Amb el projecte de Pressupostos Generals de 2008 a les mans, ja es pot assegurar que Madrid ha tornat a aixecar-nos la camisa. Tenint present la taula d'inversions reals territorialitzables, la que no té en compte les transferències de capital perquè no es consideren regionalitzables, l'any passat Catalunya rebia el 13,9% de la inversió estatal, i Andalusia, per exemple, el 16,8%. Per al 2008, els càlculs més optimistes esperaven un 17%, malgrat que l'aportació al PIB espanyol s'hagi situat en el 18,72% segons dades del 2006, tres dècimes per sota del 2005. Però no, la xifra ha estat 14,9%, una dada que ha creat estupefacció. L'Observatori del Finançament de Catalunya ja ha fet la primera valoració: "La inversió de l'Estat a Catalunya per a l'any 2008 representa un 14,9% de l'espanyola (lluny del 18,72% que és el pes de l'economia catalana en el conjunt de l'Estat). L'any passat era del 13,9%". 25 de setembre 2007
La presa de pèl dels pressupostos
Amb el projecte de Pressupostos Generals de 2008 a les mans, ja es pot assegurar que Madrid ha tornat a aixecar-nos la camisa. Tenint present la taula d'inversions reals territorialitzables, la que no té en compte les transferències de capital perquè no es consideren regionalitzables, l'any passat Catalunya rebia el 13,9% de la inversió estatal, i Andalusia, per exemple, el 16,8%. Per al 2008, els càlculs més optimistes esperaven un 17%, malgrat que l'aportació al PIB espanyol s'hagi situat en el 18,72% segons dades del 2006, tres dècimes per sota del 2005. Però no, la xifra ha estat 14,9%, una dada que ha creat estupefacció. L'Observatori del Finançament de Catalunya ja ha fet la primera valoració: "La inversió de l'Estat a Catalunya per a l'any 2008 representa un 14,9% de l'espanyola (lluny del 18,72% que és el pes de l'economia catalana en el conjunt de l'Estat). L'any passat era del 13,9%". 23 de setembre 2007
El factor Flandes
Aquest dijous, el diari -en francès- més important de Bèlgica, Le Soir, obria amb aquest titular: "Francòfons, és l'hora de la veritat". I afegia cinc qüestions claus, l'última de les quals es plantejava ("sense tabús", deien) quines serien les prioritats dels francòfons en cas de separació. De fet, aquest debat omple, cada dia, moltes pàgines i minuts dels mitjans de comunicació belgues, amb intensitat equivalent a un cantó i l'altre de la frontera lingüística. També la premsa internacional té el focus posat sobre la crisi política (de règim?) que impedeix que els partits flamencs i valons pactin un govern. En essència, el problema és que Flandes es veu obligada a pagar la factura social de Valònia. L'atur, per exemple, és molt més alt entre els francòfons, que s'aprofiten, en més quantitat, d'un dels Estats del benestar amb prestacions més altes del món. Els partits flamencs insisteixen que això és un llast i que, a més, els limita les possibilitats d'apujar les pensions o fer una política econòmica pròpia, més ajustada a les seves necessitats. A això s'hi poden afegir tota mena de raons culturals, lingüístiques i socials que distingeixen clarament dues comunitats que comparteixen poca cosa més que el gust per la cervesa... i un Estat.
El cas és que la política belga ha embarrancat. Els partits flamencs es neguen a pactar un govern sense que, abans, quedi decidit un nou disseny institucional que portaria l'Estat belga a una formulació poc menys que confederal. Els francòfons no cedeixen, convençuts que Flandes està immersa en una estratègia nítidament independentista. I, en paral·lel, algunes enquestes ja comencen a dir que dos terços dels flamencs consideren inevitable la conformació d'un Estat propi.
Si això passés, les institucions europees es podrien trobar instal·lades en la capital d'un nou Estat. Fins i tot en cas que a Brussel·les se li concedís un estatut especial, euròcrates i polítics haurien de passar la frontera amb Flandes per anar a l'aeroport o a les grans superfícies dels afores de la ciutat. Un fet que, no cal dir-ho, liquidaria per estrambòtic l'argument (tan escoltat a Madrid o Londres) que qualsevol nou Estat quedaria automàticament fora de la UE.
Diari Avui
19 de setembre 2007
Hipòcrites ¡¡¡¡
Sirera reivindicava el CAT quan només era diputat.
El president del PP de Catalunya, Daniel Sirera, va col·locar el CAT al seu vehicle quan la decisió del Govern de José María Aznar de modificar les plaques de matrícula va provocar enrenou a Catalunya. Sirera, tanmateix, va explicar dissabte al programa Converses de la cadena Cope, a pregunta d'e-notícies, que el va posar a "a la xapa" per "trencar una reivindicació absurda, perquè si Catalunya ha de ser per portar un CAT a la matrícula anem molt malament". L'actual president del PPC ha restat importància a la iniciativa perquè ha comparat el CAT a altres enganxines com la que diu "ser aragonés es un honor, ser español un orgullo".L'actual líder dels populars catalans ha assegurat que aquesta reivindicació va aparèixer per "la mesura que va prendre el president Aznar d'unificar les matrícules" i "això es va utilitzar com una gran ofensa del govern del PP contra Catalunya". Però per Sirera, la mesura del Govern de Jose Maria Aznar "era una mesura molt intel·ligent des del punt de vista econòmic i industrial".
18 de setembre 2007
El PSC vota a Madrid contra les Seleccions Catalanes
El PP i el PSOE, amb els vots dels diputats del PSC inclosos, han unit els seus vots en el Ple del Congrés dels Diputats per tal de bloquejar la presa en consideració d'una proposició de llei de CIU i Esquerra de modificació de l'actual Llei de l'Esport perquè les seleccions autonòmiques puguin participar en competicions internacionals.Diputats d'Esquerra, PNB, CiU, BNG, EA i Iniciativa reclamen al Congrés l'oficialitat de les seleccions nacionals d'Euskadi, Galícia i Catalunya. Després del vot en contra de PSOE i el PP a la presa en consideració de dues proposicions de llei presentades per Esquerra i CiU sobre la reforma de la Llei estatal de l'Esport, una vintena de diputats s'han fotografiat a les escales d'accés a la cambra baixa espanyola amb samarretes de les tres seleccions nacionals. Els diputats havien estat convocats mitjançant una carta signada per Joan Puig i Josep Maldonado, dirigida a tots els diputats del Congrés, que demanava el suport a aquestes iniciatives.
e-noticies
16 de setembre 2007
El Bus de La Floresta
Ja fa sis mesos que la nostra associació va denunciar, un cop més, el mal servei dels autobusos de La Floresta, especialment la L3 que passa cada hora i mitja (de 14,05 a 17,35 no funciona) La denúncia va sortir a tots els mitjans de comunicació, la vam fer arribar per instància a tots els partits que fan el Ple Municipal, i també vam tramitar la queixa al Síndic de Greuges de Catalunya, signada per les tres associacions de veïns de La Floresta, que va ser acceptada.Donç, ha passat mig any i tot segueix igual. Un tast: l´ última denúncia que ens fa arribar una usuària. L3, dies 20 i 25 d’agost, des de la parada de Sant Cugat l’autobús va fer tot el recorregut sense que es pogués obrir la porta del darrera mentre la del davant anava oberta. Tampoc funcionava la refrigeració. 30 d’agost, dijous, dia de mercat, l’autobús que havia de sortir a les 12,35 de Sant Cugat els usuaris el van estar esperant prop d’ una hora. S’havia espatllat entre La Floresta i Sant Cugat. Finalment en van posar un altre per substituir l’avariat, però aquest també es va avariar pel camí. Llavors els passatgers, la majoria gent gran i carregats, van haver de seguir el seu trajecte caminant o trucant a algú perquè els anés a buscar.
Model de ciutat, no hi ha dubte. Sabien que encara no han tret l’horari vell que conviu amb el nou a moltes parades des de fa gairebé dos anys? La L3 passa cada hora i mitja i si et confons perds el viatge!.
15 de setembre 2007
Espanya 'roba' a Catalunya 19.000 milions d'euros l'any
El Cercle d'Estudis Sobiranistes ha emès un comunicat on manifesta que "Catalunya viu un moment crític. La situació de dependència d’un Estat que ens és contrari, la manca d’un Estat propi, està conduint la nació a la decadència econòmica i social, a la impossibilitat de desenvolupar polítiques competitives i de benestar, i a l’afebliment dels trets d’identitat cultural i lingüística imprescindibles per cohesionar la societat. Les condicions són pèssimes per assumir les oportunitats de la globalització i la competència en els mercats europeu i mundial, el progrés científic i tecnològic, la preservació de la singularitat cultural, la societat del coneixement, la nova immigració o la sostenibilitat mediambiental. D’altra banda, els intents per reformar l’estatut polític que evitin aquesta davallada han estat infructuosos i la reforma estatutària del 2006 s’ha encallat en el ja crònic incompliment per part de les institucions de l’Estat espanyol i a l’espera dels pronunciaments d’un Tribunal Constitucional sense garanties d’imparcialitat i al servei de la nació espanyola, que anorrearan l’Estatut".
