L'assassinat de TV3 i Catalunya Ràdio

La decisió d'eliminar gradualment la publicitat -"para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado"- de Catalunya Ràdio i TV3 és un atac frontal a una de les eines bàsiques de cohesió nacional que ha de tenir tot país amb consciència de ser-ho. Ja sabem que podríem abordar el tema de l'hispanocentrisme dels serveis informatius d'aquestes emissores i veure fins a quin punt es pot espanyolitzar en català sense que el teleespectador en sigui conscient, però aquest, ara com ara, no és el debat. D'aquesta qüestió, jo mateix ja en parlo en profunditat en el llibre TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya? El problema se centra en la reducció d'ingressos que suposarà per a Catalunya Ràdio i TV3 l'eliminació de la publicitat, cosa que constitueix l'atac més greu que han patit mai aquestes emissores en els seus gairebé trenta anys d'existència. Si això es materialitza, ni que sigui parcialment, la seva continuïtat es veurà gravíssimament amenaçada i el declivi serà inevitable.

Allò que fa de Catalunya Ràdio i TV3 dues emissores homologables amb les principals emissores dels cinc continents és la qualitat dels seus professionals i el pressupost per cobrir totes les àrees de la informació en qualsevol punt de planeta. Sense pressupost, tot això deixa de ser possible i, en no ser-ho, l'oferta s'encongeix, la programació perd nivell i els continguts del país, llevat de Barcelona, gairebé desapareixen, perquè les delegacions i corresponsalies comarcals esdevenen insostenibles. Bàsicament perquè sempre resulta molt més barat desplaçar una unitat mòbil per cobrir la vida cultural barcelonina que no pas la comarcal.

Sé de què parlo, perquè vaig ser un dels pares de Ràdio 4 i recordo la il·lusió amb què va néixer el 1976 així com l'entusiasme de tots els qui vam tenir el privilegi de materialitzar-la. La direcció hi creia tant, en aquella emissora, que la programació en sortia afavorida, els continguts tenien un gran nivell i l'esperit de superació era elevadíssim. Tot d'una, però, allò es va acabar. No va ser de la nit al dia, és clar que no, però sí paulatinament. Els pressupostos van començar a davallar any rere any i Ràdio 4 va entrar en fase de raquitisme, els seus professionals van ser reduïts a la mínima expressió, els programes es van encongir i l'audiència es va volatilitzar. La gent que ara hi treballa fa el que pot, però sap molt bé que l'única raó per la qual el poder no li ha retirat la respiració assistida és perquè la foto del tancament és massa lletja i incòmoda per ser assumida.

La intenció del Partit Popular amb Catalunya Ràdio i TV3 és exactament la mateixa. Es tracta de convertir la primera en una emissora residual i la segona en aquella televisió antropològica que demanava el director general de RTVE, José María Calviño, l'any 1985. I és que una televisió nacional que arriba a l'extrem de no poder fer ni tan sols un programa de debat com Banda Ampla ja no és una televisió nacional, és una televisió local. A partir d'aquí, tot va de mal borràs: els programes veuen minvades les seves possibilitats, els continguts deixen de tenir gruix, desapareix el canal internacional per satèl·lit, es crea una atmosfera de desencís, es produeix una desincentivació professional, tothom es limita a cobrir l'expedient i es deixa de donar cobertura a conflictes armats i actes, activitats, esdeveniments o certàmens de primer ordre. I en no poder entrevistar personatges internacionals, es fa passar per producció pròpia el que no són res més que entrevistes promocionals enllaunades. És a dir, publicitat encoberta. Llavors, com és lògic, l'audiència abandona, l'emissora perd la seva raó de ser i entra en una fase d'inanició en què ja no cal tancar-la perquè en realitat fa temps que és clínicament morta.

Fixem-nos que un dels arguments que es fan servir per desmantellar TV3 és que fa competència deslleial a les emissores privades, és a dir, a 8TV del Grup Godó. Però no és cert. De fet, això no sols és rotundament fals, sinó que és just al contrari. Només cal mirar la programació de 8TV per veure el seu profund menyspreu per la nostra llengua, amb una programació farcida d'espais en espanyol -com si els hispanoparlants, pobrets, no tinguessin canals i canals per escollir- fins al punt que ni tan sols es digna doblar al català moltes de les moltíssimes pel·lícules que projecta. Al Grup Godó no li interessa el país -"país, quin país?"- ni vol tenir-hi cap compromís. Només li interessa el negoci, encara que sigui a costa del país. Recordem, de passada, que han hagut de transcórrer gairebé 40 anys, d'ençà de la mort de Franco, perquè La Vanguardia -òrgan vocacionalment espanyol del pensament més conservador i immobilista- tingui una traducció -una simple traducció- al català. Qui és, per tant, el deslleial? Qui és que actua com a cavall de Troia del nacionalisme espanyol a casa nostra i que, en aliança amb els poders que oprimeixen secularment aquesta terra, s'ha confessat un enemic declarat de l'independentisme i de les llibertats nacionals de Catalunya? Hi pot haver més deslleialtat que aquesta per part d'un grup empresarial català?

Diguem finalment que l'assassinat de Catalunya Ràdio i TV3, a banda de provincianitzar el país, té l'objectiu d'afavorir diverses cadenes espanyoles, com ara la SER, Tele-5 i Antena 3, que fins ara treien foc pels queixals en veure frenada la seva penetració en el mercat català i que en aquest moment s'estan fregant les mans només de veure el tall de pastís que la mateixa Catalunya, amb un somriure babau als llavis, ha decidit lliurar-los amb genuflexió inclosa. Només Convergència i Unió pot evitar que això s'esdevingui. Només CiU pot mantenir la publicitat de les esmentades emissores i les estructures pròpies de la seva dimensió institucional. Per això, davant d'una amenaça tan gran, cal demanar a les bases més catalanistes de Convergència Democràtica que s'apleguin i pressionin contra aquesta barbaritat. Eliminar la publicitat de Catalunya Ràdio i TV3 no seria només, com deia al començament, una agressió inadmissible a la nació catalana, seria també un error polític d'extraordinària magnitud amb conseqüències d'una gravetat extrema per al país.

www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat

La justificació del franquisme de Sentís

Confesso que aquests dies, en veure la manera descarada com la classe política i els grans mitjans de comunicació han obviat sense escrúpols el passat franquista de Carlos Sentís, arran de la seva mort, he sentit vergonya del meu país. La mateixa vergonya que sentiria si fos alemany i veiés l'exculpació del passat nazi d'una figura del periodisme nacional per part dels polítics i dels mitjans públics de la meva terra. La diferència, però, és que allò que és impossible a Alemanya és perfectament possible a Catalunya. Si Esquerra, el Partit Socialista i Iniciativa van homenatjar un dirigent feixista com Juan Antonio Samaranch, mà dreta d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat, i Carod-Rovira, en qualitat de vicepresident del govern, el va lloar com a "català universal" -un català universal gràcies al qual es va modificar la Carta Olímpica perquè Catalunya no pugui participar en els Jocs Olímpics-, què no es podia esperar sobre Carlos Sentís.

Aquests dies hem llegit articles i hem escoltat tertulians que s'erigien en advocats defensors del Sentís franquista. "La gent té trajectòries polítiques d'un cantó o d'un altre", deia un orat que es fa dir catalanista sense el més mínim rubor i que es guanya la vida com a altaveu del pensament oficial immobilista i reaccionari. Talment com si haver abraçat aquella ideologia i, per tant, els seus crims, les seves tortures i la destrucció dels drets i de les llibertats democràtiques, fos un fet merament anecdòtic i banal. Arribats aquí, recomano la lectura de l'informe elaborat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils i titulat "La mort de Carlos Sentís als mitjans de comunicació catalans".

"Més endavant va donar suport a Adolfo Suárez", han dit alguns. "I va facilitar l'arribada de Josep Tarradellas", han dit uns altres. Com si una cosa excusés l'altra. Un dia excusaran Franco perquè feia pantans. Carlos Sentís, no hi ha dubte, era un home intel·ligent. I precisament perquè ho era, va fer el mateix que Samaranch: adaptar-se als nous temps. Si el franquisme hagués durat deu anys més tots dos haurien estat franquistes deu anys més. Però tot té un final i calia contemporitzar per poder-se mantenir en l'òrbita del poder. Un poder sempre espanyol i espanyolitzador. I això és el que van fer amb evident fortuna. S'ha de reconèixer, però, que no tot va ser mèrit seu. En un país com Catalunya, mancat d'autoestima i capaç de llepar les sabates dels qui li han trepitjat el cap, no és gens difícil que dels franquistes se'n digui catalanistes.

Però la hipocresia que hi ha darrere d'això esdevé cinisme quan resulta que aquells que reivindiquen la memòria històrica -per no oblidar el passat, diuen- són els mateixos que glosen Samaranch i Sentís. En aquest sentit, va ser especialment patètic el Telenotícies Vespre de TV3 del 19 de juliol justificant descaradament el franquisme de Sentís amb aquesta frase: "Durant la Guerra Civil va lluitar al bàndol franquista per escapar de la situació que llavors es vivia a Catalunya". Vergonyós i escandalós. Prego al lector que la torni a llegir. I per acabar-ho d'adobar, va inserir aquestes cíniques declaracions del mateix Sentís: "No tenies altre remei. Quan hi ha una Guerra Civil, no pots estar en un tercer lloc, has d'estar o amb els uns o amb els altres". I, és clar, Sentís va triar els "altres", s'hi va posar bé i va arribar a dalt de tot. TV3, a més, va tenir la barra de dir que havia cobert com a periodista el judici de Nuremberg sense explicar el paper que hi jugava. Repeteixo: feia temps que no havia vist una manipulació tan escandalosa per part d'una emissora pública en un Estat de dret com la que van fer els serveis informatius de TV3 el dia esmentat. Recomano que les facultats de periodisme recuperin el vídeo a fi d'estudiar els extrems de tendenciositat a què pot arribar una emissora en la seva voluntat de manipular el cervell de l'espectador i saltar-se els principis més bàsics de la veracitat informativa. Tot i així, el lector es pot jugar un pèsol que ni el CAC ni la sessió de Control del Parlament -llevat que ho faci Solidaritat-, reprovaran TV3 per aquest comportament.

I tot això passa a Catalunya, un país on Manuel de Pedrolo no sols no va rebre un comiat oficial digne de tot el que ell havia fet pel país, sinó que el seu independentisme va ser tan descaradament obviat com ho ha estat el franquisme de Sentís. Per això, mentre ell i Samaranch són elevats a la categoria de "catalans universals", Manuel de Pedrolo continua estigmatitzat com a "radical local". Vergonya, senyors vergonya!

www.victoralexandre.cat

Un Anuari per a fer memòria del silenci

El maig del 2010, un jove de nacionalitat marroquina moria en circumstàncies mai esclarides del tot al Centre d’Internament per a Estrangers (CIE) de Barcelona. La principal empresa d’extracció de fosfats del Sàhara Occidental –considerat per l’ONU un territori colonial i per tant d’on n’és il·legal l’explotació dels seus recursos- és de Sant Cugat del Vallès. La policia és incapaç de trobar la seu de l’Instituto Nóos, investigat per una subvenció indeguda de 1.200.000 euros quan era presidida per Iñaki Urdangarín, gendre del rei espanyol. Les concessionàries d’autopistes de peatge acumulen beneficis molt per sobre dels costos inicials de les obres. La presidència de Juan Samaranch al COI va estar tacada pels casos de corrupció i la no investigació del dopatge. En els darrers tres anys més de 100.000 famílies han patit una execució hipotecària als Països Catalans. No hi ha hagut cap detenció pels més de 80 atemptats feixistes al País Valencià.

Algun d’aquests temes és possible que soni al lector, altres seran totalment desconeguts però no per això, obligatòriament, sorprenents. Però en tot cas és ben segur que no els hauran llegit a la portada de cap rotatiu del país, tot i que molts d’ells ho haurien merescut. Aquest és el leit motiv de l’Anuari Mèdia.cat, els silencis mediàtics 2011, que es presenta avui a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya a Barcelona. Aquest llibre, que es podrà descarregar gratuïtament en format digital, és un recull de dotze temes que, a desgrat de la seva rellevància, no han estat tractats als mitjans majoritaris o sols ho han fet de forma reduïda o esbiaixada o amb un enfocament que n’ha obviat parts importants. Són un recull del que el Grup de Periodistes Ramon Barnils ha considerat que eren les dotze notícies més silenciades del 2010.

“Sovint en parlar de censura parem esment només a la més explícita, aquella que practiquen els règims dictatorials i autoritaris –escriu el coordinador de l’Anuari, Roger Palà, a la seva introducció.- Ja fa temps, però, que la censura pren moltes i variades formes, i gairebé mai són òbvies”. I un d’aquestes formes és “l’oblit casual” de determinades informacions incòmodes per a l’statu quo per part d’uns mitjans de comunicació massa propers al poder, quan no formen part del poder mateix.

Media.cat

Quan la hipocresia vol clamufar-se d'honestedat

El passat dijous el diari ABC titulava que el President del Parlament, Ernest Benach, havia gastat 20.000 euros en ‘tunejar’ el seu cotxe oficial. A l’interior de la notícia passava de l’afirmació al condicional ‘según ha podido saber ABC podría ascender a 20.000 euros’. I la veritat és que l’import per col·locar una taula de treball, un reposapeus i una televisió al cotxe oficial de la segona autoritat del país pujava una mica més de nou mil euros.

La notícia va ser reproduïda l’endemà per diversos mitjans de comunicació. I un d’ells n’ha proporcionat una cobertura especial: La Vanguardia. Des de dijous fins ahir diumenge ha seguit informant cada dia sobre una polèmica generada per una informació que ja partia d’una dada falsa. Curiosa excepció en un mitjà de comunicació, estirar més una notícia que el propi mitjà que l’ha publicat primer. La Vanguardia més que ABC.

A més d’aquest afany de polèmica sobre el cotxe oficial que utilitza en exercici del seu càrrec Ernest Benach, l’ABC i La Vanguardia comparteixen una altra característica en comú. Són els dos rotatius de més reconeguda devoció per la monarquia espanyola. I mai cap dels dos ha publicat ni qüestionat, per exemple, quan costa als ciutadans catalans i espanyols el manteniment d’aquesta institució des dels actes protocolaris fins a les caceres privades d’óssos del rei Joan Carles no a la Val d’Aran sinó a les estepes de Volgoda, a Rússia.

Tampoc cap dels dos rotatius no ha explicat que hi ha institucions com el President del Parlament espanyol o la major part de ministres que tenen residència pagada pels contribuents a Madrid. Per no qüestionar el que costa mantenir ministeris -i el seu corresponent cos funcionarial- com el de Vivenda, Sanitat o Cultura que no tenen competències perquè aquestes estan transferides a les Comunitats Autònomes.

I aquesta dada no és sobrera. És sabut que Ernest Benach, segona autoritat de Catalunya, es desplaça cada dia des del seu domicili particular de Reus fins al Parlament en cotxe. Ni ABC ni Vanguardia han calculat què costaria si la segona autoritat residís entre setmana a Barcelona i quan estalvia Benach pujant i baixant cada dia en cotxe des de la Ciutadella a la capital del Baix Camp enlloc de llogar una habitació d’hotel o una residència a la ciutat comtal com podria fer en legítim ús de les funcions del seu càrrec.

En el fons, ja som al cap del carrer: els qui no es creuen que Catalunya és una nació no poden tolerar que tinguem institucions i que aquestes treballin amb la normalitat i el sentit d’estat amb què haurien de fer-ho els representants escollits democràticament pel poble de Catalunya. Per què no es qüestiona la Casa reial ni les residències dels ministres o la seva pròpia existència tot i no tenir competèncie i sí que el President del Parlament de Catalunya s’instal·li una taula per poder treballar durant els seus viatges diaris d’hora i mitja per trajecte?

Senzillament perquè hi ha qui no té un respecte institucional per no dir menyspreu i menysteniment a les institucions catalanes. Perquè contra Catalunya tot s’hi val.

El més sorprenent de tot plegat és que la resta de partits polítics catalans s’hagin sumat amb major o menor intensitat a aquesta campanya d’intent de desprestigi d’una alta institució catalana i al mateix temps dirigent amb projecció de futur a Esquerra Republicana casualment la mateixa setmana que el Parlament aprovava la creació de l’Oficina Antifrau, un dels projectes estrella dels independentistes i que posarà Catalunya al capdavant dels països amb mecanismes de transparència i control dels diners públics.

Potser aquí hi ha l’altra clau del perquè de tot plegat: si la institució no hagués estat presidida per aquesta formació política, el grau d’atreviment a donar carta de validesa total i recorregut a notícies publicades per capçaleres amb dilatada trajectòria anticatalanista com ABC hauria estat diferent.

Per no parlar de polítics com Joan Saura que van qualificar d’’ofensiva i injustificada’ la despesa dels accessoris del cotxe del President del Parlament. Convindria recordar a Saura que en les principals decisions de la cambra on resideix la sobirania nacional dels catalans també hi és present un company del seu grup parlamentari com és Jordi Miralles, secretari de la Mesa de la institució. I si Saura vol parlar de despeses injustificades i ofensives segur que en trobarà a casa seva, als seus departaments. A tall d’exemple, els nombrosos viatges oficiosos en cap de setmana que va realitzar ell mateix a Madrid durant la passada legislatura.

I La Vanguardia, si tant preocupada està per la crisi econòmica i perquè els diners dels ciutadans no es malbaratin, podria practicar un exercici de transparència tan senzill com dir públicament quan ascendeix el cost del suplement de 150 pàgines a tot color que el rotatiu dels Godó va encartar ahir diumenge per publicitar l’obra de Govern en insfrastructures. Un suplement només amb la foto de Montilla. Un extra que, casualment, va acompanyat d’una plàcida entrevista al President de la Generalitat de quatre pàgines a l’edició escrita del diari.

La desconsideració i la crítica gratuïta a determinades institucions catalanes només busca fomentar el desprestigi. El populisme malintencionat no ajuda a fer avançar Catalunya ni a afiançar les seves institucions. I el que encara és més greu és que es posin a repartir carnets i certificats d’austeritat i honestedat alguns dels qui més i millor han rebut de les administracions públiques en els darrers 20 anys.

D’això, a Catalunya, se’n diu hipocresia.

Directe!cat!

TV3 i el seu món: El fals cosmopolitisme

Aquesta es la crosta nacionalista que li agrada a Joan Ferran (PSC-PSOE) ?

Telenotícies de TV3 de divendres al migdia. Comença amb vuit minuts dedicats a Ibarretxe, després vénen Sarkozy i el Papa, Sarah Palin, uns disturbis a Bolívia i l'últim estirabot d'Hugo Chávez. Quan ja porten 17 minuts d'informatiu, arriben els tres primers amb notícies del país: un acte de l'Onze de Setembre a Madrid i les manifestacions independentistes del dia abans.

Aquí s'acaba el primer bloc, se suposa que el més important, del Telenotícies abans dels anuncis. El següent comença amb unes pluges del dia abans a Mallorca. És que no hi va haver tempestes a Catalunya? Sí. Després de les illes, unes imatges de locals negats a Ripoll i Camprodon. Res de la pedregada que va malmetre 8.000 tones de fruita, que està aviat dit, a Sant Pere Pescador. TV3 mira cap a la CNN per no ser titllada de provinciana. I així ha derivat cap a la indefinició. El passat 30 d'agost va dedicar els primers vuit minuts del Telenotícies a Arnaldo Otegi, un personatge que ja no interessa ni als seus. Francament, podent elegir altres cadenes, no em preocuparia el que fa TV3 si no fos perquè ens ha costat molts diners als catalans a costa de carreteres, hospitals, col·legis i altres serveis.

Ràdio Catalunya