A Catalunya sempre se li aplica la llei
de l’embut. Ho dic en aquests temes, perquè, pel que sembla, el nostre
Parlament considera que l’expressió “espoli fiscal” és ofensiva. I no
m’agradaria molestar a ningú i menys encara a l’augusta institució on
figura que hi rau la representació popular ni que sigui en versió
fraccionària. Per tant, en lloc de denunciar l’espoli tributari del qual
en som víctimes, optaré per guardar silenci que se m’exigeix i fingiré
que és més greu i perjudicial per a la convivència el fet de protestar
contra una injustícia permanent que no pas cometre-la: que és el que
ens passa quan, des de les més altes instàncies polítiques, se’ns diu
que hem de parlar com “the uncle Tom”. Així, doncs, és amb la gorra a
les mans i amb actitud reverencial i submisa, que ens hem d’adreçar als
qui ens apliquen un excés de solidaritat sempre unidireccional. Les
paraules han de ser curosament triades a fi de no ferir la fina
sensibilitat dels receptors d’ajuts que, tot comptat i debatut, al final
fan que el donant sigui més pobre que el beneficiari i això a
perpetuïtat. No per a respondre a una catàstrofe, ni per valor a unes
quantitats limitades, tant en la xifra com en el temps, a Alemanya, per
exemple, el Tribunal Constitucional ha marcat com a aportació màxima un
nivell del 40% del PIB, és a dir, una quantitat dues vegades i mitja a
la que s’imposa en detriment de Catalunya. I, a més a més, amb xifres
elaborades amb metodologia madrilenya, un procediment que considera la
recaptació de la zona de la capital la facturació de qualsevol
domiciliació d’una empresa del seu territori. Per exemple, consta com a
tributació madrilenya el rebut d’ENDESA que supera a Catalunya el 40%
del total, però ho ingressa tot a Madrid, un territori on ves per on no
hi té clients.
Tot això ve a tomb perquè l’Espanya centralista, jacobina i radial
sempre es recorda de nosaltres a l’hora de passar el ribot de l’Agència
Tributària o bé quan, degut a un esforç necessari per al conjunt, se’ns
invita a sacrificar-nos per diferents motius (per exemple: Pactes de la
Moncloa, Tractat de Maastricht com a via d’entrada a l’euro, etc).
Sempre que cal fer grans aportacions les demanem als habituals i, en
canvi, quan l’administració central fa inversions en infraestructures se
les enduu sistemàticament a altres territoris. Si esmento aquests
antecedents és perquè a l’hora de posar en pràctica les mesures
d’austeritat que la UE ens dicta, Catalunya serà objecte d’una atenció
preferent. I, en casos així, encara que no sigui de bona educació dir
les coses pel seu nom sí que caldrà tocar a sometent. Previsiblement, la
realitat demostrarà, una vegada més, la falsedat d’aquella frase, em
sembla d’en Bono, aquell que va dir que encara no ha nascut espanyol que
sigui més que un altre i després de recordar, com sempre fa, que està
molt orgullós del seu pare falangista i, finalment, que un militant
socialista català i del PSC no pot ser líder del PSOE. Doncs bé, sobre
el primer punt li he de recordar que a Extremadura 40 de cada 100
persones que tenen lloc de treball són funcionaris mentre que a
Catalunya només en són 9. O que estadísticament hi ha més persones
pobres a Catalunya que no pas habitants a Extremadura. O que a
Extremadura cada nen té un ordinador i l’odontòleg gratuït i a aquí no.
En resum que tal com va escriure Geroge Orwell, tots els éssers vivents
van ser creats igual, però n’hi ha que són més igual que els altres.
No cal ser un profeta per a endevinar com amb l’explicació-pretext de la
crisi actual ens tocarà rebre. Aquí ja hem començat les retallades
mentre Andalusia acaba d’aprovar un pressupost amb partides notablement
més altes més altes i clara orientació expansionista. L’Ajuntament de
Madrid està endeutat per sobre de 7.000 milions d’euros i, a la futura
alcaldessa i dóna de José Maria Aznar, no se l’ha vist ni parpellejar ni
fer cara de la més mínima preocupació, atès que, amb els diners dels
altres sempre tiren pel dret. O és que el Metro de Madrid no va pagar 90
estacions amb uns fons europeus que Álvarez Cascos va negar al de
Barcelona? Resultat: Madrid, 90 estacions construïdes per l’empresa
Arpegio i, a Barcelona una estació. Metro a Barajas a un euro i a
l’aeroport del Prat taxi a 30 euros. Terminal de Madrid 4.500M d’euros,
Barcelona 1.000M d’euros. Port de Barcelona sense Corredor del
Mediterrani i sense ampla de via europea.
A part d’aquest tracte discriminatori, ara caldrà estar ben amatents als
discursos recentralitzadors basats en les duplicitats administratives
atribuïdes als governs autonòmics, tot i que, en la majoria dels casos
són culpa del govern central que no s’ha retirat ni ha suprimit els
organismes pertinents. En lloc de desaparèixer han seguit existint i
creixent en pressupost i personal quan, en realitat, haurien de ser
esborrats del mapa. En ulteriors ocasions aniré desgranant exemples
flagrants d’obstruccionisme deixant de banda competències de clara
pertinença al “ius sol” de cada territori. Tinguem present, sense anar
més lluny, que quan la Generalitat estableix unes normes de trànsit, no
són de general aplicació, perquè l’administració central fixa, per
exemple, límits de velocitat diferents a les vies que per herència
rebuda o defecte en el traspàs encara són de titularitat central. Són,
doncs, molts els serrells d’un galimaties que provoca la presència dels
funcionaris de Madrid i al clara voluntat d’exhibir unes potestats que
conserven sense cap justificació ni cap necessitat. Recordem també el
ridícul traspàs dels pèssims serveis de Ferrocarrils de Rodalies i com,
al final, no incorpora ni vies, ni material rodat, ni estacions, ni
catenàries, ni res que s’hi assembli. En plena crisi és, per tant al
govern central a qui a la majoria dels casos cal reclamar-li que deixi
de vulnerar competències que es van establir amb caràcter d’exclusives,
que vol diré excloent, i que no consta enlloc que siguin compartides,
coordinades, cooperatives o duplicadores de jurisdiccions i costos. Hi
ha una sèrie de departaments que es podrien i caldrien suprimir.
D’entre els molts temes possibles que seguirem reivindicant hi ha, per
exemple, la Secretaria d’Estat de Turisme de Madrid que, a cop de
diners, reparteix subvencions a empreses com les del nefast Díaz Ferran
(Air Cornet, Aerolineas, Viajes Marsans, etc) que ha acabat amb els
llibres al jutjat o a programes com a l’Imserso que són la suma
destinada a vulnerar dues competències autonòmiques proporcionalment al
pes de cadascuna en el turisme total. En cas contrari, el govern central
podria actuar amb diners de tots contra les polítiques prioritàries
marcades pels governs competents. Aquest pecat original que s’ha comés
des del primer dia és pitjor que un crim, és un error. La gran pregunta
és per quin motiu no s’han traspassat els paradors de turisme, atès que
funcionen molt bé amb la seva central de compres, que deu ser un negoci,
oi? O bé per la part catalana de la comissió no ha reclamat mai al
Tribunal Constitucional la transparència dels establiments situats al
nostre territori i ocupant, en molts casos, edificis monumentals que
foren part del patrimoni artístic i arquitectònic del nostre país.
L’excusa de la bona gestió del govern de Madrid no és vàlida precisament
en temps de crisi i, després de publicar-se que els “paradores” estan
en fallida tècnica degut a què els beneficis de l’any passat (24,4M
d’euros) enguany s’han convertit en pèrdues de 1,5M. Aquest és el model
de gestió privada que paga un lloguer a Turespaña. El resultat del 2008
va ser un 1.008% inferior a les previsions, però entre amics i
col•legues no hi ha mai problemes i Paradores ha rebaixat en cànon del
lloguer a part de mantenir 4.443 empleats. I ara, per si això fos poc,
es vol fer una privatització total. Sense que les autonomies puguin
escapar-se dels mobles estil “remordimiento espanyol”, de la gastronomia
d’una altra comunitat i posant en mans privades monuments de caràcter
històric i cultural. Veiem, doncs, que la duplicació serveix per a fer
negocis privats i fer pagar les pèrdues als contribuents.
Francesc Sanuy
elSingulardigital.cat
La
maniobra de Ciudadanos, d'impedir que al Parlament es puguin dir les
coses pel seu nom per mitjà d'expressions com "Espanya en roba" o
"espoliació fiscal", ha fet figa i l'independentisme, amb Solidaritat al
capdavant, s'ha petat de riure. Aquesta derrota s'ha materialitzat quan
la presidenta Núria de Gispert i la junta de portaveus, sempre tan
hispanocèntrics i submisos, han hagut de fer marxa enrere i empassar-se
la decisió anterior de prohibir els termes esmentats tot reconeixent que
no es poden fer llistes d'expressions prohibides. D'aquesta manera, els
nacionalistes espanyols s'han trobat que no sols no han aconseguit
silenciar els diputats de Solidaritat sinó que l'expressió "Espanya ens
roba" ja és en boca de tothom i no hi ha dia que no aparegui reproduïda
en diversos mitjans de comunicació i en les xarxes socials. D'això se'n
diu anar per llana i tornar esquilat.
