Un viatge a la deixalleria

Avui he anat a la deixalleria. Porto el cotxe carregat fins el capdamunt. Aturo el cotxe i descarrego: les llaunes de ferro, les d’alumini, el plàstic PET, el PVC i el d’alta densitat; les piles, els “briks”, una radiografia, oli de cuina i sabates i roba vella, després d’una neteja d’armaris. Engego i m’aturo uns metres més enllà: dues cadires velles que no tinc temps d’arreglar, un aerosol, un pot de pintura seca. Repeteixo l’operació i m’aturo al capdavall de tot: el cartró, el paper, el vidre de color, el vidre blanc, la ferralla, un tros de fusta que hi havia pel jardí... dono una ullada al meu entorn: ja he posat cada bossa al seu lloc.

L’encarregat em demana el nº d’usuària. Abans tenia el número 17 perquè vaig venir a la “bicicletada” d’inauguració; des d’aleshores he vingut cada dues setmanes, tres a tot estirar. Però fa unes setmanes van canviar el carnet sense respectar el número original; ara, en les seves estadístiques només consta que hi he anat un cop.
Com sempre, hi ha poca gent: un camió que porta poda, una furgoneta amb uns estrangers i una parella d’incondicionals com jo mateixa. De tornada cap a casa i un cop arribada a Mira-sol, em fixo en les escombraries: poda, mobles vells, cartons... tot escampat pel terra al voltant dels contenidors i els solars buits. Sembla que poca gent es molesta a carregar el cotxe i a perdre vint minuts escassos per a que tots puguem fruir d’un entorn més amable i més digne. Abans no hi havia altra opció però ara podria ser d’una altra manera si ens hi esforcéssim tots una mica més.
La meva següent reflexió és: com es pot convèncer la gent de la necessitat de seleccionar les escombraries? Com podem convèncer tothom que separi el plàstic, el metall, el paper, el vidre, els productes biològics...? Jo mateixa, tinc set classes diferents de deixalles. És pesat, incòmode, lleig... però considero que és el meu deure de col·laborar, en la mida del possible, per a que les següents generacions tinguin un món millor i que aquells abocadors fumejants i dantescs que omplen les nostres comarques arribin a desaparèixer. Potser una bona campanya de conscienciació... una informació exhaustiva que no es limiti a xerrades informatives on només hi van aquells qui hi estan veritablement interessats. Les mesures de dissuasió no són efectives, els carrers són ben bruts i no conec a ningú a qui li hagin posat una multa per embrutar-lo. Però i els incentius?
Em paro a pensar i em pregunto, després de l’esforç diari de seleccionar les escombraries, després del desastre que és la meva cuina amb les diferents deixalles, després de la feina que m’ha costat conscienciejar els altres membres de la meva família: “no llenceu les piles, això no va aquí...etc.”, com és que l’ajuntament m’exigeix que pagui una Taxa? Per què he de pagar per una feina que faig jo mateixa? Fins i tot a la deixalleria és l’usuari qui ha de fer la feina de col·locar cada cosa al seu lloc. Per què els que ens esforcem a contribuir hem de pagar el mateix que aquells que deixen tot allò que els molesta al carrer? Si a cada viatge ens demanen que ens identifiquem, no es podria aprofitar aquesta informació per a “premiar” tots aquells qui cooperem? No us penseu, a mi, també, tot això em fa molta mandra però, en la meva opinió, la promesa d’un món més amable bé que s’ho val. Voldria aprofitar aquestes línies per a demanar els responsables de la nostra Administració que busquin la manera d’incentivar la col·laboració de tots els ciutadans i que la cooperació en la selecció de deixalles no sigui cosa de quatre “sonats” idealistes sinó que sigui cosa de tots.