No mirem enrere...

Els empresaris catalans sabem que dins Espanya no tenim futur.

Dilluns al vespre, just quan es va fer públic l'anunci de la sentència del Tribunal Constitucional, els nostres representants al Parlament es van apressar a sortir als mitjans televisius mostrant unes reaccions que en cap cas podien ser improvisades. Sembla que el contingut de la sentència ja era conegut per les cúpules de tots els seus partits i per això tenien ben preparades les respectives i solemnes declaracions.

Després del discurs del president de la Generalitat, la corrua de líders i personatges de partit o afins no ha parat tant a la televisió com a la ràdio. Totes les opinions i declaracions mostren un grau d'indignació que no s'adiu amb la trajectòria de tots ells. Sóc de l'opinió que no es pot mostrar aquest grau de dignitat ofesa, després d'haver col·laborat a consciència a fer que les coses hagin anat com han anat!

La sentència certifica el que tothom ja sabia. Catalunya no pot aspirar a res dins d'un Estat que té un projecte molt diferent del nostre. Espanya no ens vol com a catalans, i compte, tampoc ens tractarà mai en condicions d'igualtat dins de l'Estat. Els catalans som i serem espanyols de segona, com correspon als habitants de les colònies. Aquest és el nostre destí expressat per la sentència amb una claredat sense fissures.

Els empresaris catalans hem de saber que dins Espanya ens esperen unes dificultats afegides a les de la crisi global. Les característiques peculiars del cas espanyol farà agreujar la ja precària situació que fa anys que arrosseguem. Moltes empreses de Catalunya hauran de tancar, d'altres optaran per traslladar-se a altres països. Les que restin aquí ho passaran magre. Els empresaris sabem que perquè el país rutlli, les empreses han de rutllar, i només ho fan si són eficients. Aleshores es crea ocupació, les persones tenen feina, cobren salaris, compren els productes i serveis que necessiten, alguns creen altres empreses, la roda gira, i aquest és el millor mecanisme perquè la riquesa circuli i es redistribueixi. Però perquè el sector privat rutlli, cal que el sector públic també ho faci, que sigui eficient i doni exemple. I l'eficiència i l'exemple acostumen a anar de dalt a baix: si l'encarregat es desentén de la feina, és molt probable que les persones a càrrec seu rendeixin poc. Aleshores, què cal esperar d'un país del qual els representants polítics es desentenen de la feina que han de fer?

L'eficiència ha de ser una de les regles constants de l'actuació del poder públic. I es demostra practicant i donant exemple. L'eficiència crea confiança, i la confiança és fonamental per encoratjar i aconseguir que es creï activitat econòmica i, amb ella, ocupació.

L'aspecte econòmic de la sentència ha anul·lat les disposicions de l'Estatut en què es reclamava de la resta de territoris de l'Estat un «esforç fiscal similar», no idèntic ni igual, «similar», que podria haver conduït a mantenir un nivell de dèficit fiscal amb Espanya «similar» a l'actual. Però ni així. Amb aquesta anul·lació, la sentència deixa fora de l'ordenament jurídic una regla de joc que és bàsica en totes les relacions que es pretenen estables en el temps, la de l'equilibri.

Quan una relació és desequilibrada es trenca; i si no es pot trencar, o és font de conflictes continuats o és una relació de subjugació. Fa anys el Tribunal Constitucional alemany va declarar que el dèficit fiscal d'un territori (länder) amb l'Estat no podia ser superior al 4%; en cas contrari, els models econòmics demostren que s'està condemnant aquell territori al decreixement, la decadència. Catalunya suporta un dèficit històric de, com a mínim, un 10%. Els diners de què disposarà la Generalitat seguiran depenent de la conjuntura política de cada legislatura: si el govern de l'Estat disposa de prou diputats propis al Congrés, no li caldrà negociar amb les forces polítiques catalanes, i podrà augmentar el nivell del dèficit. Si per governar a Madrid calen els vots de diputats d'obediència catalana, el dèficit serà inferior perquè s'haurà de pactar el suport als pressupostos generals de l'Estat, que s'aproven cada any.

Tot continuarà igual, dins Espanya estem condemnats. Si Catalunya no pot reduir el seu dèficit i no pot saber amb previsions a mitjà i a llarg termini quin serà el dèficit que haurà de suportar, no es podran fer previsions d'inversió pública elevades (en grans infraestructures, per exemple). És a dir, continuem condemnats a fer polítiques de baixa volada i sempre a termini electoral (4 anys).

En definitiva, la sentència sobre l'Estatut ha estat una altra pedra al sarró. Els empresaris catalans sabem que dins Espanya no tenim futur. Necessitem un nou projecte polític que ens il·lusioni i que sigui capaç de fer-nos oblidar tot el que hem hagut de patir durant aquests 30 anys. Per això ara més que mai volem i necessitem construir una nova Catalunya econòmicament viable.

Des del Cercle Català de Negocis estem treballant perquè hi hagi una majoria de catalans que es posin d'acord en una Declaració d'Estat per Catalunya, iniciant així un nou camí que és l'únic que avui podem emprendre. No mirem enrere. Posem-nos en marxa.

 
Ramon Carner