Més de nou lleis catalanes estan encallades al TC

La carpeta catalana del Tribunal Constitucional espanyol (TC) conté, a banda dels set recursos presentats contra l'Estatut de Catalunya, altres recursos pendents de resoldre interposats per l'Estat espanyol contra lleis catalanes i pel Parlament de Catalunya contra lleis espanyoles.

Alguns d'aquests recursos porten fins a una dècada esperant una sentència per part de l'alt tribunal; concretament, el recurs que porta més temps al TC -10 anys- és el que l'aleshores president del govern espanyol, José María Aznar, va interposar, l'any 1999, contra la Llei de suport a les seleccions catalanes. A banda dels recursos relacionats amb l'Estatut, hi ha pendents de resoldre nou recursos contra lleis catalanes, tretze presentats pel Parlament català contra lleis espanyoles, un conflicte en defensa de l'autonomia local i cinc qüestions d'inconstitucionalitat, segons dades facilitades per la cambra catalana.

Altres lleis de l'Estat recorregudes al TC pel Parlament que estan pendents són la general d'estabilitat pressupostària, la Llei de la vinya i el vi, la del sector ferroviari o la llei general de subvencions.Pel que fa a l'Estatut de Catalunya, el TC té sobre la taula set recursos en contra d'aquest presentats entre el juny i el novembre del 2006. El més conegut és el que va presentar el PP, però el Defensor del Poble i cinc comunitats autònomes -Múrcia, La Rioja, Aragó, Illes Balears i País Valencià- també han recorregut l'articulat català.

Racó Català

Reflexions en el tercer aniversari de l'entrada en vigor de l'Estatut

Aquest diumenge, 9 d'agost de 2009, va fer 3 anys que l'Estatut va entrar en vigor. Diferents mitjans de comunicació s’han fet ressò d'aquest aniversari. Us n’adjuntem els enllaços: Avui, Vilaweb, La Vanguardia, El temps, El punt, directe, El periodico.
D'altra banda, Pasqual Maragall, en un article publicat a l’Avui el 9 d’agost, insta als catalans a manifestar-se de manera massiva i conjunta per defensar l’Estatut si el Tribunal Constitucional el retalla. Els expresidents del Parlament han manifestat que s’unirien a la manifestació, tot i que no creuen que sigui la solució. Mentre, Artur Mas diu que CiU vol consens i una reacció operativa, no decorativa, i ERC comenta que "qualsevol resposta" a una nova retallada estatutària "feta des del consens i la unitat" tindrà el suport del seu partit”.
Des d’Acte de Sobirania creiem que cal mobilitzar-se quan surti la sentència del Tribunal Constitucional, però no per defensar l’Estatut, ja que nosaltres el vàrem enterrar el dia 11 de juny, sinó precisament per denunciar la impostura que ha representat aquesta reforma estatutària, reforma que tenia com a objectiu inicial el blindatge i l’augment de competències i l’establiment d’un sistema de finançament adequat a les necessitats de Catalunya. Sis anys després del seu inici ha quedat clar que des de l’Estat qualsevol qüestió relacionada amb l’autogovern de Catalunya provoca rebuig i que com a estratègia per a evitar cap traspàs real de poder, s’eternitzen totes les negociacions.
Alguns partits i els seus entorns pretenen fer-nos creure que dotze jutges seran els principals responsables del fracàs estatutari, traient-se així de sobre qualsevol responsabilitat i amagant-se en una manifestació que pretén acusar a l'amo de ser l'amo. Cal acabar amb l’engany que la via estatutària és el camí per millorar l’autogovern.
La sentència del TC marcarà el final de la reforma de l’Estatut, però també marcarà el final d’un model, l’autonòmic, que ha demostrat la seva impossibilitat de resoldre l’encaix de Catalunya a Espanya. Amb la sentència quedarà clar que no hi ha mitges solucions. Que, o bé s’opta per una secessió, o bé per una Espanya uniforme. Ha arribat l’hora que la nostra classe política expliciti on vol anar, i volem saber què ens proposen per tal de poder iniciar una nova via que ens dugui a la plena sobirania. Nosaltres ho tenim clar: volem que sigui el Parlament, el nostre organisme sobirà, qui faci un Acte de Sobirania i declari la voluntat i la necessitat d’assolir la independència de Catalunya. Per això —i no per altres motius— serem al carrer el dia que surti la sentència del Tribunal Constitucional, sigui quin sigui aquest dia.
De moment sembla que no serà aquest agost, però igualment estarem amatents a tot el que passi i us avisarem quan calgui mobilitzar-se. Mentrestant, a d’altres llocs d’Europa hi ha països que estan treballant per assolir la independència ben aviat. Per un cantó Groenlàndia, i per l’altra Escòcia, que té previst fer un referèndum l’any vinent tot i les reticències de Londres. N’anirem fent un seguiment, tant per la manera com hi arribin ells com per saber les reaccions dels diferents països d’Europa i de la Unió Europea.

Recordeu, l’Acte de Sobirania el fem entre tots.

UN PAÍS LLIURE, UN PAÍS MILLOR

Grup Acte de Sobirania

Un tallat si us plau

Molts cops al dia som testimonis de la submissió lingüística que els catalans tenim davant del castellà quan ens dobleguem sistemàticament de forma automàtica a la llengua de l’interlocutor.
En el fons, cada dia, estem renunciant a la nostra identitat i amaguem el que som.

Es una conseqüència que s’arrossega des de quan varem perdre les nostres llibertats, passant per la dura repressió franquista, quan parlar en català era castigat a les escoles o llocs públics, arribant fins i tot a la burla i la agressió física.
Es evident que aquestes experiències ens van deixar una empremta psicològica molt arrelada que ha produït aquesta submissió actual que ens pot conduir sense cap dubte a la desaparició del català a mig termini.

La solució passa perquè cadascú de nosaltres ens mentalitzem que parlar en català és un dret legítim que tenim, que no passa res, no existeix cap llei ni persona que ens pugui forçar a parlar en una altra llengua.
Començar a incrementar la fidelitat al català no és una feina fàcil, però cada dia podem donar un petit pas i puc assegurar-vos que en poc temps us quedareu sorpresos dels resultats.
Podem començar d’una manera progressiva amb aquelles frases o converses que us resultin més còmodes o quotidianes. Per exemple, quan entreu en un bar: “Un tallat si us plau”.

Jaume Massanés i Papell

http://www.radiosantcugat.cat/noticies/opinio/36574.htm

Web recomenada: http://www.tallers.cat/

Gibraltar i Catalunya

A la península Ibèrica hi ha quatre Estats, que per ordre d'importància demogràfica i econòmica són el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, el Regne d'Espanya, la República de Portugal i el Principat d'Andorra. Fa tres-cents anys, però, que el segon no accepta l'existència del primer, i pretén ocupar el seu territori i imposar la seva sobirania sobre gibraltarenys, que ni són espanyols ni tenen la més mínima intenció d'esdevenir-ne. Els successius governants espanyols ho han intentat tot, inclosos atacs militars, bloquejos i aïllaments per fer-los patir, però els gibraltarenys s'han mantingut sempre ferms com la Roca on viuen i han gaudit sempre de llibertats i democràcia, a diferència dels espanyols. Aquest deliri d'ocupació l'han mantingut a Espanya monarquies i repúbliques, dictadures i democràcies, tots i cadascun dels règims espanyols fins als nostres dies, basant-se en un breu període de 242 anys de domini castellà/espanyol, després de 751 anys de domini àrab i abans dels darrers 305 anys de sobirania britànica, decidida pels gibraltarenys pel 99% dels vots en referèndums (1967, 2002) que els governs espanyols han refusat per "il·legals", encara que no han explicat mai quina és la llei britànica vulnerada.

ELS DARRERS ANYS, I PER EFECTE de la pertinença dels dos Estats a la Unió Europea, Espanya s'ha vist forçada a permetre les comunicacions terrestres, aèries i telefòniques, i a respectar el dret dels gibraltarenys a votar en les eleccions europees, després d'haver perdut tots els vetos il·legals que imposava per sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

SEMBLAVA QUE LA VISITA PER PRIMERA vegada a la història d'un ministre espanyol serviria per anar esvaint les seves fantasies imperials, però les paraules de reivindicació perpètua de la sobirania i les reaccions de la Jihad Hispànica mostren clarament que no n'han après res. Tant és, porten tres segles bramant, poden seguir tres segles més amb els mateixos nuls resultats, ara són inofensius per efecte de la Unió Europea i no poden ni atacar ni boicotejar els gibraltarenys. Continuarem tenint episodis deliciosos, com quan Espanya va retirar la seva pretensió d'incloure en els Tractats constitucional i de Lisboa la norma d'intangibilitat de les fronteres a la UE, amb el propòsit d'impedir les independències catalana i basca. Un glacial representant britànic va observar que això implicava renunciar a reivindicar Gibraltar, i els espanyols recularen quan tothom rigué en sentir-los defensar que entre Espanya i Gibraltar no hi ha una frontera sinó una tanca.

COM A CATALANS, ÉS INTERESSANT constatar el caràcter ètnic del projecte nacional espanyol, i la seva correlativa manca d'atractiu per als que no comparteixen els seus trets. Espanya simplement projecta la seva nació a tot l'Estat (en l'imaginari, a tota la península) per fer-se'n seves les minories nacionals, però no les integra simbòlicament. L'imaginari espanyol no inclou elements catalans, ni històrics, ni culturals, ni identitaris: a diferència de la invenció de la britishness, que projecta una identitat inclusiva de les nacions celtes del Regne Unit, evidentment subordinades a la dominant englishness, els espanyols no s'han fet seus cap dels trets de les nacions minoritàries, que refusen en la seva integritat. La centralitat de Gibraltar en el discurs i la política exterior de tots els governs espanyols, autoritaris i democràtics, dretans i esquerrans, és una clara manifestació de l'etnicisme del seu Estat, de la seva exclusiva preocupació per la seva nació, que en el seu inconscient no inclou Catalunya.

EN POC MÉS DE CINQUANTA ANYS, a cavall dels segles XVII i XVIII, i per efecte de guerres i tractats, l'Estat espanyol va perdre, a més de molts altres països, la Catalunya Nord i Gibraltar. La pèrdua del primer, incomparablement més extens i poblat que el segon, als espanyols i al seu Estat no els ha fet mai recança, ni s'han preocupat pel seu destí ni maldat per recuperar-lo, ni tan sols en moments favorables, com quan Hitler el va oferir a Franco i aquest s'hi refusà tot dient: "¡Ya tenemos bastantes catalanes!". Pel que fa a Gibraltar, país des de llavors d'identitat britànica que ja ha viscut més temps amb govern britànic que els que visqué sota govern castellà/espanyol, la constància i insistència de la reivindicació espanyola, enfront d'una població que ni és espanyola ni se'n sent, ni vol dependre de cap manera de l'Estat espanyol, fóra simplement ridícula si no fos pels sofriments que infligeix als gibraltarenys, que es mereixen uns veïns amb una mica de decència, i que per començar reconeguessin llur existència i llur dret a governar-se i decidir el seu futur, com tots els pobles lliures del món. Cap Estat a Europa reivindica el territori d'un altre sense el consentiment i contra la voluntat expressa i reiterada de la població afectada, l'espanyol amb Gibraltar és l'únic cas.

PER QUÈ GIBRALTAR SÍ, I TAN intensament, i la Catalunya Nord no? No cap una altra explicació que l'ètnica, perquè per als espanyols allò que va ser castellà/espanyol s'ha de recuperar, perquè forma part de llur nació, però allò que va ser català/espanyol no s'ha de recuperar perquè no en forma part. És, per un nacionalisme ètnic com l'espanyol, una estranya contorsió la que els permet reivindicar com a espanyola una part de Catalunya, i no l'altra. Era espanyola la Catalunya Nord, com Gibraltar, abans de les respectives conquestes francesa i anglesa? Si ho era, com és que, a diferència de Gibraltar, no l'han volguda recuperar mai? Potser és que la Catalunya Nord no era espanyola? Si aquesta és la raó, i no se n'albira una altra que expliqui comportaments tan dissemblants, què fa que la Catalunya Nord no sigui espanyola, en l'imaginari espanyol, i la Catalunya Sud sí? No cal sinó anar a les fonts espanyoles per trobar la raó: "el justo derecho de conquista". Mala peça al teler tenen, doncs, quan són una democràcia integrada a la Unió Europea: no podent fer servir la repressió armada, només el consentiment o la resignació dels catalans permet als espanyols junyir-nos al seu Estat. Quan decidim la independència no podran impedir-la, diguin el que diguin i facin el que facin. Si volem, i quan vulguem, serem tan lliures com els gibraltarenys, els portuguesos, els andorrans i els espanyols, i s'unirà als quatre Estats de la península ibèrica un cinquè: l'Estat independent de Catalunya.

Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Les plataformes sobiranistes rebutgen en bloc el nou finançament.

L'acord de finançament ha tingut l'aval sense fissures dels agents econòmics i socials, però el vistiplau al pacte no és unànime en la societat civil. Les plataformes sobiranistes s'han anat pronunciant els últims dies contra un acord que consideren insuficient i que incompleix l'Estatut. La Plataforma pel Dret de Decidir, Sobirania i Progrés i el Cercle d'Estudis Sobiranistes han rebutjat frontalment el pacte. Òmnium Cultural ha optat per la prudència. L'entitat presidida per Jordi Porta denuncia que hi ha «ambigüitats» que no permeten comprovar si es compleix la carta catalana i s'ha compromès a seguir-ne l'aplicació.

La PDD justifica el seu rebuig al nou sistema perquè no respecta la bilateralitat ni estableix la creació de l'Agència Tributària de Catalunya d'acord amb l'Estatut. La plataforma, organitzadora de les multitudinàries manifestacions pel dret a decidir, considera que no es podia acceptar un acord que «no redueixi clarament el dèficit fiscal que el 2008 ja va superar els 20.000 milions». La PDD subratlla que les xifres previstes pel 2009 i el 2010 –2.151 i 2.613 milions addicionals, respectivament, en valors constants segons dades del Departament d'Economia– no representen «ni un 10% del dèficit». I considera que la quantitat pactada pel 2012, que l'executiu ha calculat com a mínim en 3.687 milions no és creïble. Perquè depèn, diu, d'una «altra promesa» que previsiblement el govern espanyol «incomplirà».

També Sobirania i Progrés nega que «existeixi cap garantia» que l'executiu espanyol complirà els acords presos. L'entitat, que coincideix en bona part amb les tesis de la PDD, argumenta que l'acord perpetua «l'estat de dependència econòmica» de Catalunya respecte de l'Estat. I denuncia que el pacte no ajusti el criteri de població amb el pes de la immigració, el cost de la vida i la població en risc d'exclusió social, d'acord amb l'Estatut.

El president del Cercle d'Estudis Sobiranistes, Alfons López Tena, censura que el nou sistema obliga els catalans: «A aportar en funció dels impostos que paguem i a rebre en funció de la població que som.» En un article publicat a El Dossier Econòmic, López Tena critica que el govern hagi renunciat als diners corresponents al 2008, a tenir en compte l'esforç fiscal del país, a respectar la convocatòria de la comissió mixta –l'òrgan bilateral segons l'Estatut– i al fet que «la renda per càpita dels catalans després de l'anivellament no baixi de la posició quarta a l'onzena» en el rànquing de territoris de l'Estat.

Òmnium, en canvi, considera que hi ha «ambigüitats» que no permeten determinar si «realment» es compleix l'Estatut. Entre aquestes, si es produeix una «reducció efectiva de l'espoli fiscal a Catalunya». Per això s'ha proposat «seguir el desenvolupament concret d'aquest acord durant els propers anys». Això sense renunciar tampoc a la reivindicació del concert econòmic.

Resposta contra el Constitucional En espera que el Tribunal Constitucional faci pública la seva sentència sobre l'Estatut, Acte de Sobirania ja ha determinat la seva resposta a una possible retallada. L'entitat ha fet una crida a la ciutadania a concentrar-se el mateix dia que el TC es pronunciï a les 8 del vespre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona i davant dels ajuntaments dels municipis catalans. A la mateixa hora espera que els ciutadans facin sonar les botzines dels seus cotxes o improvisin casserolades des dels seus balcons. Allà els insten a penjar, a més, banderes estelades i senyeres amb crespons negres. La plataforma també ha anunciat que, si la sentència arriba abans de l'Onze de Setembre, es concentraran cada dia a les 8 del vespre per reivindicar un «acte de sobirania que reprengui una via de construcció nacional».

Informa: EL PUNT

Encara ens alimenten molles

Tot el llarguíssim procés de negociació de reforma del model de finançament de Catalunya, a part els resultats obtinguts, hauria de suscitar una sèrie de reflexions necessàries. Perquè, al remat, les grans preguntes que en queden són tan òbvies com amargues: ¿Estarien disposats els catalans –almenys les generacions actuals– a renegociar un nou Estatut d’Autonomia? Quan l’acord de finançament constati les deficiències que acabarà constatant, ¿quin partit es veurà amb prou esma per reprendre el conflicte amb Espanya, els seus partits, les seves institucions, els seus mitjans de comunicació i la seva gent, a fi de millorar-lo o, encara més, per substituir-lo per un concert econòmic com Déu mana? I encara, si cada article del nou Estatut –allò que en deixi el Tribunal Constitucional– ha de costar sang, suor i llàgrimes quan s’intenti aplicar, ¿qui tindrà prou paciència i coratge per intentar-ho?

Aquesta és, sens dubte, la categoria del darrer episodi que hem viscut. Les anècdotes –tan importants com es vulgui– es poden enumerar de la següent manera:

1. El govern de la Generalitat ha arribat tan lluny com ha pogut. El conseller Antoni Castells i fins i tot el mateix president Montilla han aconseguit fer un pas més, important, dins la mateixa lògica dels acords que va subscriure CiU amb el govern de José María Aznar. Negar-ho és negar l’evidència i ferir la intel·ligència. Tambe és cert que, si el PSC tingués el control i la voluntat de fer servir els seus 25 diputats, tot plegat hauria anar d’una altra manera.

2. El PSOE i el PSC no es podien permetre el gravíssim error de no arribar a un acord. Això hauria suposat eleccions avançades a Catalunya i posar encara més en evidència el fiasco de Zapatero davant els catalans.

3. Esquerra Republicana necessitava una coartada per justificar la seva aprovació. Per tant, Joan Puigcercós va elevar la xifra de l’aportació addicional de l’Estat fins a 3.800 milions d’euros el quart any. La pena és que el mateix conseller Castells encara va anar més lluny dos dies després i va superar els 4.000 euros com si es tractés d’una subhasta a l’alça.

4. Els mitjans de comunicació ultraespanyols han aprofitat l’avinentesa per proclamar que els catalans –o el seu govern– roben als espanyols i atacar el PSOE. Es tractava d’un guió prèviament escrit que haurien seguit fos quin fos el resultat final del finançament.

5. Les xifres del nou model de finançament són contradictòries quan les explica la part catalana. Entre les que proclama Joan Puigcercós i les que replica Antoni Castells hi ha una gran diferència. El problema és que el ministeri d’Economia s’ha estimat més no donar-ne. I això vol dir que els beneficis del model de finançament pactat entre Catalunya i Espanya són una incògnita. No només perquè dependran de la vitalitat de l’economia catalana, sinó també perquè una de les parts s’ha estimat més no mullar-se gens.

6. El document que ha fet públic el ministeri d’Economia és molt preocupant. Hi ha cinc fons sobre els quals s’establirà el nou finançament: el de Garantia, el de Suficiència, el de Competitivitat, el de Cooperació i el de Compensació Interterritorial. Al final, semblen haver estat dissenyats perquè l’Estat acabi decidint cada any què li correspon a cada comunitat.

7. Les xifres que permeten parlar d’“ordinalitat” –és a dir, que Catalunya no perdrà posicions abans i després de fer l’aportació fiscal a l’Estat– són, com ha denunciat l’oposició, un exercici d’alquímia, perquè es basen en especulacions i no tenen cap garantia.

8. Catalunya ha aconseguit reduir la quota de la mal dita “solidaritat” en els trams d’impostos que ha cedit l’Estat, però no en els que conserva l’administració central. ¿Per què no s’aplica el mateix criteri als dos conceptes?

9. Un dels criteris del nou finançament és el de “població”, tal com demanava la Generalitat, però el govern de l’Estat ha aconseguit matisar el concepte afegint-hi la rectificació “ajustada”, que beneficia Andalusia i perjudica Catalunya.

Tot plegat és una anècdota quan es constata que el dèficit fiscal de Catalunya reconegut per l’actual govern de l’Estat és de 14.000 milions d’euros anuals i que, en el millor dels casos, l’aplicació del nou model de finançament comportaria 4.000 milions d’aportació addicional el 2011. És a dir, tot i que volíem el pa sencer, encara ens alimenten molles. Amb l’aplaudiment d’una “societat civil” que cada dia queda més en evidència i fa més vergonya.

Vicent Sanchis