El 13 de març Ferran Villaseñor, primer secretari del PSC, publicava un escrit al Diari de Sant Cugat titulat “Del postrecoderisme a la unió de les esquerres”, en el qual apostava per una entesa entre les forces d’esquerra locals. Uns dies abans havien sortit publicades les declaracions de Joan Calderón, president d’ICV, en el sentit que aquesta formació en la seva darrera assemblea havia apostat per iniciar contactes per obrir una perspectiva que podia acabar en una candidatura unitària. Una setmana després, tant Àlvar Roda, regidor del PSC, com Raül Grangé, portaveu del grup municipal d’ERC, es referien al tema; el primer en un article titulat “Sant Cugat es mereix un govern d’esquerres” i el segon en un altre que porta per títol “Post-Recoderisme no vol dir postnacionalisme”.
Evidentment, els missatges subjacents a cada un dels articles o declaracions no són els mateixos. D’antuvi cal dir que Villaseñor proposava que en aquest procés hi jugués un paper important la societat civil organitzada i apel.lava a la intervenció de la Fundació Sant Cugat i/o la Federació d’AAVV. Pel que fa a la Fundació, aquesta en la darrere Junta acordà respondre en el sentit que no li correspon a ella activar aquest procés, la seva voluntat de pluralitat, entre altres coses, li ho impedeix. I així s’ha fet arribar al proposant. Una altra cosa és que les activitats de la Fundació puguin servir de lloc d’encontre entre les diferents forces polítiques i, a partir d’aquí, aquestes acordin aprofundir en les seves relacions i obrir un nou escenari d’actuació conjunta.
Jo mateix, uns dies després de les darreres eleccions municipals, vaig “penjar” al Fòrum un article en el qual defensava la necessitat de treballar de cara a una candidatura de totes les esquerres per donar la volta a la situació d’hegemonia de CiU. En aquest article plantejava que això només seria possible si s’endegava una dinàmica que anés més enllà de les estructures orgàniques dels partits polítics. No cal dir que darrera d’aquestes propostes i/o reflexions hi ha l’experiència, que aquí no analitzaré, de la candidatura unitària presentada amb èxit en les eleccions a l’EMD de Valldoreix del 2003 i 2007.
Aquí voldria desenvolupar les idees expressades en aquell escrit del maig de 2007, tot tenint en compte les aportacions posteriors suara esmentades. Ho faré de forma resumida i, per tant, sense les matisacions que, probablement, el tema requereix. Som-hi, doncs.
1.- És evident que el model de ciutat, si és que se’n pot dir així, de CiU impulsat des de 1987 ha tingut un èxit poc discutible i que l’esquerra no ha sabut –o no ha pogut, i probablement és més això que no pas l’altre- presentar una alternativa creïble i engrescadora.
2.- Aquesta manca d’alternativa ha anat acompanyada, i és lògic que hagi estat així, d’estratègies diferents per part de les forces d’esquerra. Uns han optat, com és el cas d’ERC, per estar presents al govern amb CiU, encara que no sempre. I els altres, PSC i ICV, per traçar estratègies que reforcessin el seu perfil polític i electoral. Estratègies que a voltes han coincidit, com foren els acords sobre el futur creixement de la ciutat de principis de 2001 –acord que, curiosament, no signà ERC i, en canvi, l’ha gestionat durant alguns anys des del govern municipal- o han divergit, com ha estat el cas del procés de discussió i votació del darrer pressupost municipal.
3.- Més enllà de la legítima voluntat de cadascuna de les forces de marcar perfil propi, és un fet que això ha estat causa, i conseqüència a la vegada, d’una manca de reflexió conjunta sobre la política municipal, el model de ciutat i les possibles propostes alternatives. No hi ha doncs, una posada en comú de les reflexions que es fan des de cada una d’aquestes forces sobre la realitat local i el seu futur.
4.- Donar la volta a la situació actual, començant per embastar una reflexió global que qüestioni el model de ciutat actual, o almenys les formes de la seva gestió, no és cosa fàcil, ans el contrari. L’esquerra, i el món de la política en general, no va sobrada d’idees. No es pot quedar en la mera crítica, ni pot esdevenir un calc en negatiu del que fan els altres.
5.- Cal doncs, si volem donar la volta a la situació actual o almenys obrir un procés de reflexió que en proposi la possibilitat, que les esquerres iniciïn una dinàmica de discussió, per veure quantes anàlisis sobre la realitat actual comparteixen i quantes propostes de futur són capaces d’elaborar conjuntament. En aquest sentit, em sembla fonamental que es tinguin en compte les següents qüestions:
a) No es pot pretendre fer tabula rasa del passat. Un model d’èxit, un altra cosa és que ens agradi més o menys, no es pot combatre amb la mera desqualificació.
b) Cal que els partits d’esquerra deixin al marge les seves diferències d’àmbit nacional. Estem parlant d’una alternativa per Sant Cugat i no pas d’un acord estratègic nacional que apunti a vint anys vista. En aquest sentit cal dir que l’article de Grangé no aporta, precisament, elements per ser optimista: posar l’eix identitari com a punt de referència no porta enlloc. Per altra part, l’acord d’entesa existent al govern de la Generalitat hauria de constituir un incentiu.
c) Aquest procés, com ja he indicat, hauria d’anar més enllà de les estructures orgàniques dels partits. Fora d’aquests hi ha molta matèria gris. Cal saber implicar els sectors, o les persones, més dinàmiques i compromeses de la societat civil organitzada.
d) Cal impregnar el procés i el possible acord d’esperit institucional. És a dir, cal supeditar els interessos més de partit en favor d’una proposta unitària (en aquest sentit, cal aprendre dels errors de l’actual govern de la Generalitat). I això s’ha de reflectir en tot el procés. Ningú no ha de pretendre convertir-se en pal de paller de la iniciativa. El pes de cadascú s’ha de mesurar per la capacitat d’aportar propostes i liderar el procés.
e) I, per últim, és evident que a dos anys de les properes eleccions municipals no es poden demanar impossibles, una alternativa com aquesta no es construeix en quatre dies, però, precisament per això, cal posar-s’hi ara mateix. Pot ser que no porti enlloc, però segur que no es perdrà el temps.
Jordi Casas
Membre de Fundació Sant Cugat
Evidentment, els missatges subjacents a cada un dels articles o declaracions no són els mateixos. D’antuvi cal dir que Villaseñor proposava que en aquest procés hi jugués un paper important la societat civil organitzada i apel.lava a la intervenció de la Fundació Sant Cugat i/o la Federació d’AAVV. Pel que fa a la Fundació, aquesta en la darrere Junta acordà respondre en el sentit que no li correspon a ella activar aquest procés, la seva voluntat de pluralitat, entre altres coses, li ho impedeix. I així s’ha fet arribar al proposant. Una altra cosa és que les activitats de la Fundació puguin servir de lloc d’encontre entre les diferents forces polítiques i, a partir d’aquí, aquestes acordin aprofundir en les seves relacions i obrir un nou escenari d’actuació conjunta.
Jo mateix, uns dies després de les darreres eleccions municipals, vaig “penjar” al Fòrum un article en el qual defensava la necessitat de treballar de cara a una candidatura de totes les esquerres per donar la volta a la situació d’hegemonia de CiU. En aquest article plantejava que això només seria possible si s’endegava una dinàmica que anés més enllà de les estructures orgàniques dels partits polítics. No cal dir que darrera d’aquestes propostes i/o reflexions hi ha l’experiència, que aquí no analitzaré, de la candidatura unitària presentada amb èxit en les eleccions a l’EMD de Valldoreix del 2003 i 2007.
Aquí voldria desenvolupar les idees expressades en aquell escrit del maig de 2007, tot tenint en compte les aportacions posteriors suara esmentades. Ho faré de forma resumida i, per tant, sense les matisacions que, probablement, el tema requereix. Som-hi, doncs.
1.- És evident que el model de ciutat, si és que se’n pot dir així, de CiU impulsat des de 1987 ha tingut un èxit poc discutible i que l’esquerra no ha sabut –o no ha pogut, i probablement és més això que no pas l’altre- presentar una alternativa creïble i engrescadora.
2.- Aquesta manca d’alternativa ha anat acompanyada, i és lògic que hagi estat així, d’estratègies diferents per part de les forces d’esquerra. Uns han optat, com és el cas d’ERC, per estar presents al govern amb CiU, encara que no sempre. I els altres, PSC i ICV, per traçar estratègies que reforcessin el seu perfil polític i electoral. Estratègies que a voltes han coincidit, com foren els acords sobre el futur creixement de la ciutat de principis de 2001 –acord que, curiosament, no signà ERC i, en canvi, l’ha gestionat durant alguns anys des del govern municipal- o han divergit, com ha estat el cas del procés de discussió i votació del darrer pressupost municipal.
3.- Més enllà de la legítima voluntat de cadascuna de les forces de marcar perfil propi, és un fet que això ha estat causa, i conseqüència a la vegada, d’una manca de reflexió conjunta sobre la política municipal, el model de ciutat i les possibles propostes alternatives. No hi ha doncs, una posada en comú de les reflexions que es fan des de cada una d’aquestes forces sobre la realitat local i el seu futur.
4.- Donar la volta a la situació actual, començant per embastar una reflexió global que qüestioni el model de ciutat actual, o almenys les formes de la seva gestió, no és cosa fàcil, ans el contrari. L’esquerra, i el món de la política en general, no va sobrada d’idees. No es pot quedar en la mera crítica, ni pot esdevenir un calc en negatiu del que fan els altres.
5.- Cal doncs, si volem donar la volta a la situació actual o almenys obrir un procés de reflexió que en proposi la possibilitat, que les esquerres iniciïn una dinàmica de discussió, per veure quantes anàlisis sobre la realitat actual comparteixen i quantes propostes de futur són capaces d’elaborar conjuntament. En aquest sentit, em sembla fonamental que es tinguin en compte les següents qüestions:
a) No es pot pretendre fer tabula rasa del passat. Un model d’èxit, un altra cosa és que ens agradi més o menys, no es pot combatre amb la mera desqualificació.
b) Cal que els partits d’esquerra deixin al marge les seves diferències d’àmbit nacional. Estem parlant d’una alternativa per Sant Cugat i no pas d’un acord estratègic nacional que apunti a vint anys vista. En aquest sentit cal dir que l’article de Grangé no aporta, precisament, elements per ser optimista: posar l’eix identitari com a punt de referència no porta enlloc. Per altra part, l’acord d’entesa existent al govern de la Generalitat hauria de constituir un incentiu.
c) Aquest procés, com ja he indicat, hauria d’anar més enllà de les estructures orgàniques dels partits. Fora d’aquests hi ha molta matèria gris. Cal saber implicar els sectors, o les persones, més dinàmiques i compromeses de la societat civil organitzada.
d) Cal impregnar el procés i el possible acord d’esperit institucional. És a dir, cal supeditar els interessos més de partit en favor d’una proposta unitària (en aquest sentit, cal aprendre dels errors de l’actual govern de la Generalitat). I això s’ha de reflectir en tot el procés. Ningú no ha de pretendre convertir-se en pal de paller de la iniciativa. El pes de cadascú s’ha de mesurar per la capacitat d’aportar propostes i liderar el procés.
e) I, per últim, és evident que a dos anys de les properes eleccions municipals no es poden demanar impossibles, una alternativa com aquesta no es construeix en quatre dies, però, precisament per això, cal posar-s’hi ara mateix. Pot ser que no porti enlloc, però segur que no es perdrà el temps.
Jordi Casas
Membre de Fundació Sant Cugat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada