Opcions virtuals de la web de l'Ajuntament de Sant Cugat i resolució de conflictes.

Senyors,
Trameto aquesta carta perquè penso que pot ser bo reflexionar sobre dos aspectes.
L'eficàcia dels mitjans i els serveis que es donen.
A l'Ajuntament, li hauria de donar les gracies per no fer‐me mai cas i per ni tan sols respondre amb un avís de rebuda a les peticions. Penso, que deu ser un error.

Els mitjans.
Des de d'any 2007 que ho vaig intentar "virtualment" a partir d'una opció quellavors hi havia a la web, anomenada "Plànol de la ciutat", no he aconseguit que em facin cas.

El conflicte i els fets.
Hi ha un vehicle, que tothom el pot visitar, amb més de dos anys "aparcat" almateix lloc. Els ho vaig fer saber i tinc encara la resposta de que era cosa imminent la retirada.
Doncs, encara és al mateix lloc !!. Segons normativa, un vehicle només pot estar un temps determinat al mateix lloc, encara que sigui en aparcament lliure. El propi Ajuntament mostra una eficàcia extrema en altres casos.
Per què aquest vehicle segueix en el mateix lloc, que hi ha algun "cas especial", diferent ?. Es bo saber‐ho.

Altre cop els mitjans.
Amb l'opció actual "A un clic", i després, "Incidències al carrer" de la pàgina web (http://www.santcugat.cat), no he aconseguit el que havia demanat, però és que ni tan sols una resposta.
Aquest enllaç porta a una secció amb el nom, "Incidències a la via pública Plataforma Tecnològica de Mobilitat, Els Ulls de la Ciutat".
Soc un ciutadà sensible a les noves tecnologies i que veu que aquestes s'utilitzen amb eficàcia amb finalitats recaptadores. Penso, erròniament, que també deuen ser igual de precises en assumptes com la col·laboració ciutadana.
Curiosament no és així, o al menys no he tingut sort i aquesta és la impressió que en trec.

La demanda.
Algú em pot fer cinc cèntims del que passa. Hi ha algú darrera del "A un clic".
Gracies. Sempre disposat a col·laborar.

Atentament,

Jaume Carrera
Sant Cugat del Vallès
37258333N

Crida a la independència "unilateral"

"El líder de Reagrupament, Joan Carretero, proposa la constitució d'una "candidatura d'ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació". Carretero fa aquesta crida en un article al diari Avui just dos dies després que Carod anunciés que cedeix el cap de llista a Joan Puicercós.

Carretero considera que l'oferta coneguda del Govern espanyol en matèria de finançament és "una burla" i que el finançament i la sentència sobre l'Estatut estan "carregats de mals presagis" la qual cosa provoca que "la situació política a Catalunya és desoladora". "Hi ha un abisme entre la classe política i la ciutadania, com reflecteixen les enquestes oficials quan avaluen la satisfacció política dels ciutadans i demostren els altíssims índexs d’abstenció", afegeix.

"Ni Estat plurinacional, ni Espanya plural, ni federalisme asimètric –ni simètric, ni de cap mena–. Amb Espanya no hi ha res a fer", conclou. Per això "cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar". Joan Carretero fa una crida també a trencar "l’actual legalitat vigent" perquè la convocatòria d'un referèndum "dependria de la imprescindible autorització del govern espanyol, que no cal dir que mai no estarà per la feina". També hi ha alguna al·lusió a Esquerra: "La lògica més elemental obligaria que aquesta candidatura la liderés l’únic partit parlamentari que es defineix com a independentista en els seus estatuts i la seva declaració ideològica, però això, no ho ignoro, col·lideix frontalment amb la seva estratègia actual".

"Mentre no obtingui la majoria necessària per a governar -continua-, l’independentisme parlamentari no hauria de participar ni de donar recolzament actiu a cap govern que no tingués un programa d’augment important de l’autogovern i avenç en el reconeixement nacional de Catalunya, centrat en les qüestions cabdals de país a què abans m’he referit".

També fa una crida ètica: "L’altre gran eix que hauria de vertebrar l’oferta de l’independentisme és el d’una severíssima exigència ètica en l’activitat política, que és la millor manera de recuperar la confiança dels ciutadans. L’independentisme hauria de ser l’abanderat de l’honestedat, el rigor, l’eficiència i l’austeritat en l’exercici dels càrrecs públics".

"L’independentisme no ha de participar del monopoli de la política per part de polítics professionals sense cap altra ocupació coneguda, la profusió d’assessors a les institucions, l’opacitat en les contractacions, la inflació d’informes externs d’eficàcia dubtosa, el gust per l’ostentació i el luxe i la col·locació de familiars, amics, coneguts i saludats. Una llei electoral que obligui a una vinculació efectiva entre candidats i electors és, en aquest sentit, una prioritat inajornable".

e-noticies

La unitat de les esquerres a Sant Cugat: per què i per a què

El 13 de març Ferran Villaseñor, primer secretari del PSC, publicava un escrit al Diari de Sant Cugat titulat “Del postrecoderisme a la unió de les esquerres”, en el qual apostava per una entesa entre les forces d’esquerra locals. Uns dies abans havien sortit publicades les declaracions de Joan Calderón, president d’ICV, en el sentit que aquesta formació en la seva darrera assemblea havia apostat per iniciar contactes per obrir una perspectiva que podia acabar en una candidatura unitària. Una setmana després, tant Àlvar Roda, regidor del PSC, com Raül Grangé, portaveu del grup municipal d’ERC, es referien al tema; el primer en un article titulat “Sant Cugat es mereix un govern d’esquerres” i el segon en un altre que porta per títol “Post-Recoderisme no vol dir postnacionalisme”.

Evidentment, els missatges subjacents a cada un dels articles o declaracions no són els mateixos. D’antuvi cal dir que Villaseñor proposava que en aquest procés hi jugués un paper important la societat civil organitzada i apel.lava a la intervenció de la Fundació Sant Cugat i/o la Federació d’AAVV. Pel que fa a la Fundació, aquesta en la darrere Junta acordà respondre en el sentit que no li correspon a ella activar aquest procés, la seva voluntat de pluralitat, entre altres coses, li ho impedeix. I així s’ha fet arribar al proposant. Una altra cosa és que les activitats de la Fundació puguin servir de lloc d’encontre entre les diferents forces polítiques i, a partir d’aquí, aquestes acordin aprofundir en les seves relacions i obrir un nou escenari d’actuació conjunta.

Jo mateix, uns dies després de les darreres eleccions municipals, vaig “penjar” al Fòrum un article en el qual defensava la necessitat de treballar de cara a una candidatura de totes les esquerres per donar la volta a la situació d’hegemonia de CiU. En aquest article plantejava que això només seria possible si s’endegava una dinàmica que anés més enllà de les estructures orgàniques dels partits polítics. No cal dir que darrera d’aquestes propostes i/o reflexions hi ha l’experiència, que aquí no analitzaré, de la candidatura unitària presentada amb èxit en les eleccions a l’EMD de Valldoreix del 2003 i 2007.

Aquí voldria desenvolupar les idees expressades en aquell escrit del maig de 2007, tot tenint en compte les aportacions posteriors suara esmentades. Ho faré de forma resumida i, per tant, sense les matisacions que, probablement, el tema requereix. Som-hi, doncs.

1.- És evident que el model de ciutat, si és que se’n pot dir així, de CiU impulsat des de 1987 ha tingut un èxit poc discutible i que l’esquerra no ha sabut –o no ha pogut, i probablement és més això que no pas l’altre- presentar una alternativa creïble i engrescadora.

2.- Aquesta manca d’alternativa ha anat acompanyada, i és lògic que hagi estat així, d’estratègies diferents per part de les forces d’esquerra. Uns han optat, com és el cas d’ERC, per estar presents al govern amb CiU, encara que no sempre. I els altres, PSC i ICV, per traçar estratègies que reforcessin el seu perfil polític i electoral. Estratègies que a voltes han coincidit, com foren els acords sobre el futur creixement de la ciutat de principis de 2001 –acord que, curiosament, no signà ERC i, en canvi, l’ha gestionat durant alguns anys des del govern municipal- o han divergit, com ha estat el cas del procés de discussió i votació del darrer pressupost municipal.

3.- Més enllà de la legítima voluntat de cadascuna de les forces de marcar perfil propi, és un fet que això ha estat causa, i conseqüència a la vegada, d’una manca de reflexió conjunta sobre la política municipal, el model de ciutat i les possibles propostes alternatives. No hi ha doncs, una posada en comú de les reflexions que es fan des de cada una d’aquestes forces sobre la realitat local i el seu futur.

4.- Donar la volta a la situació actual, començant per embastar una reflexió global que qüestioni el model de ciutat actual, o almenys les formes de la seva gestió, no és cosa fàcil, ans el contrari. L’esquerra, i el món de la política en general, no va sobrada d’idees. No es pot quedar en la mera crítica, ni pot esdevenir un calc en negatiu del que fan els altres.

5.- Cal doncs, si volem donar la volta a la situació actual o almenys obrir un procés de reflexió que en proposi la possibilitat, que les esquerres iniciïn una dinàmica de discussió, per veure quantes anàlisis sobre la realitat actual comparteixen i quantes propostes de futur són capaces d’elaborar conjuntament. En aquest sentit, em sembla fonamental que es tinguin en compte les següents qüestions:

a) No es pot pretendre fer tabula rasa del passat. Un model d’èxit, un altra cosa és que ens agradi més o menys, no es pot combatre amb la mera desqualificació.
b) Cal que els partits d’esquerra deixin al marge les seves diferències d’àmbit nacional. Estem parlant d’una alternativa per Sant Cugat i no pas d’un acord estratègic nacional que apunti a vint anys vista. En aquest sentit cal dir que l’article de Grangé no aporta, precisament, elements per ser optimista: posar l’eix identitari com a punt de referència no porta enlloc. Per altra part, l’acord d’entesa existent al govern de la Generalitat hauria de constituir un incentiu.
c) Aquest procés, com ja he indicat, hauria d’anar més enllà de les estructures orgàniques dels partits. Fora d’aquests hi ha molta matèria gris. Cal saber implicar els sectors, o les persones, més dinàmiques i compromeses de la societat civil organitzada.
d) Cal impregnar el procés i el possible acord d’esperit institucional. És a dir, cal supeditar els interessos més de partit en favor d’una proposta unitària (en aquest sentit, cal aprendre dels errors de l’actual govern de la Generalitat). I això s’ha de reflectir en tot el procés. Ningú no ha de pretendre convertir-se en pal de paller de la iniciativa. El pes de cadascú s’ha de mesurar per la capacitat d’aportar propostes i liderar el procés.
e) I, per últim, és evident que a dos anys de les properes eleccions municipals no es poden demanar impossibles, una alternativa com aquesta no es construeix en quatre dies, però, precisament per això, cal posar-s’hi ara mateix. Pot ser que no porti enlloc, però segur que no es perdrà el temps.

Jordi Casas
Membre de Fundació Sant Cugat

ERC denuncia el Rei a Estrasburg

El diputat d'ERC Joan Tardà ha presentat una demanda contra l'Estat espanyol davant el Tribunal Europeu de Drets Humans perquè el Congrés espanyol li ha negat rebre explicacions sobre les despeses de la casa del Rei. Tardà diu que se li ha negat reiteradament tramitar-ne iniciatives parlamentàries, com per exemple la liquidació anual de les despeses, i que s'han vulnerat el seus drets com a diputat.

Tal i com s’explica en la demanda, Joan Tardà, en la seva condició de diputat, va presentar, el mes d’abril de 2007, un centenar de preguntes adreçades al govern epanyol sobre diversos àmbits relacionats amb el Rei i la casa reial, com ara la fiscalitat, l’ús del patrimoni públic, els ingressos atípics o la competència lingüística, entre d’altres. Tardà, el mateix dia també va presentar una proposició no de llei per a ser debatuda en el ple del Congrés, que instava el govern a presentar en el primer trimestre de cada any natural la liquidació pressupostària de totes les partides que directament o de forma indirecta tenen relació amb la casa reial contingudes en el l’exercici pressupostari anterior.

La Mesa del Congrés, presidida per Manuel Marín, no va admetre a tràmit ni les preguntes ni la proposició no de llei, amb els vots favorables dels representants del PSOE, PP i CiU, emparant-se en l’argument que la Constitució Espanyola, en el seu article 56.3, estableix que la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Pocs dies després d’haver-se conegut la presentació d’aquestes preguntes i de la proposició no de llei, la casa reial va anunciar el nomenament d’un interventor civil de la mateixa casa reial, tot i que des de La Zarzuela es va tenir cura de remarcar que el nomenament no tenia res a veure amb els moviments en el Congrés.

Posteriorment, Tardà va tornar a presentar les mateixes iniciatives a la Mesa del Congrés, i van ser novament rebutjades per la mateixa raó. Un cop esgotada la via de la reconsideració davant la Mesa del Congrés dels Diputats, Tardà va demanar empara al Tribunal Constitucional per la vulneració d’algun dels drets fonamentals previstos a la Constitució espanyola. Aquest Tribunal no va admetre a tràmit el recurs d’empara, tot i que la decisió no va ser presa per unanimitat, ja que el magistrat Pablo Pérez Tremps se’n va desmarcar.

Joan Tardà ha indicat que aquesta demanda davant el Tribunal Europeu de Drets Humans vol reflectir que " és possible des de la coherència i la perseverança acabar amb la gran hipocresia i la gran mentida consolidada des de la transició de voler fer creure que no és possible posar en qüestió des de la democràcia i la modernitat les grans trampes heretades de la transició".

Ha afegit que "desgraciadament, els partits polítics que han legitimat el postfranquisme han preferit hipotecar la radicalitat democràtica en favor del manteniment d’un statu quo que el republicanisme català mai no ha legitimat".

e-noticies

El català, més perseguit i assetjat que mai

Acabo de tornar de les meves vacances de Setmana Santa i he de dir que mai he estat tan feliç de trepitjar de nou la meva terra, la meva nació, el meu país: Catalunya. Després de 10 dies voltant per la Pell de Brau, per Madrid, Sevilla i Málaga, he pogut constatar la ferotge campanya anticatalana que, a nivell de ciutadà de carrer, és present a tota la geografia espanyola. Diuen que el castellà és perseguit a Catalunya, però parlar català a Espanya resulta una blasfèmia per a la majoria d'espanyols, que segueixen no entenent que Catalunya té una llengua pròpia, una història pròpia i no, que no és Espanya, forma part legalment d'ella però és ben, ben, ben diferent.
En primer lloc, els catalans som un poble respectuós i humil quan sortim a l'estranger i quan rebem als estrangers. Mai se m'acudiria cemsurar un anglès, un francès, o un xinès quan visiten la meva terra per parlar el seu idioma; en tot cas, intentaria satisfer-los acostant-me a la seva llengua, si em fore possible. Mai em dedicaria a envair la vida privada de gent que no conec, comminant-los a canviar d'idioma en parlar pel carrer... Mai em posaria a titllar la gent pel seu tòpic gentilici (catalans, garrepes), encara que fos en clau de broma. Doncs bé, totes aquestes coses m'han succeït aquests dies. A Madrid, la gent parant la meva família pel carrer exhortant-nos a parlar castellà. A Andalusia, recordant-nos en tot moment la nostra condició espanyola, i amenaçant-nos fins i tot amb "cerrarnos con una verja, como Gibraltar en su época" si no volem formar part d'Espanya. I les bromes de catalans, amants de no gastar, cada dos per tres...
En trepijtar de nou terra catalana, la meva terra, terra d'Europa, terra de comerç, de llibertat, de mar i muntanya, d'integració de cultures, de respecte i d'intel·ligència, de 'savoir-faire', de seny i de rauxa, sóc més conscient que mai que la lluita continua, amb forces renovades. Perquè cal imposar el model de llibertat amb contundència i no passar-ne ni una. I que no ens diguin que el castellà es persegueix a Catalunya... Nosaltres sí som més perseguits que mai, per una mentalitat que potser no té els dies comptats però que acabarà morint amb el temps...

Toni Rabascall

Convocatòria contra la "contínua agressió" al català

Un acte per rebutjar la "contínua agressió" al català ha estat convocat per al diumenge 19 d'abril a Barcelona per la Comissió de la Dignitat, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i l'Associació d'Actors i Directors de Llengua Catalana, coincidint amb el 70è aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Catalunya.

El secretari de la Comissió de la Dignitat, Josep Cruanyes, ha dit que s'ha triat una data pròxima a Sant Jordi com a acte simbòlic, per "demostrar el fracàs que va tenir l'intent de genocidi de la llengua i la cultura catalanes" portat a terme durant el franquisme.
També col·laboraran en l'acte una desena d'entitats, entre les quals hi ha Òmnium Cultural, Sobirania i Progrés i Amics de la Llengua Catalana. Alguns dels assistents confirmats són els escriptors Jordi Coca i Ignasi Riera i l'actriu Carme Sansa.

Durant la celebració de l'acte, als Jardinets del Passeig de Gràcia de Barcelona, es llegiran textos contraris a la repressió que es va dur a terme contra el català durant la dictadura de, entre d'altres, Joan Brossa, Joan Oliver, Salvador Espriu i Josep Maria de Sagarra.

e-notícies