Una democràcia tarada d’origen

El New York Times acaba de descobrir la sopa d’all. Fa uns dies, assenyalava la dubtosa qualitat de la democràcia espanyola. És recent però ja s’ha fet vella, deia. És una partitocràcia. Hi ha una creixent desconfiança en el sistema, especialment entre els joves. Res de nou. Sempre ha estat així. No és quëstió de l’edat. No ha empitjorat amb els anys. Ja va nèixer tarada, aquesta democràcia. Esgarrada, amb mancances físiques i morals. Però si ho diu un prestigiós diari nordamericà, potser hi haurà més gent que es prendrà seriosament l’anàlisi crític que molts han fet des del principi.

El sistema postfranquista espanyol sempre ha estat una partitocràcia, amb lleis que eliminen la pluralitat política en favor del bipartidisme. Sempre ha estat excloent, partint dels pactes transicionals que van reduir i limitar l’espectre ideològic públic, i la varietat crítica d’opcions i projectes de futur pel país. Sempre ha generat desconfiança entre molts sectors joves, i no tant joves, en sectors que no han volgut participar del pastís del repartiment de poder i privilegis. Sempre hi ha hagut ciutadans que s’han mantingut crítics i atents a la deriva del sistema. De retruc, l’establishment (i amb una gran responsabilitat dels intel·lectuls orgànics de partits i mitjans) ha fet mans i mànegues per a silenciar o marginar la dissidència. I, quan s’ha vist desbordat, ha reaccionat amb fúria i intolerància, com han fet molts amb el 15-M i totes les altres veus tangents i derivades, radicals o insobornables, que han anat sorgint o resorgint, darrerament.

La gravetat i els efectes de la crisi han il·luminat el panorama. Sembla que molts ara s’adonen del frau. Han sorgit noves formes de crítica i de protesta. És trist, però, que la crítica i la dissidència o, fins i tot, la denúncia en veu alta de les perversions del sistema, aparegui quan se’n resenteix la butxaca o el lloc de treball. Hi ha bona part de responsabilitat ciutadana en l’acceptació d’aquest sistema. Ja sigui com a mal menor, per submissió i conformisme, o per que mentre els anessin bé les coses a ells, els importava un rava la resta. L’herència ideològica i sentimental del franquisme és encara molt present. El 20-N és l’aniversari de la mort de Durruti. Què ha passat en tots aquest anys per a què bona part de la classe treballadora voti partits que van contra els seus interessos?

Recomano la lectura de “La Transición en Cuadernos de Ruedo Ibérico” (Blaklist), en una excel·lent edició crítica de l’historiador Xavier Díez. Un recull de les veus silenciades i marginades de la transició. L’estat actual de fracàs democràtic ja s’intuïa en aquest textos, publicats entre 1970 i 1979. La revista i l’editorial van ser fonamentals durant al franquisme, però la seva heterodoxia, independència i lllibertat d’opinió van començar a ser molestes en consolidar-se el pacte de transició entre franquistes i antifranquistes. I se’ls va marginar fins a l’ofec. Molts dels autors, avui, han connectat amb els indignats.

Són escrits rigorosos i coherents d’una gran vigència avui pel retorn del PP, i la desafecció a un sistema que ha generat un 46’2% d’atur jovenil. Un exemple: “Quien amnistiará al amnistiador?” (1975) de Joan Martínez Alier, crítica al que quallaria en la llei d’amnistia del 1977, una llei d’impunitat pels franquistes amb el vistiplau de PSOE, PCE, CiU i PNB. La base per la política d’oblit i desmemòria, queavui impossibilita investigar què ha passat amb els 140.000 desapareguts. Al marge del relat oficial elaborat per Victòria Prego i altres, aquests textos aporten dades interessants sobre l’aristocràcia bancària o els grups de pressió economica, entre altres coses.

Xavier Díez ho sintetitza molt bé: “El franquisme va funcionar com un estat autoritari que permetia mantenir un statu quo invariable en els equilibris de poder tradicionals. La transició va fracassar estrepitosament, com ho va fer en el seu moment la Segona República, a l’hora de resoldre els tres grans problemes espanyols: cultura democràtica feble, desigualtats socials insuportables, incapacitat de resoldre les contradiccions nacionals internes. El desequilibri del poder a l’hora de construir el règim actual, va servir per ajornar la resolució dels tres reptes fins a les calendes gregues”.

xavier.montanya@partal.cat

L'independentisme té feina a Catalunya, no a Espanya

Una de les raons per les quals el personatge de Jaume Canivell, el venedor de porters electrònics que Josep Sazatornil encarnava a La escopeta nacional, de Berlanga, ha quedat per sempre en la retina de molts catalans és per la seva versemblança. Era una caricatura, és clar, però una caricatura que ressaltava els trets més galdosos de la personalitat catalana. De fet, l'èxit del personatge hauria estat impossible sense la identificació del públic. Avui dia, trenta-cinc anys després, potser ja no venem intèrfons a Madrid. Però, com feia en Canivell, que es delia per uns copets a l'esquena, continuem anant-hi perquè pensem que és la destinació natural dels catalans. I com que ara som més sofisticats i ens hem fabricat un arsenal d'arguments per justificar-nos, encara que només gestionem engrunes, hi ha qui fa abrandades declaracions intentant convèncer-nos de la importància que hi hagi una veu independentista a Madrid. "És molt important", diuen. "És vital", afegeixen. "Cal que ens votis perquè la nostra veu soni ben clara al Congrés i al Senat espanyols", conclouen. I ens ho diuen els mateixos que, any rere any, han aprovat uns pressupostos de l'Estat que inclouen l'espoliació de 22.000 milions d'euros anuals a Catalunya.

Confesso la immensa tristesa que em produeix veure fins a quin punt hi ha catalans que, tot i voler la independència de Catalunya, són incapaços de llevar-se del damunt la convicció que Madrid és el centre neuràlgic de la nostra vida. "Anirem a Madrid a defensar Catalunya", és el seu lema. Molt bé. Però, de què la defensaran? D'Espanya? Del PP? Del PSOE? Del Tribunal Constitucional? De la Guàrdia Civil? Com és que, a banda de frases buides, d'aquelles patriòtiques i ampul·loses que sonen tan bé en un míting quan s'encén la càmera del Telenotícies, no hi ha manera que es comprometin a res? Per què no ens diuen què faran a Madrid per la independència de Catalunya? En què canviarà l'estat de prostració en què es troba la nació catalana amb ells en aquella ciutat? Ens posaran un reclinatori, potser? Diu Esquerra que si treu tres diputats, els mateixos que ara té, ja serà un èxit. Un èxit? I què se n'ha fet, dels vuit que va arribar a tenir? No s'ha preguntat mai per què els va perdre? No li ha passat pel cap que la memòria és una de les facultats cerebrals que han permès a la humanitat arribar fins aquí i que hi ha gent que en té molta? Creuen de debò que hi ha gaire catalans que s'empassin que allò que no van fer vuit diputats el 2004 ho faran tres el 2011?

Franco fa 36 anys que va morir, però el seu esperit és ben viu perquè estem regits per una Constitució que va ser tutelada pel mateix feixisme que Esquerra va homenatjar el 2010 al Palau de la Generalitat a través de la persona de Samaranch. I en la democràcia totalitària espanyola és aritmèticament impossible, impossible, que Catalunya pugui capgirar la situació en què es troba. El PP i el PSOE són hegemònics i aniran sempre plegats en contra de les llibertats de Catalunya, de manera que la presència de tres independentistes al Congreso és merament ornamental. Pitjor que això, és l'aval que Espanya necessita per legitimar la seva falsa democràcia. Els independentistes a Madrid fan el mateix paper que faria un negre en un club de blancs en el supòsit que aquests últims, per contrarestar les acusacions de racisme, li cedissin una cadira en les seves votacions. El vot del negre, aritmèticament parlant, sempre seria inútil. Inútil com a representant dels negres, però molt útil per als blancs, ja que gràcies a la presència testimonial del negre podrien adduir: "Racistes, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els negres". PP i PSOE fan el mateix: "Totalitaris, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els independentistes". I aquest és el paper dels independentistes catalans a Madrid, el mateix que el del negre en un club de blancs. És obvi, per tant, que, de la mateixa manera que cap negre no hauria de caure en el parany de convertir-se en el babau útil que legitima el racisme, tampoc cap independentista del segle XXI no hauria d'anar a Madrid a legitimar un sistema totalitari i catalanofòbic que l'esclavitza per a tota la vida.

Què ens importa, com a catalans, que guanyi el PP o que guanyi el PSOE? Quina diferència hi ha entre Dupond i Dupont? La catalanofòbia espanyola és transversal i la història ha demostrat -inclosos els dos governs Zapatero- que PP i PSOE són dos partits nacionalistes espanyols enemics de Catalunya. De cap d'ells, per tant, mai no vindrà absolutament res que comporti la nostra llibertat. Mai. Adonem-nos que el discurs sobre la necessitat de millorar les condicions de vida de la presó és només el parany d'aquells catalans que en realitat no volen que marxem de la presó.

Arribats aquí, la pregunta que els independentistes conseqüents ens hem de fer és de què li ha servit a la llibertat de Catalunya avalar aquesta mascarada. I, immediatament, només mirant com està el país, en tindrem la resposta i copsarem la magnitud de l'ensarronada. Per això és èticament inadmissible que un partit independentista demani el vot a les eleccions espanyoles sense comprometre's per escrit a dir com independitzarà Catalunya des de Madrid i quines seran les seves accions en aquest sentit. És cert que a Madrid se'ns hi han perdut moltes coses, però ja mai no les recuperarem. És cert que ens han espoliat de dalt a baix, com al seu dia van espoliar les colònies d'ultramar, però ja mai no ens ho tornaran. Tanmateix hi ha una cosa que encara tenim, i és el dret i l'obligació de ser lliures. Un dret i una obligació que no s'exerceixen des de Madrid, sinó des de Catalunya. Un dret i una obligació que es materialitzen despertant consciències i enfortint l'autoestima de la gent, no pas anestesiant-la i dient-li que ara no toca mentre els anys van passant i es compten per milers les persones que van morint sense poder veure realitzat el seu somni. És la nostra voluntat de ser el que ens farà lliures, no pas el Congrés i el Senat espanyols.

www.victoralexandre.cat