Mas versus Laporta

El que m'agrada més del president Mas és que és un cap de pont entre la classe mitjana que ha aguantat Catalunya en temps difícils i aquest món de Pedralbes cofoi i castellanitzat que s'ha beneficiat del país tot i odiar-lo. El que m'agrada més de Laporta és la coratjosa humilitat amb què és capaç de fer abstracció de si mateix per defensar els seus ideals. El perill de Laporta és fer el ridícul, però el perill de Mas és quedar atrapat en la teranyina de complicitats que ha anat forjant. La cara d'estaquirot que fa el Sandro Rosell, de la qual tothom parla a Barcelona, és la cara que fan els qui s'han deixat agafar per allà on no toca.

Mas és l'última versió d'una fórmula intel·lectual que té més de 100 anys; Laporta és l'últim intent de trencar la divisió entre rics i pobres amb la qual la monarquia juga des de fa més de cinc segles, per dominar el país. Laporta porta dins un llibertí; Mas un membre d'aquesta classe dirigent mesquina, que vol manar de franc i carregar els neulers dels seus fracassos als seus compatriotes. Presentar Laporta com un hooligan és tan fàcil com tractar Mas d'empleat. Tot i així, a Laporta li surten botxins per tot arreu, mentre que Mas està envoltat de llepes. Jo mateix he perdut dues feines per parlar de Laporta, en canvi, mai que no he tingut cap problema per parlar de Mas.

Laporta no sap contenir-se, però Mas evita veure -i pensar- res que no pugui controlar. Laporta de vegades sona buit, però de vegades Mas és petit d'ànima. Tots dos estan igual de sols i tot dos es troben en una situació igualment difícil. Tots dos saben una gran veritat, i es preserven amb un punt d'ingenuïtat. Tots dos són conscients que s'ha acabat una època, i tots dos juguen amb honestedat les seves cartes. Mas té més l'escut, però Laporta té la llança. Mas té les formes, però Laporta té la flama. Mas mira d'eixamplar el país per integrar-hi els espanyols, però Laporta mira d'endurir i fer créixer el nucli dur perquè la negociació sigui més fàcil.

És curiós: malgrat que Mas ha tingut molts més vots que Laporta, tots els grans titulars que fa a la premsa semblen pensats contra el seu petit rival. Quan diu que no és un "salvador", quan diu que no és un "alliberador", quan recorre amb insistència a la seva dona, tot allò que fa amb falsa solemnitat, evoca una imatge negativa de Laporta. En el fons, no hi ha cap altre líder que posi Mas tan nerviós, ni que l'obligui a fer la pantomima, perquè no hi ha cap altre líder que li pugui fer ombra o deixar-lo en evidència. Laporta qüestiona la imatge que Mas té de si mateix, mentre que la resta de contrincants són ninots d'una representació que l'afavoreix perquè ha après a dominar-la.

M'agrada que Mas i Laporta siguin de Barcelona. Sempre que aconseguim una mica de llibertat, les millors coses que li passen al país vénen de Barcelona. La nostra capital és com la primavera. És una ciutat que sempre torna, que ha perdut la capacitat de resistència però que reneix de seguida que les condicions milloren. Com pot veure qualsevol turista que visiti Santa Maria del Mar, la gràcia de Catalunya no ve de la retòrica ni de l'opulència, sinó d'una combinació molt delicada d'austeritat i força. Mas i Laporta no se'n sortiran per separat. Per això tot els empeny a enemistar-los i per això m'agradaria que trobessin la manera d'ajudar-se. Al final d'una pel·lícula, la grandesa de Laporta passaria per aconseguir que Mas fes la independència i la grandesa de Mas, per reconèixer de veritat el coratge i la noblesa de Laporta. En el món real, el que pot passar, és que el PP governi la Generalitat d'aquí uns anys. Potser així quedarà clar que Maquiavel no va escriure El príncep pensant en un president d'Autonomia, i que un país sense estat només té la força moral del seus homes per tirar endavant.

(La Fundació Catalunya Oberta ha decidit prescindir dels meus articles d'opinió. Vull donar les gràcies als lectors que han fet d'aquesta columna una les més llegides del butlletí).

Enric Vila