Despullant monsieur Recoder (I)

Senyor Recoder, m’han explicat que està molt preocupat pels resultats de les eleccions municipals del proper maig, que la gent del seu partit li ha demanat que mantingui com sigui l’alcaldia de Sant Cugat ja que és una de les poquíssimes ciutats grans que li queden amb alcalde de CIU.

Què podria fer? De cop se’n recorda que als districtes hi ha una borsa d’uns 14.000 habitants, mes o menys, que durant quaranta-cinc mesos han estat oblidats. Decideix començar per Mira-sol, on hi ha 8.500 habitants. Pensant-se que els seus veïns són ingenus, es disfressa d’encisador i en les darreres setmanes surt del seu castell i baixa molt sovint a la plana acompanyat de tota la seva fidel comitiva i dels mitjans de comunicació, per fer-se moltes fotografies i explicar les meravelles que es fan o faran al nostre districte.

Bé doncs, com la majoria d’encanteris de feria, resulten ser una enganyifa.

Primer encanteri: Quan parla de la nova centralitat de Mira-sol amb la remodelació de la plaça Borràs com una millora per als mira-solencs falta a la veritat. El motiu de la remodelació no és cap altre que facilitar la mobilitat i potenciar els serveis del nous veïns del Turó de Can Mates. Aquesta plaça ha estat sempre un lloc de trobada a Mira-sol, l’única centralitat durant més de quaranta anys. L’estació era punt de trobada, amb el forn de tota la vida, el quiosc per comprar la premsa, el bar-cafè on llegir el diari, el parc segur per als infants, el lloc on esperàvem els nostres familiars i amics que arribaven de Barcelona...

Què hi tenim, ara? Una gran zona grisa de ciment sense arbres, la parada de l’autobús més lluny, en una perillosa rotonda, un carril bici i passos de vianants també perillosos, unes fonts de disseny impracticables, cap lloc per deixar el cotxe i poder agafar el tren, augment brutal de circulació i mes contaminació. En definitiva, una altra obra de disseny feta sense pensar en les persones.

Segon encanteri: Anuncia que la urbanització total de Mira-sol serà una realitat a finals de 2008. Però aquí potser caldria fer una mica de memòria. Senyor Recoder, li vull recordar una reunió amb representants veïnals de finals del 2002, en què estàvem vostè, jo i altres persones i en què se’ns va dir que l’increment del percentatge de contribució a pagar pels veïns s’explicava pel seu objectiu d’enllestir la urbanització dels carrers en dos o tres anys (venien les eleccions del 2003). Però, vet aquí que després de cinc anys encara falten molts carrers per urbanitzar i no és veritat, com ha dit vostè als mitjans, que les obres del sector 11-13 ja estiguin acabades.

Recordi també que vostè personalment es va comprometre davant dels assistents a la reunió a consultar els veïns si volien el soterrament de les línees telefòniques i elèctriques. Desprès va tirar pel dret i va renegar de la promesa. L'ajuntament té dues sentències del TSJC en contra i encara estan pendents les corresponents als contenciosos interposats pels veïns dels altres sectors de Mira-sol i també de La Floresta. Podem parlar també de com, als sectors 14-18, després de tres anys, encara no han finalitzat el soterrament telefònic que vostè es va negar a consensuar i que vàrem pagar escrupolosament el 2003.

Tercer encanteri: S’anuncia també l’inici de les obres per al desdoblament del col·lector d’aigües pluvials i d’aigües negres que afecta Mira-sol i el barri, també oblidat, de Mas Gener. Potser sóc mal pensant, però després de tants anys de promeses i enganys, ara comencen les obres. Encara recordo que vostè es va comprometre a no connectar (ja ho estan) les pluvials del Turó de Can Mates fins que no estigués acabat el desdoblament de Mira-sol i Mas Gener . Durant més de cinc anys molts veïns han vist amb impotència, en dies de forta pluja, com la porqueria vessava pels seu sanitaris o la seva casa s’inundava. On era vostè llavors? Algú encara recorda la resposta dels seu ambaixador, l’apòstol Joan: “Tranquils, que jo resaré perquè no plogui ”.

Per què no es fa públic que ara, als pocs dies de començar les obres, al primer tram de 60 metres de les aigües negres a Mas Gener, ja s’han hagut de fer importants modificacions sobre el projecte per desconeixement de les conduccions antigues a on els tubs estaven sense collar ?

Ara esperem que en un dels seus encanteris “preelectorals” Mira-sol tingui finalment la piscina reclamada pels veïns des de fa mes de quinze anys i aprovada ja fa temps en un Ple. Aquest encanteri se li resisteix potser perquè aquesta es la piscina que vostè volia, fos com fos, col·locar al Turò de Can Mates. També se li resisteix l’encanteri per solucionar el problema de les pudors que els veïns d’una zona de Mira-sol vénen patint i reclamant des de fa mes de 1.800 dies.

Senyor Recoder, la gent dels districtes no som ingenus i ja coneixem les seves estratègies de manual polític. La manca d’interès, la sordesa crònica i les absències durant quaranta-cinc mesos no es poden intentar solucionar en tres mesos. Allò mes greu de tot plegat és la seva reincidència. Ens està passant el mateix que el 2003: més encanteris. I com és de dur per nosaltres tornar a la realitat un cop acabades les eleccions !!


Jaume Massanés i Papell
Simplement, un veí de districtes

La sanitat púplica a Sant Cugat

La penúltima reunió formal amb CaTSalut, Mútua de Terrassa i representants municipals va tenir lloc a finals de l’any 2005. En aquesta reunió varem expressar la nostra preocupació per les llistes d’espera a les especialitats i en alguns metges de família. A l’atenció especialitzada la situació més greu es donava a dermatologia,Oftalmologia,urologia i neurologia. CatSalut es va comprometre a contractar nous serveis amb l’aprovació del pressupost del 2006. Va anunciar un pacte de salut que hauria de suposar un compromís per la construcció del tercer CAP, el nou hospital de referència , el centre de salut mental i un pla de xoc per resoldre les llargues llistes d’espera. També es varen comprometre a posar en marxa el centre de salut mental del CAP La Mina , el consultori d’infermeria comunitària a Les Planes i el programa Salut i Escola. Els dos equipaments i el programa estan ja funcionant amb la satisfacció de tots els usuaris.

El 15 de febrer de 2007 ens tornàvem a reunir per rebre informació dels resultats després de l’aprovació del pla de xoc i del pla sanitari del Vallès Occidental. Nosaltres en volem fer la nostra valoració.


Es de destacar que per primera vegada la Conselleria i CatSalut han posat blanc sobre negre totes les deficiències dels serveis sanitaris, programant i posant data a les infraestructures necessàries i el que és molt important comprometent-se davant la societat a donar solucions. Analitzem-ho punt per punt i veurem, ja a finals de març del 2007 , si s’han complert els objectius.

1. Governs territorials de salut. La previsió de posar-los en marxa el 2006 no s’ha complert, pel que fa al Vallès Occidental. Potser les eleccions autonòmiques en són la causa. De fet la seva constitució és molt important perquè hauran de definir el marc de participació de les entitats veïnals, així com els seus drets i obligacions. Actualment tot depèn de la bona voluntat dels responsables de CatSalut.

2. Llistes d’espera en els metges de família. En quant al temps d’espera en els metges de família la situació ha millorat malgrat no haver trobat solució a dos puntes en el CAP La Mina i també dos al CAP Valldoreix. No obstant això el que ens ha de preocupar per una millor qualitat del servei és la quantitat de malalts assignats a cada metge. Si Cat-Salut en recomana un màxim de 1500 i actualment la meitat dels metges de Sant Cugat sobrepassen els 2500 i dos metges els 3000. Cada cop serà més difícil en conseqüència arribar al temps de visita que CatSalut vol assolir i que han fixat en 10 minuts.
Per FAV de Sant Cugat està clar que el que s’ha de fer és contractar a més metges i no inflar, com fins ara estan fent, la llistes de malalts de cada metge de família.

3. Llistes d’espera a l’atenció especialitzada. També aquí la situació
ha millorat però no tant com ens volen fer creure. El temps promig d’espera l’han situat a 28’82 dies en el 2006 en front dels 47’75 durant l’any 2005, El fet es que continuen les puntes en especialitats com neurologia: 111 dies, pneumologia: 84 dies i urologia 59 dies. Però aquest càlcul l’han fet a partir de primeres i segones visites,quan és sabut que on es produeix un temps d’espera més llarg és a les primeres visites, no a les següents. Es a dir que una primera visita, per exemple a oftalmologia, es situa en els dos mesos, quan la dada que ens dona CatSalut es de 36 dies, que és el promig de primeres i segones visites.
Tal com s’ha fet en els metges de família la solució s’ha trobat augmentant el nombre d’hores contractades als professionals. El
nombre d’especialistes és pràcticament el mateix que en el 2005. El que canvia és el nombre de visites per metge.
Coneixem la bona voluntat i paciència dels metges però el camí que els gestors de la sanitat pública estan seguint ens pot du, malauradament, i no per culpa dels professionals, a uns serveis de menys qualitat.

4. El tercer CAP i el nou hospital de referència. En el Pla Sanitari
del Vallès Occidental es preveu la posada en marxa del tercer CAP en el període 2006-2009. Si pensem que tot just en el ple del actual mes de març es va aprovar la cessió del terreny a la Generalitat perquè en faci la construcció i d’altra banda observem com van de ràpides les obres a Can Matas i Vullpalleres, es podrà entendre el motiu de la nostra preocupació. L’arribada de 18.000 nous habitants col·lapsaria el funcionament dels dos CAP actuals.
No menys preocupant és la situació de l’hospital de referència del qual no tenim ni data de començament, ni el pla funcional que haurà de definir per quin tipus d’hospital s’inclina el Departament de Salut: nombre de llits, nombre d’especialitats quirúrgiques etc.etc...


Finalment voldríem també fer referència a una qüestió que es podria considerar menor però que afecta el bon funcionament de l’ambulatori de La Floresta i el nou equipament de Les Planes i és la connexió informàtica amb els CAP de Valldoreix i La Mina. Es un tema ja molt debatut però que no s`hi busca o no s’hi troba la solució. Com ho és també l’aparcament en el CAP de Valldoreix que difícilment poden utilitzar els seus usuaris.

Esperem que aquestes darreres qüestions , que poden erròniament considerades com a menors, així com les plantejades en els punts anteriors, siguin aviat resoltes per satisfacció dels que utilitzem la sanitat pública.
FAV com sempre ho ha fet i continuarà fent esforços perquè mitjançant el diàleg aconseguim entre tots uns serveis cada dia de més qualitat.


Sant Cugat 30 de març de 2007

Federació d’Associacions de Veïns - Plaça Pep Ventura, 1 - 08190 Sant Cugat del Vallès
Tel. 93.6745195 - (Ateneu, 17-21 h.) - E-m: fav@xarxasantcugat.org

Satel-lització i eutenasia d'ERC

Fa una trentena d'anys, quan jo era secretari general d'ERC, un amic del PSC (aleshores influent, ara retirat de la política activa), en conversa de cafè i a títol purament personal, intentava de convèncer-me que el que convenia a Catalunya era que els nostres respectius partits reprenguessin l'aliança estable que l'Esquerra i la Unió Socialista havien mantingut des de la fundació de l'Esquerra el 1931 fins a la dissolució de la Unió Socialista el 1936. Com que la relació de forces s'havia totalment invertit, en la nova aliança -afegia- s'haurien també d'invertir els termes i l'Esquerra hauria de resignar-se al paper de satèl·lit que en els anys de la República la Unió Socialista havia acceptat.
El meu amic només veia avantatges en un tal acord: es barrava el pas al centredreta, es posaven a ratlla els comunistes i, sobretot, s'aconseguia que la declinació del catalanisme, que ell veia ineluctable, es produís sense traumes.
El meu amic, en efecte, creia que el catalanisme ja no tenia futur. No ho lamentava, i davant meu almenys, no se n'alegrava. Simplement ho constatava. Des del seu punt de vista el franquisme, en aquest aspecte, havia triomfat de manera irreversible i l'evolució del món no feia sinó consolidar el seu triomf. Era només qüestió d'unes quantes generacions perquè Catalunya esdevingués una segona Occitània i l'últim reducte del català fossin quatre poetes floralescos. Els polítics responsables havíem d'assumir aquesta realitat i encarrilar les coses perquè aquest final fos el menys dolorós possible. El nostre darrer deure envers el catalanisme havia de ser assegurar-li una bona mort, és a dir, ajudar-lo en l'eutanàsia.
Els meus companys de l'Esquerra d'aleshores, i jo mateix, no ens avinguérem a aquests plantejaments. Vèiem el catalanisme malparat, però no ferit de mort. Teníem fe en Catalunya i confiàvem que una jove joventut, no contaminada pel franquisme, redreçaria la situació. Com que érem conscients de la nostra feblesa, hauríem acceptat col·laborar estretament amb el PSC des d'una posició subordinada, si el PSC hagués estat un partit independent, com ho fou la Unió Socialista. Però vèiem que el PSC era poc més que un fragment del PSOE i sabíem que el PSOE, encara que amb més suavitat que la dreta, continuaria fent seu l'assimilisme espanyol. Per tant ERC va seguir la seva via de fidelitat al pensament de Macià, que havia estat el capdavanter dels seus fundadors, i això segurament va permetre que el partit lentament recuperés força i esdevingués la peça clau que és avui.
Han passat trenta anys des de la conversa que ara evoco. I bé, humilment haig de reconèixer que el meu amic socialista veia les coses més clares que jo, perquè finalment és ell qui ha triomfat. ERC, a canvi de poder administratiu, que permet resoldre problemes personals de tot tipus, ha acceptat joiosa la satel·lització que aleshores refusàrem. I el futur del catalanisme és més negre que mai. Sense projecte nacional, la nova immigració només pot fer que aombrar-lo. De tots costats l'eutanàsia ja s'ha posat en marxa. Convergència, impacient de tornar al poder, es deixà enganyar pel tarannà de Zapatero i, quan el Parlament encara era a temps de retirar la proposta d'Estatut, n'acceptà una versió emasculada que l'Esquerra es va quedar sola a rebutjar. De moment no veiem venir ni més diners ni les indispensables infraestructures i Iberia i la Renfe segueixen ignorant-nos. Com que no convenia a Zapatero, que prou feina té amb ETA, s'ha decidit de no recórrer la llei espanyola de dependència, malgrat el parer unànime del Consell Consultiu. Amb més solemnitat que mai s'ha acceptat, doncs, de renunciar a una de les poques competències que quedaven ben especificades. I el president Montilla i els seus consellers, rebutjant enfrontaments, evitant fer soroll i ponderant la discreció, van fent revisionisme nacional, és a dir, van administrant els calmants necessaris al procés d'eutanàsia. ERC, per la seva banda, n'elabora els principis teòrics: despolitització de la llengua i substitució del catalanisme titllat d'identitari pel "catalanisme social", una invenció aplicable sense límits geogràfics que prescindeix del fet diferencial, que era la base mateixa del catalanisme de sempre.
Reconec que fa trenta anys no vaig saber adonar-me de quin costat bufava el vent. Però sóc massa vell per canviar d'idees i durant el poc temps que em queda de vida continuaré fent meva la divisa d'aquell tenaç lluitador contra els espanyols que fou Guillem el Taciturn: no cal esperar per emprendre, ni reeixir per perseverar. I mala sort si al final jo no puc fer altra cosa que portar un ciri a un altar llunyà, que vaig veure a Praga fa seixanta anys, consagrat a l'apòstol Judes Tadeu, el patró de les causes perdudes.

Heribert Barrera
Expresident del Parlament de Catalunya i d'ERC

Vergonyós ¡¡ Tot continua igual després de 1772 dies.

Transcripció literal del escrit entregat al registre general de l’Ajuntament amb data 9 de setembre del 2005 i registrat amb el numero E/30052
Excmo. Sr. Alcalde de Sant Cugat
Muy Señor mío:
Desde la Asociación de Vecinos que presido, y a petición de algunos vecinos, nos dirigimos a Vd. para hacerle saber, NUEVAMENTE, nuestro malestar por la situación actual del problema de malos olores que desde hace años padecemos en el barrio de Mira-sol, así como para exigir la solución urgente del mismo, dado que creemos que está en manos del Consistorio que Vd. preside el hacerlo. Uno de los malos olores característicos de la zona proviene de la riera que atraviesa el barrio cerca del Centro Social del mismo y de las bocas de alcantarillado colindantes. La causa probable de este mal olor está probablemente asociada al mal estado del alcantarillado, presencia de aguas fecales en la riera y falta de -mantenimiento y limpieza de la misma. El mal olor se hace patente en las tardes calurosas de verano.
Como se deduce de lo ya expuesto, no se trata solo de un problema de malos olores, sino de un problema mas serio, que puede desembocar en graves riesgos para la salud pública, de la cual su Consistorio es obviamente responsable. De hecho, ya este verano se ha constatado una plaga de mosquitos en la zona, dada la facilidad para su reproducción en las múltiples charcas de aguas fecales de la riera. Le recordamos también que en la zona existen áreas de uso público como el Centro Social, el parque infantil, la Escuela Catalunya, el campo de fútbol y la Iglesia del barrio que se ven también afectadas.
La existencia del problema ha sido reiteradas veces comunicada a diversos miembros del Consistorio que Vd. preside de forma verbal y mediante escritos registrados en este ayuntamiento (cartas con registro el 3 de Mayo del 2002, n° E2002010643 y el 20 de Octubre del 2004, n° E2004027763 entre otras). Por lo tanto, consideramos que el Consistorio que Vd. Preside no puede alegar desconocimiento del problema ni falta de interés por parte de los vecinos en buscar una solución dialogada al mismo.
A la vista de esta situación, esta Asociación le presenta este escrito, al que se adjuntan 67 firmas de vecinos afectados.
Los vecinos no tenemos la intención de seguir presentando cartas de queja. SOLICITAMOS del Consistorio que preside la SOLUCION INMEDIATA del problema. Y en tanto se estudian medidas definitivas, esperamos que tomen medidas paliativas para aminorar el problema y se mantenga informada a esta asociación de las medidas previstas. Agradecemos la actitud tomada por el Sr. Recasens en nuestra última reunión, a principios de verano, en que mostró interés en la resolución del problema y prometió acciones al respecto. No obstante, a fecha de hoy, ya finales de verano, el problema sigue sin resolverse. Por todo ello les comunicamos que, en caso de no ser atendida nuestra petición procederemos a hacer público dicho problema en los medios de difusión adecuados, así como a tomar las medidas legales que estén en nuestra mano para denunciar los hechos en busca de una solución que nuestro ayuntamiento no nos da.
Aprovechamos asimismo la presente, para recordarle que en fecha 25 de Abril de este año las asociaciones de Sant loan de Mirasol y Can Vallhonrat de Rubi solicitaron una reunión de la Comisión de Olores, solicitud que no ha obtenido ninguna respuesta por su parte y que del estudio de olores que estaba previsto para el mes de Mayo pasado tampoco tenemos ningún conocimiento a fecha de hoy.
Sin otro particular, y a la espera de que nos conceda en breve una entrevista para buscar una solución dialogada al problema, se despide atentamente,
Fdo: Antonio Boirá, presidente AAVV Sant Joan de Mira-sol
Sant Cugat del Vallès, 5 de Septiembre del 2005

Desprès de 1.772 dies tot continua igual.

Carta d'un advocat

Se habla mucho estos días del asunto del señor De Juana Chaos, y como el tema me tiene bastante harto, he decidido escribir un pequeño texto para explicar la situación a todo el que quiera entenderlo, y así quizá, reducir el número de personas que van dando el coñazo por ahí con la rendición del Estado al chantaje de ETA.

(Si resulta que todo este asunto no te importa en absoluto, puedes dejar de leer aquí y eliminar el mensaje sin ningún tipo de remordimientos, aunque te reprocho tu indiferencia hacia la actualidad política. Pero te lo reprocho con cariño.)

En fin, contemos la historia. De Juana Chaos fue condenado en 1987 a tres mil años de prisión por el asesinato de veinticinco personas en diversos atentados. El Código Penal vigente en aquellos días era el franquista del año 73. Este Código establecía que, independientemente de los millones de años a los que alguien hubiera sido condenado, el máximo que se podía cumplir eran treinta años. A unos les parecerá mucho, a otros poco. En los países nórdicos se consideran inhumanas las penas de cárcel por encima de veinte años y en Estados Unidos los ejecutan. Son puntos de vista. Otra cosa que establecía el citado Código era que a la condena podrían aplicársele redenciones hasta un total de 175 días por año. Las redenciones penitenciarias pueden obtenerse por motivos como buen comportamiento, cursar una carrera universitaria, realizar trabajos en la cárcel (que los hay muchos y muy variados)....

Así las cosas, De Juana Chaos cumplió su condena (que fue de 18 años) y debería haber salido en libertad en agosto de 2005. Hace año y medio ya que debería estar en su casa...como lo están muchísimos otros terroristas que cumplieron su condena. Diversos medios de comunicación ya se han encargado de señalar todos los etarras que salieron a la calle, haciendo especial hincapié en los 53 que lo hicieron durante las dos legislaturas en las que gobernaba el Partido Popular. Pero no salieron porque lo dijera el PP ni nadie, sino porque les tocaba.

Por citar alguno, en el año 2000 cumplió su condena y salió en libertad Iñaki Bilbao. Dos años más tarde asesinó a un concejal socialista. Ahora se encuentra en prisión por ese asesinato. Es el calvo loco que salió hace unos meses en un juicio en la Audiencia Nacional amenazando al juez a gritos y fingiendo que le disparaba con una pistola. ¿Fue culpa del gobierno (de Aznar en ese momento) que saliera en libertad? No, salió porque le tocaba. Otro famoso es Kandido Aspiazu, que no volvió a matar porque no le debió gustar la cárcel, y se limitó a poner una cristalería en el inmueble donde vive la viuda del hombre que mató a tiros. Este tipo tampoco salió porque lo mandara nadie sino porque le tocaba, después de pasar 15 años en prisión.

Entonces, ¿por qué De Juana Chaos no se fue a su casa en agosto de 2005 como todos esos etarras? Pues porque, con la política antiterrorista como eje único de la oposición al Gobierno en los últimos tiempos, se empezó a crear alarmismo con que este tipo iba a salir en libertad. ¿Por qué con este concreto? Pues no sé bien quién empezó a hablar del tema, pero enseguida tanto el PP como ciertos medios de comunicación lo intentaron vender como una más de las supuestas concesiones del gobierno socialista a ETA. [Inciso: yo sigo esperando que alguien me diga una, sólo una, concesión que haya hecho el gobierno a los terroristas, porque no me sé ninguna].

El caso es que el Gobierno, asustado, en vez de decir "mire usted, que yo aquí no pinto nada, que este hombre es un preso que ha cumplido su condena", decidió que iba a demostrarle a todo el mundo que eran los más antietarras del país, para que quedara claro que sí que lucha contra el terrorismo. Así que se sacó de la manga un truco para mantenerle preso. El truco consistía en que la Fiscalía del Estado le imputaba nuevos delitos.

Delitos de amenazas, por dos artículos que escribió estando preso. Artículos que, por otra parte, no se ha leído casi nadie de los que opinan sobre el tema. Leedlos si queréis, son cortos: http://webmasterchaos.tripod.com/id8.html y http://webmasterchaos.tripod.com/id9.html Leedlos y haceros una idea de lo asqueroso que es el tipo. Pero leedlos y pensad si que una persona escriba eso (buscad las amenazas porque a primera vista tampoco son obvias, son más bien veladas) merece que la metan doce años y medio en la cárcel.

Bueno, pues 12 años y 7 meses fue la condena que recibió. Si se aplicara siempre ese criterio, muchísimos periodistas de todos los bandos y colores lo tendrían difícil para seguir en libertad. Con mucho, la condena más larga por amenazas en la historia jurídica española. Ante semejante disparate, De Juana Chaos hizo dos cosas: una, muy lógica, recurrir la condena (dicho cutremente para que lo entienda todo el mundo: "no estoy de acuerdo la sentencia que me han puesto y exijo que la revise un tribunal superior") Y otra, ponerse en huelga de hambre para llamar la atención mediática sobre su caso. Porque admitámoslo, sin la huelga de hambre, esto le habría interesado a muy poquita gente y no se le hubiera dado tanto bombo ni mucho menos.

Mientras su condenaba estaba recurrida, el preso estaba en prisión provisional. Esto es, está en la cárcel para que no se fugue o para que no reincida. Parecía claro que en el estado físico en que se encontraba, ni se iba a fugar ni iba a salir a pegar tiros.

Existen tres tipos de prisión provisional: la prisión provisional incomunicada, la prisión provisional comunicada (en la que estaba mientras estaba en el hospital) y la prisión atenuada. Esta última es la que pidió el fiscal en su momento cuando el preso corría riesgo de muerte, y consiste en vigilancia policial en el domicilio del reo.

La Sala de lo Penal le denegó la prisión atenuada. Fue cuando Rajoy dijo aquello de que era "uno de los días más felices de su vida", de lo que se deducen dos cosas: que Rajoy ha tenido una vida muy triste y que debería estarle agradecido a Zapatero por proporcionarle ese día jubiloso, ya que Aznar nunca le dio tales alegrías, al no oponerse a la liberación de los presos que terminaban condena.

Llegó el momento de decidir sobre el recurso, y el 12 de febrero, el Tribunal Supremo decidió que en efecto la condena de 12 años y 7 meses era excesiva y se fijó la pena en tres años. Una sentencia razonable o incluso dura, si tenemos en cuenta que el ya citado Iñaki Bilbao fue condenado a sólo dos años por amenazar de manera directa a Baltasar Garzón con meterle siete tiros y arrancarle la piel a tiras. Si habéis leído los artículos habréis visto que las amenazas en el caso de De Juana son mucho más leves. Pero ¿qué pasa? Que la gente sólo ve que se le ha rebajado la condena a un terrorista y se indignan.

Con esa condena, queda en manos de Instituciones Penitenciarias (es decir, del Gobierno el última instancia) la manera de cumplirla. Habiendo cumplido ya dos tercios de la condena por amenazas y faltándole menos de un año (siguiendo el reglamento penitenciario) se decide situar al preso en situación de prisión atenuada. Como ya dije, eso consiste en que cumple la condena en su casa bajo vigilancia policial. Que es muy distinto a estar en libertad, no sólo por no poder salir de su casa sino por la limitación de derechos que supone. Ya hubo otros casos de presos de ETA que mejoraron su situación penitenciaria por razones de salud. Dentro de un año más o menos la condena terminará y De Juana Chaos quedará en libertad.

Estos, y no otros, son los hechos. Que tengamos que escuchar al Partido Popular y a los medios de comunicación afines hablar de que el Gobierno ha cedido al chantaje de ETA me parece un insulto y una falta de vergüenza espectacular. Porque es evidente que unos y otros saben bien cómo son las cosas y que lo único que ha pasado es que se ha cumplido la Ley. Es de suponer que Mariano Rajoy, que se sacó la oposición de Registrador de la Propiedad, tenga unas nociones básicas de Derecho. Pero tanto políticos como periodistas prefieren engañar a la gente, literalmente engañar y mentir, para obtener beneficios (electorales unos, económicos otros). Que haya gente que se lo crea demuestra como la mayoría de las personas prefieren una mentira sencilla a una verdad complicada. Sobre todo cuando la mentira sencilla les permite hacer pancartas de Z-ETA-P y sacar las banderas a la calle, que son cosas que te animan mucho el fin de semana.

Es irónico que mientras se acusa al Gobierno de ser amigo de los terroristas, la realidad es que han castigado más a De Juana Chaos que lo que el gobierno del Partido Popular hizo nunca con cualquier etarra. Al final le han metido tres años más de cárcel por la cara, algo que nunca se intentó con el resto de terroristas que terminaron sus condenas.

Lo malo de todo esto es que las conclusiones que se sacan son penosas. La oposición miente y eso que nos enseñaron en primero de carrera acerca de la independencia del Poder Judicial es un cuento. Sería mucho más útil para todos que nuestros políticos se dedicaran a analizar y modificar las leyes para ver por qué son ineficaces en la lucha antiterrorista, pero saben bien que eso no da votos.

Habrá quien se crea que este texto es una defensa del gobierno, o peor aún, de De Juana Chaos. Lo único que trato de decir es que el respeto máximo a las leyes debe estar por encima de todo (por malas o injustas que nos puedan parecer), y que la Justicia tiene que ser ciega siempre, por muy despreciable que sea el sujeto juzgado.

PD: Si te ha parecido interesante, reenvíalo por ahí y tal vez consigamos reducir mínimamente el número de gente que va diciendo barbaridades.

La derrota permanent

El catalanisme es lamenta sovint de la facilitat amb què PSOE i PP es posen d'acord en qüestions d'Estat, específicament les que afecten el model d'Estat, i, per contra, la incapacitat dels governs i els partits de casa nostra per fer pinya, i, si convé plantar-se, quan vénen més mal dades. Aquests dies, PSOE i PP lliuren un combat polític a cara de perro a propòsit del cas De Juana i el futur d'Euskadi amb el judici de l'11-M com a teló de fons. Uns es juguen la continuïtat al poder sabent que hi van arribar no per mèrits propis, sinó per una conjuntura terrible: la que els va convertir en els menys dolents davant la mentida d'Estat de l'últim govern Aznar sobre l'autoria dels atemptats jihadistes. I els altres estan instal·lats en un ara o mai sabent que si no guanyen la segona volta de les eleccions de fa tres anys en què han convertit les pròximes trigaran molt a guanyar-ne cap. Ni estalvien munició ni els tremola el pols al crit de i tu més! Ara: si demà els diputats del PSC, de CiU, d'ERC i d'ICV plantegessin una reforma de la Constitució perquè Catalunya pogués triar entre l'autonomia, la lliure associació amb Espanya o la independència, Rubalcaba i Zaplana trigarien dos minuts a posar-se d'acord per tombar-la amb la majoria absolutíssima del PSOE i del PP. Només cal repassar les anades i vingudes sobre l'ús del català al Congrés. PSOE i PP han anat de bracet tota la legislatura en contra de les demandes dels partits catalans, en una qüestió que hauria d'avergonyir un Estat que s'imposa constitucionalment l'obligació de respectar i protegir les llengües diferents del castellà. ¿És que l'article 3.3 de la CE no val per al Congrés, allà on diu que resideix la sobirania popular? ¿O és que només hi resideix la sobirania dels que parlen castellà?
En canvi, Catalunya, essent com és el paradís de la transversalitat, de l'entre tots ho farem tot, del debat polític civilitzat i de la disposició a l'acord, sovint és incapaç de pactar amb si mateixa, el govern, l'oposició, la societat civil, en moments clau. La falta de convicció en les pròpies forces genera una posició d'entrada dèbil (me'n vaig a Madrid a negociar un Estatut i tots sabem que no sabem el que portaré) i això és el que fa impossible anar pel món sense la síndrome de la derrota permanent. En canvi, Madrid té molt clar què negocia i què no. D'entrada, i també de sortida.
D'ara en un any, si no abans, hi haurà eleccions municipals i generals. L'Estatut té un incert futur al Constitucional, i al govern català es dóna per descomptat que no hi haurà avanços en el desplegament fins que no s'aclareixi l'escenari espanyol. ¿Seria molt demanar, mentrestant, un pacte d'Estat català per garantir la viabilitat de l'autogovern, de les infraestructures pendents o d'un model social amb polítiques pròpies, passi el que passi Ebre enllà? Si més no, per quan vingui la ventada...

Diari AVUI