ERC, de planeta a satèl•lit (I)

Les eleccions del passat mes de novembre, la formació del nou govern de la Generalitat i el comportament del partit que va fer possible que el govern fos aquest i no un altre, ERC, han estat objecte, en els últims mesos, d’una gran quantitat d’anàlisis. Jo he deixat passar, intencionadament, un temps més que prudencial per fer pública la meva, amb l’objectiu de guanyar perspectiva per comprendre millor alguns esdeveniments, tot observant, alhora, els primers passos del flamant govern Montilla.
El 2003 em comptava, ja des de molt abans de les eleccions d'aquell any, entre la immensa majoria de militants d'ERC que crèiem que, si els resultats ho feien possible, el nostre partit havia d'optar per formar un govern amb el PSC i Iniciativa. La necessària alternança després de 23 anys de govern del mateix color polític, l'impuls d'un nou Estatut ambiciós (molt més difícil amb el PSC a l'oposició) i les possibilitats de creixement electoral que per a ERC implicaria la seva entrada en el govern en una posició de força decisiva per al canvi eren els principals motius sobre els quals descansava la meva posició.
Tres anys més tard, la situació s'havia modificat substancialment. El tripartit va tenir els accidents de recorregut que tots coneixem, i va acabar amb l'expulsió humiliant dels consellers d'ERC del govern per haver-se atrevit a defensar l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya contra les retallades perpetrades per Zapatero (amb la complicitat activa del PSC) i assumides amb entusiasme per Mas.
Els resultats electorals de l'1-N van deixar CiU com a clara guanyadora dels comicis, malgrat que els seus resultats s'han de considerar penosos, vistes les expectatives i la situació política. Però el sotrac electoral més gran el van patir el PSC i ERC, amb la pèrdua de prop de la quarta part dels seus vots. Com és ben sabut, ERC va obtenir gairebé 130.000 vots menys que el 2003.
Fent gala d'una velocitat de decisió de vertigen, la direcció d'ERC va optar pel pacte amb el PSC, un cop aquest partit, per pur instint de supervivència, va descartar fer Mas president de la Generalitat. No hi ha cap dubte que la rapidesa del decantament evidencia que l'estratègia de la direcció del partit assenyalava clarament en una determinada direcció ja abans de les eleccions. De fet, hi havia altres indicis en aquest sentit: alts càrrecs del govern amb carnet d'ERC no van cessar fins pràcticament l'inici de la campanya electoral, i càrrecs de confiança d'alguns departaments governamentals també militants d'Esquerra no van deixar els seus llocs en cap moment. Sense una clara voluntat prèvia (i no només per part d'ERC, és clar) de reedició del tripartit, aquestes situacions insòlites no s'haurien produït, evidentment.
Cal subratllar que ERC va fer president de la Generalitat un polític severament castigat pels electors, que no apareixia en cap enquesta com a preferit per a ocupar el càrrec (tampoc, per cert, entre els electors d'ERC) i per molta diferència. Però el que em sembla mentida és que admetem, de gust segons sembla, que aquest president ens imposi una disciplina de ferro i un silenci sepulcral, tot difuminant el nostre perfil propi en benefici de l'actuació com "un sol govern", amb "un lideratge sòlid" i "un president que mani". No està malament l'autoritat que ha aconseguit, sense baixar de l'autocar, el president que va obtenir a les urnes una majoria aclaparadora de 37 escons...
És necessari també analitzar la ideologia del president de la Generalitat (gràcies als nostres vots) i del seu entorn més immediat (l'aparell del PSC), a partir d'algunes actuacions seves no gaire llunyanes en el temps. Veiem, per exemple, que el PSC va introduir, en plena campanya electoral, la llavor de la discòrdia lingüística, amb la seva proposta de debat cara a cara amb el candidat convergent en llengua castellana i per a tot l'Estat (ni el PP mai no havia gosat plantejar debats en castellà a les eleccions al Parlament); observem com es va deixar agombolar per una plataforma de suport amb un discurs antinacional calcat del dels inspiradors dels Ciutadans; sentim la música de fons del seu discurs, que demana superar el "debat identitari" (que és com els progres amb mala consciència anomenen ara les reivindicacions nacionals pròpies de totes les nacions que no poden exercir la seva sobirania), per centrar-se en les qüestions "socials" (com si la superació del pèssim finançament de Catalunya, per exemple, no anés íntimament lligada a la millora de les prestacions socials).
Jo mateix vaig comprovar, quan formava part del govern, com l'aparell del PSC va lluitar aferrissadament, durant la tramitació del nou Estatut, per aconseguir que el règim jurídic i el finançament dels ajuntaments i les diputacions/vegueries continués en mans de l'Estat i no fos assumit pel Parlament de Catalunya, cosa que van acabar aconseguint en bona part gràcies a la retallada posterior dels seus companys de partit als ministeris. Per cert, que el model de règim local i organització territorial que defensàvem nosaltres (competència de la Generalitat) és el de tots els Estats federals del món, mentre que els suposats federalistes defensaven un model estrictament centralista...
Joan Carretero i Grau

Publicat al diari Avui el 20 de gener de 2007

ERC, de planeta a satèl•lit (i II)

No és estrany que, davant del pacte de govern, des del sobiranisme es reaccionés amb desconcert o amb contrarietat, fins i tot per part de gent que havia donat suport públic a la campanya d'ERC. Per contrarestar les crítiques, Carod-Rovira ha anat esbossant teories sovint inintel·ligibles que barregen el "patriotisme social", la "pluja fina", el catalanisme dels dies feiners i el caràcter "inclusiu" del pacte, com si només el 26% d'electors del PSC, i no tots els altres, garantissin la inclusivitat social d'un acord. La teoria no s'aguanta, evidentment, i encara menys després que un candidat a president nascut a Andalusia, que havia de mobilitzar els sectors socials menys compromesos amb l'autogovern de Catalunya, aconseguís la proesa de portar l'abstenció (entre aquests sectors de manera destacada) fins a xifres rècord.
Sí que és veritat que, almenys, Carod-Rovira intenta fer un discurs propi, mentre d'altres sembla que ja han culminat el seu procés de colonització mental. En Puigcercós, per exemple, ho té molt més clar: aquí hi ha 70 diputats d'esquerres i 65 de dretes (El País, 8 de novembre). I prou romanços! Com deuen gaudir amb declaracions d'aquesta mena els promotors del discurs socialista de tota la vida...
Fixem-nos en el seguit d'episodis que s'han anat succeint des de la formació del govern i que afecten ERC de manera especial: des de la bandera espanyola al departament de Governació al decret estatal que imposa més castellà a l'ensenyament, des del suport entusiasta a la candidatura olímpica de Madrid al silenci sobre l'oficialitat de les seleccions esportives nacionals, des de l'acceptació acrítica d'un govern d'un perfil tan baix que amenaça amb deixar a l'atur els periodistes que segueixen la política catalana a la correcció fulminant del portaveu del partit que va atrevir-se a qüestionar l'actitud de Zapatero davant la treva d'ETA. Tots ells mostren una voluntat deliberada dels màxims dirigents d'ERC d'esborrar qualsevol rastre de perfil polític propi, cosa que fan de forma exagerada, grotesca, inversemblant.
La direcció d'ERC manté que l'estratègia del partit l'ha de portar a substituir a llarg termini el PSC com a partit referent de l'esquerra catalana, per "nacionalitzar-la". Creuen que això ho aconseguiran des del paper de soci complaent d'un govern encapçalat per un socialista, quan el que normalment passa en aquests casos és que, si el govern va bé, l'èxit el capitalitza el partit del president, i si va malament, el càstig es reparteix entre els socis.
Que l'escenari dels estrategs d'ERC és purament voluntarista ja té una primera constatació empírica: en les eleccions de l'1-N, ERC no va avançar en cap dels feus socialistes on el PSC va retrocedir notablement. En conseqüència, per fer forat entre l'electorat socialista, objectiu que comparteixo, no seria millor presentar-nos-hi com a alternativa que com a complement?
La realitat és que la direcció d'ERC ha abraçat una estratègia que porta a la satel·lització del partit dins l'òrbita del PSC, planeta polític amb una força atractiva de poder devastadora, com és notori. Una estratègia que ignora l'eix nacional de la política catalana, i el redueix a l'eix dreta-esquerra, com passa als països normals, és cert, dels quals ens separa -ai las!- el petit detall que aquests són independents. Una estratègia que probablement es basa en els complexos d'uns dirigents que han sucumbit al discurs dels altaveus de l'esquerra espanyolista, que sempre ha negat el caràcter progressista del nacionalisme català, habitualment des d'un furibund nacionalisme d'Estat. Una estratègia que ni les sigles històriques del partit han resistit en el seu nou logotip!
Aquesta línia d'actuació del nostre partit en els últims temps ha sumit en la perplexitat bona part de l'independentisme català, exultant l'any 2003. Malgrat les votacions a la búlgara dels òrgans de govern d'ERC, penso que molts militants comparteixen amb mi, i amb milers de ciutadans (que ja van abstenir-se, que es plantegen fer-ho o que ens continuaran votant com a mal menor) una visió diferent del paper que li toca jugar a l'independentisme català: un paper no subordinat ni al regionalisme de centre-dreta ni a l'esquerra estatal, i que decideixi les seves aliances en funció d'una estratègia genuïna, que ha de tenir sempre en l'horitzó de la llibertat nacional el seu principal referent.
Tot sigui dit de passada, la sortida electoral dels independentistes desencantats no pot ser CiU. Considero que la seva pràctica política ha estat sempre la d'un partit sense horitzó nacional de cap mena, preocupat només per exercir el poder. L'última demostració d'aquesta actitud de renúncia a canvi de poder va ser el pacte vergonyós de l'Estatut, i en el pecat hi ha trobat la penitència electoral.
En fi, la reunió mundial d'astrònoms que es va celebrar la passada tardor ens va demostrar, amb el cas de Plutó, que això de catalogar un cos celeste com a planeta o degradar-lo a una condició inferior és bastant elàstic. Espero que, amb els esforços de molts patriotes que no volen viure en un satèl·lit, aconseguim que l'independentisme recuperi la categoria de planeta, i cada dia més gran, en l'univers polític català.
Joan Carretero i Grau

Publicat al diari Avui el 21 de gener de 2007

Serveis per tots ?

En el darrers dies l’ajuntament anuncia tot cofoi que molt aviat tindrem una oferta mes ampli d’equipaments sociosanitaris privats.

Un gimnàs per a dones i dues noves residencies per a gent gran, una de les quals tindrà un balneari propi que aprofitarà les aigües termals.
Be, tot lo que siguin nous equipaments per la gent gran es positiu per la nostra ciutat, però la pregunta es qui podrà pagar els 1.000 o 1.500 euros al mes que costa una residencia privada.
Per descomptat que la gent gran amb pocs recursos no. Llavors tindrà que esperar un o dos anys, si te sort, per poder entrar en l’única residencia publica que tenim ?.
Quan tindrem un pla d’equipaments socialment just que contempli els serveis públics que necessita la gent gran de la nostra ciutat ?

Conclusions del 3r Congrés de la Ciutat

El proppassat dia 16 vam clausurar el 3r Congrés de la Ciutat. Enguany l’hem dedicat al tema de la participació ciutadana en la gestió de la cosa pública, entesa com una manera d’exercir determinats drets i deures de ciutadania.

Hi han passat ponents, locals i externs, de gran vàlua, que ens han deixat reflexions molt interessants: la necessitat de trobar noves formes de fer política en una societat que viu una paradoxa, és més democràtica que mai i produeix més insatisfacció que mai (Joan Subirats); la importància de la planificació estratègica en matèria d’urbanisme per tal de dotar de sentit la participació ciutadana (Francesc Muñoz); la necessitat d’articular polítiques de visibilitat i de proximitat per disposar d’una política cultural (Eduard Miralles) o la necessitat de diferenciar les causes de l’incivisme, per tal de gestionar correctament l’espai públic (Imma Mayol). Reflexions que han anat acompanyades d’altres de caràcter local: importància de la mobilització ciutadana en la preservació d’espais naturals, exemple de la Torre Negra (Lluís Llerena); necessitat de mecanismes de seguiment que facin una realitat l’experiència participativa i positiva del Pla de Cultura (Oriol Moliner) o la radiografia de les iniciatives locals en matèria de civisme i l’opinió dels santcugatencs sobre aquest tema (Jordi Puigneró).

Però el Congrés també s’ha proposat recollir l’opinió dels seus participants i d’un seguit de persones lligades al teixit associatiu local sobre participació ciutadana. Les respostes -no tantes com ens havíem plantejat, tot cal dir-ho-, han donat resultats prou significatius. La totalitat ha manifestat formar part d’alguna entitat. Un 52% té una opinió regular dels teixit associatiu local i un 48% en té una bona opinió. Un 87% es considera assabentat dels òrgans i processos de participació institucionals existents, però un 95% considera que la ciutadania no n’està prou informada. Un 70% manifesta haver participat en algun òrgan o procés participatiu, però un 82% considera insatisfactori el funcionament d’aquests mecanismes. Per últim, vam preguntar què era més important per al bon funcionament dels mecanismes de participació, la voluntat política de l’Ajuntament o l’existència d’un important teixit associatiu, el 59% es va decantar pel segon aspecte.

En definitiva, tant de les aportacions dels ponents com del resultat de l’enquesta, la conclusió és que tenim molts òrgans i mecanismes de participació, però que la percepció de la ciutadania és que no funcionen suficientment bé. Per dir-ho amb paraules d’un ponent: tenim més instàncies de participació, que no pas participació real. La paradoxa, és que mentre l’Ajuntament (i això és aplicable a altres institucions) considera que fa el suficient en aquesta matèria i que ho fa bé, una bona part de la ciutadania n’està insatisfeta. En la darrera sessió de discussió de les conclusions es va aprovar una proposta concreta en aquesta sentit: constituir un Observatori sobre la participació, que mesuri el següent: a) l’esforç de l’Ajuntament perquè la seva gestió sigui participativa; b) la participació ciutadana; c) els resultats obtinguts i d) el nivell de satisfacció dels qui hi participen.

Aquest és un breu resum del que ha donat de sí el 3r Congrés de la Ciutat. Ara, com sempre, farem arribar les seves conclusions als diferents Grups Municipals i a les entitats locals perquè les coneguin i, si s’escau, les tingui en compte.

Jordi Casas. Secretari de la Fundació Sant Cugat

Qualsevol temps passat fou millor ?

Aquesta expressió s’utilitza per manifestar la melangia d’uns records agradables que difícilment tornaran i que es comparen amb les vivències o situacions actuals. A molts santcugatencs els hi vindrà al cap aquesta expressió al llegir aquestes quatre línees.

Molts de nosaltres recordem quan encara Sant Cugat disposava de boscos propers on anar a passejar o portar la mainada a jugar i berenar. També recordem camps on es podia gaudir del colors i olors de plantes com el romaní, la ginesta o la farigola.
Quan els nostres professors ens demanaven que portéssim deu fulles de diferents arbres o plantes per un treball de “ciències” no teníem cap problema per trobar-les.

Ara se’ns diu que som uns privilegiats perquè tenim 2,2 arbres per habitant. Escolteu, abans en teníem tres, quatre o cinc..., ves a saber quants.
La gran majoria de la vegetació era autòctona i no ens feien falta jardins de disseny amb un alt cost de manteniment que al final paguem entre tots.

Ara “construirem” un bosc impressionant de 100.000 metres quadrats a Vullpalleres, quan no s’ha sabut o no s’ha volgut respectar els que teníem. A aquesta obra forestal li diuen irònicament “la muntanya màgica” els que són més crítics i ecologistes.
Ara ens falten aquells camps. Ens falta aquell entorn d’olors, vistes i sensacions tan admirables. I ens sobren campanyes sensacionalistes.

La desaparició progressiva de vegetació per la febre i l’ambició immobiliària incontrolada ha fet que avui en dia petits animals com esquirols, conills, granotes, papallones, grills i altres estiguin desapareixen del nostre municipi. Es calcula que ja hem perdut un 70 per cent de la nostra petita fauna.

Per això és molt important que donem un massiu suport a iniciatives com els moviments per recuperar el bosc de Can Gatxet, el Camí Verd del Vallès, la drecera dels Coscolls, a la Floresta, o per salvar Can Busquets també a Collserola. Si perdem aquests dos paratges, obrim la porta a la destrucció de Collserola per part de la gent depredadora.

Molts recordem també quan per la nit nomes sentíem els grills o el soroll del vent i ara sentim les motos, la música de negocis nocturns, etc. A la matinada era agradable sentir sorolls llunyans com el “truc, truc” del ferrocarrils o les campanades del Monestir o Sant Cebrià. Ara sentim des de primera hora el “rum, rum” de l’autopista o el camió d’escombraries a partir de quarts de vuit de la matinada donant cops amb els containers, tot i contravenint les ordenances municipals, regalant-nos una extensa col·lecció de pudors.

Abans podíem sortir a passejar i reomplir els nostres pulmons amb aire fresc. Ara la contaminació de l’aire supera els màxims marcats per la Unió Europea, tenim contaminació d’aigües a Can Borrull i als rierols de La Floresta. Patim males olors a la riera que passa per Torreblanca, pudors a Mira-sol, i per si faltava alguna cosa més també tenim contaminació acústica i lumínica a Coll Fava.etc., etc.

És molt necessari recordar tot allò que de bo i natural tenia Sant Cugat per recuperar i protegir tot el que encara sigui possible. Del contrari, tristament, dins d’uns anys acabarem tenint a la nostra ciutat un altre museu a on els nostres fills i néts podran estudiar la qualitat de vida, la fauna i la flora que nosaltres hem gaudit i hem estat incapaços de conservar.

Jaume Massanés i Papell

El Reglament Orgànic Municipal (R.O.M.). Algunes consideracions

El Reglament Orgànic Municipal (R.O.M.) probablement sigui una de les normes municipals més desconegudes, la qual cosa està en contradicció amb la seva importància. Que, efectivament, la té i molta. El R.O.M. regula el funcionament dels òrgans municipals i la seva relació amb la ciutadania.
L’actual R.O.M. fou aprovat el juliol de 1988, exceptuat el seu títol cinquè que ho fou el febrer de 1989, deu anys després seria modificat. El R.O.M. té tres parts ben diferenciades: 1) Els tres primers títols regulen l’organització de l’ajuntament, el funcionament dels seus òrgans i l’estatut dels regidors (drets i deures); 2) El quart títol regula els drets ciutadans en matèria d’informació i participació; i 3) El títol cinquè regula la desconcentració administrativa (consells de districte).

Des del mes d’abril de 2004 s’està discutint la seva modificació. Sobre el tres primers títols ja hi ha un document inicial, pendent del seu tancament definitiu. El quart s’ha transformat en una proposta de Reglament de participació ciutadana, el qual anirà incorporat al R.O.M. I, finalment, el cinquè també disposa d’un esborrany. Aquest esborrany, que introdueix algunes modificacions al text vigent, ha estat elaborat tenint en compte un estudi encarregat per l’ajuntament i entregat el juliol de 2005. L’objectiu és tenir el nou text de R.O.M. a principis d’octubre d’enguany i aprovar-lo en el ple de novembre.

Més enllà de les modificacions obligades pels canvis jurídics produïts des de 1988, és evident que els canvis que s’estan proposant són importants. I són especialment significatius, per raons òbvies, aquells que fan referència a la relació de l’ajuntament amb el conjunt de la ciutadania. En aquest sentit, són importants els canvis que introdueix el nou Reglament de participació. Hi ha dos aspectes a destacar: 1) la regulació per primera vegada en termes generals dels consells sectorials (cultura, ensenyament, mobilitat, esports,...), fins ara existien reglaments específics però no estaven integrats al R.O.M; i 2) la regulació de nous òrgans de participació, dels qual cal destacar el Consell de ciutat. Aquest consell es configura com l’òrgan destinat a discutir els grans temes de ciutat, amb una composició diversa i representativa (representants de consells territorials i sectorials, representants d’associacions, persones de rellevància local,...). En canvi, són especialment decebedores les noves propostes referents a la desconcentració administrativa (consells de districte). Els canvis són mínims, bàsicament se centren en la seva composició. Cal dir que la proposta es basa el l’estudi abans esmentat, el qual recomana mantenir els actuals tres consells de districte i posar en marxa altres mecanismes d’apropament de l’administració municipal al ciutadà.

En general i sens cap mena de dubtes, cal dir que els canvis proposats milloraran l’actual R.O.M. Només un tema, a no ser que canviï substancialment el text en discussió, quedarà a mig canvi: la desconcentració administrativa. Però, també cal dir, la solució no és gens fàcil. L’experiència ha demostrat que l’actual dinàmica dels consells de districte no porta en lloc, però el seu replantejament, que al meu parer ha de ser molt profund, depèn tan de la voluntat política de l’ajuntament per dotar-los de major protagonisme, com de la vitalitat i compromís de la societat civil organitzada. Cal plantejar-se amb valentia si, arran de les transformacions de la ciutat durant els darrers vint anys i especialment la d’alguns dels seus districtes, té sentit mantenir l’actual estructura de desconcentració administrativa.

Fins aquí el que diu, o dirà, el paper. Però és evident que la realitat, en general, és tota una altra cosa. De res serveix aprofundir en els continguts participatius del R.O.M si no se’n fa una aplicació àmplia i rigorosa. I això passa en primer lloc perquè la ciutadania els conegui. Tres exemples de l’actual R.O.M il·lustren el que vull dir: quantes entitats i associacions saben que tenen la possibilitat d'intervenir, per dir la seva, en les comissions informatives de l’ajuntament (Art. 30.4)? Saben totes les associacions de veïns que poden intervenir en la discussió dels punts de l’ordre del dia dels plens municipals (Art. 44.ll)? Sap la ciutadania que l’ajuntament pot sotmetre a consulta popular temes d’especial rellevància (Art. 45)? Sobre la seva aplicació i pel que fa als òrgans de participació, que és probablement el que més interessa al ciutadà i sobretot a les seves entitats i associacions, la discussió no és sobre la seva existència -d’existir, existeixen-, sinó sobre la seva incidència en l’acció de govern. A Sant Cugat tenim sis consells sectorials (i altres òrgans de participació) i hem elaborat mitja dotzena de plans d’actuació amb participació ciutadana, però l’operativitat dels primers és absolutament discutible (recentment s’ha qüestionat la validesa del Consell de cultura) i l’efectivitat dels segons està en entredit.

En definitiva i per concloure: benvinguts els canvis en el R.O.M. Però, dues observacions: 1) cal que, un cop aprovat el nou R.O.M, es doni a conèixer; i 2) cal, també, el compromís polític que no quedarà en paper mullat, la qual cosa implica, i és necessari dir-ho, que la ciutadania i especialment el seu teixit associatiu, adquireixi el compromís de fer-se’l seu.

Jordi Casas
Membre de la Fundació Sant Cugat