El somatent

Magnífic article d'Iñaki Anasagasti

LA VANGUARDIA CONSTATA EL AUMENTO DEL INDEPENDENTISMO EN CATALUNYA

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni responde a circunstancias difíciles de explicar.
Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el expolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?

Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%? ¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?
¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€y por cada catalán sólo de 5€?
¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?
¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?
¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?
¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno?
¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?. ¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño,574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.
¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?

Con la dependencia de Catalunya con respecto a España nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos.

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional.

El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència

Article de Pere Cardús a Vilaweb:

Tinc una idea. Quin perill! És una idea que no serà una realitat. Ja aviso de bell antuvi perquè ningú no tingui expectatives infundades. És un mètode per a sumar un determinat sector polític —aquell que ha cristal·litzat amb Barcelona en Comú i que hom anomena els 'sí se puede'— a les files de l'independentisme incondicional i conseqüent. De fet, en aquest article em referiré més als dirigents i cares visibles d'aquest sector que no a la població que els dóna suport i els vota. Perquè aquest grup no és homogeni ni té una posició única sobre la qüestió de la independència. Més endavant explicaré el mètode amb claredat, però abans vull fer un parell de consideracions.

Quin contrast més gran i sorprenent en la manera d'exigir compromís i claredat sobre la independència a Duran i a Unió, i la permissivitat, comprensió i condescendència infinita amb els Podemos i companyia. Suposo que a uns calia foragitar-los com més aviat millor perquè són dolents, i als altres cal 'seduir-los' perquè, pobrets, encara no han tingut temps d'entendre que sense independència no faran mai res d'allò que voldrien fer. 

Em fa l'efecte que aquest tracte desigual és degut més aviat a aquesta superioritat moral que s'atorga una determinada esquerra des del franquisme als nostres dies. La llarga nit de quaranta anys de franquisme va estendre una visió estrafeta, segons la qual tan sols l'esquerra —una determinada esquerra— era bona per natura. Tot allò que no sigui ser d'aquesta esquerra és ser un malvat amb interessos foscos. No es pot voler el bé de la societat ni la justícia social si no ets d'aquesta esquerra feta d'eslògans i grans capitans. I encara n'hi ha uns quants —massa— que viuen instal·lats en aquesta cançó. I així justifiquen que s'hagi de tractar amb guants de seda una determinada esquerra que no ha mostrat pas més compromís amb la llibertat de Catalunya que la gent d'Unió, mentre que el partit històric, com que és demòcrata-cristià, calia expulsar-lo i dir-ne els mil penjaments. Quan carregàvem amb duresa —jo el primer— contra la Unió de Duran per manca de claredat i compromís, per què no sortien totes aquestes bones ànimes a dir que era 'un error estratègic' criticar-la en lloc de seduir-la i 'fer-la nostra'. O és que hi ha uns vots que valen més que uns altres? 

Sabeu què? Que tots som prou grandets i sabem exactament què passa, en aquest país. I el paternalisme de pensar que encara hi ha algú que no té prou informació i per això encara no és independentista més aviat fa pena. Per ventura voleu dir que no són prou vius per a adonar-se que les institucions catalanes es troben ofegades i escanyades per l'estat espanyol i això els impedeix de prestar més bons serveis socials? De debò que us sentiu tan superiors de pensar això? Paternalisme nu i cru. Tothom qui ha viscut aquests últims cinc anys a Catalunya i ha tingut un mínim interès per la política sap que sense independència no hi ha millora social possible. I qui no defensa la independència com a única via per a resoldre els problemes greus que hi ha és que li pesa més una visió unitarista espanyola o que ja li va bé la situació actual. I aquesta segona opció no ha d'estranyar ningú. Perquè resoldre determinats problemes i aconseguir més benestar i serveis socials millors podria fer perillar la 'revolució' i la crítica del 'sistema'. En una Catalunya amb tots els recursos i les competències, quin futur tindrien determinats moviments que s'han alimentat de la indignació? Especialment els que s'han construït 'a la contra' —per 'fer servir l'odi contra Mas'— i no amb mentalitat propositiva i constructiva. 

Bé. Deia al principi que hi havia un mètode per a aconseguir que tot un sector de gent se sumés de cop i volta a la causa de la independència. Es tractaria de renovar completament el govern de Mas. Avui mateix. Em sap greu pels nous consellers que fa tan sols tres dies que han estat nomenats. Però el país ha de passar davant. I si cal sacrificar-se, no hi ha cap problema, oi? La proposta és la següent: destituir tots els consellers —el president Mas que es quedi al seu lloc—; nomenar Teresa Forcades a Sanitat, Gemma Ubasart a Benestar Social, Joan Herrera a Economia i Finances, Albano Dante Fachín a Ensenyament, Gemma Galdón a Interior, i així anar omplint la cosa. Deixar-los governar aquests tres mesos que falten per al 27-S. Si cal, endarrerir la convocatòria electoral perquè, en lloc de tres mesos, hi siguin fins al novembre. Ja sé que és un risc molt gran per al benestar de la ciutadania, però (tornem-hi) la independència i la llibertat estan per damunt de tot això, oi? 

Amb tres mesos, quatre o cinc havent de quadrar el pressupost i fent tots els equilibris del món per poder pagar els funcionaris, els ajuts socials, les prestacions i els programes de servei públic n'hi ha d'haver prou per a adonar-se de la impossibilitat de fer res sense la sobirania plena i la recaptació total dels impostos generats a Catalunya. L'única cosa que em fa dubtar de l'èxit del pla és l'exemple dels senyors Espadaler i Pelegrí. Després d'anys de gestió en una autonomia intervinguda, coixa i escanyada, haurien de ser els més independentistes de la classe. Però diria que, més que una manca de convenciment sobre la solució de la independència, les seves raons de continuar a Espanya són d'una altra dimensió que defugen les opcions cognitives de la resta de mortals. 

 Què en penseu? No és una bona idea? Ja m'imagino que a Mas no li fa gens de gràcia tenir una tropa de consellers que l'han insultat i tractat de mafiós, però (tornem-hi) el procés d'independència passa davant de les incomoditats personals, oi? 

El president Mas pot pensar que sóc foll. I potser tindrà raó. En principi, no cal tastar cap droga per saber que et pot fer mal. I això val també per als polítics que tenen tota la informació a l'abast. No hauria de caldre ser al capdavant del Departament de Benestar Social per a saber fins a quin extrem es treballa amb les mans lligades i sense recursos ni competències. Potser la suspensió del decret de pobresa energètica ja hauria de convèncer de cop tots els 'indecisos' (categoria falsa). Però, si no n'hi ha prou, potser que ho provem, oi? 

Si el president llegís aquesta columna, també pensaria que sóc foll per una altra raó. Perquè vivim en un país de polítics que es passen el dia amb el poble a la boca. I defensant la implicació de la ciutadania en la política. I exigint un aprofundiment democràtic. I retraient al govern que és el poble que ha menat el procés d'independència i que no s'ha de posar medalles que no li pertoquen. I demanant generositat. I reivindicant que el lideratge ha de ser compartit. Però quan el president fa una proposta perquè les entitats cíviques més importants del país, aquelles que han muntat els sidrals més grossos de la història, encapçalin i organitzin una candidatura per al 27-S que afavoreixi un resultat incontestable, se li tiren al damunt aquells qui defensaven tot allò que hem dit. Perquè les entitats no han de fer política i tenen una altra funció. Perquè, encara que ell ja ha dit que en pot quedar el marge si això afavoreix aquest pas endavant, ho fa per salvar-se. Perquè això les divideix i val més que no entrin a fer política. Etc., etc. 

És ben bé que som en plena ebullició i tot s'expressa amb més agressivitat i dramatisme que no convindria. Però també és cert que ens ho juguem tot i no és moment de frivolitats. Quan algú reivindicava fa uns quants mesos que calia posar tota la carn a la graella, no es tractava d'això? Tenim el dret d'arriscar-nos ara a la disputa partidista típica? No hem après quines conseqüències té per a l'estat d'ànim de la gent? 

Si em deixeu parlar amb tota sinceritat, dissabte passat no esperava pas que el president fes una proposta com aquesta. Em semblava que calia posar la directa i no obrir cap més debat d'aquesta mena. Havent deixat de banda la motxilla de Duran i companyia, tenia la impressió que Mas estava en condicions de jugar-se el tot pel tot amb un bon equip d'independents i gent jove de Convergència i fer un bon resultat el 27-S. Que, acompanyat del bon resultat d'ERC i de la CUP, ens permetria als catalans de fer el salt que volem fer. Ara s'ha obert aquest període —obligatòriament breu— de debat sobre una possible candidatura inspirada o impulsada per l'ANC i Òmnium. Que el facin de pressa i tanquin la resposta tan aviat com sigui possible. Si ho volen provar, endavant amb més força que mai. I que ERC i la CUP hi pensin una mica, també. Però si no ho creuen convenient, que Mas i CDC es posin a fer la feina que els pertoca sense més demora i que comenci el ball. 

La idea que he proposat no s'aplicarà. Ja ho sé. Però que s'acabi aquesta comèdia de la seducció dels pobrets innocents que acaben d'aterrar i no saben que sense independència no hi ha camins oberts a la justícia social. Ja n'hi ha prou de tractar els uns com uns malvats perquè tenen dubtes i els altres com uns grans aliats perquè podrien canviar de parer. El 27-S és un plebiscit sobre la independència. I qui vulgui contribuir a confondre aquest sentit plebiscitari amb uns altres objectius que sàpiga que la història li atribuirà la derrota. Perquè una cosa veig clara: si l'eix d'aliances polítiques no és independència-Espanya, no ens en sortirem. La història hi és per a no repetir els errors que ens han impedit d'avançar. I qui no coneix el seu passat és condemnat a repetir-lo. Ara toca independència sí o no. Sense això, no podrem fer cap més passa cap a l'objectiu de veritat: la prosperitat, la justícia i la llibertat. 

perecardus@mesvilaweb.cat

L'editorial d'Antoni Bassas: "Hola inconstitucionals, quedem el 27-S"

L'editorial d'Antoni Bassas: "Hola inconstitucionals, quedem el 27-S"

L'editorial d'Antoni Bassas: "Hola inconstitucionals, quedem el 27-S". Podeu veure altres documents de l'ARA Vídeos aquí: http://www.ara.cat/arabassas/

Posted by Diari ARA on divendres, 12 / juny / 2015

Vídeo censurat sobre Catalunya

Data de publicació: 1 gen. 2014

Aquest vídeo va ser creat per Nanroig141 el 16 de Juny de 2013, després de 6 mesos i amb 113.150 visites Youtube decideix eliminar-lo amb el motiu "spam", "estafa", "ús comercial enganyós"... mireu i valoreu vosaltres mateixos.

Pit i collons

Vota SI - SI

Ara és l'hora

Cal recordar

DIEZ COSAS QUE DEBERÍAS SABER SOBRE LOS CRÍMENES DEL FRANQUISMO

1.- El 18 de julio de 1936 no comenzó una guerra civil. Lo que ocurrió fue que un grupo de militares dio un golpe de estado contra un gobierno elegido democráticamente.

2.- El golpe de estado fue apoyado de forma militar, ideológica y económica por la Alemania de Hitler. Cuando la rebelión no triunfó en todo el territorio, la Alemania nazi empezó a probar su armamento contra civiles indefensos, en un ensayo de lo que haría posteriormente en Europa.

3.- Cientos de miles de personas murieron como resultado de la contienda. Todavía siguen enterradas en fosas comunes más de 100.000 personas, que fueron asesinadas por quienes se levantaron contra el orden constitucional.

4.- La mayoría de las personas que siguen sin identificar en las fosas no había ido a ninguna guerra. Fueron exterminadas dentro de la estrategia del golpe militar de eliminar cualquier posible disidencia y atemorizar al conjunto de la población.

5.- Pinochet confesó su admiración por esta forma de alzamiento militar y la aplicó en Chile. Fue uno de los pocos jefes de Estado que acudió al funeral de Franco.

6.- La represión no terminó en 1939. Los crímenes, torturas y graves violaciones de derechos humanos se prolongaron durante décadas, hasta el final del franquismo. El prestigioso historiador Paul Preston ha señalado que no existe equivalente en Europa respecto a la intensidad y duración de estas atrocidades de Estado.

7.- España es el segundo lugar del mundo con más desaparecidos, por detrás de Camboya. La ONU ha exigido a nuestros poderes estatales que protejan los derechos de los familiares de las víctimas del franquismo.

8.- El Tribunal Supremo consideró que ya no podían ser investigados penalmente los crímenes del franquismo. Remitió a los familiares de las víctimas a la Ley de la Memoria Histórica, para que por parte de la administración pública se procediera a las exhumaciones de los restos mortales. El Gobierno actual paralizó al comenzar su mandato el plan de exhumaciones que se inició en su momento.

9.- Resulta vergonzoso que un Estado democrático mantenga sin identificar y sin una sepultura digna a las víctimas mortales de un régimen totalitario.

10.- Ante esta situación todos podemos hacer mucho. Es perfectamente posible que los muertos por sus convicciones democráticas salgan por fin de las fosas. Generemos un amplio estado de opinión a favor de las exhumaciones. Reclama al Gobierno que respete el derecho de los familiares a recuperar los restos de sus seres queridos. No olvidemos a quienes dieron su vida por una sociedad más justa.

Pásalo. JOAQUIM BOSCH Magistrado y portavoz de Jueces para la Democracia

La història de Catalunya és un altre dels argument més per esdevenir un estat independent.

Història completa dels catalans

General Prim, «Diario de sesiones del Congreso de los Diputados», 27 de novembre de 1851

 

Mireu el que va dir el General Prim, que va arribar a ser president de govern, fill de Reus, en un discurs al “Congreso de los Diputados" al 1851. Te una plena vigència malauradament.

General Prim, «Diario de sesiones del Congreso de los Diputados», 27 de novembre de 1851, pàg. 1765

Ciento cuarenta y tres son los catalanes arcabuceados como perros, sin sentencia legal, sin formación de causa siquiera, sin haberles dado tiempo para despedirse de sus familias. (...) Pero también son muchos centenares los que juzgados por la misma legislación han sido conducidos, unos a Filipinas, otros a Islas Canarias, otros a provincias del interior.

Cataluña pide que gobernéis con justicia, que gobernéis con seguridad, que no saquéis al pueblo más dinero que el que pueden dar buenamente según el estado de su riqueza, para que no veamos infelices labradores abandonar sus tierras, infelices artesanos cierran sus tiendas por no poder pagar lo que pedís.

Los catalanes, ¿Son o no son españoles? Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Sepamos lo que son. Dad el lenitivo o la muerte, pero que cese la agonía.

El horizonte amenaza grandes tempestades; es muy posible que antes de mucho se abra una lucha de gigantes; dos banderas flotaran por los aires; cada una tendrá sus partidarios, y para entonces es preciso que los catalanes sepa a cual de las dos habrán de prestar su brazo robusto.

¿Son los catalanes españoles? Pues devolvedles las garantías que les habéis arrebatado, garantías que son suyas, que tienen derecho a usar de ellas, porque las han conquistado con su sangre. Igualadlos a los otros españoles.

Si no los queréis como españoles, levantad de ahí vuestros reales; dejadlos que para nada os necesitan.

Pero, si siendo españoles los queréis esclavos; si queréis continuar la política de Felipe V, de ominosa memoria, sea en buena hora, y sea por completo: amarradles a la mesa la cuchilla como lo hizo aquel rey, encerradlos en un círculo de bronce; y si eso no es bastante, sea Catalunya talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y sólo así, doblegaréis nuestra cerviz; porque así, solamente así, venceréis nuestra altivez; así y solamente así domaréis nuestra fiereza.

I després de la independència, què?

El procés cap a la independència és ja imparable i ara només ens falta saber la data en que l’assolirem.

Viurem moments històrics, inicialment difícils i de profunda transformació  en molts aspectes. Veurem com l’arc polític canviarà al desaparèixer l’eix d’independentistes/unionistes i com alguns partits desapareixeran i altres s’hauran de posicionar de forma molt clara dins del eix esquerres/dretes.

A partir del primer dia la prioritat més important serà definir el model de país que volem per a Catalunya i, sobretot, com gestionar-lo.  S’han de produir importants canvis per assolir una República Catalana més democràtica i més social.

Hem de garantir uns serveis socials, una sanitat i un sistema d’educació públics de qualitat com a patrimoni de la gent i del país. Haurem de blindar-ho davant de cada canvi de govern i qualsevol modificació haurà de ser consultada als ciutadans.  

Treballar perquè la corrupció sigui perseguida des del primer moment i castigada sense dilacions. Per això serà imprescindible aconseguir la independència absoluta dels tres poders: legislatiu, executiu i judicial. Una justícia àgil i gratuïta que tracti a tothom per igual i potenciar la Sindicatura de Comptes.

M’agradaria, també, que els polítics fossin la veritable representació dels territoris, que fossin propers, el màxim d’accessibles i que realment poguessin ser valorats al final de cada legislatura per la seva feina en cada ciutat o poble. Evidentment farà falta que conceptes, fins ara menyspreats, com la informació, la participació i la transparència siguin una pràctica generalitzada. Per això és tant important que Catalunya disposi duna Llei Electoral i una Llei de Transparència que garanteixi que els polítics entenguin que estan al servei dels ciutadans i no al contrari.

El que vull dir és que amb la consecució d’independència se’ns gira una feina tant o més important, construir un país socialment més just i transparent. Vull la independència, si, però també un país diferent ¡¡

Jaume Massanés i Papell

Portaveu UASC

Qui dies passa, anys empeny

“Qui dies passa, anys empeny”  o “marejant la perdiu” són dues expressions que podrien servir perfectament per definir l’actitud poruga d’alguns partits polítics de Catalunya davant l’empenta de la societat civil reclamant la consulta com primer pas cap a la nostra llibertat nacional.

Estratègies com la de CIU, d’enviar cartes sabent per endavant la resposta, o la de CiU i ERC de demanar de forma urgent el referèndum al Congrés,  són solament  fórmules, fruit de la por, per retardar el que més de 2.000.000 de persones van clamar a la via catalana.

Altres són fruit de la traïdoria d’espanyolistes  disfressats de falsos catalans com  Navarro i Duran i Lleida  quan aposten per el federalisme d’una sola direcció o diuen que el seu partit defensarà una tercera via confederal "entre la secessió i la submissió" que ningú entén.

Hem de dir prou. Ha arribat el moment del “pit i collons” del nostres castellers i si no són capaços de donar el pas tindrem la obligació i tot el dret  de canviar aquest polítics, o els seus partits, per altres amb més coratge i dignitat.

Ara ens voldran comprar, millor dit intentaran comprar a un partit, oferint millores en el finançament català, però s’equivocaran perquè el poble és qui ara té la paraula i la voluntat i  no se’l pot comprar. Parlen de diàleg i legalitat i jo els vull recordar com Espanya va menysprear l’Estatut aprovat democràticament per el poble i el Parlament català. 

Anem per feina i comencem per l’aprovació de la nostra Llei de Consultes abans de final d’any i convoquem la consulta per a mitjans del 2014 amb una pregunta clara i vinculant amb solament dues respostes.

Senyor Mas, té tot un poble organitzat i convençut al seu costat, ara vostè ha de decidir com vol passar a l’historia. Com el president que va portar Catalunya cap al seu alliberament o com un covard.  Ara ja no podem anar cap enrere.

Com va dir el conseller de Presidència, Francesc Homs: «Si féssim marxa enrere moriríem com a nació».

Jaume Massanés i Papell

Magnifica entrevista a Oriol Junqueras

Joan Tardà regala a Margallo una samarreta de la Via Catalana

El millor vídeo de la historia real de Catalunya

El català i les llengües oficials de la Unió Europea

Senyora Conesa, vostè és independentista ?

Aquesta és la pregunta que li van fer en l'últim ple municipal i que vostè va contestar afirmativament de manera clara i contundent.  El sentiment que va posar en les seves paraules va provocar que jo fos un dels que la va aplaudir.

Dit això, li volia preguntar si vostè assumeix que en el camí cap a la nostra llibertat nacional ha arribat el moment de demostrar amb fets els nostres sentiments i conviccions. Vull saber si vostè esta disposada a assumir amb valentia els riscos, les critiques i els atacs, de tot tipus, que patirà durant aquest camí.

Jo vull creure que el seu compromís és fins les ultimes conseqüències i més sabent que la majoria de santcugatencs i santcugatenques l'acompanyaran en aquest camí si vostè demostra una actitud ferma i compromesa més enllà de brandades paraules .

Ho té mol fàcil per convèncer-me. Torni a posar, aquesta vegada sense excuses, l’estelada  davant de l’ajuntament i iniciï el procés perquè l'ajuntament de Sant Cugat faci efectiva la sobirania fiscal deixant d'ingressar els seus impostos a l'Estat i els pagui a l'Agència Tributària de Catalunya.

Vull recordar-li també que durant  l’acte que l’Assemblea Nacional Catalana va organitzar el passat 23 de maig, al teatre La Farandula de Sabadell, vostè va dir, com alcaldessa de Sant Cugat, que “El municipalisme ha de ser el motor cap a la independència”.

Senyora Conesa, per favor, no ens defraudi.

Jaume Massanés i Papell

Ha arribat el moment de dir prou.

Durant aquests últims dies corre un comentari per la xarxa demanant que la gent no vagi a cap manifestació si aquesta no acaba a la delegació del govern espanyol.

No serè jo qui aplaudeixi que algú recomani no anar a les manifestacions, però estic bastant d'acord amb el missatge de fons que vol transmetre aquest comentari.

El que intenta transmetre és que, les mateixes persones que es manifesten en contra de les retallades i les injustícies socials, haurien d’assistir també a les manifestacions i mobilitzacions a favor de la independència de Catalunya.

Tot i reconeixent que una part de culpa de la greu situació econòmica que està vivint Catalunya és responsabilitat dels successius governs que hem tingut i que els nostres diners es podrien haver gestionat millor, hem de reconèixer que, a dia d’avui, la principal causa és l'ofec econòmic al que ens té sotmès, premeditadament, el govern central amb els diners que ens deu i l'espoli constant d’any darrera any.

Soc conscient que molta gent dirà, amb tota la raó,  que amb la independència no acabarem amb els desnonaments, la corrupció, el baix nivell de prestacions socials, etc... Però el que és veritat és que sense poder administrar els nostres recursos serà quasi impossible aplicar o recuperar els nivells de serveis socials i d'infraestructures que necessitem.

Des del Decret de Nova Planta fins la darrera decisió del Tribunal Constitucional d’anular la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, passant per les afaitades dels estatuts i la negativa al pacte fiscal, demostren la impossibilitat de qualsevol tipus de relació o negociació amb Espanya.

Ara, a més  d’ofegar-nos econòmicament i negar-nos les infraestructures que necessitem,  volen eliminar els nostres signes d’identitat com la llengua, la cultura i la nostra historia. Ara comparen a la gent que surt pacíficament a manifestar-se amb una estelada amb els nazis o amb ETA.

Ha arribat el moment de dir prou, és el moment d’anar tots junts cap a la independència, amb consulta o sense. Companys, estem en combat i ja no podem donar marxa enrere perquè el nostre enemic vol simplement la nostra eliminació com a nació.  

Cal que tothom recordi que va ser gracies a un milió i mig de catalans que vàrem sortir al carrer que s’ha iniciat el camí cap a la independència. Que ningú oblidi que va ser el poble qui va empènyer als polítics a emprendre el camí cap a Ítaca i ho farem tants cops com sigui necessari perquè és la voluntat d’un poble.

Ja n'hi ha prou, ara els partits polítics de caire catalanista han de saber que és l’hora de deixar de costat les estratègies electorals per esgarrapar més vots o per acontentar als seus germans grans a Madrid. Han d’entendre que, en aquests difícils moments, Catalunya ha d’estar per damunt del interessos del seu partit i de les seves picabaralles internes.   

A la resta de partits d’obediència espanyola, ultra-dretans i anticatalanistes, solament els podem demanar que respectin la decisió, d’arrel democràtica, de consultar a la gent i això està per damunt de qualsevol constitució arcaica i immobilista.

Com deia el  Mahatma Gandhi “Quan algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat d'home, cap tirania no el pot dominar”.

Jaume Massanés i Papell