Me llamo Juan Carlos

Conta Josep Pons Fraga (U.H.-Menorca, 21/9/08) que quan el Rei va decantar la cortineta i es va poder llegir la placa commemorativa de la inauguració del curs escolar 2008-09, se li va trasmudar la cara.
Perquè estava escrita en català? No pot ser per açò, ja que moltes n’haurà descobertes pels seus passeigs inaugurals en terres catalanes. La cara de póker (segons escriu el periodista) responia a una altra constatació i així ho van fer saber les paraules reials: “Me llamo Juan Carlos”. Si m’he de creure el que em conta el director de l’edició menorquina d’Última Hora, i no em consta res en contra, la cosa va anar així. Després va venir el retgiró de les autoritats –el president Antich, la ministra Cabrera, l’alcalde Bagur, el president insular Pons...-, que es van creuar mirades de través entre la perplexitat i la recerca de culpables. Diuen (ho diu El Mundo) que la directora de l’Institut Joan Ramis va assegurar que “fue un error” (que la placa estigués escrita en català), que el text enviat estava en castellà i va garantir que se n’encarregarien d’altres per substituir-les.
Per l’amor de Déu, què és açò? Una broma borbònica d’un monarca “campetxano”, que volia imitar el “Me llamo Josep Lluís” d’en Carod-Rovira al programa de TVE “Tengo una pregunta para usted”? Perquè si el Rei va mostrar, de ver, queixa sobre la grafia del seu nom, seria força preocupant. No perquè ell es digui “Juan Carlos” en la intimitat, sinó pel que representa el que no vulgui que li diguin Joan Carles, en pla català, allò on el català és constitucionalment cooficial i estatutàriament llengua pròpia. Mirin, és ver: en general, els noms propis de persona no es tradueixen; se n’exceptuen, però, entre d’altres, els noms de sants, papes, reis, prínceps i cases reials. Per tant, aquí Joan Carles, com abans el rei En Jaume. I açò no sols perquè ho diu la norma. Per cert, pel que fa a la llengua catalana l’IEC és autoritat acadèmica reconeguda per un Reial decret signat pel mateix rei el 26 de novembre de 1976. Llavors encara era successor de Franco; amb la Constitució aprovada, Joan Carles de Borbó no esdevé un ciutadà espanyol; vull dir un “ciutadà”, ja que deu ser l’únic espanyol que, en virtut de l’art. 56.3 i a diferència d’altres caps d’Estat o del president de la República a la Constitució de 1931, no ha de respondre dels seus actes i negocis. Idò, en gaudir d’aquest gens democràtic privilegi, ha d’assumir certes obligacions. Ell va jurar entre altres coses “respectar els drets dels ciutadans i de les Comunitats Autònomes” (art. 61.1). Amb aquest jurament, la reial broma mancava de sentit i les nostres autoritats li ho havien d’haver fet avinent d’immediat. Amb tota l’amabilitat del món, però amb la mateixa energia. A Francesc Antich o a Marc Pons no els supòs –i bé que voldria equivocar-me!- el coratge de Guillem de Vinatea (o, si voleu, el del Cid a Santa Gadea de Burgos); però en exercici del seu càrrec podrien haver recordat que els nostres reis acataven els furs del país. Si ara el monarca espanyol optava per no respectar la nostra llengua, algú, repetesc, li hauria d’haver fet avinent el greuge.
Davant el Cap d’un Estat de Dret, no hi pot haver vassallatges ni subordinacions. No vulguem ser súbdits, sinó ciutadans, que exerceixen els seus drets i practiquen els seus deures. I per commemorar la vinguda de Ses Majestats en una placa, no hi ha cap llei que obligui a renunciar a la llengua del poble que els rep. Ben altrament, l’error seria traduir-la o bilingüitzar-la.
Per cert, si volen canviar la placa, podrien afinar un poquet més el text. “Don” és un aragonesisme acceptable, no així el barbarisme “donya”, que és recomable substituir per “dona”. I també a Menorca valia posar “van” en tost de “varen”. (Però açò darrer em sembla peccata minuta).

(Publicat a Diari de Balears, 28 de setembre de 2008)