Visca el Barça i visca Catalunya lliure !

Els barcelonistes no hi caben de contents i d’il·lusionats. És com si es sentissin transportats en un núvol de cotó fluix, fins tocar el cel mentre els acompanya el só de la marxa triomfal. Fins els qui no som fanàtics cules ens hem emocionat amb el joc d’aquest Barça que et deixa bocabadat per la seva qualitat, bellesa i precisió, aconseguint proeses que semblaven impossibles. En poques setmanes ens han fet vibrar de valent: el 2-6 del Madrid, el passi a final de la Champions i la Lliga.

Però, no ha estat un camí de roses, s’ho han guanyat dia a dia amb el treball ben fet, sobretot els jugadors Algú recorda els plors i les lamentacions de fa un any, quan la seva actuació els havia humiliat fins a extrems ridículs? Valdria la pena analitzar el perquè d’aquest canvi.

El Barça ha aconseguit arribar on és per què hi ha posat il·lusió i esforç, lluitant sense donar res per perdut fins al darrer moment. Els jugadors creien en el que feien i en les seves possibilitats. I perquè hi ha hagut el lideratge d’un entrenador que els ha sabut unir a l’entorn d’un projecte, primant el treball col·lectiu per assolir els objectius entre tots.

Els catalans hauríem d’aprendre d’aquest Barça i, sobretot, els qui n’haurien d’aprendre d’aquesta manera de fer són els polítics dels partits catalans. Si tinguessin clar l’objectiu (Catalunya), prou convicció (creure en les seves-nostres possibilitats), defensessin els nostres drets sense complexos i amb el cap ben alt, i breguessin amb el mateix esperit que el Barça, d’altra manera ens aniria.

Catalunya s’hi juga molt en els temps propers, que seran difícils tant en l’aspecte socio-polític, en relació amb Espanya i l’espanyolisme (caldrà fer front a aliances que volen aigualir la seva personalitat ja prou malmesa. No es respecten els drets dels pobles. El nacionalisme centralista espanyol escomet contra els “nacionalismes perifèrics” i seria ingenu pensar que no intentaran fer a Catalunya el mateix que a Euskadi), com en l’econòmic, per la greu crisi provocada per l’especulació financera i immobiliària, a banda del finançament.

També seran temps crucials pel futur del país, doncs cal encetar una nova etapa cap a la plena sobirania. I els nostres polítics segueixen no veient-hi més enllà de la “ratera”, que és com Salvador Cardús definia l’atzucac en el que es troben atrapats els partits polítics catalans. Per això els hi hem d’exigir que siguin capaços de pensar en clau nacional i de liderar el nostre camí cap a la independència.

Si no ho fan caldrà plantejar-nos buscar recanvis i substituir-los per uns que tinguin clar que estem a les portes de viure un moment històric i transcendental: el nostre alliberament nacional. Ajornar l’inevitable no té cap sentit. És inevitable per què no hi ha alternativa, i és possible si ho creiem i actuem en conseqüència. Potser per alguns la independència ara encara és un somni, però si estem convençuts que pot ser realitat, podem aconseguir l’objectiu. Com el Barça. O no?

Joan Contijoch