La llibertat com a resposta ?

Hi ha alguns termes bàsics, com llibertat o democràcia, que massa sovint es fan servir en va i a vegades de forma perversa, tergiversant el seu significat per manipular i massificar.

Segons l’Institut d’Estudis Catalans, la llibertat és l’estat o condició de qui és lliure, de qui no està subjecte a un poder estrany, a una autoritat arbitrària, etc. O, dit de manera planera i entenedora, com deia Manuel de Pedrolo, la llibertat consisteix en que hom no hagi de fer el que un altre vol que faci.

Fa temps que el nostre alcalde, Sr. Recoder, combinant el seu capteniment i l’estratègica mediàtica, s’ha anat situant en una posició de “disposició” per assumir, quan toqui, el gran paper al que està destinat, segons diu Artur Mas i que, com sembla, ell mateix en té ple convenciment (el que no està clar és si ambdós coincideixen en quin ha de ser aquest paper). Ara, i seguint en la línia de promoció cap a les més altes responsabilitats a les que espera ser cridat, s’acaba de publicar un llibre seu titulat “La llibertat com a resposta” No entrarem en el contingut del llibre, en el del pròleg ni en el de l’epíleg, ens quedarem en quelcom menys substancial i més breu, però, tanmateix, significatiu: el títol.

Titular el llibre “La llibertat com a resposta” sembla voler donar a entendre que davant d’una situació, d’un problema o d’un conflicte, la solució, la resposta és la llibertat, (hi ha mots, com llibertat, que per la seva càrrega profunda, sempre agraden de sentir) donant per suposat que aquesta és la seva manera de fer. I això pot estar molt bé de cara als catalans i catalanes en general, però, és aquí on els santcugatencs i santcugatenques, que som qui millor coneix el dia a dia de la seva praxi política, tenim alguna cosa a dir, i ho podem qüestionar seriosament, doncs sabem que una cosa són les paraules i una altra els fets.

Des de la perspectiva santcugatenca, hom es pot preguntar quina mena de “llibertat com a resposta” és impedir que la població de Sant Cugat pugui saber perquè apareixen factures d’una empresa concessionària de serveis sense comptabilitzar, per import d’uns tres milions i mig d’euros (uns 580 milions de les antigues pessetes, que hipotecaran els nostres pressupostos municipals durant uns quants anys), i que per fer-ho, en un ple municipal i valent-se del corró de la majoria absoluta de l’equip de govern, es presentés una moció alternativa-distractiva, per impedir donar comptes i que es sàpiga la veritat. Ni resposta ni llibertat.

Quina mena de llibertat és la que es basa en l’opacitat? Sense transparència no pot haver-hi llibertat. És llibertat que els ciutadans i ciutadanes de Sant Cugat (que són qui, amb els seus impostos, mantenen els funcionaris i els polítics del nostre Ajuntament) no sàpiguen encara si s’han depurat responsabilitats i si s’han pres les mesures necessàries perquè irregularitats semblants no es tornin a repetir?.

O, es pot considerar “llibertat com a resposta” el seu capteniment pel que fa a la moció en relació a la iniciativa ciutadana DeuMil a Brussel·les per l’Autodeterminació? És “llibertat” impedir que el ple municipal pogués votar-la? No hauria sigut una “resposta” més coherent donar llibertat de vot als regidors del grup de CIU i votar la moció presentada? Doncs la “resposta” també va ser mitjançant una altra moció alternativa (totalment absurda), amb el que la “llibertat” va ser impedir possiblement el vot favorable dels regidors de CDC que donaven suport a la iniciativa (dos dels quals formen part de la plataforma de càrrecs electes Decidim.cat). I per postres, fa uns dies, en un programa matinal de TV3, el Sr. Recoder manifestava que estava satisfet de la presència de polítics del seu partit a la manifestació de Brussel·les. És hipocresia o cinisme?

És “llibertat com a resposta” no contestar (quan li sembla convenient) els escrits que els santcugatencs presenten per demanar informació o solucions als seus problemes?. (és un fet inacceptable i reiterat. Un petit exemple poden ser els que 28 veïns de Mira-sol van presentar el 14 de gener i el 7 d’agost del 2008 i que en comptes de “llibertat”, han rebut el silenci “com a resposta”).

Sr. Recoder, escrigui els llibres que vulgui, però, respongui quan toca, doni comptes de la seva gestió i no ens condicioni la llibertat.

Jaume Massanés i Papell

"Parla'm en català"

Un periodista de l'ABC dóna exemple i demana Toni Bolaño que li parli en llengua catalana

El periodista i delegat del diari 'ABC' a Catalunya, Pablo Planas, va demanar a l'exdirector de Comunicació de Presidència de la Generalitat, Antoni Bolaño, que li parlés en català, durant l'emissió del programa Àgora al canal 33. Planas va fer la seva exposició, en llengua castellana, sobre la situació de la política espanyola. Bolaño va replicar que "yo Pablo, perdona que te lleve la contraria, pero el estropicio de Kosovo...", moment en que Pablo Planas el va tallar per a demanar-li "parla'm en català". Bolaño va continuar aleshores en català la seva explicación.

e-notícies

Qui perd els seus origens perd la seva identitat

LLUITEM PER LA NOSTRE LLENGUA!!

LA LLENGUA DIU MOLT DE NOSALTRES:
Ells diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta' allà on nosaltres diem 'gat vell' i 'gata maula'.
La sort màxima de la rifa és un masculí 'el gordo', allà, i un femení, 'la grossa', aquí.
De la dona de Sant Josep els espanyols destaquen que sigui 'Virgen' inosaltres que sigui 'Mare de Déu'
Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.
Els espanyols desvergonyits ho són del tot, no tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans, són, només, uns poca-vergonyes'.
Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.
Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja en tenim prou, com en tenim prou també amb un 'bon dia' i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días' i 'buenas noches' diaris.
A Espanya es veu que ho donen tot, dar besos, abrazos, pena, paseos ... ' mentre que als Països Catalans donem més aviat poc, ja que ens ho hem de fer solets 'fer petons, abraçades, pena, un tomb...'.
Allà diuen '¡oiga!' quan aquí filem mes prim amb un 'escolti!'
Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.
Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou, rogenc i de tacte agradable i fàcil.
Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.
Allà per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'. Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra)...
Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, a la feina, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.
Reenvia aquest missatge a tanta gent com puguis, el nostre poble i la nostra llengua ens ho estan demanant.

VISCA CATALUNYA LLIURE !

Kosova posa Espanya en evidència

Ja ho sabíem, que Kosova era un camp de mines… per a Espanya. Ara resulta que el “talante” ha fet cabrejar de mala manera en Barack Obama. Tant de mite, tant dir que les relacions entre Amèrica i Europa canviaran completament, tant santificar Obama, i a la primera ocasió que tenen el fan empipar com una mona. D’altra banda, és lògic que el president Obama s’hagi empipat amb els espanyols, si aquests decideixen unilateralment treure les (d’altra banda molt escasses) tropes que tenen a Kosova en missió de pau. Perquè els serbis no tornin a envair el petit país, majoritàriament albanès, vaja!
L’Estat espanyol ja va quedar en evidència quan es va declarar la independència de Kosova. Mentre els països europeus de la “primera velocitat”, o del “nucli dur” de la Unió europea (el Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia...) varen reconèixer immediatament la independència kosovar, l’Estat espanyol s’alineà al costat de Bulgària, Romania, Sèrbia o Rússia. I no reconegué el nou estat. Certament, constitueix una raresa tenir tropes a Kosova, a les ordres de l’OTAN, sense reconèixer-ne la qualitat d’estat independent. Però no ho és menys que hom se’n vagi sense consultar amb els aliats, ni exercir cap tipus de coordinació a l’hora de prendre una decisió d’aquestes característiques.
El rum-rum de fons és elemental: la clau de la sortida de Kosova és estrictament interna. Espanya no ha reconegut Kosova, no perquè cregui que la independència és o no és justa o legítima, sinó perquè hi veu un precedent per al que pugui ocórrer a Euskadi o als Països Catalans. Quan parlen de Kosova pensen en clau de l’Estat espanyol. Són ells que balcanitzen el seu propi pensament. I aquesta autobalcanització els duu a fer xuminades com la retirada unilateral (sense encomanar-se a déu ni a sa mare) de Kosova.
La frivolitat del govern Zapatero en política exterior és d’unes dimensions colossals. Aquest darrer episodi senzillament ve a afermar el que ja sabíem: per als governants espanyols, el món comença i acaba al campanar de la seua aldea.

Bernat Joan

Carta oberta a les nostres institucions

Constatem que l’actual etapa política del nostre país ha entrat en una via de col·lapse del sistema autonòmic estatutari, irreversible i nefast per als interessos de la nació catalana, de tots els catalans i catalanes, sigui quina sigui la seva procedència.

Constatem que l’Estat Espanyol està reforçant les més pures pràctiques del despotisme centralista, aplica un escanyament planificat de la nostra economia i continua amb les pràctiques depredadores i espoliadores de sempre sobre el nostre territori, la nostra cultura i la nostra capacitat de decidir sobre el present i el futur. Qüestions tan sensibles com el finançament i la sobirania fiscal, i les decisions pendents del Tribunal Constitucional són mostres prou definitives d’un fracàs anunciat.

Considerem que estem davant d’una situació d’emergència nacional que reclama de les nostres autoritats i del nostre poble l’assumpció de responsabilitats i la sortida d’aquest escenari de confusió i d’impostura on ens han situat les instàncies institucionals i politiques catalanes, fruït de la seva passivitat i irresponsabilitat. Ja és hora que el nostre poble i els nostres governants admetin el fracàs inapel·lable de la via estatutària i proclamin el final d’aquest model polític.

Davant les decisions imminents sobre el finançament i sobre l’estatut, reclamem que els nostres dirigents proclamin la no acceptació de les decisions polítiques d’un tribunal deslegitimat i hostil i la no acceptació de cap més fórmula estatutària perquè significa continuar amb la submissió, l’ espoliació i la negació de la nostra personalitat nacional.

Si el nostre Parlament i les nostres forces polítiques volen recuperar la dignitat perduda i la confiança dels catalans, si volen que els considerem encara un referent per al nostre futur i una representació de la voluntat popular, el camí és clar:

QUE FACIN UN ACTE DE SOBIRANIA I PROCLAMIN BEN ALT QUE JA N’HI HA PROU D’ESTATUTS, QUE VOLEM EXERCIR EL DRET DEMOCRÀTIC D’AUTODETERMINACIÓ I DECIDIR EL NOSTRE FUTUR.

Grup Acte de sobirania
Març 2009

Consultes inútils i amb permís dels amos

Portem mesos amb el tema de la Llei de Consultes. Comissions d’experts, propostes molt elaborades com la del Cercle Sobiranista d’en Lopez Tena, negociacions parlamentàries, mesos i mesos de treballs, discussions i projectes, tot vigilant d’evitar qualsevol serrell que pugui ser inconstitucional. Ahir mateix el Conseller Ausàs detallava amb solemnitat el quèquicom de la futura llei, que ens permetrà als ciutadans i als grups parlamentaris convocar consultes populars i referèndums.

Una altra mostra de com ens agrada perdre el temps muntant línies Maginot. Aprovarem la llei, recollirem milers de signatures, viurem intenses negociacions parlamentaries per aprovar la convocatòria a referèndum, ens il·lusionarem… per anar a Madrid a demanar permís i tornar amb la cua entre cames. Els referèndums hauràn de ser aprovats per Madrid. Quina possibilitat hi ha que ens deixin fer un referèndum sobre el dret a decidir el nostre futur? Pregunteu a l’Ibarretxe.

Esforços malaguanyats. Tenim un parlament que representa directament la sobirania popular de Catalunya. Representa la voluntat dels catalans. Una declaració formal d’independència tindria plena validesa en termes de Dret Internacional. Referèndum? Qui necessita un referèndum, quan tenim un cos parlamentari amb representativitat plena?

GERMÀ CAPDEVILA
Ràdio Catalunya