NO DISCRIMINIS. NO CANVIÏS DE LLENGUA PARLA CATALÀ SEMPRE
Més concretament: “... el que no fas TU per la llengua, no ho fa ningú”. Ets insubstituïble. El teu entorn, el cercle de persones sobre el qual pots influir és teu i només teu. I és aquí, en aquest grup de persones, on pots despertar consciències i ajudar a descobrir que, si no redrecem la situació en què es troba la llengua, anem cap a un futur en el qual es produirà la substitució del català per una llengua forastera.
S’han alçat veus queixant-se que es carregui sobre les espatlles dels catalanoparlants la responsabilitat d’aquest redreçament. En el llibre de Sílvia Soler “No tinguem por”, i referint-se a la recomanació de parlar sempre en català, podem llegir: “Trobo absolutament injust que se’ns carregui tota la responsabilitat als ciutadans i se’ns obligui a mostrar permanentment una cara antipàtica (...). Polítics i governants estan obligats a posar les bases per crear un ambient que afavoreixi l’ús social del català. Si algú ha de resultar antipàtic, que sigui l’Administració. Estic a favor que l’Administració catalana faci ús de totes les mesures de pressió de què disposi per afavorir l’ús del català. Incloses les sancions, si cal”.
Per contra, el periodista Francesc Puigpelat, en un article publicat ja fa temps, deia: “Una llengua és un conjunt de parlants, un prestigi, una ànima. El català està perdent la batalla de l’ànima contra el castellà. I tinc la sensació que, com més guanyi la batalla de les lleis, més perdrà la de l’ànima.”
Nosaltres diem que tot és necessari, que totes dues forces s’han de posar en marxa per salvar la llengua, les persones i els poders públics. Quin dubte hi ha que el poder legislatiu promulgant les lleis oportunes (sense por) i el poder executiu fent-les complir (sense por), són necessaris. Però no són suficients perquè l’ànima de la llengua són els homes i les dones que la parlen: TU, tal com hem dit al principi.
Cada generació es protagonista, de grat o per força, dels esdeveniments que li toca viure i pot veure com la societat es transforma, com el seu entorn canvia. Sempre ha estat així, en totes les èpoques i en tots els pobles. En el nostre cas i a la nostra generació, li ha tocat viure un canvi no desitjable i poc freqüent: veure com retrocedeix l’ús social de la seva llengua. Llavors, si realment volem assumir el protagonisme que ens pertoca cal que, de manera activa, participem en els canvis que s’estan produint. No s’hi val a ser espectador passiu. Som en una cruïlla i, segons la direcció que prenguem la llengua sobreviurà o s’extingirà.
Quan demanis a algú o li aconsellis de mantenir la llengua, que cal parlar sempre en català, és molt probable que rebis aquesta resposta: “És que em costa molt” o “Haig de fer un esforç” o “Em fa sentir malament”. Llavors tu has de respondre que res no s’aconsegueix sense esforç. I, si l’has memoritzat, comenta-li aquest aforisme: “Digues què estàs disposat a sacrificar per una causa i jo et diré el futur que té la teva causa”. Oi que queda clar?
Militància lingüística. Mai no hem de restar passius davant d’un greuge a la llengua. És imprescindible reaccionar tal com fa el protagonista de l’experiència que relatem a l’apartat Divers. La situació que es descriu és probable que, aquests dies, s’hagi repetit a d’altres indrets, perquè l’escenari és una reunió de pares en una escola amb motiu del començament del curs escolar. Es descriu la incomoditat que es genera quan, en una reunió iniciada en català, una sola persona demana el canvi de llengua del català al castellà. Malauradament és una situació freqüent i cal tenir clar com s’ha d’actuar. Ben segur que us farà reflexionar.
S’han alçat veus queixant-se que es carregui sobre les espatlles dels catalanoparlants la responsabilitat d’aquest redreçament. En el llibre de Sílvia Soler “No tinguem por”, i referint-se a la recomanació de parlar sempre en català, podem llegir: “Trobo absolutament injust que se’ns carregui tota la responsabilitat als ciutadans i se’ns obligui a mostrar permanentment una cara antipàtica (...). Polítics i governants estan obligats a posar les bases per crear un ambient que afavoreixi l’ús social del català. Si algú ha de resultar antipàtic, que sigui l’Administració. Estic a favor que l’Administració catalana faci ús de totes les mesures de pressió de què disposi per afavorir l’ús del català. Incloses les sancions, si cal”.
Per contra, el periodista Francesc Puigpelat, en un article publicat ja fa temps, deia: “Una llengua és un conjunt de parlants, un prestigi, una ànima. El català està perdent la batalla de l’ànima contra el castellà. I tinc la sensació que, com més guanyi la batalla de les lleis, més perdrà la de l’ànima.”
Nosaltres diem que tot és necessari, que totes dues forces s’han de posar en marxa per salvar la llengua, les persones i els poders públics. Quin dubte hi ha que el poder legislatiu promulgant les lleis oportunes (sense por) i el poder executiu fent-les complir (sense por), són necessaris. Però no són suficients perquè l’ànima de la llengua són els homes i les dones que la parlen: TU, tal com hem dit al principi.
Cada generació es protagonista, de grat o per força, dels esdeveniments que li toca viure i pot veure com la societat es transforma, com el seu entorn canvia. Sempre ha estat així, en totes les èpoques i en tots els pobles. En el nostre cas i a la nostra generació, li ha tocat viure un canvi no desitjable i poc freqüent: veure com retrocedeix l’ús social de la seva llengua. Llavors, si realment volem assumir el protagonisme que ens pertoca cal que, de manera activa, participem en els canvis que s’estan produint. No s’hi val a ser espectador passiu. Som en una cruïlla i, segons la direcció que prenguem la llengua sobreviurà o s’extingirà.
Quan demanis a algú o li aconsellis de mantenir la llengua, que cal parlar sempre en català, és molt probable que rebis aquesta resposta: “És que em costa molt” o “Haig de fer un esforç” o “Em fa sentir malament”. Llavors tu has de respondre que res no s’aconsegueix sense esforç. I, si l’has memoritzat, comenta-li aquest aforisme: “Digues què estàs disposat a sacrificar per una causa i jo et diré el futur que té la teva causa”. Oi que queda clar?
Militància lingüística. Mai no hem de restar passius davant d’un greuge a la llengua. És imprescindible reaccionar tal com fa el protagonista de l’experiència que relatem a l’apartat Divers. La situació que es descriu és probable que, aquests dies, s’hagi repetit a d’altres indrets, perquè l’escenari és una reunió de pares en una escola amb motiu del començament del curs escolar. Es descriu la incomoditat que es genera quan, en una reunió iniciada en català, una sola persona demana el canvi de llengua del català al castellà. Malauradament és una situació freqüent i cal tenir clar com s’ha d’actuar. Ben segur que us farà reflexionar.
Les coses, però, podrien ser molt diferents. Només que cent mil persones a Catalunya fessin militància lingüística, la truita faria completament la volta. No hi ha resistències al català. Gairebé tothom l'entén i, els que no l'entenen, l'entendrien si se'ls parlés. És per inèrcia que tothom acaba parlant en castellà. Només que una sola persona es mantingui en el català, ràpidament, tothom canvia. Cal, però, convicció. Feu l'experiment! En definitiva: el problema, com sempre a Catalunya, no són els estrangers. El problema som nosaltres ¡¡
COL·LECTIU "CATALÀ SEMPRE"
Per adherir-vos envieu un correu a:_catala@sempre.cat_sereu molt benvingudes / benvinguts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada