És possible evitar 4.500 milions d'euros de retallades?

Ambaixades espanyoles caríssimes amb els nostres diners

Stop Espoli

Prou amenaces als #novullpagar i més solucions de fons

Jo ni vull ni puc esperar-me més ¡¡

El passat diumenge 3 de juny el diari ARA publicava un magnífic article del periodista santcugatenc  Roger Tugas, en que deixava al descobert la hipocresia d’alguns partits polítics.

Deia, literalment,  que Euskadi capeja la crisis amb un dèficit fiscal de només 25 milions d’euros (0,24% del pressupost basc) i que disposar d’una hisenda pròpia li permet aplicar moltes mesures d’estímul econòmic.

Si això ho comparem amb la situació a Catalunya (dèficit  fiscal de més de 16.400 milions que representa un 44,4 % del pressupost de la Generalitat) és de calaix que disposar d’un Concert Econòmic similar al del País Basc és una de les dues solucions que necessita Catalunya.

Tots els partits, i els polítics, del País Basc reconeixen i defensen el concert. Des del mateix lendakari i secretari general del PSE(PSOE) Patxi López fins al mateix  president del PP al País Basc Antonio Basagoita.

Llavors, què impedeix  a Catalunya poder recaptar i gestionar els nostres impostos i pagar a l’Estat solament per els serveis que ens presta? Si el PP i el PSC(PSOE) n’estan tan enamorats al País Basc, per que posen tants pals a la roda, aquí a Catalunya , coneixent les avantatges que això representarà  per el catalans? Molt fàcil, perquè pensen i actuen en clau espanyola, uns de forma activa i rabiosa i els altres de forma passiva per no perdre una futura cadira a Madrid.

A Catalunya, mentre CIU segueix distraient al personal, parlant de la seva promesa electoral  d’un Pacte Fiscal, la resta de partits que també es denominen nacionalistes li segueixen el joc tot i saben que les reivindicacions catalanes acaben topant sempre contra el mur de  la constitució espanyola i la seva maquinària perversa.

Tothom sap que el concert o el pacte fiscal estan condemnats al fracàs perquè els hereus de Felip V mai ho acceptaran. O potser és que ningú se'n recorda del que va passar amb l’Estatut aprovat al nostre Parlament amb més del 90% de vots i referendat per la ciutadania ?.

Si us plau, que la prudència o la covardia no ens facin traïdors. Que no us enganyin. La única solució es la independència i ara és el moment, per què a Madrid, que sempre han estat conscients de la manca de coratge dels dirigents catalans i de les tribulacions mentals que els afligeixen, provaran d'assestar el cop definitiu en un termini breu, quan encara tinguin capacitat de decisió malgrat el desastre econòmic, i abans que el discurs independentista cali més en la societat catalana i sigui hegemònic a les institucions catalanes.

Jo ni vull ni puc esperar-me més ¡¡

Si algú encara no esta prou convençut de les avantatges i de la viabilitat de la independència li recomano que dediqui una mica de temps en visitar aquestes dues planes webs:

FUNDACIO CATALUNYA ESTAT: http://www.fundaciocatalunyaestat.cat/

CERCLE CATALA DE NEGOCIS: http://www.ccncat.cat/

Jaume Massanés i Papell 

Radio Sant Cugat: http://www.radiosantcugat.cat/noticies/opinio/77216.htm
 

Els falsos catalans al descobert.

Catalunya és dels catalans

Diem prou ¡¡¡

"Diem prou!", un crit de dignitat

Cada dia que passa està agafant més força la iniciativa d'Andreu Bartolomé i Maria Casademunt, propietaris d'un restaurant de Siurana, Priorat, amb deu treballadors, de negar-se a acceptar l'espoliació que pateix Catalunya per part d'Espanya. Farts d'aquesta situació i de la covardia de la classe política, van decidir que a partir d'enguany iniciarien una insubmissió fiscal consistent a pagar els seus impostos de l'IVA i de Societats a un compte corrent de la Generalitat de Catalunya. Ho han expressat amb aquestes paraules:

• "La situació personal -els nostres tres fills en plena infantesa- i la professional -tenim diferents fronts oberts en uns moments ben difícils per al sector, en què no s'hi val a badar- ens ha frenat durant molts mesos. Primer esperàvem que els nostres polítics anessin tots a l'una -miracles a Lorda!-, després vam esperar que fos algú altre qui encengués la metxa. Però res, cada cop pitjor -sanitat, educació, cultura...-, ja no podem acotar més el cap. I aquí no passa res."

• "Ha arribat el moment en què ens adonem que no tenim excusa. Massa avantpassats nostres van jugar-s'hi molt més del que se'ns demana que ens hi juguem nosaltres. Ara tenen més sentit que mai les paraules d'Heribert Barrera: "Tenim pressa, molta pressa!" Ens hi juguem el ser o no ser."

• "Al nostre país tenim molta feina a fer, molt a millorar, però abans ens hem de treure aquest llast que duem des de la transició. La relació amb Espanya ens empobreix, ens desmotiva, ens divideix, ens fa perdre el temps... S'han acabat les reivindicacions folklòriques!"

• "No us demanem un copet a l'espatlla. Us demanem que escolteu què sentiu pel vostre país, i com voleu que sigui el seu futur. I que actueu i que ens ajudeu segons la vostra consciència i valentia. [...] La nostra decisió no té marxa enrere."

Com ha explicat diàfanament el Cercle Català de Negocis, els catalans patim un robatori escandalós de 22.000 milions d'euros anuals que suposa la desaparició del 40% dels impostos recaptats a casa nostra, i això no hi ha cap país que ho pugui resistir. De fet, no es tracta només de no poder-ho resistir, sinó de tenir prou dignitat per no voler-ho consentir. Aquesta és la raó per la qual convé que no pari de créixer el nombre d'empresaris i d'ajuntaments catalans -com ara els de Berga i Arenys de Munt- decidits a fer que els impostos que paguen es quedin a Catalunya en lloc de deixar que se'ls emporti un altre país. I perquè això s'agilitzi, més enllà de l'estimulant i documentada pàgina de diemprou.cat amb milers d'adherits, cal que la Generalitat faciliti les coses a l'empresariat. És molt important que els empresaris insubmisos sàpiguen que poden comptar amb la receptivitat del govern del seu país en aquest sentit. Tal com estan les coses, hauria de ser precisament el govern el més interessat a acabar amb el saqueig espanyol de Catalunya. Al capdavall, les retallades que estem patint són la terrible conseqüència de tot plegat.

I és que estem parlant d'un robatori sense parangó a Europa. Un robatori que està abocant Catalunya al caire de l'abisme amb infraestructures obsoletes i amb una degradació letal en àmbits bàsics, com ara la sanitat, l'ensenyament i tota mena de serveis socials, a més de l'anorreament de la nostra identitat i cultura i de la persecució sistemàtica de la nostra llengua amb la intenció de convertir-la en una andròmina inútil i residual. Espanya, mitjançant l'ús de la força, ens ha fet administrativament espanyols. Però sap que amb aquest extrem no en té prou. Li serveix per espoliar-nos i per enriquir-se amb els nostres recursos, però no li serveix per convertir-nos veritablement en espanyols. Per això s'enfurisma insatisfeta i es converteix en el viu retrat del subjugador que observa desolat com, per més cops que violi la víctima, només en podrà posseir el cos, mai la ment.

www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat

Parlant clar

La victòria de Solidaritat

La maniobra de Ciudadanos, d'impedir que al Parlament es puguin dir les coses pel seu nom per mitjà d'expressions com "Espanya en roba" o "espoliació fiscal", ha fet figa i l'independentisme, amb Solidaritat al capdavant, s'ha petat de riure. Aquesta derrota s'ha materialitzat quan la presidenta Núria de Gispert i la junta de portaveus, sempre tan hispanocèntrics i submisos, han hagut de fer marxa enrere i empassar-se la decisió anterior de prohibir els termes esmentats tot reconeixent que no es poden fer llistes d'expressions prohibides. D'aquesta manera, els nacionalistes espanyols s'han trobat que no sols no han aconseguit silenciar els diputats de Solidaritat sinó que l'expressió "Espanya ens roba" ja és en boca de tothom i no hi ha dia que no aparegui reproduïda en diversos mitjans de comunicació i en les xarxes socials. D'això se'n diu anar per llana i tornar esquilat.

De fet, no sols Ciudadanos n'ha tornat esquilat. També ho ha fet el PSOE de Catalunya, que, com a força espanyolista que és, li va fer costat a porta tancada a l'hora d'evitar que els catalans siguem conscients del robatori ferotge i insostenible de què som víctimes per part d'Espanya. Aquests dos partits saben prou bé que la ignorància fa feble i submisa la gent mentre que el coneixement l'enforteix i la fa irreductible. Per això van posar tantes il·lusions en el seu intent de prohibir que es pogués parlar clar i català en els plens del Parlament. Però la prohibició ja s'ha vist que era impossible. D'una banda, perquè només un règim totalitari elabora llistes sobre el que es pot dir i el que no es pot dir; i de l'altra, perquè la veritat és com l'aigua, que sempre troba la manera d'eixir. I la veritat és aquesta: Espanya roba a Catalunya 22.000 milions d'euros anuals, Espanya empobreix Catalunya en tots els àmbits de la vida, Espanya espolia sistemàticament el patrimoni artístic i documental de Catalunya, Espanya utilitza Catalunya per atribuir-se noms i valors culturals catalans i projectar-se internacionalment, Espanya s'apropia dels èxits de l'esport català per a comptabilitzar-los com a propis, Espanya ha desplegat una ofensiva a l'escola per anorrear definitivament la llengua catalana...

Per sort, però, a desgrat de l'espanyolisme de dretes i d'esquerres, la consciència d'aquesta realitat creix per moments entre els catalans i dinamita l'ambigüitat en què s'han refugiat els immobilistes tots aquests anys. Arriba l'hora de la veritat i ja no hi ha llicència per a la màscara. O s'està a favor de la independència de Catalunya o s'hi està en contra, o s'és amic de la llibertat o se n'és enemic. En definitiva, o s'opta per l'Estat propi o s'opta per la desaparició de la nació catalana. Sense màscares tot és més fàcil i el rostre dels representants de l'autoodi queda al descobert. En aquest sentit, és molt il·lustratiu que Ciudadanos hagi reaccionat amb tanta ràbia davant la rectificació de Núria de Gispert i que hagi evocat el Ku Klux Klan. Es nota que coneixen bé els fonaments ideològics d'aquella secta que propugna la supremacia blanca als Estats Units. Ells, per la seva banda, propugnen la supremacia espanyola a Catalunya. Tenint en compte el seu nivell d'autoodi, per tant, sembla obvi que si fossin negres serien del Ku Klux Klan.

www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat

Patirem. I molt

Que ningú no s’enganyi: d’aquí al 20 de novembre, patirem. Els catalans, vull dir. En aquest mes i mig, ens cargolaran fins a extrems inimaginables fins ara. Serem els culpables de tots els mals dels altres, i amb això és justificarà l’ofec final polític i econòmic. Ara ja estem a provocació diària. De moment, només se n’ha accelerat el ritme. D’aquí a pocs dies, veurem com en creix la intensitat.

Ho he vist clar aquesta setmana quan el govern espanyol, que ens ha obligat –només a nosaltres- a retallar-ho tot, ara ens retreu que ho fem. I, encara més gros, s’ha confirmat la mala bava quan la senyora ministra Carmen Chacón ha negat l’evidència, fent veure que sentia ploure. S’ha de ser molt cínic per negar que la ministra Salgado no ha fet el retret al govern de la Generalitat de retallar massa on no tocava. No sé si la Chacón es pensa que som estúpids, o si és que sap que ho som. Els rumors que arriben diuen que el govern espanyol està preparant informes per acabar-nos de doblegar. I, escoltades les paraules de dijous d’Aznar sobre la necessitat de disciplinar les autonomies i d’imposar l’espanyol com a llengua comuna, m’acabo de fer la composició de lloc: la pinça PSOE-PP contra Catalunya serà la més gran que mai haguem conegut des de l’intent de genocidi franquista.

La pregunta, davant d’aquest proper mes i mig d’ofec econòmic i nacional, és sobre com cal reaccionar. Hi ha el perill que quedem atrapats en la resposta a la provocació -que és el que pretenen-, i que a base d’excusar-nos, acabi semblant que tenen raó. Aquesta és la gran temptació d’una part de la societat civil sobiranista que, incapaç de reaccionar amb una certa perspectiva, troba gust en encendre’s a cada punxada. Respondre als que ens burxaran tindria conseqüències dramàtiques pel desgast que suposaria davant d’una ofensiva de proporcions imparables i que ens necessitarà forts. L’altre perill és que la classe política s’acovardeixi per càlculs electoralistes i no exerceixi el lideratge que el país necessitarà davant d’aquest gran desafiament. El PSC, lligat de peus i mans amb una candidata que és com tenir l’enemic a casa, patirà i no podrà estar a l’alçada sense entrar en un conflicte intern de dimensions incommensurables. Ho podran suportar Ernest Maragall, Montserrat Tura o Antoni Castells sense sentir-se’n còmplices? Deixem de banda, ara, ICV i ERC que, per la seva dimensió, esdevenen poc rellevants en el debat espanyol. Al PP el podem oblidar, perquè és absolutament previsible a quina banda estarà. La gran incògnita, doncs, és CiU. On se situarà CiU?

La meva opinió és que en aquestes properes eleccions, qui té el desafiament més gran, és CiU. Aquest 20 de novembre, l’horitzó del pacte fiscal quedarà desbordat pel tsunami anticatalanista. No serà versemblant que CiU vagi a les eleccions amb la promesa d’un pacte fiscal, desautoritzat per una contraofensiva de molt més abast. En aquestes eleccions espanyoles CiU és jugarà la credibilitat a Catalunya per a la resta de legislatura. Caldrà estar molt atents.

Salvador Cardús

La retallada espanyola: 22.000 milions

"La Generalitat no roba els nostres recursos, només administra les engrunes que ens queden després del robatori espanyol"

Víctor Alexandre

 

 

 

Les imatges que hem vist aquests dies protagonitzades per personal de la sanitat, intentant agredir gerents públics, colpejant portes, caminant per damunt de les taules de les sales de reunions i trepitjant els papers de les negociacions entre Govern i sindicats a la seu de l’Institut Català de la Salut són patètiques. Ja sabem que no tothom és igual i que els incívics són una minoria, però és obvi que per culpa seva queda tacada la imatge global del col·lectiu. Són aquest col·lectiu i els sindicats, per tant, els primers que haurien de reprovar d’immediat aquesta mena de comportaments en lloc de justificar-los, com feia UGT adduint que “la gent està molt crispada”. Què hauria de fer, aleshores, la societat catalana amb les seus del Partit Popular i Ciudadanos després dels atacs catalanofòbics d’aquestes formacions contra la nostra llengua? No és precisament això, crispar-nos i violentar-nos, el que cerquen amb la intenció de desacreditar-nos?

És molt comprensible que la societat catalana estigui angoixada davant l’atzucac econòmic que viu el país i el retall consegüent de pressupostos que afecten àmbits cabdals de la nostra vida. Especialment sanitat i educació. I seria lògic que els partits polítics, en qualitat de representants, actuessin per capgirar la situació. En lloc d’això, però, hi ha partits que rendibilitzen les retallades en benefici propi amb dues intencions ben clares: amagar el forat de 8.400 milions d’euros que va deixar el tripartit en els comptes públics –una xifra equivalent al pressupost del 2011 del Ministeri de Defensa espanyol– i fer-nos creure que la culpa de l’esfondrament de Catalunya és de CiU i no pas d’Espanya. CiU és culpable de no plantar cara a Espanya, això sí. En aquest sentit, se li poden fer tota mena de retrets. Però no pas de l’estat en què ens trobem.

Catalunya és víctima d’una espoliació ferotge, escandalosa i sagnant per part d’Espanya, que arriba als 22.000 milions d’euros anuals –12.000 per família– i no se’n sortirà de cap de les maneres sense un Estat propi. És materialment impossible. La resta és marejar la perdiu. I això passa no sols perquè el temps va en contra nostra, sinó perquè, ofegada la nostra economia i ofegada la nostra llengua, caminem inexorablement cap a la desaparició de la nació catalana. És així, sense tancs ni uniformes, com s’anihila avui dia un poble. Els tancs, com sabem, deixen marques molt lletges; les trames ordides a porta tancada i les mascarades al Tribunal Constitucional, en canvi, són molt més netes. Pensem com n’ha de ser, de greu, la cosa, perquè fins i tot Miquel Roca i Junyent –pare polític de l’estat de prostració en què ens trobem i vell enemic declarat del concert econòmic– estigui tan alarmat i adverteixi que ens volen enviar “a galeres”.

Queda clar, doncs, que les protestes contra les retallades estan plenament fonamentades. Això ningú no ho pot discutir. El que no té sentit és culpabilitzar la Generalitat. La Generalitat no roba els nostres recursos, només administra les engrunes que ens queden després del robatori espanyol. És contra aquest robatori, consegüentment, que hem de canalitzar les nostres energies. Amb la sanitat al capdavant, si cal. Cal tenir present que la retallada catalana és la conseqüència de tot plegat, no pas la causa. La causa, aquella davant la qual tants demagogs fugen d’estudi, és la retallada espanyola. Per això, si els col·lectius més abrandats volen solucionar de debò els seus problemes –en comptes de deixar-se instrumentalitzar pel Partit Socialista, que divendres passat, desmarcant-se de CiU, Esquerra i ICV, s’alineava amb el Partit Popular i Ciudadanos en contra del text que blasmava l’exclusió de Catalunya en la reforma de la Constitució–, el que han de fer és votar partits independentistes i traslladar les seves queixes a Madrid. El coratge i la coherència es demostren enfrontant-se al poder real, no pas paralitzant l’entrada al Parlament de Catalunya i agredint diputats, com va passar el 15 de juny, o ocupant dependències de la Generalitat, com va passar el 29 de setembre. Si Catalunya tingués el concert econòmic, com el País Basc, ara mateix la seva sanitat gaudiria d’un superàvit de 2.000 milions d’euros. Aquesta és l’autèntica veritat. Però el concert econòmic és del tot impossible perquè PP i PSOE hi estan visceralment en contra en nom d’Espanya, la qual cosa ens obliga a dir les coses pel seu nom: el problema es diu Espanya i la solució es diu Estat propi.

Comunicat de la PDD

Davant de les greus conseqüències de la nevada, ocorreguda a Catalunya, el passat dia 8 de març la PDD emet el següent comunicat

Els fets ocorreguts a les comarques gironines denota l’estat lamentable de les infraestructures elèctriques de Catalunya responsabilitat de l’empresa Red Eléctrica Española i Endesa, ambdues empreses promogudes per l’Estat i que exerceixen un monopoli estatal a Catalunya.

La PDD en la gran manifestació del 1 de desembre del 2007 va sortir al carrer a Barcelona on centenars de milers de ciutadans van reclamar el dret de decidir sobre les infraestructures catalanes.

Per això, ara, denunciem la responsabilitat de l’Estat i de les empreses espanyoles en una política de manca d’inversions en les infraestructures del nostre país, mantinguda durant anys i anys.

Catalunya, com a Nació, té dret a exercir amb plenitud l’autogovern i a planificar i executar una política pròpia d’infraestructures que estiguin al servei del país i afavoreixin el desenvolupament econòmic i, conseqüentment, el benestar de la ciutadania.

La política de l’Estat i de les empreses espanyoles són un fre al nostre desenvolupament, cosa que ens porta a greus crisis com la que hem patit aquests dies.

La PDD denuncia la passivitat del Govern català que ha estat incapaç de donar la resposta que el poble li exigia ni tampoc no ha estat capaç de donar suport als ajuntaments afectats. No ha sabut actuar com a govern, ni posar-se al capdavant per solucionar la greu situació que ha patit una part de la ciutadania, ni constituir un gabinet de crisi que dirigís l’actuació dels mitjans públics i de les empreses responsables per superar el desgavell.

Mostrem la solidaritat als milers de ciutadans i ciutadanes que han patit la manca de corrent durant tota la setmana. I reiterem que només amb un autèntic autogovern i la plena sobirania de Catalunya sobre les infraestructures i sobre tot allò que és essencial per al seu progrés i el dels seus ciutadans i ciutadanes aquest país tindrà futur. Per això, una vegada més, la PDD reitera que cal exercir l'autodeterminació.

Àrea de comunicació

Plataforma pel Dret de Decidir
Carme Forcadell (667658536)

Madrid és la gran beneficiada pel nou model de finançament

Un estudi de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada, de la qual formen part les principals entitats financeres, afirma que la Comunitat de Madrid serà la gran beneficiada del nou model de finançament. Concretament, el document de 81 pàgines al qual ha tingut accés l’AVUI assenyala que, sobre una mitjana equivalent a 100, Madrid pujarà 14,2 punts (passarà dels 95,5 punts que tenia el 2007 amb el model del PP pactat amb CiU a 109,7 punts amb el del PSOE consensuat amb el tripartit).

Les altres autonomies tindran un increment molt menor. L’estudi, elaborat el mes de novembre, confirma que Catalunya se situarà lleument per sobre la mitjana (102), tal com deia el govern català, però amb un creixement discret perquè calcula que amb l’anterior sistema aquest any estaria de manera semblant en uns 99,6 punts. De fet, la majoria d’autonomies s’ubicaran sobre la mitjana.

Segons el document, elaborat per l’economista del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) Ángel de la Fuente, l’acord el que fa en realitat és arreglar una cosa per fer-ne malbé una altra. “El cas de Madrid és realment cridaner perquè guanya més de 14 punts i passa a situar-se entre les regions més ben finançades quan el 2007 estava en tercer lloc per la cua. També resulta problemàtica l’evolució de Canàries, Andalusia i Castella - la Manxa, que perden entre 6 i 9 punts i cauen fins als darrers llocs del rànquing de finançament per habitant ajustat. En conjunt, resulta difícil evitar la sensació que estem despullant un sant per vestir-ne un altre”, subratlla.

Crisi econòmica
L’informe afegeix que el model té “accidents tècnics” que provoquen aquestes diferències, i cita el “desplom” del Fons de Suficiència el 2009 i el fet que no s’apliqui aquest any el criteri general de repartiment del Fons de Competitivitat. A això s’hi afegeix la crisi econòmica, amb menys recaptació de tributs, que a l’entendre d’Ángel de la Fuente poden fer inestable el nou finançament.

“La situació que acabo de descriure resulta preocupant no només en termes d’equitat sinó també des de la perspectiva de la viabilitat del nou model. Si, com sembla probable, els governs regionals es van enfrontar a la negociació del recent acord prenent com a referència la situació del 2007, els resultats del sistema el 2009 als quals apunten les meves previsions deixarien alguns d’aquests governs en una situació molt diferent de l’esperada i subjectes a fortes pressions per rebutjar el recent acord”, adverteix l’economista.

No el 2007 sinó el 2009
L’estudi remarca que tot i que l’acord de finançament indica que l’any base del nou sistema serà el 2007, en realitat el model efectiu serà sobre la base de l’any 2009, i considera que aquesta és una de les fonts d’error. La situació econòmica aquest any és molt diferent de la del 2007.

Reitera que algunes comunitats “experimentaran salts bruscos a la baixa” entre el 2007 i el 2009, i acaba demanant canvis en el model de finançament tot just acabat d’estrenar.

AVUI.cat

Foment incompleix la inversió prevista en Rodalies i autovies

La SEITT, una de les societats públiques del ministeri, només gastarà el 32% dels 782 milions previstos per al 2009. Els pressupostos de l'any passat es van inflar per poder complir l'addicional tercera de l'Estatut

Legislatura rere legislatura, any rere any i ministre rere ministre, la història es repeteix. És igual qui mani i les promeses que faci, que les inversions previstes sempre arriben tard a Catalunya. El 2009 no ha estat una excepció. Segons revelen els pressupostos del 2010, que aquests dies es debaten al Congrés de Diputats, l'execució que el ministeri de Foment ha fet del pressupost d'aquest any és mínima.

Una de les partides més grans del pressupost del ministeri és la que es vehicula a través de la Societat Estatal d'Infraestructures del Transport Terrestre (SEITT). Dels 782 milions d'euros que el pressupost de l'any passat destinava a Catalunya, només se n'invertiran 255 abans de final d'any. Es tracta només del 32% dels diners previstos, un incompliment que recorda els temps de Magdalena Álvarez o el PP al capdavant de Foment.

El suposat impuls que havia de donar a les inversions a Catalunya el número 2 del PSOE, Pepe Blanco, ha quedat només en una declaració d'intencions. En el gruix d'obres que s'havien de vehicular a través del SEITT n'hi ha de molt simbòliques, com l'esperada millora del servei de Rodalies o el desdoblament de la N-II a Girona. Ni l'una ni l'altra, però, han rebut els diners necessaris per tirar endavant les obres previstes.

Especialment greu és el cas de Rodalies. L'absència de problemes durant l'últim any sembla haver fet oblidar que el servei segueix al límit de la seva capacitat. És cert que s'ha presentat el pla de Rodalies -tot i que queda lluny del que es farà a les ja molt modernes Rodalies de Madrid- i que s'han fet les inversions promeses durant la crisi del 2007, però també ho és que la xarxa segueix fallant. Encara que més petits que abans, els 400.000 usuaris de la xarxa de Barcelona segueixen patint retards.

La partida que sense especificar el SEITT assignava el 2009 a Rodalies era de 154 milions d'euros dels 347 que pretenia assignar fins a l'any 2012. En la previsió de liquidació de pressupostos del 2009 que inclouen els comptes d'aquest any, però, la casella ha quedat en blanc. Curiosament la xifra total d'inversió quadriennal ha baixat fins als 340 milions d'euros; es podria interpretar que durant el 2009 se n'han gastat només set dels previstos.

Una altra de les obres amb més problemes d'execució és la nova connexió entre la ronda Litoral i l'autopista C-32. Dels gairebé 60 milions pressupostats amb prou feines se n'han gastat tres. De fet, no hi ha notícies del projecte constructiu de l'obra, pas previ a la licitació.

El senador de CiU, Pere Macias, denuncia que la baixa execució d'obres de la SEITT demostra que els pressupostos del 2009 eren "pur maquillatge polític, ja que van inflar les partides per dir que complien la disposició addicional tercera". L'intent de compliment del mandat estatutari ha acabat desembocant a pressupostar partides genèriques com la de Rodalies, que no es poden gastar perquè no hi ha els projectes de millora fets. En aquest sentit, Macias denuncia la falta de projectes nous en els pressupostos per al 2010.

AVUI.cat

Encara ens alimenten molles

Tot el llarguíssim procés de negociació de reforma del model de finançament de Catalunya, a part els resultats obtinguts, hauria de suscitar una sèrie de reflexions necessàries. Perquè, al remat, les grans preguntes que en queden són tan òbvies com amargues: ¿Estarien disposats els catalans –almenys les generacions actuals– a renegociar un nou Estatut d’Autonomia? Quan l’acord de finançament constati les deficiències que acabarà constatant, ¿quin partit es veurà amb prou esma per reprendre el conflicte amb Espanya, els seus partits, les seves institucions, els seus mitjans de comunicació i la seva gent, a fi de millorar-lo o, encara més, per substituir-lo per un concert econòmic com Déu mana? I encara, si cada article del nou Estatut –allò que en deixi el Tribunal Constitucional– ha de costar sang, suor i llàgrimes quan s’intenti aplicar, ¿qui tindrà prou paciència i coratge per intentar-ho?

Aquesta és, sens dubte, la categoria del darrer episodi que hem viscut. Les anècdotes –tan importants com es vulgui– es poden enumerar de la següent manera:

1. El govern de la Generalitat ha arribat tan lluny com ha pogut. El conseller Antoni Castells i fins i tot el mateix president Montilla han aconseguit fer un pas més, important, dins la mateixa lògica dels acords que va subscriure CiU amb el govern de José María Aznar. Negar-ho és negar l’evidència i ferir la intel·ligència. Tambe és cert que, si el PSC tingués el control i la voluntat de fer servir els seus 25 diputats, tot plegat hauria anar d’una altra manera.

2. El PSOE i el PSC no es podien permetre el gravíssim error de no arribar a un acord. Això hauria suposat eleccions avançades a Catalunya i posar encara més en evidència el fiasco de Zapatero davant els catalans.

3. Esquerra Republicana necessitava una coartada per justificar la seva aprovació. Per tant, Joan Puigcercós va elevar la xifra de l’aportació addicional de l’Estat fins a 3.800 milions d’euros el quart any. La pena és que el mateix conseller Castells encara va anar més lluny dos dies després i va superar els 4.000 euros com si es tractés d’una subhasta a l’alça.

4. Els mitjans de comunicació ultraespanyols han aprofitat l’avinentesa per proclamar que els catalans –o el seu govern– roben als espanyols i atacar el PSOE. Es tractava d’un guió prèviament escrit que haurien seguit fos quin fos el resultat final del finançament.

5. Les xifres del nou model de finançament són contradictòries quan les explica la part catalana. Entre les que proclama Joan Puigcercós i les que replica Antoni Castells hi ha una gran diferència. El problema és que el ministeri d’Economia s’ha estimat més no donar-ne. I això vol dir que els beneficis del model de finançament pactat entre Catalunya i Espanya són una incògnita. No només perquè dependran de la vitalitat de l’economia catalana, sinó també perquè una de les parts s’ha estimat més no mullar-se gens.

6. El document que ha fet públic el ministeri d’Economia és molt preocupant. Hi ha cinc fons sobre els quals s’establirà el nou finançament: el de Garantia, el de Suficiència, el de Competitivitat, el de Cooperació i el de Compensació Interterritorial. Al final, semblen haver estat dissenyats perquè l’Estat acabi decidint cada any què li correspon a cada comunitat.

7. Les xifres que permeten parlar d’“ordinalitat” –és a dir, que Catalunya no perdrà posicions abans i després de fer l’aportació fiscal a l’Estat– són, com ha denunciat l’oposició, un exercici d’alquímia, perquè es basen en especulacions i no tenen cap garantia.

8. Catalunya ha aconseguit reduir la quota de la mal dita “solidaritat” en els trams d’impostos que ha cedit l’Estat, però no en els que conserva l’administració central. ¿Per què no s’aplica el mateix criteri als dos conceptes?

9. Un dels criteris del nou finançament és el de “població”, tal com demanava la Generalitat, però el govern de l’Estat ha aconseguit matisar el concepte afegint-hi la rectificació “ajustada”, que beneficia Andalusia i perjudica Catalunya.

Tot plegat és una anècdota quan es constata que el dèficit fiscal de Catalunya reconegut per l’actual govern de l’Estat és de 14.000 milions d’euros anuals i que, en el millor dels casos, l’aplicació del nou model de finançament comportaria 4.000 milions d’aportació addicional el 2011. És a dir, tot i que volíem el pa sencer, encara ens alimenten molles. Amb l’aplaudiment d’una “societat civil” que cada dia queda més en evidència i fa més vergonya.

Vicent Sanchis

Catalans que espereu per dir que ja n’hi ha prou ?

Semblava un tema superat, però la realitat torna a posar bastons a les rodes del teixit associatiu català: el govern espanyol planteja ara que les subvencions derivades del 0,7% de l’IRPF, és a dir, de posar la creueta de la declaració de la renda a fins socials, es limiti a les entitats d’àmbit estatal. Si no hi ha marxa enrere, per tant, les entitats que només tenen el seu camp d’actuació a Catalunya no es beneficiaran de les subvencions que estan en mans del ministeri d’Educació i Política Social. En números, això voldria dir que deixarien de rebre l’any vinent més de 30 milions d’euros.

El president de la Taula del Tercer Sector Social, que aplega més de 3.000 organitzacions no lucratives catalanes, Carles Barba, es va mostrar ahir preocupat: “Es torna a repetir l’episodi de fa tres anys amb un nou intent d’estatalitzar del tot la gestió del 0,7% de l’IRPF”. A més, va assenyalar que la maniobra és especialment greu per la situació de crisi que es viu. “Estem en un moment de fortes necessitats socials i el que cal fer és reforçar les entitats”.

És per això que Barba reclama a la Generalitat i als partits polítics catalans que utilitzin totes les estratègies possibles per aturar les intencions del govern Zapatero i per fer valdre les competències en polítiques socials.

En el rerefons hi ha precisament una disputa de competències, perquè Catalunya té interposat un contenciós administratiu davant l’Audiència Nacional i un recurs al Tribunal Constitucional contra la convocatòria de concessió de subvencions a càrrec de l’IRPF. Totes dues accions es basen en la invasió de competències que fa l’Estat.

Ara l’estratègia de limitar aquestes subvencions a les associacions d’àmbit estatal s’interpreta des de Catalunya com un blindatge a possibles sentències que reconeguin la invasió competencial. Ja fa uns dies que la consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, negocia amb el ministeri de Política Social per fer-los entendre la importància de la tasca que fan entitats petites als diferents municipis de Catalunya. “És inadmissible que no puguin accedir a les subvencions”, va indicar la consellera, que va recordar que s’incomplirien diversos articles de l’Estatut i, a més, una moció aprovada pel Congrés de Diputats.

Capdevila va subratllar que Catalunya és la comunitat on més persones marquen l’opció “altres fins d’interès social” a la declaració de la renda. L’any passat, 342 entitats van presentar projectes des de Catalunya per rebre subvencions de l’IRPF.Està previst que dimarts la ministra Mercedes Cabrera informi de la modificació de les bases d’accés a les subvencions a les comunitats autònomes. El canvi, però, no serà vigent fins que es firmi l’ordre.

La història es repeteix: a principis del 2005, el llavors ministeri de Treball i Afers Socials ja va intentar excloure les entitats catalanes, però la mobilització de les entitats, la Generalitat i el partits catalans van aconseguir aturar-ho. Tres anys després, els diputats Carles Campuzano (CiU) i Joan Tardà (ERC) tornen a encapçalar el moviment de denúncia. “Respon a una concepció jacobina, centralista i preconstitucional de la política social de suport al tercer sector”, va lamentar Campuzano. “Intenen imposar un model –va dir Tardà– en què les entitats catalanes acabin perdent la seva independència”.

AVUI.cat

L'Església catòlica recapta 67,5 milions més L’Església catòlica ha recaptat 241 milions d’euros a través de les aportacions dels contribuents a la declaració de la renda de l’any passat. Això suposa, segons va informar ahir la Conferència Episcopal Espanyola, un increment de les recaptacions de gairebé el 40%, és a dir uns 67,5 milions d’euros, en comparació amb el 2007. En termes absoluts, a tot l’Estat hi va haver gairebé 475.000 persones més que van marcar la creueta corresponent a l’Església catòlica.

Guia ràpida per entendre el decàleg del nou finançament.

Si encara no ha aconseguit entendre les claus de la reforma del finançament, aquí n'hi exposem deu.

1. A MI M'AFECTA? La reforma del model pot influir, i molt, en el dia a dia dels catalans. Dels recursos de què disposa la Generalitat per sufragar els costos de les seves competències, en depèn bona part de la prestació dels serveis bàsics, com ara l'educació i la sanitat. A conseqüència de l'augment de població dels darrers anys, alguns experts alerten que, si el model no millora, Catalunya podria arribar al col·lapse. I les més afectades serien les classes baixes, que no es poden permetre pagar una mútua o portar els fills a escoles privades.

2. EL RÈGIM COMÚ. Catalunya és una de les peces fonamentals del sistema de finançament de règim comú. S'hi inscriuen pràcticament tots els territoris de l'Estat amb les notables excepcions d'Euskadi i Navarra, que es beneficien del concert econòmic. El finançament dels territoris de règim comú –amb especificitats per a les Canàries– depèn de dos elements bàsics. L'un és la recaptació dels impostos que tenen cedits totalment o parcialment. I l'altre és l'anomenat fons de suficiència; recursos que l'Estat atorga a les comunitats que no poden sufragar els serveis que presten amb els impostos de què disposen. El total que cada territori necessita –anomenat necessitats de despesa– es calcula sobre la base de la població i altres variables. El model actual es basa en les dades de 1999, del tot desfasades. Però té altres problemes estructurals greus. Per exemple, penalitza els territoris que fan un esforç fiscal més gran, com ara Catalunya, i els més pobres depenen, en canvi, en bona mesura del fons de suficiència, com ara Extremadura.

3. EL DÈFICIT FISCAL. Les insuficiències del model actual expliquen en part –perquè també depèn de les inversions estatals– l'elevat dèficit fiscal de Catalunya. És a dir, el volum d'ingressos que els catalans aporten a l'Estat i que no tornen. Al juliol, per primera vegada, el govern espanyol va admetre l'alt dèficit fiscal que llastra Catalunya, que va ascendir als 14.800 milions el 2005. El dels catalans és el segon territori de l'Estat que contribueix amb més recursos en proporció a la seva riquesa, rere les Illes Balears. Un bon pacte de finançament, per tant, hauria de reduir el dèficit.

4. PER QUÈ ES REFORMA? El finançament s'ha d'actualitzar perquè així ho estableix l'Estatut. El text fixava el 9 d'agost passat com el termini legal màxim perquè els governs català i espanyol pactessin el nou sistema.

5. FORA DE TERMINI. Des del 9 d'agost, doncs, s'incompleix el termini legal per reformar-lo, endarrerit per la dilatació de les negociacions i les diferències que mantenen els dos executius. El govern espanyol, però, ha fixat dos límits més que tampoc no ha respectat. El darrer va ser el del 31 de desembre. José Luis Rodríguez Zapatero va prometre a José Montilla que tancarien un pacte abans que s'acabés el 2008. Ara diu que hi haurà acord aquest gener.

6. MULTILATERAL O BILATERAL. L'Estatut fixa que els governs català i espanyol han de negociar la reforma cara a cara, en la comissió mixta d'afers econòmics i fiscals. Però l'Estat no vol exhibir un acord bilateral amb Catalunya que podria erosionar-lo davant de la resta de territoris de l'Estat i sobretot del PP. Per això ha estès la reforma a totes les comunitats de règim comú i s'esforça per mantenir la multilateralitat en la negociació, expressada en primer terme en el Consell de Política Fiscal i Financera. Per acontentar-los a tots, però, el govern espanyol ha de quadrar un sudoku molt complicat que alguns partits veuen incompatible amb el compliment íntegre de l'Estatut, i que difícilment podria satisfer els territoris amb interessos contraposats als de Catalunya.

7. SOLIDARITAT «JUSTA». Un dels aspectes clau que inclou el text estatutari i que el govern defensa és l'anomenat anivellament parcial. Es tracta que la contribució de Catalunya a la solidaritat –perquè el sistema estatal pugui assegurar el finançament necessari als altres territoris– es limiti que els governs autònoms mantinguin prestacions «semblants» en educació, sanitat i altres serveis socials essencials. Ara bé, sempre que, diu l'Estatut, «portin a terme un esforç fiscal també similar». La darrera proposta de finançament presentada pel govern espanyol no ho garanteix. Concretament, basa l'anivellament en la creació de tres fons.

8. CISTELLA D'IMPOSTOS. L'Estatut fa augmentar el percentatge dels impostos cedits de què disposa la Generalitat fins al 50% de l'IVA i de l'IRPF i al 58% dels impostos especials. I n'amplia la capacitat legislativa. El govern estatal ha generalitzat aquesta cistella a tots els territoris, tant si figura en l'estatut respectiu com si no, amb l'argument d'augmentar la coresponsabilitat fiscal.

9. ORDINALITAT. Atenent-se a l'Estatut, el govern pretén que Catalunya no perdi posicions en el rànquing de recursos per capita després de contribuir a l'anivellament. Ara, passa de ser la tercera a la desena. L'executiu espanyol, però, interpreta diferentment el principi d'ordinalitat i posa èmfasi en la renda per capita (PIB per habitant).

10. POBLACIÓ. Les necessitats de despesa dels territoris es calculen sobre la base de la població, rectificada amb altres variables. L'Estatut inclou els costos diferencials, la immigració i la densitat. La proposta estatal no els recull.

EL PUNT

Hisenda no som tots

Catalunya no només pateix una sagnia constant dels impostos que els catalans paguem a Madrid i no tornen, allò que en termes econòmics s'anomena dèficit fiscal o, més popularment, espoli fiscal. El Principat pateix, a més, una flagrant discriminació pel que fa a la persecució del frau fiscal.

Per frau fiscal cal entendre l'estafa de milers de milions d'euros anuals que no es declaren a l'Estat. La major part d'aquest diner no declarat s'amaga al sector de la construcció, però també es concentra en el blanqueig de capitals del narcotràfic o amb l'emissió de factures falses. L'Estat espanyol és el segon Estat de la UE amb més frau d'aquest estil, i es calcula que el diner negre suposa el 23% del PIB estatal, amb la conseqüent pèrdua de recaptació de prop de 90.000 milions d’euros anuals que, fent números, suposen quatre vegades l'espoli fiscal que patim.

La culpa d'aquesta milionada d'euros no declarada la té la laxitud amb què recapta impostos l'Estat espanyol. Per moltes campanyes institucionals que faci, Espanya destina a la recaptació d'impostos a través d'hisenda només el 0,06% del PIB, mentre que Suècia destina 30 vegades més capital al seu òrgan encarregat de la recaptació, i així aconsegueix que el frau suec sigui 7 vegades inferior.

Però la cosa és encara més escandalosa pels interessos catalans, perquè si en alguna part de l'Estat es persegueix el frau fiscal és a Catalunya. Així el Principat registra tres vegades més inspeccions i liquidacions de l'Agència Tributària dels que registra la Comunitat de Madrid, per exemple, tal com es pot veure en la presentació que us oferim a continuació.

Directe!cat!