Han sorgit algunes veus no espanyolistes que desaproven diversos aspectes del documental Adéu, Espanya?, de Dolors Genovès. Aspectes relatius a l'enfocament del tema, al seu tractament, a l'ús dels Playmobil, als episodis històrics que narra, als elements importants que no esmenta o al fet de no aprofundir en el grau d'autonomia de les nacions comparades -Catalunya, Escòcia, Quebec i Grenlàndia- per mostrar-ne les diferències. Però el cert és que es tracta d'un treball excel·lent contra el qual la discrepància només pot oposar-hi allò de "jo l'hauria fet d'una altra manera". Jo mateix, per exemple, potser hauria incidit en alguns aspectes que Genovès ha obviat, però el documental és seu i tota autoria mereix un respecte. Sobretot quan aquesta autoria obté un resultat de tanta qualitat com el que ens ocupa. Enhorabona, Dolors. Esplèndida, per cert, la fotografia de Mimmo Pizzigallo.
Però deixant de banda aquestes consideracions i centrant-nos en el contingut del documental, val a dir que la seva virtut principal es troba en la naturalització del tema que planteja. És a dir, en el fet d'abordar el dret a la independència de Catalunya amb la mateixa franquesa, normalitat i desinhibició amb què escocesos, quebequesos i grenlandesos aborden, respectivament, la seva secessió del Regne Unit, del Canadà i de Dinamarca. I és que la crispació malaltissa amb què Espanya viu aquesta qüestió n'impossibilita el diàleg. És la diferència que hi ha entre una democràcia inveterada, com la d'Anglaterra, Canadà i Dinamarca, i una democràcia adventícia, com la d'Espanya. La democràcia es pot institucionalitzar en quatre dies -com s'ha fet a Espanya-, però calen molts anys perquè els democratitzats la interioritzin. El sentit democràtic de la vida és una cultura, i tota cultura, per ser-ho, necessita arrels i les arrels necessiten temps. Per això, mentre els polítics britànics, canadencs i danesos -fins i tot els més conservadors- admeten el dret inalienable d'Escòcia, del Quebec o de Grenlàndia a la independència, els polítics espanyols -fins i tot els més progressistes- no accepten aquest dret. I Catalunya, malgrat la seva profunda cultura democràtica, és víctima d'aquest sentit totalitari de la vida tan espanyol. Per sort, amb una finesa i una elegància extraordinàries, el documental de Genovès posa en evidència tot això, per bé que allò que el fa encara més valuós i reeixit és el missatge subliminar que transmet. Un missatge que dinamita el galdós discurs de la por tot palesant la impossibilitat d'una repressió armada per part d'Espanya contra la independència de Catalunya en el context de la Unió Europea. Espanya està subordinada a les regles del joc que voluntàriament ha signat i cap d'elles no admet l'ús de les armes contra les urnes. Aquesta és la seva condemna i aquesta és la nostra força. Les seves cadenes són la nostra llibertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada