Que ningú no s’enganyi: d’aquí al 20 de novembre, patirem. Els catalans, vull
dir. En aquest mes i mig, ens cargolaran fins a extrems inimaginables fins ara.
Serem els culpables de tots els mals dels altres, i amb això és justificarà
l’ofec final polític i econòmic. Ara ja estem a provocació diària. De moment,
només se n’ha accelerat el ritme. D’aquí a pocs dies, veurem com en creix la
intensitat.
Ho he vist clar aquesta setmana quan el govern espanyol, que ens ha obligat –només a nosaltres- a retallar-ho tot, ara ens retreu que ho fem. I, encara més gros, s’ha confirmat la mala bava quan la senyora ministra Carmen Chacón ha negat l’evidència, fent veure que sentia ploure. S’ha de ser molt cínic per negar que la ministra Salgado no ha fet el retret al govern de la Generalitat de retallar massa on no tocava. No sé si la Chacón es pensa que som estúpids, o si és que sap que ho som. Els rumors que arriben diuen que el govern espanyol està preparant informes per acabar-nos de doblegar. I, escoltades les paraules de dijous d’Aznar sobre la necessitat de disciplinar les autonomies i d’imposar l’espanyol com a llengua comuna, m’acabo de fer la composició de lloc: la pinça PSOE-PP contra Catalunya serà la més gran que mai haguem conegut des de l’intent de genocidi franquista.
La pregunta, davant d’aquest proper mes i mig d’ofec econòmic i nacional, és sobre com cal reaccionar. Hi ha el perill que quedem atrapats en la resposta a la provocació -que és el que pretenen-, i que a base d’excusar-nos, acabi semblant que tenen raó. Aquesta és la gran temptació d’una part de la societat civil sobiranista que, incapaç de reaccionar amb una certa perspectiva, troba gust en encendre’s a cada punxada. Respondre als que ens burxaran tindria conseqüències dramàtiques pel desgast que suposaria davant d’una ofensiva de proporcions imparables i que ens necessitarà forts. L’altre perill és que la classe política s’acovardeixi per càlculs electoralistes i no exerceixi el lideratge que el país necessitarà davant d’aquest gran desafiament. El PSC, lligat de peus i mans amb una candidata que és com tenir l’enemic a casa, patirà i no podrà estar a l’alçada sense entrar en un conflicte intern de dimensions incommensurables. Ho podran suportar Ernest Maragall, Montserrat Tura o Antoni Castells sense sentir-se’n còmplices? Deixem de banda, ara, ICV i ERC que, per la seva dimensió, esdevenen poc rellevants en el debat espanyol. Al PP el podem oblidar, perquè és absolutament previsible a quina banda estarà. La gran incògnita, doncs, és CiU. On se situarà CiU?
La meva opinió és que en aquestes properes eleccions, qui té el desafiament més gran, és CiU. Aquest 20 de novembre, l’horitzó del pacte fiscal quedarà desbordat pel tsunami anticatalanista. No serà versemblant que CiU vagi a les eleccions amb la promesa d’un pacte fiscal, desautoritzat per una contraofensiva de molt més abast. En aquestes eleccions espanyoles CiU és jugarà la credibilitat a Catalunya per a la resta de legislatura. Caldrà estar molt atents.
Salvador Cardús
Ho he vist clar aquesta setmana quan el govern espanyol, que ens ha obligat –només a nosaltres- a retallar-ho tot, ara ens retreu que ho fem. I, encara més gros, s’ha confirmat la mala bava quan la senyora ministra Carmen Chacón ha negat l’evidència, fent veure que sentia ploure. S’ha de ser molt cínic per negar que la ministra Salgado no ha fet el retret al govern de la Generalitat de retallar massa on no tocava. No sé si la Chacón es pensa que som estúpids, o si és que sap que ho som. Els rumors que arriben diuen que el govern espanyol està preparant informes per acabar-nos de doblegar. I, escoltades les paraules de dijous d’Aznar sobre la necessitat de disciplinar les autonomies i d’imposar l’espanyol com a llengua comuna, m’acabo de fer la composició de lloc: la pinça PSOE-PP contra Catalunya serà la més gran que mai haguem conegut des de l’intent de genocidi franquista.
La pregunta, davant d’aquest proper mes i mig d’ofec econòmic i nacional, és sobre com cal reaccionar. Hi ha el perill que quedem atrapats en la resposta a la provocació -que és el que pretenen-, i que a base d’excusar-nos, acabi semblant que tenen raó. Aquesta és la gran temptació d’una part de la societat civil sobiranista que, incapaç de reaccionar amb una certa perspectiva, troba gust en encendre’s a cada punxada. Respondre als que ens burxaran tindria conseqüències dramàtiques pel desgast que suposaria davant d’una ofensiva de proporcions imparables i que ens necessitarà forts. L’altre perill és que la classe política s’acovardeixi per càlculs electoralistes i no exerceixi el lideratge que el país necessitarà davant d’aquest gran desafiament. El PSC, lligat de peus i mans amb una candidata que és com tenir l’enemic a casa, patirà i no podrà estar a l’alçada sense entrar en un conflicte intern de dimensions incommensurables. Ho podran suportar Ernest Maragall, Montserrat Tura o Antoni Castells sense sentir-se’n còmplices? Deixem de banda, ara, ICV i ERC que, per la seva dimensió, esdevenen poc rellevants en el debat espanyol. Al PP el podem oblidar, perquè és absolutament previsible a quina banda estarà. La gran incògnita, doncs, és CiU. On se situarà CiU?
La meva opinió és que en aquestes properes eleccions, qui té el desafiament més gran, és CiU. Aquest 20 de novembre, l’horitzó del pacte fiscal quedarà desbordat pel tsunami anticatalanista. No serà versemblant que CiU vagi a les eleccions amb la promesa d’un pacte fiscal, desautoritzat per una contraofensiva de molt més abast. En aquestes eleccions espanyoles CiU és jugarà la credibilitat a Catalunya per a la resta de legislatura. Caldrà estar molt atents.
Salvador Cardús
