El pronunciament ideològic de Josep Antoni Duran i Lleida en el
darrer congrés d'Unió Democràtica de Catalunya marca la fi de la seva
carrera política. No hi fa res que hagi estat reelegit per majoria
absoluta com a president del comitè de govern d'aquesta formació. El seu
temps s'ha acabat, i ell ho sap. No ho reconeixerà pas, és clar, però
com més intenti perpetuar-se en el càrrec més patètica apareixerà la
seva figura en la política catalana. En el fons fa una mica de pena,
perquè és el viu retrat del polític que no ha assolit cap ni un dels
objectius que s'havia fixat i que, totalment desesperat, emprèn una
fugida endavant que l'aboca a l'esperpent. Per això diu el que diu. Diu
que la independència de Catalunya "ni interessa ni convé", diu que "la
independència divideix el país" i diu que si CiU hagués posat la
independència al seu programa no hauria guanyat les eleccions -jo dic
que hauria arrasat-. I, en un d'aquells rampells de supèrbia que té de
tant en tant, confonent el seu partit amb una empresa de la qual ell en
seria l'amo i senyor -fa un quart de segle que n'és president-, convida
els militants independentistes encapçalats per Josep Maria Vila d'Abadal
a marxar, els menysprea considerant que fan "política des de les
vísceres" i sentencia que acceptar el camí de l'Estat propi apuntat per
Convergència Democràtica en el seu darrer congrés, "és tant com dir que
només podem fer el que diu CDC. D'això se'n diu submissió i no som a
Unió per sotmetre'ns a tercers. Quin sentit tindria la nostra
existència?"
Després d'aquestes manifestacions i de l'atac
ferotge, ple de ràbia, que ha fet contra la independència de Catalunya i
els seus defensors, suposo que tots aquells catalans que sovint es
pregunten com és possible que Duran i Lleida sigui el polític català més
ben valorat a Espanya hauran trobat l'explicació. Duran encarna de dalt
a baix el català ideal dels espanyols: el català que no sap imaginar-se
sense Espanya; el català col·laboracionista que blasma dia rere dia el
dret a la independència del seu país; el català que, fidel al retrat que
en fa el programa Polònia de TV3, es deleix per ser reconegut
oficialment pels espanyols amb un càrrec ministerial; el català que el
2004 es va convertir en una veu biliosa i linxadora en el "judici" a
Carod-Rovira per haver demanat a ETA que deixés de matar a Catalunya; el
català, en definitiva, que cada cop que es mira al mirall se sent feliç
de ser el carceller del seu poble. Només li falta dur una gorra al cap.
Tot
col·laboracionista, tanmateix, necessita arguments que apaivaguin la
seva dissonància cognitiva, la mala consciència d'anar contra els seus, i
Duran i Lleida ho fa cercant paraules i conceptes que emmascarin la
traïció fins a donar-li aparença de catalanisme conseqüent. És a dir,
desacreditar l'independentisme per tal que la traïció sembli un acte
d'entenimentada catalanitat. Per això no té escrúpols a dir que "la
independència divideix". I és que la trampa de Duran consisteix a
fer-nos creure que el problema no és Espanya, que el problema és la
llibertat; que a Catalunya la divisió la provoca l'independentisme,
altrament no hi hauria divisió. Els sibil·lins són així de
maquiavèl·lics, i Duran, com sabem, ha fet de la seva carrera política
una fal·làcia. La prova és que mai -ell que tant es pregunta sobre el
sentit de l'existència d'Unió-, no ha tingut el valor de presentar-se
tot sol a unes eleccions, cosa que, ben mirat, s'entén, atès que si en
una cosa està d'acord el gros de la societat catalana és en no votar
Duran. En això sí que hi ha autèntica "unió". Fins i tot l'han blasmat
els seus socis de federació, aquells sense els quals Duran no tindria la
quota mediàtica que té. Gerard Figueras, president de la JNC, deia: "Ja
hi ha qui des de fora intenta debilitar la imatge de Catalunya; només
falta que també ho faci el líder d'un partit catalanista". I Josep Rull,
secretari d'organització de Convergència, hi afegia: "No m'entra al cap
que des del catalanisme es pugui desqualificar la independència. Una
cosa és no compartir-la, l'altra anar-hi en contra".
L'error de
base, tanmateix, és considerar "catalanista" el líder d'Unió. Quan el
desemmascares i en dius "espanyolista" totes les peces encaixen i
s'acaba la perplexitat. És obvi. A l'espanyolisme ni li interessa ni li
convé la independència de Catalunya. Per això, a Catalunya, l'existència
política de Josep Antoni Duran i Lleida ni interessa ni convé.
www.victoralexandre.catTwitter: @valex_cat
