Vaig arribar al passeig Lluís Companys on era la gent d’Òmnium Cultural just quan Falsterbo-Marí cantaven la vella cançó de Bob Dylan When the ship comes in, escrita l’agost de 1963. “Aquell dia ja ho veureu, quan el vent es pararà i la brisa deixarà de respirar. Una calma xafogosa, com abans del temporal. El dia que el vaixell vindrà”. L’havíem cantat als anys setanta, aquí, bo i preparant el dia que arribaria la democràcia. I ara la tornàvem a cantar per preparar la independència. Una cançó plena de simbolismes perfectament actuals per poder entrar al magnífic cicle festiu patriòtic d’enguany.
Perquè, en contra del que diuen les veus esqueixades de sempre que, de tant plorar-ne la misèria, les llàgrimes no els en deixen veure la cara serena i esperançada del país, el cicle festiu patriòtic que acabem de viure ha estat veritablement excel·lent. Per començar, l’acte institucional. Jo crec que la mostra d’alta civilitat que va exhibir la celebració al Parc de la Ciutadella, sota l’experta, sensible i intel·ligent direcció de Joan Ollé, si fos coneguda, seria envejada –i imitada– per qualsevol país culturalment i democràticament avançat. Aquí, canviem les desfilades d’un exèrcit marcant el pas per una policia que passeja amb barret de copa; aquí, les veus corals substitueixen les marxes militars; aquí, convidem els forasters i els nouvinguts a cantar les nostres cançons i deixem que els poetes ocupin el lloc de les arengues dels reis i els generals. Fins i tot el George Brassens de La mauvaise réputation s’hauria aixecat del llit per participar-hi. Un goig de país que no canviaria per cap altre!
Algun dels nostres ploramiques diran que no ens la mereixem, tanta civilitat. Però jo crec que tot l’acte destil·lava el que són els veritables valors que conformen la realitat i les aspiracions, sàviament combinades, del nostre país. Que quatre indocumentats creessin uns instants d’incomoditat, s’ha d’entendre perfectament com a expressió de la debilitat institucional conseqüència de la pròpia feblesa política. És el mateix que va passar amb les xiulades d’un centenar escàs de treballadors davant l’estàtua de Casanova. No em digueu que això fa el nostre país més desgraciat que cap altre: reconegueu, si us plau, que això és el normal a la resta de països del món, i digueu que, en tot cas, allà on l’autoritat se sent més segura d’ella mateixa simplement sap evitar la presència dels mal educats que gosen interrompre l’emoció de l’esdeveniment patriòtic. Ja n’hi ha prou de la impostura intel·lectual dels qui sempre estan per damunt del bé i del mal i que enfonsen l’autoestima del país fent-nos creure que som més desgraciats que ningú.
En segon lloc, la manifestació de la tarda. ¿Com és possible que un centenar de mal educats al matí i una vintena al migdia, per alguns mitjans de comunicació, determinessin el sentit general d’una jornada en què, només a Barcelona, vint o trenta mil persones s’havien manifestat civilitzadament? Que se senti dir en determinats informatius de ràdio –des de primera hora del matí!– que la crisi econòmica havia marcat la jornada –quan la relació era d’un cridaner per cada cinc-cents patriotes–, demostra que hi ha gent que no és capaç d’entendre el país que té davant dels nassos. La manifestació va ser un model de bona organització i a les cares hi havia una expressió d’alegria serena. Com diria Miquel Martí i Pol, “florim quan menys ho esperen, cantem quan menys els plau”.
Certament, hi ha qui té veritables dificultats per llegir els signes dels temps. Era sorprenent sentir una i cent vegades, amb escassíssimes excepcions, com la majoria de periodistes feien exactament les mateixes preguntes, tòpiques i sobretot terriblement conservadores. Tots els interrogants als protagonistes de la jornada es feien des de l’ordre establert més avorrit: “¿Per què la vol, la independència?”. “Digui’m una raó per defensar la sobirania”. ¿És compatible ser president del Barça i ser independentista? En realitat, fins i tot el sentit comú els hauria de portar a fer-se les bones preguntes. ¿Per què algú hauria de voler tenir un país dependent? O, ¿quina raó de pes trobaríem per renunciar a la sobirania? I, encara, ¿algú consideraria impropi del càrrec de president del Reial Madrid que aquest afirmés públicament que és –com deu ser– favorable a la independència d’Espanya?
I, finalment, la consulta d’Arenys de diumenge. No cal dir que hem de donar gràcies ben de cor a tots aquells que es preocupen tan sincerament per la possibilitat que els independentistes, pobrets, s’enganyin: que no prenguem la consulta per un referèndum amb valor oficial; que no ens deixem seduir per l’estètica dels focs d’encenalls d’una festa cívica; que un 41 per cent de participació no fan ni la meitat; que Arenys de Munt no és l’Hospitalet de Llobregat; que no donem per fet que el noranta per cent dels catalans siguin independentistes –què em diu, ara!–; que recordem que si la votació anés seriosament apareixerien, a més dels setanta-dos falangistes –ben comptats per Iu Forn–, setanta vegades set pares de l’altra pàtria per fer-nos saber que som la seva colònia... I, encara, sublim l’intent de la ministra de l’exèrcit no-nacionalista espanyol, Carmen Chacón, de posar en el mateix platet de la balança falangistes i independentistes, contraposant-los al seny i l’ordre! O patètic l’intent de voler presentar CiU com un partit en vies de radicalització quan simplement, com a bon partit moderat però astut que és, es mou perquè també forma part d’un centre que tot ell es mou. I llastimós, també, que alguns polítics de segona fila que, incapaços d’interessar la gent pel seu partit, frisaven ridículament per sortir a la foto de la política que sí que va saber fer la societat civil d’Arenys de Munt.
És veritat: vivim uns temps oberts i incerts. No sabem què significa exactament cada gest. No ho sap ningú. I qualsevol mostra d’eufòria, més enllà del cicle de festa, seria una insensatesa. Encara més: el temor que Arenys de Munt no sigui només una consulta de costellada, farà més difícils els propers moviments. I, sí: la independència no tan sols es proclama, sinó que sobretot es construeix, com ha fet, fa i farà tanta gent, sabent-ho i sense saber-ho, amb la bona feina de cada dia.
Dylan canta: “I les paraules que es faran servir per confondre els mariners del vaixell, no seran compreses quan siguin dites. Les cadenes del mar s’hauran trencat aquella nit i estaran enterrades al fons del mar. El dia que el vaixell vindrà”.
Salvador Cardús
.png)
