Qualsevol temps passat fou millor ?

Aquesta expressió s’utilitza per manifestar la melangia d’uns records agradables que difícilment tornaran i que es comparen amb les vivències o situacions actuals. A molts santcugatencs els hi vindrà al cap aquesta expressió al llegir aquestes quatre línees.

Molts de nosaltres recordem quan encara Sant Cugat disposava de boscos propers on anar a passejar o portar la mainada a jugar i berenar. També recordem camps on es podia gaudir del colors i olors de plantes com el romaní, la ginesta o la farigola.
Quan els nostres professors ens demanaven que portéssim deu fulles de diferents arbres o plantes per un treball de “ciències” no teníem cap problema per trobar-les.

Ara se’ns diu que som uns privilegiats perquè tenim 2,2 arbres per habitant. Escolteu, abans en teníem tres, quatre o cinc..., ves a saber quants.
La gran majoria de la vegetació era autòctona i no ens feien falta jardins de disseny amb un alt cost de manteniment que al final paguem entre tots.

Ara “construirem” un bosc impressionant de 100.000 metres quadrats a Vullpalleres, quan no s’ha sabut o no s’ha volgut respectar els que teníem. A aquesta obra forestal li diuen irònicament “la muntanya màgica” els que són més crítics i ecologistes.
Ara ens falten aquells camps. Ens falta aquell entorn d’olors, vistes i sensacions tan admirables. I ens sobren campanyes sensacionalistes.

La desaparició progressiva de vegetació per la febre i l’ambició immobiliària incontrolada ha fet que avui en dia petits animals com esquirols, conills, granotes, papallones, grills i altres estiguin desapareixen del nostre municipi. Es calcula que ja hem perdut un 70 per cent de la nostra petita fauna.

Per això és molt important que donem un massiu suport a iniciatives com els moviments per recuperar el bosc de Can Gatxet, el Camí Verd del Vallès, la drecera dels Coscolls, a la Floresta, o per salvar Can Busquets també a Collserola. Si perdem aquests dos paratges, obrim la porta a la destrucció de Collserola per part de la gent depredadora.

Molts recordem també quan per la nit nomes sentíem els grills o el soroll del vent i ara sentim les motos, la música de negocis nocturns, etc. A la matinada era agradable sentir sorolls llunyans com el “truc, truc” del ferrocarrils o les campanades del Monestir o Sant Cebrià. Ara sentim des de primera hora el “rum, rum” de l’autopista o el camió d’escombraries a partir de quarts de vuit de la matinada donant cops amb els containers, tot i contravenint les ordenances municipals, regalant-nos una extensa col·lecció de pudors.

Abans podíem sortir a passejar i reomplir els nostres pulmons amb aire fresc. Ara la contaminació de l’aire supera els màxims marcats per la Unió Europea, tenim contaminació d’aigües a Can Borrull i als rierols de La Floresta. Patim males olors a la riera que passa per Torreblanca, pudors a Mira-sol, i per si faltava alguna cosa més també tenim contaminació acústica i lumínica a Coll Fava.etc., etc.

És molt necessari recordar tot allò que de bo i natural tenia Sant Cugat per recuperar i protegir tot el que encara sigui possible. Del contrari, tristament, dins d’uns anys acabarem tenint a la nostra ciutat un altre museu a on els nostres fills i néts podran estudiar la qualitat de vida, la fauna i la flora que nosaltres hem gaudit i hem estat incapaços de conservar.

Jaume Massanés i Papell