Gracies Josep

http://www.youtube.com/watch?v=VwXQseiTVcY

Gràcies per deixar-me ser amic teu, et trobarem a faltar. Una forta abraçada sentida allà on estiguis.

Jaume Massanés i Papell

Els vots en contra en els Plens de Valldoreix trenquen el Pacte de Govern ¡¡¡

Quin espectacle més dantesc ens han ofert els vocals (ara ex-vocals) i el vicepresident (ara ex-vicepresident) de l'EMD de Valldoreix!! Quin espectacle més lamentable ens segueixen oferint amb les seves declaracions i amb la seva més absoluta manca de responsabilitat política!!Quan un soci de govern, de manera unilateral, vota en contra de tots els punts pactats en el ple d'un ajuntament...què s'entén que ha fet? Al tanto, i alguns d'aquests punts eren a proposta d'ells mateixos!!! Increíble!!

Mirin, tothom pot tenir coses bones i dolentes. Tothom pot equivocar-se i fer les coses millor, o pitjor, en el decurs de les actuacions derivades de les seves responsabilitats. És evident que un pacte de coalició és quelcom difícil de mantenir, i que sempre requereix d'un esforç conjunt de totes les parts. Resulta insultant dir que els membres de la Candidatura de Progrés i Catalanista de Valldoreix han propiciat el trencament, quan després d'una primera crisi generada per la portaveu de CiU-Actuem, vàrem treballar per la continuitat del pacte. Es va superar una comisió de garanties llarga, feixuga i carregada de les "males maneres" de la sra. Solé (vaig tenir l'honor de ser-hi present!). Vàrem ser els membres de la Candidatura qui proposàrem una sortida dialogada, amb una proposta A sobre de la taula que, posteriorment, fou acceptada pels membres de CiU-Actuem.

Ara, després de votar en contra de TOTS els punts de l'ordre dels plens de Valldoreix, perquè volien mostrar la seva força com a grup polític, deslligant-se de qualsevol pacte de govern subscrit...NO ENS VINGUIN AMB ROMANÇOS DE QUI HA TRENCAT EL PACTE.

SÓN VOSTÈS UNS IRRESPONSABLES!

Malauradament, ho seguirant sent i faran una oposició destructiva que intentarà immobilitzar totes les actuacions pendents de fer. Ara bé, podran justificar un vot en contra dels projectes com el de l'Escola Bressol, l'arrenjament de carrers, el manteniment de la vil.la, el parking de l'estació, etc.? Es evident que això ja no es cosa nostra. Vostès mateixos amb les seves consciències!!Nosaltres, com sempre, estarem aquí per explicar-ho i donar fe del seu execrable comportament. Difícilment ens creurem que els seus interessos siguin els de la majoria de Valldoreixencs!!

Ara, des d'un govern en minoria, LLUITAREM AMB MÉS FORÇA QUE MAI PER UN VALLDOREIX NET, EFICIENT, SOSTENIBLE I VIABLE!

PEL VALLDOREIX QUE ENS MEREIXEM I QUE VÀREM COMENÇAR A CONSTRUIR QUAN GOVERNÀVEM DURANT LA LEGISLATURA 2003-2007.

Fart ( i jo també)

Mirin, acabo de llegir que Swiss Air retira el català de la megafonia dels seus vols per culpa d'una colla d'espanyolistes sarnosos, i que volen que els digui, que ja n'estic fart. Fart d'haver de signar o promoure campanyes que dAcabo de llegir que Swiss Air retira el català de la megafonia dels seus vols per culpa d'una colla d'espanyolistes, i que volen que els digui, ja n'estic fart. Fart d'haver de signar o promoure campanyes que després de fer-me perdre el temps, el diners i la paciència, em deixen esgotat i sovint no satisfet del tot. Estic fart que una colla d'amargats es creguin amb dret suficient de triar en quina llengua no m'han d'atendre. Estic fart que a aquests obsessionats mentals amb les seves males maneres se'ls faci més cas que a qualsevol bon i educat català.

Fatigat d'empassar-me tota la mala llet i d'haver de mantenir les formes quan aquesta colla de falangistes reencarnats, insulten, agredeixen, menteixen, humilien i se surten constantment amb la seva sense respectar ningú. Estic fart que les autoritats del país no trobin prioritari el posar-hi fi a tant desori, i demanin sempre calma i no fer-ne cas quan és evident que amb els silencis els intolerants van guanyant la batalla d'esborrar la cultura catalana del mapa. Se n'adonen com des de fa un temps es justifiquen algunes decisions amb l'argument de que cal evitar previsibles reaccions de la caverna polític-periodística transversal espanyola?

Estic extenuat d'haver de demanar perdó per existir i parlar el meu propi idioma a casa meva. Fins el capdamunt de comprovar com la diferència entre aquests espanyols i els espanyols 'bons' és només un somriure de silicona. Fart de que després d'estar fart algú em demani 'sí, i ara què?' quan tots dos sabem que el que m'està dient es 'jo no n'estic fart, així que ja pots acostumar-te a estar-ne'. Tip i fastiguejat de comprovar com molts dels meus amics amaguen la seva indignitat fent veure que no se n'assabenten. Fart de tenir la temptació de comparar-me a un jueu al Berlín de l'any 1933 mentre reboten dins el meu cap les paraules de Martin Niemoeller. Abatut per corroborar que canvien les formes però el fons és el mateix i els qui van guanyar la guerra i la postguerra, van guanyar la transició i també estan guanyant com acabin d'anomenar això d'ara.

I sobretot estic fart d'haver de continuar forçosament compartint el mateix passaport amb tots ells, amb aquesta colla de xenòfobs neofranquistes, neoriverians, neoorteguians, neofelipistes, neoespanyols, neoetcs qui des del maleït 1714 ens fan abaixar els pantalons dia si dia també per tal que ells puguin continuar fardant d'imperi. Apa, i mentre l'estat no sigui l'objectiu prioritari, a esperar quina una en faran demà.

Miqui Mel

El sí guanyaria en una consulta pel dret a l'autodeterminació

Una enquesta interna de CDC del mes de novembre reflecteix que el sí guanyaria un "hipotètic referèndum per l'autodeterminació de Catalunya" -preguntat així- amb el 57,17% dels vots. Ara bé, la participació que reflecteix aquesta enquesta seria del 53%. Si la participació esperada se situés al 66,2% i les opinions "no ho sé" se sumessin a l'opció negativa per un "vot de la por", la truita es giraria i els vots afirmatius es quedarien en el 45,50% i els negatius serien el 54,49%.

Sigui com sigui, l'enquesta serveix als dirigents convergents per argumentar que hi ha una base sòlida que demostraria que el centre polític ha basculat cap al dret a decidir. I més quan el sí té una victòria sostinguda en les últimes quatre enquestes encarregades pel partit que lidera Artur Mas. Això sí, des de la punta del novembre del 2007, abans de la manifestació de l'1 de desembre d'aquell any pel dret a decidir provocada pel col·lapse de les infraestructures de l'Estat, els que responen "segurament hi votaria a favor" han baixat del 65% al 57%, cosa que demostraria que com més dolent és el tracte de l'Estat, més creix el suport sociològic a la independència, que és el que els ciutadans entenen que vol dir autodeterminació, segons les enquestes de CDC.

De fet, aquests percentatges i la seva evolució són equiparables gairebé amb exactitud als que responen a favor, senzillament, que es convoqui un referèndum per l'autodeterminació. I els votants de tots els partits excepte el PP estarien d'acord que "en un futur" Catalunya convoqui un referèndum d'autodeterminació. La qual cosa demostraria que si el TC retalla l'Estatut un referèndum també tindria acceptació. També per votants, el 81% dels d'ERC votarien sí a l'autodeterminació, CiU té l'electorat dividit -d'aquí la seva ambigüitat tradicional-, com també ICV -amb un cert avantatge del sí-, el 40% dels del PSC estan a favor del sí i fins i tot a Ciutadans (32,2%) i el PP (18,6%) hi ha partidaris de l'autodeterminació.

Diari Avui

I escriuré els noms....

Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d'aquest Fraga Iribarne. Ja n'estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n'estic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes.

I l'escriuré, el nom d'aquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret d'abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li'n passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.

Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i d'Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que s'hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.

A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

Vicens Partal

De Catalunya a Brussel-les, fent camí cap a la nostra llibertat

Com una taca d’oli s’està estenent una iniciativa que comença a trencar la grisor de l’horitzó de l’actualitat política i social de casa nostra. “Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació de la nació catalana” (Deumil.cat) és una plataforma que està treballant per aconseguir l’èxit d’una fita ben específica: anar el 7 de març a Brussel·les sota el crit “Volem l'Estat propi”, tot reivindicant la independència de la nostra nació.
Deumil.cat és un projecte de caràcter transversal, atès que pretenem anar a Brussel·les com a país, sense el sotmetiment ni en representació de cap sigla política, d’entitat o grup. En canvi, sí cerquem la implicació del teixit associatiu de la nostra societat civil i ens dirigim a les plataformes sobiranistes que ens el darrers temps han protagonitzat les més grans mobilitzacions en resposta a les agressions a les nostres llibertats i reclamen el dret de decidir. Però, per damunt de tot, demanem la mobilització del ciutadà del carrer, que cansat de que no se li escolti, reclama el seu protagonisme i dignitat.
Aquesta no serà una manifestació de tantes. Les reformes estatutàries ens han dut a un cul-de-sac on la manca d’un finançament just evidencia un continu i depredador espoli fiscal. Som a punt, a més, de veure com Catalunya resta sotmesa al dictat d’una sentència del Tribunal Constitucional, on se li retallaran més competències deixant sense efecte, i com un paper mullat, la sobirania popular. Certament, l’encaix a Espanya ha esdevingut una sagnia econòmica i contrari a la democràcia dels catalans, als nostres interessos, al nostre futur.
Manifestant-nos a Brussel·les el proper 7 de març reivindiquem a Europa i al món la inclusió de l’autodeterminació de la nació catalana en la seva agenda.I també, amb la nostra acció, estarem forçant als partits polítics catalans que es posicionin fermament ha favor de la independència i es comprometin a aconseguir-la. També demanem el compromís de tothom, des de tots els àmbits de la nostra societat, a què ajudin a aconseguir el dret dels catalans a decidir per la nostra pròpia sobirania.
Deumil.cat i la marxa a Brussel·les és una iniciativa nascuda gràcies a les possibilitats de les noves tecnologies (Societat 2.0, facebook, blogs, internet), amb la participació de les xarxes socials, poden esdevenir útils en la difusió, promoció i canalització d’una iniciativa ciutadana. Necessitem de la implicació i participació de tothom en els propers mesos per a fer que la marxa a Brussel·les tingui èxit (entreu al web www.deumil.cat i enregistreu-vos). S’està creant una xarxa de col·laboradors pel territori i arreu del món que tenen la missió de promocionar la iniciativa i, sobretot, aconseguir emplenar autobusos, trens i avions. Per a fer això possible s’ha dissenyat conjuntament amb un dels més importants tour-operadors de Catalunya un paquet d’ofertes de viatge (autocar, trens i avió) i allotjaments per 1 ó 2 dies a la capital brussel·lenca (al web deumil.cat teniu tota la informació i podeu fer efectiva la reserva i compra del vostre bitllet des del 8 de gener fins el 15 de febrer).
Ha arribat l’hora de fer realitat el nostre somni i posar-nos a caminar plegats. Perquè un dia no gaire llunyà els catalans i catalanes puguem decidir lliurement un futur millor. Vens amb nosaltres a Brussel·les? Junts, farem camí cap a la nostra llibertat.

Deumil.cat

Espanya no fa els deures lingüístics

El Comitè de Ministres del Consell d'Europa, que és el màxim òrgan decisori d'aquesta organització, va fer públic ahir íntegrament un informe sobre la situació de les llengües distintes del castellà a l'Estat espanyol. El document, fruit d'un exhaustiu treball de camp, és un sever advertiment al govern de Madrid sobre els seus incompliments respecte a les llengües que el 2001 es va comprometre a protegir i promocionar en ratificar, amb 9 anys de retard, la Carta europea de les llengües regionals i minoritàries. L'informe es refereix al català, el basc i el gallec; però també a l'aragonès i el català de la Franja, a l'amazic que es parla a Melilla, a l'àrab de Ceuta, al gallec de Castella i Lleó i al portuguès, usat encara a la localitat d'Olivenza (Badajoz). Sobre l'aragonès i el català d'Aragó, el comitè exigeix que es prenguin mesures per adoptar un marc jurídic de protecció i promoció, i sobre les altres llengües minoritàries, que se'n precisi l'estatus i, si és el cas, que es protegeixen i es promocionin com el català, el basc i el gallec.

Pel que fa a l'ensenyament del català, l'informe és demolidor. No només avala el model d'immersió lingüística com a mètode pedagògic més encertat per assegurar el coneixement del català i les altres llengües cooficials, sinó que advoca per un model "d'immersió total" generalitzable a tots els territoris de l'Estat amb més d'un idioma. És a dir, que el Consell d'Europa recomana que el model d'immersió català s'apliqui també al País Valencià i a les Illes Balears, territoris on sosté que l'Estat espanyol està vulnerant els seus compromisos amb la carta de les llengües en promocionar un ensenyament bilingüe. Els autors de l'informe, realitzat entre el 10 i el 14 de setembre del 2007, es queixen que l'administració no els ha facilitat prou informació al País Valencià i les Illes.

El govern espanyol hauria de rectificar moltes de les seves polítiques sobre la pluralitat lingüística de l'Estat. I tots aquells que periòdicament i sistemàticament qüestionen per terra, mar i aire el model català d'immersió amb els arguments més tronats, acientífics i antipluralistes, com ara els autors del famós Manifiesto, haurien de dedicar-se a una altra cosa.

Ràdio Catalunya

Hem suportat deu borbons, deu

Deu són els borbons que hem hagut d'aguantar en tres-cents anys i, de cap, no en tenim una memòria agradable. La llibertat no ha estat mai la divisa d'aquell casal i cap no ha respectat els drets del nostre poble, els que el primer dels seus va arrabassar per la força de les armes. Hi ha qui vol esperar a veure si l'onzè és millor, però per mi que no siga. Amb deu ja n'he tingut prou i massa per a entendre què volen dir quan criden 'Mori el Borbó'. Del primer dels borbons, en van dir Felip V. En mala hora va nàixer aquell qui cremà Xàtiva i li volgué canviar el nom per San Felipe, el lladre roder que ens va robar les institucions, la llengua i la llibertat.

Al segon, volien que es diguera Lluís I, però es va morir de seguida. Si més no, va ser discret. Però, mort ell, va tornar son pare, ple de sang.

Del tercer en van dir Ferran VI. Va morir boig. Acabat.

Del quart, en van dir Carles III. Va exigir als gitanos que deixaren de parlar romaní i que deixaren de vestir com tenien costum de fer. Va expulsar els jesuïtes i els va confiscar els béns. Tota una peça.

Del cinquè, també en van dir Carles, però IV. El molt cregut va envair França amb la pretensió d'aturar una revolució que havia de canviar el món per sempre i va acabar havent d'abdicar en el seu fill mentre els carrers li cridaven contra. Covards, els borbons van cedir el tron a Napoleó.

Després arribà el borbó sisè, 'el Desitjat' que deien, veges tu. Com a resposta al desig va suprimir la constitució i governà com un monarca absolut. Dissolgué totes les institucions anteriors, tret d'una: la inquisició. En això de reprimir els borbons s'han equivocat poques voltes.

Continuem la llista. De la borbó que feia set, en van dir Isabel II i la gloriosa la va engegar al carrer, tot proclamant la república. Au.

I del borbó que feia vuit, en van dir Alfons XII, un fill bord de la d'abans. Els cubans li van alçar l'estelada i li van fer pam-i-pipa.

Després vingué el borbó que fa nou, aquell Alfons XIII que va portar la dictadura de Primo de Rivera i que la república va enviar al carrer. I darrere seu, cridat pel generalot Franco, vingué el desè. Li diuen Juan Carlos I. Va legitimar la dictadura fins que va ser impossible fer-ho i quan arribà la democràcia encara va jugar amb un altre cop d'estat.

Deu són, doncs, els borbons que hem hagut d'aguantar en tres-cents anys i, de cap, no en tenim una memòria agradable. La llibertat no ha estat mai la divisa d'aquell casal i cap no ha respectat els drets del nostre poble, els que el primer dels seus va arrabassar per la força de les armes. Hi ha qui vol esperar a veure si l'onzè és millor, però per mi que no siga. Amb deu ja n'he tingut prou i massa per a entendre què volen dir quan criden 'Mori el Borbó'.

Vicent Partal

Que no et prengui el pèl el pare Noël: és un impostor !

Una mica de rumba no va gens malament!

http://terratombats.blogspot.com/2007/09/el-pare-noel.html

http://www.bonrotllo.org/terratombats/El_pare_Noel_%28Que_no_et_prengui_el_pèl%29.mp3

http://elblocdelparenoel.blogspot.com/2006/11/material-antiparenoel-apn.html

Declaració "Per una nova Constitució Catalana"

El 6 de desembre del 2008 és festa a l'Estat Espanyol. Celebren com cada any l'aprovació de la seva Constitució, una Constitució que nega l'existència de la nació catalana, nega els nostres drets històrics, legalitza l'espoliació econòmica que patim i consagra la divisió del nostre territori.

Davant d'aquest esdeveniment assimilador, que ens hauria de recordar el règim colonial a què som sotmesos, no podem oblidar la tradició constitucional que ens caracteritza als catalans en aquesta matèria. Vam ser pioners a Europa i al món en establir un contracte entre el rei i el poble que va definir als catalans durant molt de temps com un poble gelós de les seves llibertats i reconegut arreu per la seva moderna estructura constitucional. Vàrem ser els primers d'Europa a organitzar la Pau i Treva per a mantenir la seguretat; els primers europeus a tenir Parlament (abans que el de Westminster). Els catalans, segons tots els autors, som els primers a aportar la llibertat a la civilització europea; som els primers d'Europa a organitzar un sindicat de pagesos; els catalans mai no vàrem tenir un rei absolut, era un príncep paccionat. Tots aquests principis s'incorporaren a les Constitucions de Catalunya que Castella abolí mitjançant el dret de conquesta després de la derrota militar del 1714.

Enguany, els catalans sí que hem de recordar una Constitució. Celebrem el 80è aniversari de la Constitució Catalana de l'Havana, inspirada i redactada pels anomenats separatistes catalans de Cuba. Avui i aquí, esperonem tots els catalans a fer seva la mateixa moral de victòria i gran visió política que van demostrar. Perquè ningú pot negar que una gent que volia donar carta de naturalesa a la futura independència a través de la redacció d'aquella Constitució havien de ser uns homes amb una fe insubornable en les possibilitats de Catalunya, i a més van demostrar un gran sentit polític de cara a la comunitat internacional al tenir a punt les grans línies legislatives que havien de regir el futur Estat Català.

Els que avui som aquí no podem defugir el nostre compromís amb la nostra història i amb la nostra pàtria i hem d'esdevenir els artífexs d'un procés que molts s'entesten en amagar i obstaculitzar, però que avança decididament cap a la nostra independència. Ara tenim les màximes possibilitats d'assolir l'èxit, i hem d'estar preparats davant els futurs esdeveniments que de ben segur s'acceleraran en el panorama polític català, i de quina millor manera, que renovant l'esperit, la visió i la moral de victòria d'aquells separatistes catalans de l'Havana, tot començant a redactar la nostra pròpia Constitució d'acord amb els nostres valors, principis i interessos. Prou constitucions espanyoles que lliguen i esborren la nació catalana! Ara més que mai, exigim una nova Constitució Catalana!

Catalunya, 5 de desembre del 2008

Quan parlar és més que parlar

El psiquiatre Boris Cyrulnik diu que atribuïm sentit a les coses perquè el nostre és un món viu, que es mou a cavall de la memòria i els somnis. A fi i efecte d'exemplificar-ho, Cyrulnik ens relata una historieta d'un pare feinejant en el jardí mentre la mainada guaita la televisió en el menjador. Quan el pare entra un moment a casa el sorprèn veure la cara de terror que la pel·lícula desvetlla en els seus fills. En la pantalla, un home és a punt de prendre's una tassa de te. Una estona abans, algú ha ficat cianur en el te, però el pare, com que era en el jardí, no pot lligar caps i troba exagerada la reacció dels fills. I és que la canalla dedueix que el risc que corre l'home és mortal. Simultàniament una mateixa escena esfereeix aquells que han seguit fil per randa el film i deixa indiferent a qui contempla una imatge aïllada. Per la mainada, la tassa de te representa més que una tassa de te, atès que tenen ben enregistrada la seqüència anterior, la del cianur. I, en conseqüència, el possible desenllaç fatal que es pot desencadenar en una seqüència posterior. És a dir, el present que observen els vailets ha quedat impregnat per un passat recent, fet que provoca angoixa tan sols de pensar en un futur immediat. Només qui va seguint la pel·lícula disposa d'una panoràmica del que s'esdevé. Això explica el contrast emocional que es produeix entre la canalla i el pare.

Aquest relat és extrapolable a l'àmbit dels usos lingüístics. I és que quan els catalanoparlants ens passem sistemàticament al castellà és probablement perquè ens estem massa hores en el jardí, que vindria a representar un espai d'evasió. Veure el film sencer des del menjador, que vindria a representar un espai proper a la nostra realitat sociolingüística, és un patiment gens exagerat. Bàsicament perquè la realitat sociolingüística del català va de mal borràs, salvant les excepcions que vulgueu. Aquest dolor de llengua, que diria el magnífic escriptor Enric Larreula, no és entès per qui tot d'una entra des del jardí. Senzillament perquè el fragment televisiu que pugui contemplar en aquell incís no li transmet cap dada significativa.

Arran de la fragilitat en què es mou el català, sobretot a l'hora de fer-lo servir, parlar castellà representa molt més que parlar castellà: representa arraconar progressivament els usos lingüístics interpersonals del català, amb la qual cosa la llengua corre el risc d'extingir-se. I ens agradi o no, en som còmplices.

Sentir el forner parlant en castellà a un client mentre esperem el torn, no implica que el forner no sigui competent en català (o que ens pugui entendre). Ser capaços d'encetar converses en català sovint depèn de nosaltres. És una qüestió de voler-ho. Tant com persistir malgrat que ens responguin en castellà, perquè en més d'un cas l'interlocutor s'acaba passant al català. En aquest sentit, Cathy Sweeny, una filòloga irlandesa que des de 1969 viu a Mallorca, diu «tenc per norma avançar-me a saludar jo primera i adreçar-me a l'interlocutor en català per així establir la llengua de comunicació». De fet, parlar en català representa molt més que parlar en català: representa revitalitzar, en hores baixes, la nostra principal senya d'identitat. Per Francesc Ferrer i Gironès, polític i escriptor, amb una sola actuació en tindríem prou: «Seria que els catalans mai no abandonéssim la llengua, en cap cas (...) Si tots sempre parléssim en català, sense renunciar-hi mai, ja seria suficient. Cal saber que jurídicament no tenim cap obligació de parlar en cap més altra llengua que la nostra». I és que la màxima de Ferrer Gironès era: «Qui estima la llengua, la fa servir».

*Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Autoestima i Països Catalans