Era Lluís Maria Xirinacs una persona que no tenia ànima d'esclau. Era una d'aquelles persones que no s'agenollen ni demanen perdó per existir. No era l'únic. N'hi ha hagut d'altres: Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Ramon Barnils, Maria Mercè Marçal... Aquesta mena de persones són profundament incòmodes per al poder, perquè no els tremolen les cames davant d'Espanya, perquè no justifiquen la seva submissió en una legalitat injusta i perquè saben, en definitiva, que no hem vingut a aquest món a obeir sinó a decidir. Són persones que molesten vives i que molesten mortes. I el fet que molestin mortes demostra fins a quin punt van ser importants quan eren vives.La legalitat s'ha de complir, ens diu el pensament oficial. Talment com si legalitat i justícia fossin sinònims. Però no. La legalitat és una cosa i la justícia n'és una altra. De vegades van juntes, sí, però tot sovint no és així. Hi ha vegades en què allò que és legal no és just, i n'hi ha d'altres en què allò que és just no és legal. De fet, la història de la humanitat és plena de legalitats injustes. Per això jo dic que quan la legalitat no és justa, és de justícia transgredir la legalitat.
Fa pocs dies, parlant de transgredir la legalitat injusta que ens empresona, un polític m'explicava que, d'acord amb el marc legal espanyol, un president de Catalunya que convoqui un referèndum d'autodeterminació pot ser empresonat durant cinc anys. Doncs bé, hi ha dues raons per les quals això no ens ha d'aturar: d'una banda, perquè no hi ha res més democràtic que un referèndum; de l'altra, perquè ser tancat en una presó espanyola per defensar els drets nacionals de Catalunya no és una humiliació, és un honor.
Lluís M. Xirinacs va parlar de la traïció dels líders, i amb això va demostrar la seva generositat perquè, a quins líders es referia? De quins líders parlava? On són els líders que han de dur aquest poble a la seva independència? És probable que, en sentir això, algun polític es pregunti: "I qui em seguirà, si dic 'endavant'?". Doncs jo li respon: "I com ho sabràs, si no ho proves?". No hem vingut a aquest món a fer vida contemplativa, no hem vingut a aquest món a fer de la resignació, del conformisme i de la claudicació una manera catalana de ser. Hem vingut a aquest món a canviar el curs de la història. I el canviarem. Mal que els pesi, el canviarem.
Hem d'anar amb compte, però. Hem d'estar amatents, perquè intenten canviar-nos el sentit de les paraules. Fixeu-vos que estan criminalitzant paraules i conceptes nobles com ara referèndum, autodeterminació, dret de decidir, independència, llibertat... A mi m'entristeix, això, perquè el dret de preguntar, el dret de decidir i el dret a l'autodeterminació dels pobles no són conceptes criminals, són conceptes que dignifiquen la humanitat. Tanmateix, hi ha una paraula que no permetré mai que li canviïn el sentit. És una paraula que ja fa temps que la veig arrossegada per terra a Catalunya, una paraula trepitjada, embrutida i humiliada. Aquesta paraula es diu dignitat. Ara, de la dignitat, els gestors del dia a dia en diuen extremisme; ara, de la dignitat, en diuen radicalitat; ara, dels qui no claudiquen, en diuen folls.
A veure si la classe política ens escolta. Estimada classe política: prou d'infantilismes, prou de mediocritat, prou de renúncies innobles, prou de tanta por a defensar els drets i les llibertats nacionals del nostre poble. No oblideu que hi ha una cosa molt més important que el vostre partit. No oblideu que hi ha una cosa molt més important que els vostres càrrecs, molt més important que el vostre sou, molt més important que les vostres dietes. Aquesta cosa té un nom. El seu nom és Catalunya.
[Discurs en l'homenatge a Lluís M. Xirinacs al Palau de la Música Catalana, 13 d'octubre del 2008]
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada