Segon acte de sobirania

Sembla que alguns catalans s’han sorprès pel fet que el PSC, aliant-se amb el Partit Popular, hagi votat en contra de les seleccions nacionals catalanes al Congrés espanyol. No hi veig el motiu, ni tampoc la contradicció. On és la notícia? L’autèntica notícia seria que el PSC hi hagués votat favorablement. Ho seria per la senzilla raó que estem parlant d’un impossible. El PSC no pot anar contra la seva naturalesa, una naturalesa que és al·lèrgica als drets nacionals de Catalunya. N’hi ha prou de donar un cop d’ull al nostre passat més immediat per veure que el PSC vota sempre el mateix que el Partit Popular quan es tracta d’impedir que Catalunya tingui els atributs propis d’una nació. El 6 d’agost de 2005, José Montilla, delegat del PSOE al Principat, ja va ser prou clar en aquest sentit quan va afirmar que “els drets històrics de Catalunya no existeixen”. Vegem-ne la praxi d’aquest pensament: el 9 de febrer de 2006, PSC-PSOE i PP voten en contra de la unitat de la llengua catalana; el 17 de març de 2006, PSC-PSOE i PP voten en contra de la gestió dels ports i dels aeroports catalans; el 18 de setembre de 2007, PSC-PSOE i PP voten en contra de les seleccions nacionals catalanes. Es pot trobar una mostra més explícita d’autoodi?

No és estrany, tanmateix, que la diputada socialista Montse Palma, en veure la samarreta de la selecció catalana a les Corts espanyoles, l’hagi definida com un “espectacle esperpèntic i lamentable”. Montse Palma és una experta en esperpent, el practica cada dia des del centre de l’univers que és Madrid. Ella –contrària als drets històrics, a la unitat de la llengua, a la gestió dels ports i dels aeroports i a la selecció catalana- és un dels 21 socialistes catalans que experimenten un plaer morbós cada cop que les reivindicacions nacionals del nostre país són abatudes al Congrés espanyol. Sap que la seva feina depèn del fet que Catalunya no sigui un país independent i s’hi esmerça cada dia tant com pot per aprofundir en la nostra subordinació. A més, resulta tan extasiant que a Madrid et diguin “Caramba, Montse, tú no pareces catalana”...

Els 21 diputats del PSC a Madrid són el viu retrat de l’hispanoaddicte. L’hispanoaddicte no pot viure sense el pont aeri. Per a ell, anar a Madrid, és molt més que una servitud laboral, és una necessitat vital. Els musulmans viatgen a la Meca, els hispanoaddictes viatgen a Madrid. N’hi ha prou de veure quina cara fan quan tornen a Catalunya i baixen les escaletes de l’avió. Les taules de l’Estatut ribotat per Déu també les van baixar pel mateix lloc.

No sé com ho veu Esquerra Republicana, però tenint en compte que no va ser Catalunya sinó ella qui va lliurar el govern del país a aquesta gent, convindria que demostrés el seu sentit d’Estat aconseguint que la selecció catalana jugués amb una altra selecció nacional en la mateixa data prohibida per Espanya. Com més important sigui el rival i més abrandada l’amenaça espanyola més gran serà la credibilitat d’Esquerra. Del seu primer acte de sobirania -el diàleg amb ETA a la Catalunya Nord- ja en fa massa temps, ara toca el segon.

Victor Alexandre

Impostos desapareguts a Sant Cugat ¡¡

Ara fa dies que no escric....vaja vaja, hem de tornar a la normalitat! la veritat és que l'aterrada estival ha estat molt plena d'arestes en diferents àmbits, però bé anem al tema:El passat dilluns 17 de setembre (fa una setmana) es va realitzar ple municipal a Sant Cugat. Em vaig "estrenar" com a regidor realitzant dues intervencions, us faré cinc cèntims atès que no han estat recollides pels mitjans...i de fet no m’estranya, els temes d'economia són tirant a àrids.
Un dels objectius bàsics de la legislatura és intentar apropar allò que es discuteix o es vota en un ple als interessos de les persones "normals", i dic normals ja que els polítics ...no ho som del tot, ja sigui pel llenguatge, per l'endogàmia de grup o simplement per "ofici" raret.
L'altre dia es portava a aprovació els comptes generals 2006 de l'Ajuntament i dels organismes i empreses públiques (promusa). Aquesta aprovació vindria a ser el moment on, passada la liquidació del pressupost realitzat a la primavera, s'envien a la Sindicatura de Comptes els "comptes" municipals. En aquests comptes es recullen formalment en que es va gastar el pressupost (liquidació) i es fa una fotografia de l'economia municipal centrada en despesa i ingressos. Ja sé que és una mica llauna, però és important.Podríem destacar moltes coses però avui solament farem una:
Durant bastants anys (es va iniciar el govern CIU-PP de 1999-2003) es va externalitzar el servei de recaptació d'impostos en una societat anomenada Impulsis. Aquesta societat ha costat a l'Ajuntament una gran quantitat de diners solament en despesa espectaculars de manteniment d'oficines, sous i comissions. Des del Grup Municipal socialista-cpc el nostre regidor Pau Calsamiglia es va fartar a proposar que aquesta actuació de recaptació la realitzés la Diputació de Barcelona, més barat i més solvent atès que fa aquesta tasca en molts ajuntaments. Ni cas, passats els anys els resultats van ser que els costos de gestió van ser molt més grans i el que pitjor durant anys l'impulsis no va realitzar òptimament (i en molts casos ni òptima ni res, no es va fer) la recaptació executiva (la reclamació dels deutes a aquells ciutadans que no ho han fet en el període voluntari). Això ens porta a dues situacions:
- L'equip de govern liderat per CIU no va tractar igual a tots els ciutadans, alguns no van pagar impostos.
- La no recaptació de la recaptació executiva va fer que aquests imposts arribin a la prescripció i que el nostre municipi hagi perdut més de 8 milions d'euros al no haver fet el govern la seva feina.
És difícil d'explicar determinats temes, però hi ha coses que clamen al cel. A la intervenció plenària vaig felicitar al tinent d’alcalde Jordi Joly per haver reconegut l’error, haver liquidat l’organisme recaptador Impulsis i haver encomanat a la Diputació la gestió dels impostos.
La seva resposta va ser que no s’ha canviat perquè la Diputació de Barcelona ho faci millor sinó per una decisió estratègica atès que la recaptació no té valor afegit i l’impulsis es pot dedicar a una altra cosa.......que fort no?
Metàfora de recaptació d’impostos per a no recaptadors d’impostos:
Si jo tinc una nevera de 1998, petita, que no és “no frost” ni a la nevera ni al congelador, que és energèticament no eficient (b) i que congela la fruita...si la canviem per una nova que és:
Combi no frost, 2 metres, calaix de conservació de fruita i carns especial i energèticament eficient (a) ...PER QUÈ L’HEU CANVIADA?
Fàcil oi...la segona fa molt millor la seva feina (eficàcia), ja que els productes duren més, no es forma gel i a sobre és més gran, i a més ho fa més ràpid i més barat ja que gasta menys (eficiència).
L'impulsis era la nevera antiga i la Diputació de Barcelona la nova.
Qui és el responsable de la despesa en recaptació més cara de la possible: el govern municipal.
Qui és el responsable de la pèrdua d'ingressos al no haver demanat als ciutadans que no han
pagat que ho facin? el govern municipal.
Govern municipal: CIU (també amb PP un temps i ERC després)

Ferran Villaseñor

Diferencies entre una Metropoli y una Colonia

Qui fa el primer pas a Sant Cugat ?

La CUP de Vilafranca del Penedès va presentar ahir una esmena a la totalitat a una moció del PP d'aquesta localitat, que en cas de ser aprovada hauria instat al consistori a fer onejar les banderes d'Espanya i d'Europa juntament amb la senyera. L'esmena presentada per la CUP i aprovada amb també els vots de CiU, ERC i ICV, l'abstenció del PSC i el vot contrari del PP, farà que a la façana de l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès hi onegi només la senyera.

Otger Amatller, regidor de la CUP de Vilafranca, va intervenir al ple del consistori per afirmar que la moció del PP "respon a directrius marcades pel nou president dels populars a Catalunya, Daniel Sirera", mentre confirmava que el seu partit no serà passiu responent a aquesta mena de provocacions. De fet una trentena de membres de l'esquerra independentista de la localitat van ser presents al ple d'ahir, també, i hi van desplegar pancartes de suport a la moció de la CUP, ons 'hi podia llegir "Espanyola? No. Catalana ? Sí".

El portaveu del PP de la localitat, Josep Ramon, ha anunciat que enviarà un requeriment al delegat del govern espanyol a Catalunya perquè estudïi emprendre accions legals contra aquesta decisió.

El portaveu del PP a Vilafranca, Josep Ramon, ja va presentar una moció similar dos anys enrere, que també va ser rebutjada pel ple. En la roda de premsa que el PP va fer per presentar aquesta nova moció, el regidor popular va anunciar que, si es tornava a rebutjar la proposta, enviaria un requeriment al delegat del govern i que estudiaria la possibilitat d'emprendre accions legals.

D'altra banda i relacionat amb les CUP, ahir els seus regidors van decidir signar un manifest anomenat "Nosaltres també cremem la corona espanyola", on es mostren solidaris amb els diversos imputats per haver cremat fotografies dels monarques espanyols a diverses localitats del país. Per això han convocat per a demà 27 de setembre a les 12 del migdia una roda de premsa a la Sala d'actes del Col·legi de Periodistes de Catalunya, a Barcelona, on presentaran el manifest.

Racó Català.

La presa de pèl dels pressupostos

Amb el projecte de Pressupostos Generals de 2008 a les mans, ja es pot assegurar que Madrid ha tornat a aixecar-nos la camisa. Tenint present la taula d'inversions reals territorialitzables, la que no té en compte les transferències de capital perquè no es consideren regionalitzables, l'any passat Catalunya rebia el 13,9% de la inversió estatal, i Andalusia, per exemple, el 16,8%. Per al 2008, els càlculs més optimistes esperaven un 17%, malgrat que l'aportació al PIB espanyol s'hagi situat en el 18,72% segons dades del 2006, tres dècimes per sota del 2005. Però no, la xifra ha estat 14,9%, una dada que ha creat estupefacció. L'Observatori del Finançament de Catalunya ja ha fet la primera valoració: "La inversió de l'Estat a Catalunya per a l'any 2008 representa un 14,9% de l'espanyola (lluny del 18,72% que és el pes de l'economia catalana en el conjunt de l'Estat). L'any passat era del 13,9%".

Tribuna Catalana

El factor Flandes

Aquest dijous, el diari -en francès- més important de Bèlgica, Le Soir, obria amb aquest titular: "Francòfons, és l'hora de la veritat". I afegia cinc qüestions claus, l'última de les quals es plantejava ("sense tabús", deien) quines serien les prioritats dels francòfons en cas de separació. De fet, aquest debat omple, cada dia, moltes pàgines i minuts dels mitjans de comunicació belgues, amb intensitat equivalent a un cantó i l'altre de la frontera lingüística. També la premsa internacional té el focus posat sobre la crisi política (de règim?) que impedeix que els partits flamencs i valons pactin un govern.

En essència, el problema és que Flandes es veu obligada a pagar la factura social de Valònia. L'atur, per exemple, és molt més alt entre els francòfons, que s'aprofiten, en més quantitat, d'un dels Estats del benestar amb prestacions més altes del món. Els partits flamencs insisteixen que això és un llast i que, a més, els limita les possibilitats d'apujar les pensions o fer una política econòmica pròpia, més ajustada a les seves necessitats. A això s'hi poden afegir tota mena de raons culturals, lingüístiques i socials que distingeixen clarament dues comunitats que comparteixen poca cosa més que el gust per la cervesa... i un Estat.

El cas és que la política belga ha embarrancat. Els partits flamencs es neguen a pactar un govern sense que, abans, quedi decidit un nou disseny institucional que portaria l'Estat belga a una formulació poc menys que confederal. Els francòfons no cedeixen, convençuts que Flandes està immersa en una estratègia nítidament independentista. I, en paral·lel, algunes enquestes ja comencen a dir que dos terços dels flamencs consideren inevitable la conformació d'un Estat propi.

Si això passés, les institucions europees es podrien trobar instal·lades en la capital d'un nou Estat. Fins i tot en cas que a Brussel·les se li concedís un estatut especial, euròcrates i polítics haurien de passar la frontera amb Flandes per anar a l'aeroport o a les grans superfícies dels afores de la ciutat. Un fet que, no cal dir-ho, liquidaria per estrambòtic l'argument (tan escoltat a Madrid o Londres) que qualsevol nou Estat quedaria automàticament fora de la UE.

Diari Avui