El factor Flandes

Aquest dijous, el diari -en francès- més important de Bèlgica, Le Soir, obria amb aquest titular: "Francòfons, és l'hora de la veritat". I afegia cinc qüestions claus, l'última de les quals es plantejava ("sense tabús", deien) quines serien les prioritats dels francòfons en cas de separació. De fet, aquest debat omple, cada dia, moltes pàgines i minuts dels mitjans de comunicació belgues, amb intensitat equivalent a un cantó i l'altre de la frontera lingüística. També la premsa internacional té el focus posat sobre la crisi política (de règim?) que impedeix que els partits flamencs i valons pactin un govern.

En essència, el problema és que Flandes es veu obligada a pagar la factura social de Valònia. L'atur, per exemple, és molt més alt entre els francòfons, que s'aprofiten, en més quantitat, d'un dels Estats del benestar amb prestacions més altes del món. Els partits flamencs insisteixen que això és un llast i que, a més, els limita les possibilitats d'apujar les pensions o fer una política econòmica pròpia, més ajustada a les seves necessitats. A això s'hi poden afegir tota mena de raons culturals, lingüístiques i socials que distingeixen clarament dues comunitats que comparteixen poca cosa més que el gust per la cervesa... i un Estat.

El cas és que la política belga ha embarrancat. Els partits flamencs es neguen a pactar un govern sense que, abans, quedi decidit un nou disseny institucional que portaria l'Estat belga a una formulació poc menys que confederal. Els francòfons no cedeixen, convençuts que Flandes està immersa en una estratègia nítidament independentista. I, en paral·lel, algunes enquestes ja comencen a dir que dos terços dels flamencs consideren inevitable la conformació d'un Estat propi.

Si això passés, les institucions europees es podrien trobar instal·lades en la capital d'un nou Estat. Fins i tot en cas que a Brussel·les se li concedís un estatut especial, euròcrates i polítics haurien de passar la frontera amb Flandes per anar a l'aeroport o a les grans superfícies dels afores de la ciutat. Un fet que, no cal dir-ho, liquidaria per estrambòtic l'argument (tan escoltat a Madrid o Londres) que qualsevol nou Estat quedaria automàticament fora de la UE.

Diari Avui