que es destrossés l’Estatut, ERC no va trencar el govern a Catalunya ni va fer massa escarafalls. En qualsevol cas, ERC no és independentista. Potser algun dels seus membres ho és, com en Jordi Portabella, però ja veieu el marge de maniobra que té a l’Ajuntament, zero.

- ERC aposta per un independentisme “gradual”. A vós no us convenç, aquesta gradualitat...

- Tinc 103 anys, no puc pas esperar massa! Què en fa de segles, que Catalunya espera pacientment un canvi de mentalitat per part d’Espanya que mai no arriba! De què serveix que ERC digui que és independentista si no ho proclama amb dignitat ni ho defensa?
Què pot fer un partit independentista a les Corts espanyoles, si és que hi ha de ser?
ERC ja no serà la crossa del PSOE, encara que ho vulgui. El millor que pot fer, si és que es vol proclamar independentista, és aprofitar l’altaveu del Congrés espanyol per plantejar cruament el problema català, l’agressió econòmica i nacional que pateix el país. Però sóc força incrèdul davant la hipòtesi que ERC vulgui plantar cara, perquè fins ara no ha demostrat tenir la més mínima intenció de fer aquest camí.

- Abans que ERC pactés amb el PSC, tampoc no era independentista, al vostre entendre?

- Bé, hi havia en Carod-Rovira, que era independentista, però li va mancar savoir faire.
ERC afronta un moment de canvis. Oriol Junqueras dirigirà el partit, i hi ha una pugna per qui encapçalarà les llistes a Madrid. Joan Ridao, l’actual secretari general, es postula, però també hi ha altres noms a les travesses. Penseu que hi ha prou renovació, al partit?
Al marge del canvi de cares que pugui fer ERC, tot i que tant en Junqueras com en Ridao no són precisament renovació, si no hi ha un canvi de rumb radical, quines siguin les cares oficials no tindrà cap importància, perquè el partit s’enfonsarà més. Em costa de creure que en Joan Ridao farà un canvi d’estratègia total a Madrid. Si no ho ha fet en tots aquests anys...

- Precisament, Joan Ridao havia proposat un pacte d’esquerres a Madrid, amb ICV, apostant per l’eix esquerra-dreta i no pas per l’eix nacional, per tal de fer front al PP.

- Amb aquest propòsit segur que no canviarà d’estratègia, el senyor Ridao. A Madrid s’hi ha d’anar amb un front nacional. ERC ha de fer net, no només canviant la foto del cartell electoral. Però en tot cas, els independentistes que no ens n’amaguem hem fer un partit únic, no pot ser que cadascú vagi pel seu compte, fragmentant un sentiment palès a la societat catalana. Per què en Joan Laporta, l’Antoni Strubell i en Joan Carretero van per separat? No té cap sentit.

- Vàreu ser un dels promotors del Manifest 12 d’Abril, en què es demanava la unitat de les forces polítiques nacionalistes per avançar cap a la independència de Catalunya. De moment, no ha estat així. Tenim una classe política no prou compromesa amb el país?

- Contra Catalunya, tots els espanyols sumen, sempre van junts per la seva causa nacional, sense ni una sola escletxa. En canvi, nosaltres som incapaços d’avançar plegats. Hi ha massa personalismes, i en molts casos, unes ganes incontrolables de tocar poder.

- Al manifest, els signants us adreçàveu també a CiU. Des de Madrid, CiU pot fer avançar nacionalment el país si pot condicionar majories?

- No hi tinc esperances, perquè les aspiracions del senyor Duran Lleida passen perquè el facin ministre. Quan en Duran no hi sigui, tot serà més fàcil i CiU, si ho vol, podrà fer avançar més el país.

- És viable un front unitari independentista a Madrid?

- Seria molt desitjable, però caldria deixar de banda els sectarismes que ara regnen a ERC. El front hauria de ser un partit únic, no una suma de partits que es presenten en coalició.

- Amb 103 anys doneu una gran lliçó al país assistint a les manifestacions i implicant-vos directament en tot allò que la societat civil us demana. Vol dir que sou optimistes sobre el futur del país?

- Sí, això s’anirà arreglant, perquè la gent ho sent, és un sentiment popular que ja no es pot aturar.

- Però alguna cosa falla quan el missatge no és codificat pels polítics.

- No ho capten... O potser encara tenen por.

- Por de l’Estat espanyol?

- Sí, però a poc a poc l’aniran perdent. El president Jordi Pujol, després de vint-i-tres anys a la Generalitat, ha acabat dient que és independentista perquè se n’ha adonat que no hi ha cap altra sortida. La llavor està posada, i fructificarà d’aquí uns anys, no molts anys. Quan en Pujol diu que és independentista, és un pas molt important no només per a CiU, que acabarà radicalitzant-se perquè la seva pròpia militància li ho exigirà, sinó per a tot el país. Potser aquest gest del president encara no es valora prou. I també és un pas important que La Vanguardia tingui una edició en català. Són senyals que alguna cosa està canviant. Fa segles que Catalunya malda per la seva dignitat nacional, i ara és un bon moment per dir prou sense por.

- Tot apunta que el PP guanyarà folgadament a Madrid, i durant dues legislatures de suposat federalisme del PSOE, no hem avançat pas. Què ho fa, que sigueu tan optimista?

- Històricament, hi ha hagut l’amenaça de l’exèrcit. Amb la Guerra Civil, tot Espanya es va llançar contra Catalunya, que volia exercir la seva dignitat com a poble. Però aquesta lluita entre la força i la raó ja no té sentit. En acabar la Segona Guerra Mundial, a Europa els imperis es van anar fragmentat i avui tot és un mosaic de petits estats. Ja no hem de tenir por dels tancs. A partir de la segona meitat del segle XX, Europa ha entès les guerres ja no decideixen, mana la raó. I abans o després, s’imposarà la raó en el problema català. Però els nostres polítics, i també els espanyols, sembla que encara es mouen en els esquemes de força. La internacionalització de la causa catalana és, en aquest sentit, fonamental. I quan siguem un estat independent, que Espanya no pateixi, que ja hi farem tractes, però de tu a tu, no com a súbdits.
naciodigital.cat

La justificació del franquisme de Sentís

Confesso que aquests dies, en veure la manera descarada com la classe política i els grans mitjans de comunicació han obviat sense escrúpols el passat franquista de Carlos Sentís, arran de la seva mort, he sentit vergonya del meu país. La mateixa vergonya que sentiria si fos alemany i veiés l'exculpació del passat nazi d'una figura del periodisme nacional per part dels polítics i dels mitjans públics de la meva terra. La diferència, però, és que allò que és impossible a Alemanya és perfectament possible a Catalunya. Si Esquerra, el Partit Socialista i Iniciativa van homenatjar un dirigent feixista com Juan Antonio Samaranch, mà dreta d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat, i Carod-Rovira, en qualitat de vicepresident del govern, el va lloar com a "català universal" -un català universal gràcies al qual es va modificar la Carta Olímpica perquè Catalunya no pugui participar en els Jocs Olímpics-, què no es podia esperar sobre Carlos Sentís.

Aquests dies hem llegit articles i hem escoltat tertulians que s'erigien en advocats defensors del Sentís franquista. "La gent té trajectòries polítiques d'un cantó o d'un altre", deia un orat que es fa dir catalanista sense el més mínim rubor i que es guanya la vida com a altaveu del pensament oficial immobilista i reaccionari. Talment com si haver abraçat aquella ideologia i, per tant, els seus crims, les seves tortures i la destrucció dels drets i de les llibertats democràtiques, fos un fet merament anecdòtic i banal. Arribats aquí, recomano la lectura de l'informe elaborat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils i titulat "La mort de Carlos Sentís als mitjans de comunicació catalans".

"Més endavant va donar suport a Adolfo Suárez", han dit alguns. "I va facilitar l'arribada de Josep Tarradellas", han dit uns altres. Com si una cosa excusés l'altra. Un dia excusaran Franco perquè feia pantans. Carlos Sentís, no hi ha dubte, era un home intel·ligent. I precisament perquè ho era, va fer el mateix que Samaranch: adaptar-se als nous temps. Si el franquisme hagués durat deu anys més tots dos haurien estat franquistes deu anys més. Però tot té un final i calia contemporitzar per poder-se mantenir en l'òrbita del poder. Un poder sempre espanyol i espanyolitzador. I això és el que van fer amb evident fortuna. S'ha de reconèixer, però, que no tot va ser mèrit seu. En un país com Catalunya, mancat d'autoestima i capaç de llepar les sabates dels qui li han trepitjat el cap, no és gens difícil que dels franquistes se'n digui catalanistes.

Però la hipocresia que hi ha darrere d'això esdevé cinisme quan resulta que aquells que reivindiquen la memòria històrica -per no oblidar el passat, diuen- són els mateixos que glosen Samaranch i Sentís. En aquest sentit, va ser especialment patètic el Telenotícies Vespre de TV3 del 19 de juliol justificant descaradament el franquisme de Sentís amb aquesta frase: "Durant la Guerra Civil va lluitar al bàndol franquista per escapar de la situació que llavors es vivia a Catalunya". Vergonyós i escandalós. Prego al lector que la torni a llegir. I per acabar-ho d'adobar, va inserir aquestes cíniques declaracions del mateix Sentís: "No tenies altre remei. Quan hi ha una Guerra Civil, no pots estar en un tercer lloc, has d'estar o amb els uns o amb els altres". I, és clar, Sentís va triar els "altres", s'hi va posar bé i va arribar a dalt de tot. TV3, a més, va tenir la barra de dir que havia cobert com a periodista el judici de Nuremberg sense explicar el paper que hi jugava. Repeteixo: feia temps que no havia vist una manipulació tan escandalosa per part d'una emissora pública en un Estat de dret com la que van fer els serveis informatius de TV3 el dia esmentat. Recomano que les facultats de periodisme recuperin el vídeo a fi d'estudiar els extrems de tendenciositat a què pot arribar una emissora en la seva voluntat de manipular el cervell de l'espectador i saltar-se els principis més bàsics de la veracitat informativa. Tot i així, el lector es pot jugar un pèsol que ni el CAC ni la sessió de Control del Parlament -llevat que ho faci Solidaritat-, reprovaran TV3 per aquest comportament.

I tot això passa a Catalunya, un país on Manuel de Pedrolo no sols no va rebre un comiat oficial digne de tot el que ell havia fet pel país, sinó que el seu independentisme va ser tan descaradament obviat com ho ha estat el franquisme de Sentís. Per això, mentre ell i Samaranch són elevats a la categoria de "catalans universals", Manuel de Pedrolo continua estigmatitzat com a "radical local". Vergonya, senyors vergonya!

www.victoralexandre.cat

Ara, més que mai, independència !!

La Plataforma pel Dret de Decidir ha fet una crida als socis, a les entitats i associacions perquè surtin al carrer el proper 11 de Setembre per commemorar la nostra Diada Nacional. Ara més que mai volem la independència, volem un estat propi que ens permeti encarar el futur amb dignitat. 

Creiem que ha arribat l'hora de treballar sense embuts per la independència i de proclamar que volem un estat propi perquè és l'única solució que té Catalunya si vol sobreviure com a nació diferenciada dins d'Europa.

La Plataforma pel Dret de Decidir us demanem també a vosaltres que us impliqueu, que feu difusió de la nostra crida i que sortiu amb nosaltres al carrer el proper 11 de Setembre.

També us demanem que col·laboreu i participeu en els diferents actes que facin aquests dies als vostres pobles, ciutats o barris per commemorar l'11 de Setembre.

Entre tots i totes ho aconseguirem; només si estem units i treballem plegats ens en sortirem. Ànims i endavant, tenim la independència més a prop que mai.

Prenem el carrer el proper 11 de Setembre!

Barcelona juliol de 2011

La Junta de la PDD

El caganer, l'autèntic símbol de Catalunya

Estic indignat, està de moda, però per raons absolutament diferents de l’aquest moviment que pel que es dedueix de les investigacions del Mossos d’Esquadra, comunicades pel conseller Felip Puig, hi va haver violents entre els integrants del moviment 15-M, cosa que en un primer moment s’havia descartat, ja que el mateix moviment es va desmarcar dels episodis de violència.

El meu motiu d’indignació és pel comportament del Govern en relació a la llengua i els símbols del País. El Govern ha pactat coses amb el PP que no m’agraden. CiU ha pactat, sense cap necessitat, reduir el caràcter polític de les delegacions de la Generalitat a l’exterior i centrar llur gestió a aspectes econòmics i supeditar-se a la representació diplomàtica espanyola. La realitat no sé quina és o, millor, quina serà. Si el que ha fet és dir-li que sí, que molt bé, al PP i per fer després el que vulgui, serà diferent, però tampoc m’agradaria que CiU (o qualsevol altre) no complís la seva paraula.

El Govern està callat, o gairebé, davant de les agressions a la llengua que comet el PP al País Valencià, les Illes i la Franja. Molt prudent, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha reconegut que observa amb “preocupació” la idea del nou govern de l’Aragó d’eliminar el text de la llei de llengües que protegeix el català i l’aragonès com a llengües pròpies d’aquest territori.

El conseller Mascarell tampoc ha reeixit gaire amb el tema del cinema en català. He volgut mirar quants passis de la nova pel·lícula de Harry Potter són en català. Mireu la cartellera i veureu. Una pena. Això sí, grans titulars com si haguéssim fet arribar un coet tripulat a Mart.

Fixeu-vos que cada dia hi ha més anuncis en espanyol a TV3. Em pregunto perquè no s’exigeix que siguin en català? Abans pràcticament no n’havien. Ara en espais de màxima audiència pràcticament són la meitat i alguns a mitges. Una vergonya. No sé si el Govern s’ha plantejat té alguna cosa.

Tot plegat suggereix l’eliminació de la Direcció general de Política Lingüística o la unitat que ha de vetllar per la llengua. Estalviaríem.

Encara més, llegia a Som Notícia que CiU no fa complir la llei de política lingüística al·legant que els infractors no existeixen. Sembla increïble que una Agència del Govern digui per escrit una falsedat. Podeu llegir el document que aporta el digital. Ho he volgut comprovar i a través del Google Maps en 3D he pogut veure el local en el lloc que diu la denúncia. El Sr. Jordi Travé i Montseny signa un document que diu que arxiva la denúncia perquè els servei no ha pogut comprovar que hi hagi, obert al públic, cap establiment que coincideixi amb les dades aportades. Devien anar a les cinc de la matinada i potser estava tancat. Si totes les inspeccions les fan igual ja poden plegar. Seria una manera d’estalviar. Mantenir una agència que fa tan bé la feina és totalment inútil. O potser només la fan malament quan es tracta del català. En aquest cas no dic que la culpa sigui del Govern, però el Govern hauria de reaccionar immediatament i fer el que és la seva obligació per al compliment de la normativa lingüística i el bon funcionament de l’Agència Catalana del Consum. Ja sabeu, si voleu entrar en campanya…

Clar que un podia pensar que sí que es defensen el símbols. Francesc Homs, va animar dijous als ciutadans a què posin l’adhesiu “CAT” a les matrícules dels vehicles i que qui ho vulgui el col·loqui sobre la “E” d’Espanya. En declaracions a Catalunya Ràdio, va deixar ben clar que “jurídicament és possible fer-ho”.

Gerro d’aigua freda. A l’endemà els Mossos d’Esquadra van advertir que posar l’adhesiu “CAT”, sobre l’identificatiu “E” de les matrícules dels vehicles és pot sancionar.

Homs també havia manifestat que esperava que haurien estat més els conductors es posarien l’adhesiu “CAT” a les matrícules dels vehicles i fins i tot va ressaltar que trobava a faltar que la gent ho fes.

Jo crec que la cosa s’animaria de seguida d’una manera fàcil El cotxe oficial del president de la Generalitat, el dels consellers i el del mateix Homs podrien posar-se el “CAT” a sobre la lletra “E”. Potser jo ara, ignorant, m’he passat i resulta que ja porten el “CAT” a la paca tapant l’”E”. Després donar instruccions al Mossos d’Esquadra que no multin. Quines coses, recomanar als ciutadans que facin el que ells, que haurien de donar exemple, no fan.

Tanmateix, per si de cas les policies actuen amb zel, CiU podria esmenar els pressupostos i fer una provisió de fons per pagar les multes dels ciutadans denunciats, a Catalunya i fora de Catalunya.

O potser això del “CAT” ha han dit per entretenir-nos mentre els del PP i el PSOE, ara tu, ara jo, ens van donant pel sac. Avui un Tribunal no català es carrega la decisió del tribunal català (cas regidor de Barcelona). També ens han dit que de l’Aeroport d’El Prat ens podem dedicar a ajudar a vigilar si la neteja es fa bé. I que els altres aeroports no els pensen desclassificar encara (o sigui, no trspassar). Mentre, parlem del “CAT”. Això sí, grans declaracions d’indignació.

Conclusió, els catalans fem com aquell que diu als amics: “quan l’enganxi ja veurà qui sóc jo, que es prepari, què s’ha cregut”. Quan es troba amb l’individu de referència, corre a amagar-se sota les faldilles de la mama.

El nostre símbol hauria de ser el caganer, el ruc català no serveix perquè l’animal és massa intel·ligent i no fa aquestes coses.

Enric Canela

Nova ganivetada socialista al català

Ho han tornat a fer. Ho han fet sempre i ho continuaran fent perquè no fer-ho seria el mateix que negar-se ells mateixos. Són botiflers i saben que el seu pas per aquesta vida no té cap altra finalitat que escopir dia rere dia sobre Catalunya, els seus drets nacionals i sobre la seva llengua. Se'ls coneix vulgarment com a "socialistes", però el seu nom genèric és PSOE de Catalunya. Es tracta d'un partit que, des de fa més de trenta anys, té per tradició votar al costat del Partit Popular a Madrid en contra del nostre país. Els seus 25 diputats -diputats indignes de dir-se catalans-, més aviat n'hauríem de dir polítics sense escrúpols ni principis que es guanyen la vida escopint sobre el poble que els manté, s'han tornat a abraçar al PP al Congrés espanyol per impedir l'aprovació d'una proposta de CiU que instava el govern espanyol a normalitzar l'ús de la llengua catalana a les institucions de la Unió Europea. Concretament es tractava d'un text que recollia la petició dels diputats Ramon Tremosa (CiU), Oriol Junqueras (Esquerra), Raül Romeva (ICV) i Maria Badia (PSOE) que reclamava al govern d'Espanya que "aprofités les reformes normatives que es duran a terme al Tractat de la UE i al Reglament amb motiu de l'adhesió de Croàcia per aconseguir que el català disposi de l'estatus de llengua oficial de les institucions de la Unió".

Doncs no. Hi han votat en contra. Hom dirà: "I què hi fa, aquí al mig, la diputada socialista Maria Badia? No és una contradicció que ella signi un text amb Tremosa, Junqueras i Romeva i que el seu partit el tombi?". Doncs sí, sembla una contradicció. Però que ho sembli no vol dir que ho sigui. Està tot molt ben estudiat. José Mourinho gaudiria follament amb aquest "teatro del bueno". La senyora Badia, òbviament, no podia posar-se en evidència negant-se a subscriure un dret tan elemental com el proposat pels altres tres eurodiputats catalans. La seva imatge i la del seu partit hauria estat espantosa. Per això ho han escenificat d'una altra manera. La senyora Badia para el cop salvant el parany que li han preparat els seus col·legues de Brussel·les i tot seguit el seu partit, fent pinya amb el PP, ho converteix en paper mullat a Madrid. La consigna socialista, per tant, era aquesta: "Per molta ràbia que et faci, estimada Maria Badia, vota el mateix que Tremosa, Junqueras i Romeva, que nosaltres, quan la proposta arribi al Congrés espanyol, ja ens la carregarem". I així ho han fet.

Recordem que la comissària europea d'Educació, Cultura i Multilingüisme, Androulla Vassiliou, ja va dir el passat 21 de juny que "és l'Estat espanyol qui ha de demanar l'oficialitat del català davant el Consell Europeu". I com que l'Estat espanyol, a través del PSOE i del PP, no sols està en contra de la llengua catalana, sinó que manté l'objectiu secular -per sort, poc reeixit- del seu anorreament, Madrid esdevé el mur en el qual s'estavellen dia rere dia tots els intents de normalització. Un mur construït amb la inestimable col·laboració d'honorables i ben remunerats botiflers. Les coses ens anirien molt millor si tot el temps i tota l'energia que esmercem per intentar esgarrapar drets que són inherents a la independència els dediquéssim a tenir un Estat propi. Si el coll de la camisa t'estreny, per què no te'l descordes en lloc d'estirar-ne tots els fils un per un?

Víctor Alexandre

www.victoralexandre.cat

La lliçó que els eslovens ens van donar fa vint anys

Avui fa un any que el tribunal constitucional espanyol va fer acabar el model autonòmic i ahir en va fer vint que Eslovènia va reaccionar a un fet semblant declarant-se independent. Vint anys després ningú no gosa discutir que els eslovens la van encertar tirant pel dret, malgrat els costos d'aquella decisió. I ningú no discuteix tampoc que els seus ciutadans ara viuen molt millor.

Eslovènia es va declarar independent, de manera unilateral, el 25 de juny de 1991. Dos dies abans els dotze estats membres de la Comunitat Europea i els Estats Units havien dit públicament que mai no reconeixerien la independència eslovena i que donaven suport total a la unitat iugoslava. En el cas de la Comunitat Europea Jacques Delors va deixar clar, a més, que Eslovènia mai no seria part d'Europa. I d'una manera sincronitzada el ministre de defensa iugoslau, d'aleshores, el general Velijko Kadijevic va advertir que les seues tropes restarien a Eslovènia per defensar la unitat iugoslava que Europa i els Estats Units proclamaven. Els eslovens podien haver pensat que eren sols contra el món i que els tocava perdre, però no ho van fer.

Eslovènia s'havia declarat unilateralment independent perquè Sèrbia havia trencat abans, també unilateralment, el marc federal iugoslau. El maig del

1990 els eslovens havien fet unes eleccions lliures i els democristians nacionalistes de Demos havien arribat al poder. La constitució iugoslava deia que la presidència de Iugoslàvia era rotativa entre els seus membres, però Sèrbia no va admetre que l'assumissen Eslovènia i Croàcia quan tocava, excusant-se amb el perfil ideològic dels seus presidents i violant, doncs, l'esperit i la lletra de la constitució del 1974. I a tall d'avís, els serbis van anul·lar l'autonomia de les regions de Kosovë i Vojvodina.

En veient això, els eslovens van proposar als serbis una nova confederació, sobre unes noves bases, però no van obtenir cap resposta. Van decidir fer dos referèndums sobre la independència i amb els resultats favorables a la mà encara van proposar una negociació extrema de govern a govern. Negociació que Iugoslàvia no va acceptar amb l'argument que un estat no podia negociar de tu a tu, de manera bilateral, amb una regió.

Finalment els eslovens es van cansar d'esperar i el 25 de juny de 1991 van proclamar una independència que va ser seguida de deu dies de combats contra l'exèrcit iugoslau. Un alto-el-foc negociat per la Comunitat Europea va obligar els eslovens a suspendre tres mesos la declaració d'independència.

Però el supremacisme serbi va ser tan prepotent que no va caldre malgastar-los. El 4 de juliol els Estats Units i Alemanya, no encara la resta d'Europa, van dir que a la vista del comportament intolerable del govern i de l'exèrcit iugoslau consideraven que la independència eslovena era 'inevitable'. Com a resposta, els avions federals iugoslaus bombardaren Ljubljana. La resta de la història ja és sabuda: Sèrbia va emprendre una guerra d'agressió a gran escala contra totes les altres repúbliques.

Vint anys després d'haver passat un any i escaig per totes aquestes penalitats i dificultats, d'haver sofert l'agressió de Sèrbia i la incomprensió i el menyspreu d'Europa, Eslovènia ja no és ni serà mai un país menystingut. Ara és una democràcia estable, membre de la Unió Europea i de la zona euro, amb un producte interior brut per càpita lleugerament inferior a la mitjana europea, semblant al d'Espanya i superior al de tots els estats de l'antiga Europa de l'est, més Portugal i Malta. I té una taxa de desocupació inferior a la mitja europea, alhora que en l'Índex de Desenvolupament Humà de l'ONU ocupa el lloc 29, just davant d'Andorra que ocupa el 30 –i Sèrbia ocupa el 60.

Un tren de gran velocitat enllaça Venècia amb Ljubljana, un enllaç molt reivindicat pels eslovens però que històricament el govern iugoslau havia sabotejat. I Eslovènia ha guanyat ja quinze medalles als jocs olímpics d'estiu i disset en els d'hivern. L'eslovè, no cal ni dir-ho, és llengua oficial a Europa.

Les amenaces i pressions de fa vint anys és evident que, vistes avui, fan riure. Els deien que mai no entrarien a la Unió Europea, i Eslovènia en va assumir la presidència de torn el 2008. El seu president, Borut Pahor, ara mateix té un vot al Consell Europeu del mateix valor que els dels estats que fa vint anys l'amenaçaven, i un polític eslovè, Janez Potocnik, és el comissari europeu de Ciència i Recerca. Al seu currículum hi diu que va nàixer a Kropa (Iugoslàvia) el 1958, i a sota diu que Kropa avui ja no és Iugoslàvia sinó Eslovènia. Entendridor. La caserna més pròxima de l'exèrcit iugoslau, ara serbi, és a Novi Sad (Vojvodina), a 423 quilòmetres de distància i amb dos passos de frontera enmig.

Aquesta és la lliçó, tan simple, que vint anys després ens dóna Eslovènia, als catalans. És un país petit de dos milions d'habitants, però ningú no li discuteix ni els drets, ni la dignitat, ni el seu lloc al conjunt de les nacions. Perquè van saber guanyar-se'l amb un projecte clar i decidit, democràtic i persistent.

I nosaltres podem aprendre la lliçó o continuar enfonsant-nos vint anys més.

Vicent Partal