Kosova posa Espanya en evidència

Ja ho sabíem, que Kosova era un camp de mines… per a Espanya. Ara resulta que el “talante” ha fet cabrejar de mala manera en Barack Obama. Tant de mite, tant dir que les relacions entre Amèrica i Europa canviaran completament, tant santificar Obama, i a la primera ocasió que tenen el fan empipar com una mona. D’altra banda, és lògic que el president Obama s’hagi empipat amb els espanyols, si aquests decideixen unilateralment treure les (d’altra banda molt escasses) tropes que tenen a Kosova en missió de pau. Perquè els serbis no tornin a envair el petit país, majoritàriament albanès, vaja!
L’Estat espanyol ja va quedar en evidència quan es va declarar la independència de Kosova. Mentre els països europeus de la “primera velocitat”, o del “nucli dur” de la Unió europea (el Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia...) varen reconèixer immediatament la independència kosovar, l’Estat espanyol s’alineà al costat de Bulgària, Romania, Sèrbia o Rússia. I no reconegué el nou estat. Certament, constitueix una raresa tenir tropes a Kosova, a les ordres de l’OTAN, sense reconèixer-ne la qualitat d’estat independent. Però no ho és menys que hom se’n vagi sense consultar amb els aliats, ni exercir cap tipus de coordinació a l’hora de prendre una decisió d’aquestes característiques.
El rum-rum de fons és elemental: la clau de la sortida de Kosova és estrictament interna. Espanya no ha reconegut Kosova, no perquè cregui que la independència és o no és justa o legítima, sinó perquè hi veu un precedent per al que pugui ocórrer a Euskadi o als Països Catalans. Quan parlen de Kosova pensen en clau de l’Estat espanyol. Són ells que balcanitzen el seu propi pensament. I aquesta autobalcanització els duu a fer xuminades com la retirada unilateral (sense encomanar-se a déu ni a sa mare) de Kosova.
La frivolitat del govern Zapatero en política exterior és d’unes dimensions colossals. Aquest darrer episodi senzillament ve a afermar el que ja sabíem: per als governants espanyols, el món comença i acaba al campanar de la seua aldea.

Bernat Joan