Qualsevol temps passat fou millor ?

Aquesta expressió s’utilitza per manifestar la melangia d’uns records agradables que difícilment tornaran i que es comparen amb les vivències o situacions actuals. A molts santcugatencs els hi vindrà al cap aquesta expressió al llegir aquestes quatre línees.

Molts de nosaltres recordem quan encara Sant Cugat disposava de boscos propers on anar a passejar o portar la mainada a jugar i berenar. També recordem camps on es podia gaudir del colors i olors de plantes com el romaní, la ginesta o la farigola.
Quan els nostres professors ens demanaven que portéssim deu fulles de diferents arbres o plantes per un treball de “ciències” no teníem cap problema per trobar-les.

Ara se’ns diu que som uns privilegiats perquè tenim 2,2 arbres per habitant. Escolteu, abans en teníem tres, quatre o cinc..., ves a saber quants.
La gran majoria de la vegetació era autòctona i no ens feien falta jardins de disseny amb un alt cost de manteniment que al final paguem entre tots.

Ara “construirem” un bosc impressionant de 100.000 metres quadrats a Vullpalleres, quan no s’ha sabut o no s’ha volgut respectar els que teníem. A aquesta obra forestal li diuen irònicament “la muntanya màgica” els que són més crítics i ecologistes.
Ara ens falten aquells camps. Ens falta aquell entorn d’olors, vistes i sensacions tan admirables. I ens sobren campanyes sensacionalistes.

La desaparició progressiva de vegetació per la febre i l’ambició immobiliària incontrolada ha fet que avui en dia petits animals com esquirols, conills, granotes, papallones, grills i altres estiguin desapareixen del nostre municipi. Es calcula que ja hem perdut un 70 per cent de la nostra petita fauna.

Per això és molt important que donem un massiu suport a iniciatives com els moviments per recuperar el bosc de Can Gatxet, el Camí Verd del Vallès, la drecera dels Coscolls, a la Floresta, o per salvar Can Busquets també a Collserola. Si perdem aquests dos paratges, obrim la porta a la destrucció de Collserola per part de la gent depredadora.

Molts recordem també quan per la nit nomes sentíem els grills o el soroll del vent i ara sentim les motos, la música de negocis nocturns, etc. A la matinada era agradable sentir sorolls llunyans com el “truc, truc” del ferrocarrils o les campanades del Monestir o Sant Cebrià. Ara sentim des de primera hora el “rum, rum” de l’autopista o el camió d’escombraries a partir de quarts de vuit de la matinada donant cops amb els containers, tot i contravenint les ordenances municipals, regalant-nos una extensa col·lecció de pudors.

Abans podíem sortir a passejar i reomplir els nostres pulmons amb aire fresc. Ara la contaminació de l’aire supera els màxims marcats per la Unió Europea, tenim contaminació d’aigües a Can Borrull i als rierols de La Floresta. Patim males olors a la riera que passa per Torreblanca, pudors a Mira-sol, i per si faltava alguna cosa més també tenim contaminació acústica i lumínica a Coll Fava.etc., etc.

És molt necessari recordar tot allò que de bo i natural tenia Sant Cugat per recuperar i protegir tot el que encara sigui possible. Del contrari, tristament, dins d’uns anys acabarem tenint a la nostra ciutat un altre museu a on els nostres fills i néts podran estudiar la qualitat de vida, la fauna i la flora que nosaltres hem gaudit i hem estat incapaços de conservar.

Jaume Massanés i Papell

El Reglament Orgànic Municipal (R.O.M.). Algunes consideracions

El Reglament Orgànic Municipal (R.O.M.) probablement sigui una de les normes municipals més desconegudes, la qual cosa està en contradicció amb la seva importància. Que, efectivament, la té i molta. El R.O.M. regula el funcionament dels òrgans municipals i la seva relació amb la ciutadania.
L’actual R.O.M. fou aprovat el juliol de 1988, exceptuat el seu títol cinquè que ho fou el febrer de 1989, deu anys després seria modificat. El R.O.M. té tres parts ben diferenciades: 1) Els tres primers títols regulen l’organització de l’ajuntament, el funcionament dels seus òrgans i l’estatut dels regidors (drets i deures); 2) El quart títol regula els drets ciutadans en matèria d’informació i participació; i 3) El títol cinquè regula la desconcentració administrativa (consells de districte).

Des del mes d’abril de 2004 s’està discutint la seva modificació. Sobre el tres primers títols ja hi ha un document inicial, pendent del seu tancament definitiu. El quart s’ha transformat en una proposta de Reglament de participació ciutadana, el qual anirà incorporat al R.O.M. I, finalment, el cinquè també disposa d’un esborrany. Aquest esborrany, que introdueix algunes modificacions al text vigent, ha estat elaborat tenint en compte un estudi encarregat per l’ajuntament i entregat el juliol de 2005. L’objectiu és tenir el nou text de R.O.M. a principis d’octubre d’enguany i aprovar-lo en el ple de novembre.

Més enllà de les modificacions obligades pels canvis jurídics produïts des de 1988, és evident que els canvis que s’estan proposant són importants. I són especialment significatius, per raons òbvies, aquells que fan referència a la relació de l’ajuntament amb el conjunt de la ciutadania. En aquest sentit, són importants els canvis que introdueix el nou Reglament de participació. Hi ha dos aspectes a destacar: 1) la regulació per primera vegada en termes generals dels consells sectorials (cultura, ensenyament, mobilitat, esports,...), fins ara existien reglaments específics però no estaven integrats al R.O.M; i 2) la regulació de nous òrgans de participació, dels qual cal destacar el Consell de ciutat. Aquest consell es configura com l’òrgan destinat a discutir els grans temes de ciutat, amb una composició diversa i representativa (representants de consells territorials i sectorials, representants d’associacions, persones de rellevància local,...). En canvi, són especialment decebedores les noves propostes referents a la desconcentració administrativa (consells de districte). Els canvis són mínims, bàsicament se centren en la seva composició. Cal dir que la proposta es basa el l’estudi abans esmentat, el qual recomana mantenir els actuals tres consells de districte i posar en marxa altres mecanismes d’apropament de l’administració municipal al ciutadà.

En general i sens cap mena de dubtes, cal dir que els canvis proposats milloraran l’actual R.O.M. Només un tema, a no ser que canviï substancialment el text en discussió, quedarà a mig canvi: la desconcentració administrativa. Però, també cal dir, la solució no és gens fàcil. L’experiència ha demostrat que l’actual dinàmica dels consells de districte no porta en lloc, però el seu replantejament, que al meu parer ha de ser molt profund, depèn tan de la voluntat política de l’ajuntament per dotar-los de major protagonisme, com de la vitalitat i compromís de la societat civil organitzada. Cal plantejar-se amb valentia si, arran de les transformacions de la ciutat durant els darrers vint anys i especialment la d’alguns dels seus districtes, té sentit mantenir l’actual estructura de desconcentració administrativa.

Fins aquí el que diu, o dirà, el paper. Però és evident que la realitat, en general, és tota una altra cosa. De res serveix aprofundir en els continguts participatius del R.O.M si no se’n fa una aplicació àmplia i rigorosa. I això passa en primer lloc perquè la ciutadania els conegui. Tres exemples de l’actual R.O.M il·lustren el que vull dir: quantes entitats i associacions saben que tenen la possibilitat d'intervenir, per dir la seva, en les comissions informatives de l’ajuntament (Art. 30.4)? Saben totes les associacions de veïns que poden intervenir en la discussió dels punts de l’ordre del dia dels plens municipals (Art. 44.ll)? Sap la ciutadania que l’ajuntament pot sotmetre a consulta popular temes d’especial rellevància (Art. 45)? Sobre la seva aplicació i pel que fa als òrgans de participació, que és probablement el que més interessa al ciutadà i sobretot a les seves entitats i associacions, la discussió no és sobre la seva existència -d’existir, existeixen-, sinó sobre la seva incidència en l’acció de govern. A Sant Cugat tenim sis consells sectorials (i altres òrgans de participació) i hem elaborat mitja dotzena de plans d’actuació amb participació ciutadana, però l’operativitat dels primers és absolutament discutible (recentment s’ha qüestionat la validesa del Consell de cultura) i l’efectivitat dels segons està en entredit.

En definitiva i per concloure: benvinguts els canvis en el R.O.M. Però, dues observacions: 1) cal que, un cop aprovat el nou R.O.M, es doni a conèixer; i 2) cal, també, el compromís polític que no quedarà en paper mullat, la qual cosa implica, i és necessari dir-ho, que la ciutadania i especialment el seu teixit associatiu, adquireixi el compromís de fer-se’l seu.

Jordi Casas
Membre de la Fundació Sant Cugat

Un viatge a la deixalleria

Avui he anat a la deixalleria. Porto el cotxe carregat fins el capdamunt. Aturo el cotxe i descarrego: les llaunes de ferro, les d’alumini, el plàstic PET, el PVC i el d’alta densitat; les piles, els “briks”, una radiografia, oli de cuina i sabates i roba vella, després d’una neteja d’armaris. Engego i m’aturo uns metres més enllà: dues cadires velles que no tinc temps d’arreglar, un aerosol, un pot de pintura seca. Repeteixo l’operació i m’aturo al capdavall de tot: el cartró, el paper, el vidre de color, el vidre blanc, la ferralla, un tros de fusta que hi havia pel jardí... dono una ullada al meu entorn: ja he posat cada bossa al seu lloc.

L’encarregat em demana el nº d’usuària. Abans tenia el número 17 perquè vaig venir a la “bicicletada” d’inauguració; des d’aleshores he vingut cada dues setmanes, tres a tot estirar. Però fa unes setmanes van canviar el carnet sense respectar el número original; ara, en les seves estadístiques només consta que hi he anat un cop.
Com sempre, hi ha poca gent: un camió que porta poda, una furgoneta amb uns estrangers i una parella d’incondicionals com jo mateixa. De tornada cap a casa i un cop arribada a Mira-sol, em fixo en les escombraries: poda, mobles vells, cartons... tot escampat pel terra al voltant dels contenidors i els solars buits. Sembla que poca gent es molesta a carregar el cotxe i a perdre vint minuts escassos per a que tots puguem fruir d’un entorn més amable i més digne. Abans no hi havia altra opció però ara podria ser d’una altra manera si ens hi esforcéssim tots una mica més.
La meva següent reflexió és: com es pot convèncer la gent de la necessitat de seleccionar les escombraries? Com podem convèncer tothom que separi el plàstic, el metall, el paper, el vidre, els productes biològics...? Jo mateixa, tinc set classes diferents de deixalles. És pesat, incòmode, lleig... però considero que és el meu deure de col·laborar, en la mida del possible, per a que les següents generacions tinguin un món millor i que aquells abocadors fumejants i dantescs que omplen les nostres comarques arribin a desaparèixer. Potser una bona campanya de conscienciació... una informació exhaustiva que no es limiti a xerrades informatives on només hi van aquells qui hi estan veritablement interessats. Les mesures de dissuasió no són efectives, els carrers són ben bruts i no conec a ningú a qui li hagin posat una multa per embrutar-lo. Però i els incentius?
Em paro a pensar i em pregunto, després de l’esforç diari de seleccionar les escombraries, després del desastre que és la meva cuina amb les diferents deixalles, després de la feina que m’ha costat conscienciejar els altres membres de la meva família: “no llenceu les piles, això no va aquí...etc.”, com és que l’ajuntament m’exigeix que pagui una Taxa? Per què he de pagar per una feina que faig jo mateixa? Fins i tot a la deixalleria és l’usuari qui ha de fer la feina de col·locar cada cosa al seu lloc. Per què els que ens esforcem a contribuir hem de pagar el mateix que aquells que deixen tot allò que els molesta al carrer? Si a cada viatge ens demanen que ens identifiquem, no es podria aprofitar aquesta informació per a “premiar” tots aquells qui cooperem? No us penseu, a mi, també, tot això em fa molta mandra però, en la meva opinió, la promesa d’un món més amable bé que s’ho val. Voldria aprofitar aquestes línies per a demanar els responsables de la nostra Administració que busquin la manera d’incentivar la col·laboració de tots els ciutadans i que la cooperació en la selecció de deixalles no sigui cosa de quatre “sonats” idealistes sinó que sigui cosa de tots.