Sortosament,
l'Assemblea Nacional Catalana que ha organitzat diverses marxes per la
llibertat nacional en la geografia del país i que prepara la gran
manifestació de la Diada s'ha mantingut ferma en la reivindicació per
l'estat propi i ha abjurat de les consignes del govern. Com ja he
avançat en diversos articles anteriors, la solidesa de l'Assemblea serà
clau per embastar el procés, atès que en ella s'hi troben integrats una
bona munió de votants i de militants de base de CiU la paciència dels
quals, amb les giragonses dels dirigents de la federació, en algun
moment s'esgotarà.
Que rere del pacte fiscal no hi ha res més que
un gest desesperat de les elits que han viscut durant dècades de
l'autonomisme i de la unitat d'Espanya per guanyar temps ho demostra una
anàlisi de la resolució aprovada pel Parlament. Només la pressió
mediàtica pro governamental pot explicar que molt poques veus hagin
denunciat que el text de la resolució és un monstrum jurídic, un
veritable despropòsit que condemna la iniciativa cap al fracàs abans no
hagi començat a arrencar i això succeeix perquè no hi ha cap intenció de
negociar, ni d'arribar a acords, ni de reformar res: Espanya ja va dir
que no amb la sentència sobre l'Estatut de 2010. Es tracta, tan sols, de
frenar la marea sobiranista com sigui. Al capdavall, deuen pensar els
defensors de l'ordre, si la voluntat de llibertat ja es va contenir el
2010 es pot allargar la situació força anys més. Almenys l'Estatut, i
per això va suscitar les ires espanyoles, estava formulat amb un cert
rigor: sota una proposta de reforma de llei orgànica. Però ni tan sols
aquells que han propugnat el pacte fiscal saben ben bé què va resoldre
el Parlament al juliol: res, en qualsevol cas, que tingués valor
normatiu i que anés més enllà d'una etèria declaració d'intencions (per
reformar de debò el sistema de finançament hauria calgut, pel cap baix,
una proposta de reforma de la Llei Orgànica del Finançament Autonòmic
defensada per una delegació de diputats catalans al Congrés).
Si
l'estructuració i la formalització del pla A de CiU pateix d'uns
dèficits considerables, és impossible creure que s'estigui preparant un
pla B solvent en cas que naufragui la proposta fiscal. Un dels
principals indicis que assenyala la manca de voluntat convergent
d'impulsar un procés de secessió és que en cap moment no es perfilen
documents programàtics, ni projectes que detallin les diverses fases en
el procés de transició cap a la independència, això per no parlar d'una
acció política de negociació amb la comunitat internacional per preparar
el reconeixement del nou estat. L'escenari recorda amb una certa
esgarrifança el pla B que es deia que es preparava en el supòsit que el
Tribunal Constitucional desballestés l'arquitectura bàsica de l'Estatut:
no va passar res en aquella ocasió i tampoc no s'esdevindrà ara mentre
es mantingui la mateixa hegemonia. També recordo, d'altra banda, que
l'actual president de la Generalitat, Artur Mas, aquell que alguns
encara confien que lideri un canvi de marc polític, és la mateixa
persona que, quan era el cap de l'oposició, va pactar la rebaixa de
l'Estatut l'any 2006 amb el llavors president del govern espanyol José
Luis Rodríguez Zapatero. Si Mas va fallar al país un cop perquè no va
tenir coratge d'enfrontar-se als poders que li exigien posar fi al
desafiament català pot tornar a esfondrar-se un segon cop.
I
parlant de repetir errors no és sobrer remarcar que les altres forces
que han estintolat la majoria de govern amb la proposta de modificació
del sistema de finançament (ERC i ICV) no s'han mogut ni un mil·límetre
de la mateixa lògica reformista autonòmica que ja va revelar en el cicle
estatutari el seu exhauriment (i, com diem, encara amb un perfil més
baix en el cas del pacte fiscal). Haver abonat el pacte fiscal en aquest
context d'agonia autonòmica significa haver mostrat complicitats amb
els que treballen per impedir el gest independentista. Una connivència
que ni tan sols es pot encobrir amb l'excusa, com en el cas d'ERC, de
defensar la hisenda pròpia perquè els dirigents d'aquesta formació
haurien de saber perfectament que només hi pot haver hisenda pròpia amb
Estat propi i que la seqüència ha de ser exactament la inversa de com
ells l'han plantejada, una maniobra que només s'explica si es pretén
donar continuïtat a l'ordre autonòmic (i, suposo, si es pot entrar en un
govern de majoria convergent i tornar a gestionar alguna conselleria,
millor).
Aquest tacticisme no ens pot estranyar. Només cal
recordar que els partits que han donat suport al pacte fiscal (CiU, ERC i
ICV) són els mateixos que van votar a favor del dret a
l'autodeterminació l'any 1989 i que en vint-i-cinc anys no han fet res
per exercir el dret a l'autodeterminació. En aquestes condicions, mentre
tant ERC com ICV continuïn ancorades en una retòrica que desplaça la
independència en favor d'una pràctica autonomista quotidiana no hi haurà
coalició amb les forces de l'independentisme emergent.
El Punt - Avui
