Rafael de Casanova humiliat

Si Sant Cugat es una ciutat governada per dos partits nacionalistes, com es possible que permetin que els monuments (?) que recorden a Rafael de Casanova estiguin en l’estat actual ?
Oxidats i bruts els tres plafons s'han convertit en un espai ideal per grafits.

Sincerament prefereixo tal com estava abans i potser caldria que algú expliques quant va costar aquesta “obra d’art” i qui va fer la tria de les propostes presentades.

Tot plegat una vergonya ¡¡

Jaume Massanés I Papell

Guia pràctica per l’ús de la llengua

La Plataforma per la Llengua ha editat la guia Què faig si...? amb l’objectiu de suggerir idees i alternatives d'actuació davant determinades situacions que ens podem trobar en la nostra vida diària relacionades amb la llengua catalana. S’han editat 5.000 exemplars de la guia que us podeu descarregar des de la seva web.

Cridem la cultura a consell

¿Què és allò tan valuós que no pesa res, no té preu ni propietari, no és obra de ningú, no s’esgota i no està mai perfectament acabat? És la cultura. És el bé més gran de la nostra comunitat.
A Sant Cugat la cultura té l’empenta que té gràcies a la implicació de les entitats cíviques, les associacions populars i les institucions. De tot plegat, el teixit associatiu és el gran contribuent a la cultura local.
Però les entitats han estat molt descontentes des de fa força temps amb la gestió que ha fet l’Ajuntament dels afers culturals. El teixit associatiu no s’ha sentit escoltat pel govern municipal. I no ha pogut participar dels plans d’acció cultural del consistori.
Fins ara hi havia un Consell de Cultura. Tothom deia que era inoperant. Servia per informar i per no res més. I per això l’Ajuntament va endegar el procés participatiu del Pla de Cultura. Els ciutadans van poder dir la seva en un conjunt de sessions al llarg de 2004 i 2005.
El Pla de Cultura es va fer realitat amb un document de conclusions, que vinculava l’equip de Govern. Es va aprovar fa un any i mig el Pla de Cultura. I ara arriba el primer pas d’aplicació. S’ha fundat de bell nou el Consell de Cultura. Té unes característiques ben diferents i pot aportar noves maneres de fer. D’entrada, està format per una quinzena de membres, escollits per les entitats i pel consistori, a parts iguals.
Què ha de fer el nou Consell de Cultura? Es tracta d’un organisme d’assessorament i, per tant, no és decisori. Ara bé, les seves atribucions són una novetat a la ciutat. Diguem aquí tres funcions, per condensar en elles totes les seves atribucions. El Consell ha d’examinar el pla d’acció i el pressupost de la regidoria de Cultura. Aquesta capacitat de supervisió prèvia s’estén a la supervisió posterior, és a dir a l’estudi dels resultats de tot l’any. Per tant, el Consell analitzarà que es farà i, també, com s’ha fet.
I la tercera funció, parlant a grans trets, és vetllar perquè el Pla de Cultura s’apliqui, pel que fa les grans línies en equipaments, àmbits d’acció i condicions de participació de les entitats. Aquí el Consell de Cultura, que està format per membres d’entitats i persones de prestigi, pot aprofitat el seu cabal creatiu per aconsellar línies de treball i per fer propostes concretes a l’Ajuntament.
Val a dir que el Consell també es comunica amb les entitats, perquè les pot convocar per informar-les i per escoltar les seves aportacions.
Tota aquesta descripció del nou Consell de Cultura no ha de fer-nos pensar en normativa, sinó en una oportunitat nova per a la cultura de Sant Cugat. Ara és el moment del Consell de Cultura. I ens fem algunes preguntes i que diem en veu perquè tothom en tingui coneixement. Se sentiran per fi escoltades les entitats pel govern? Hi haurà motius per criticar la cultura institucional com a política d’aparador? Es promourà les activitats de les entitats en comptes de fer la competència des de l’Ajuntament? Es pensarà en els districtes i en els barris?

Cridem la cultura a consell, al Consell de Cultura.

F.A.V. Federació d'associacions de veïns de Sant Cugat del Vallès

Ja era hora, senyor Recoder ¡¡

L'Ajuntament de Sant Cugat tornarà a presentar el projecte d'urbanització integral de Les Planes a la quarta convocatòria d'ajuts de la Llei de Barris de la Generalitat. Des de l'equip de govern consideren que el projecte s'adiu totalment a aquesta convocatòria però ja han anunciat que estan treballant per millorar la proposta i que aquest any no torni a quedar exclosa de les ajudes, tal i com va passar l'any passat.

La Generalitat ha obert ja la quarta convocatòria per optar a les ajudes del programa de millora de barris que requereixen una atenció especial de Catalunya. En total, aquest any s'atorgaran 99 milions d'euros que es destinaran a finançar el 50% del cost de 15 projectes diferents. Els ajuntaments que hi estiguin interessats tenen un termini de 3 mesos per presentar les seves propostes i la previsió és que les ajudes s'adjudiquin abans de l'estiu.En el cas de Sant Cugat, l'Ajuntament ja ha anunciat que tornaran a presentar el projecte d'urbanització integral de les Planes, que l'any passat va quedar exclòs dels ajuts. L'alcalde, Lluís Recoder, ha manifestat l'esperança d'obtenir una subvenció i ha assegurat que aquest és un tema de justícia i que el projecte compleix els requisits necessaris per obtenir una subvenció.

Recoder ha afegit, a més, que aquest any l'Ajuntament es vol curar en salut i ha contractat un equip d'experts per millorar al màxim el projecte.D'altra banda, en cas que sigui necessari, l'Ajuntament no descarta la proposta del PSC de treballar conjuntament amb amb l'Ajuntament de Barcelona, donat que el districte de Les Planes està a cavall entre les dues ciutats.

Cos del missatge publicat a la web de Radio Sant Cugat

20.000 pàgines ja tenen el .cat

A Internet ja es poden teclejar més de 20.000 pàgines amb el domini .cat. La màgica xifra va superar-se el 19 de gener, tot just un any i un mes després que apareguessin a la xarxa els primers dominis per a la comunitat lingüística i cultural catalana a Internet. L'ICANN, l'organisme responsable d'autoritzar la creació de dominis digitals, havia autoritzat la creació dels .cat el 16 de setembre de 2005. El 19 de desembre van començar a aparèixer els primers webs amb el flamant .cat, els de la Fundació puntCAT (www.cat, nic.cat, domini.cat i fundació.cat) i, segons els mateixos impulsors, "en un temps record, .cat va passar de ser un acord en un contracte a ser una realitat, intangible però real".

ERC, de planeta a satèl•lit (I)

Les eleccions del passat mes de novembre, la formació del nou govern de la Generalitat i el comportament del partit que va fer possible que el govern fos aquest i no un altre, ERC, han estat objecte, en els últims mesos, d’una gran quantitat d’anàlisis. Jo he deixat passar, intencionadament, un temps més que prudencial per fer pública la meva, amb l’objectiu de guanyar perspectiva per comprendre millor alguns esdeveniments, tot observant, alhora, els primers passos del flamant govern Montilla.
El 2003 em comptava, ja des de molt abans de les eleccions d'aquell any, entre la immensa majoria de militants d'ERC que crèiem que, si els resultats ho feien possible, el nostre partit havia d'optar per formar un govern amb el PSC i Iniciativa. La necessària alternança després de 23 anys de govern del mateix color polític, l'impuls d'un nou Estatut ambiciós (molt més difícil amb el PSC a l'oposició) i les possibilitats de creixement electoral que per a ERC implicaria la seva entrada en el govern en una posició de força decisiva per al canvi eren els principals motius sobre els quals descansava la meva posició.
Tres anys més tard, la situació s'havia modificat substancialment. El tripartit va tenir els accidents de recorregut que tots coneixem, i va acabar amb l'expulsió humiliant dels consellers d'ERC del govern per haver-se atrevit a defensar l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya contra les retallades perpetrades per Zapatero (amb la complicitat activa del PSC) i assumides amb entusiasme per Mas.
Els resultats electorals de l'1-N van deixar CiU com a clara guanyadora dels comicis, malgrat que els seus resultats s'han de considerar penosos, vistes les expectatives i la situació política. Però el sotrac electoral més gran el van patir el PSC i ERC, amb la pèrdua de prop de la quarta part dels seus vots. Com és ben sabut, ERC va obtenir gairebé 130.000 vots menys que el 2003.
Fent gala d'una velocitat de decisió de vertigen, la direcció d'ERC va optar pel pacte amb el PSC, un cop aquest partit, per pur instint de supervivència, va descartar fer Mas president de la Generalitat. No hi ha cap dubte que la rapidesa del decantament evidencia que l'estratègia de la direcció del partit assenyalava clarament en una determinada direcció ja abans de les eleccions. De fet, hi havia altres indicis en aquest sentit: alts càrrecs del govern amb carnet d'ERC no van cessar fins pràcticament l'inici de la campanya electoral, i càrrecs de confiança d'alguns departaments governamentals també militants d'Esquerra no van deixar els seus llocs en cap moment. Sense una clara voluntat prèvia (i no només per part d'ERC, és clar) de reedició del tripartit, aquestes situacions insòlites no s'haurien produït, evidentment.
Cal subratllar que ERC va fer president de la Generalitat un polític severament castigat pels electors, que no apareixia en cap enquesta com a preferit per a ocupar el càrrec (tampoc, per cert, entre els electors d'ERC) i per molta diferència. Però el que em sembla mentida és que admetem, de gust segons sembla, que aquest president ens imposi una disciplina de ferro i un silenci sepulcral, tot difuminant el nostre perfil propi en benefici de l'actuació com "un sol govern", amb "un lideratge sòlid" i "un president que mani". No està malament l'autoritat que ha aconseguit, sense baixar de l'autocar, el president que va obtenir a les urnes una majoria aclaparadora de 37 escons...
És necessari també analitzar la ideologia del president de la Generalitat (gràcies als nostres vots) i del seu entorn més immediat (l'aparell del PSC), a partir d'algunes actuacions seves no gaire llunyanes en el temps. Veiem, per exemple, que el PSC va introduir, en plena campanya electoral, la llavor de la discòrdia lingüística, amb la seva proposta de debat cara a cara amb el candidat convergent en llengua castellana i per a tot l'Estat (ni el PP mai no havia gosat plantejar debats en castellà a les eleccions al Parlament); observem com es va deixar agombolar per una plataforma de suport amb un discurs antinacional calcat del dels inspiradors dels Ciutadans; sentim la música de fons del seu discurs, que demana superar el "debat identitari" (que és com els progres amb mala consciència anomenen ara les reivindicacions nacionals pròpies de totes les nacions que no poden exercir la seva sobirania), per centrar-se en les qüestions "socials" (com si la superació del pèssim finançament de Catalunya, per exemple, no anés íntimament lligada a la millora de les prestacions socials).
Jo mateix vaig comprovar, quan formava part del govern, com l'aparell del PSC va lluitar aferrissadament, durant la tramitació del nou Estatut, per aconseguir que el règim jurídic i el finançament dels ajuntaments i les diputacions/vegueries continués en mans de l'Estat i no fos assumit pel Parlament de Catalunya, cosa que van acabar aconseguint en bona part gràcies a la retallada posterior dels seus companys de partit als ministeris. Per cert, que el model de règim local i organització territorial que defensàvem nosaltres (competència de la Generalitat) és el de tots els Estats federals del món, mentre que els suposats federalistes defensaven un model estrictament centralista...
Joan Carretero i Grau

Publicat al diari Avui el 20 de gener de 2007