“Retrògrad” i “reaccionari” han estat els termes amb què l’Associació Internacional de Gais i Lesbianes (ILGA) ha definit Josep Antoni Duran i Lleida per les seves crítiques a la Generalitat, després d’haver-se convertit en el primer govern nacional que ingressa en aquesta entitat. Duran diu que està a favor de la igualtat, sí, però s’oposa hipòcritament al matrimoni homosexual i a l’adopció d’infants per part de persones del mateix sexe. De fet, no ha estat gràcies a Duran que l’Organització Mundial de la Salut ha retirat l’homosexualitat de la llista de malalties. Si fos per ell, encara hi seria.Però el líder d’UDC no descansa en el seu afany de convertir aquesta formació en la UPN catalana. Conscient que presentar-se tota sola a les urnes, deslligada de Convergència Democràtica, suposaria la seva sentència de mort, UDC veu la salvació en la possibilitat de convertir-se en la tapadora del PP a Catalunya si aquest partit, impotent per sortir de la marginalitat parlamentària, decideix camuflar-se darrere unes sigles que desperten menys animadversió.
El més divertit, però, és que Duran gosi dir que “avui, ERC i ICV tenen un valor afegit i un pes en la política catalana que mai no haurien d’haver tingut”. Atenció a l’èmfasi: “que mai no haurien d’haver tingut”. La veritat és que no hi ha res més perillós que un reaccionari disfressat de demòcrata. Duran i Lleida, és clar, no s’adona que, d’acord amb aquests paràmetres, si hi ha un partit a Catalunya que té un valor afegit i un pes que mai no hauria d’haver tingut és el seu. Més que res, perquè els seus votants caben perfectament en un autobús. I si Unió Democràtica vol demostrar que això no és així, ho té molt fàcil: n’hi ha prou que es presenti tota sola a les eleccions.
De moment, Duran i Lleida ha aconseguit que els símbols franquistes en edificis de l’Església no hagin de ser retirats en aplicació de la llei de la memòria històrica. Potser algú s’estranyi que un polític que es proclama catalanista faci tan de mal a la imatge de l’Església catalana demanant la pervivència del franquisme en els temples i que, alhora, afavoreixi descaradament la retrògrada, reaccionària i espanyolista Conferència Episcopal Espanyola i els postulats de la COPE. Però n’hi ha prou d’investigar el seu passat per veure que el comportament del Duran i Lleida del 2007 concorda molt bé amb el del Duran i Lleida del 1967.
Com explica Eugeni Casanova en el seu llibre Viatge a les entranyes de la llengua, els antics companys d’institut de Duran, a la Llitera, recorden que ell era l’animador del Cara al sol entre les files de nois abans d’entrar a classe. El càrrec d’animador de l’himne de la Falange no era mai fruit d’un sorteig, sinó dels mèrits fets pels alumnes, i, en aquest apartat, Duran i Lleida era qui en feia més: “es passejava amb posat altiu entre els xiquets formats, controlava estretament els alumnes que pronunciessin totes les síl·labes de l’himne, denunciava els qui no s’esforçaven...”.
Aquest home voldria ser president de Catalunya. Al final, per poc que ens hi esforcem, no serà ni tan sols ministre d’Espanya.
Victor Alexandre
e-noticies.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada