La censura espanyola sobre la descoberta d'Amèrica

En Jordi Bilbeny és un historiador que té el costum de dir coses que no agraden a molta gent. Les diu amb arguments, sense estirabots ni desqualificacions de ningú, però tenen tanta força i són tan transcendents que incomoden o irriten molts catalans amb la cua de palla. El rebuig a Bilbeny té arrels diverses, però. N'hi ha que el rebutgen pel seu independentisme desacomplexat i gens submís amb la disciplina de cap partit; n'hi ha d'altres que el menyspreen perquè troben que fer-li cas els obligaria a replantejar-se determinats elements de la nostra història i ui!, ves, quina mandra; i n'hi ha que l'odien perquè se senten qüestionats i posats en evidència com a conformistes i transmissors d'una mentida flagrant que, oficialitzada pel poder, fa segles que ens és imposada com a veritat absoluta.

Però Bilbeny, que és bastant més intel·ligent que molts dels seus detractors, no accepta aquella màxima dels immobilistes segons la qual "La realitat és com és i l'hem d'acceptar, ens agradi o no ens agradi". Ni els passa pel cap, a aquesta gent, que la realitat subordinada als afers humans no ha fet altra cosa que canviar constantment al llarg de la història gràcies a la voluntat d'homes i dones que, com en Bilbeny, s'han negat a combregar amb rodes de molí. I, en aquest sentit, les investigacions sobre l'espanyolització de la descoberta catalana d'Amèrica, per part d'aquest historiador, mostren la manipulació que han sofert tant els fets i les dades com els noms dels protagonistes, alhora que despullen l'ancestral catalanofòbia dels nostres veïns.

Aquests són extractes del seu llibre El dit d'En Colom. Catalunya, l'imperi i la primera colonització americana (1492-1520):

• "El procediment emprat pels censors a fi de canviar els noms dels fills d'En Colom és, doncs, molt senzill de copsar. Si l'Almirall havia tingut un fill a Portugal, aquest no podia ser En Diego, sobre el qual ja es tenia, atesa la seva edat, prou coneixements; però sobretot, perquè -com que sovint els censors han canviat el nom de 'Catalunya' pel de 'Portugal', el de 'rei de Catalunya' pel de 'rei de Portugal' o el de 'catalans' pel de 'portuguesos'-, en viure aquest Jaume [Diego, en espanyol] ja a Catalunya, l'havien de fer viure també a Portugal. I l'única manera de fer concordar els fets era fent-lo néixer, alhora, a Portugal."

• "Tenim, per tant, una visió molt diferent a la que la història oficial ens ha vingut venent d'un Descobridor mig analfabet, fill de teixidors humils, sense cap rang social, allunyat de la mar, de les ciències nàutiques i dels alts afers diplomàtics. Els Colom de Barcelona són polítics, militars, religiosos, humanistes, economistes, cosmògrafs, comerciants, navegants, nobles, cortesans. Exactament els mateixos oficis i títols que tenen tants els parents del Descobridor com ell mateix."

• "En el tercer viatge, fet el 1498, per exemple, anota: 'Fins al golf que jo vaig dir, el qual vaig anomenar de les Perles, són 68 llegües de 4 milles cadascuna, com acostumem a la mar'. És a dir, que per En Colom, comptar amb llegües de 4 milles era un vell costum mariner, que només podia haver adquirit de la ciència nàutica catalana, perquè era l'única que l'emprava."

• "Cal tenir present, d'antuvi, que a ran de la descoberta del Nou Món, els Reis Catòlics li van concedir el càrrec de virrei. Aquest és un títol exclusiu dels Estats de la Monarquia Catalana, que al segle XV era inexistent a Castella. [...] I en Vicens i Vives ha assenyalat que 'ni amb la més absoluta candidesa es poden admetre virreis a la Castella del segle XV'."

En Jordi Bilbeny pertany a aquella mena de persones condemnades a patir el menysteniment dels seus contemporanis i a no veure mai reconeguda la seva tasca, però a les quals el temps acaba fent justícia i valorant en altíssima mesura la noblesa de l'esforç que van realitzar i el llegat que ens han deixat. És la norma no escrita que sovint acompanya els qui dediquen la seva vida a la recerca de la veritat. Llegiu-lo, us enriquireu.

www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat

Una democràcia tarada d’origen

El New York Times acaba de descobrir la sopa d’all. Fa uns dies, assenyalava la dubtosa qualitat de la democràcia espanyola. És recent però ja s’ha fet vella, deia. És una partitocràcia. Hi ha una creixent desconfiança en el sistema, especialment entre els joves. Res de nou. Sempre ha estat així. No és quëstió de l’edat. No ha empitjorat amb els anys. Ja va nèixer tarada, aquesta democràcia. Esgarrada, amb mancances físiques i morals. Però si ho diu un prestigiós diari nordamericà, potser hi haurà més gent que es prendrà seriosament l’anàlisi crític que molts han fet des del principi.

El sistema postfranquista espanyol sempre ha estat una partitocràcia, amb lleis que eliminen la pluralitat política en favor del bipartidisme. Sempre ha estat excloent, partint dels pactes transicionals que van reduir i limitar l’espectre ideològic públic, i la varietat crítica d’opcions i projectes de futur pel país. Sempre ha generat desconfiança entre molts sectors joves, i no tant joves, en sectors que no han volgut participar del pastís del repartiment de poder i privilegis. Sempre hi ha hagut ciutadans que s’han mantingut crítics i atents a la deriva del sistema. De retruc, l’establishment (i amb una gran responsabilitat dels intel·lectuls orgànics de partits i mitjans) ha fet mans i mànegues per a silenciar o marginar la dissidència. I, quan s’ha vist desbordat, ha reaccionat amb fúria i intolerància, com han fet molts amb el 15-M i totes les altres veus tangents i derivades, radicals o insobornables, que han anat sorgint o resorgint, darrerament.

La gravetat i els efectes de la crisi han il·luminat el panorama. Sembla que molts ara s’adonen del frau. Han sorgit noves formes de crítica i de protesta. És trist, però, que la crítica i la dissidència o, fins i tot, la denúncia en veu alta de les perversions del sistema, aparegui quan se’n resenteix la butxaca o el lloc de treball. Hi ha bona part de responsabilitat ciutadana en l’acceptació d’aquest sistema. Ja sigui com a mal menor, per submissió i conformisme, o per que mentre els anessin bé les coses a ells, els importava un rava la resta. L’herència ideològica i sentimental del franquisme és encara molt present. El 20-N és l’aniversari de la mort de Durruti. Què ha passat en tots aquest anys per a què bona part de la classe treballadora voti partits que van contra els seus interessos?

Recomano la lectura de “La Transición en Cuadernos de Ruedo Ibérico” (Blaklist), en una excel·lent edició crítica de l’historiador Xavier Díez. Un recull de les veus silenciades i marginades de la transició. L’estat actual de fracàs democràtic ja s’intuïa en aquest textos, publicats entre 1970 i 1979. La revista i l’editorial van ser fonamentals durant al franquisme, però la seva heterodoxia, independència i lllibertat d’opinió van començar a ser molestes en consolidar-se el pacte de transició entre franquistes i antifranquistes. I se’ls va marginar fins a l’ofec. Molts dels autors, avui, han connectat amb els indignats.

Són escrits rigorosos i coherents d’una gran vigència avui pel retorn del PP, i la desafecció a un sistema que ha generat un 46’2% d’atur jovenil. Un exemple: “Quien amnistiará al amnistiador?” (1975) de Joan Martínez Alier, crítica al que quallaria en la llei d’amnistia del 1977, una llei d’impunitat pels franquistes amb el vistiplau de PSOE, PCE, CiU i PNB. La base per la política d’oblit i desmemòria, queavui impossibilita investigar què ha passat amb els 140.000 desapareguts. Al marge del relat oficial elaborat per Victòria Prego i altres, aquests textos aporten dades interessants sobre l’aristocràcia bancària o els grups de pressió economica, entre altres coses.

Xavier Díez ho sintetitza molt bé: “El franquisme va funcionar com un estat autoritari que permetia mantenir un statu quo invariable en els equilibris de poder tradicionals. La transició va fracassar estrepitosament, com ho va fer en el seu moment la Segona República, a l’hora de resoldre els tres grans problemes espanyols: cultura democràtica feble, desigualtats socials insuportables, incapacitat de resoldre les contradiccions nacionals internes. El desequilibri del poder a l’hora de construir el règim actual, va servir per ajornar la resolució dels tres reptes fins a les calendes gregues”.

xavier.montanya@partal.cat

L'independentisme té feina a Catalunya, no a Espanya

Una de les raons per les quals el personatge de Jaume Canivell, el venedor de porters electrònics que Josep Sazatornil encarnava a La escopeta nacional, de Berlanga, ha quedat per sempre en la retina de molts catalans és per la seva versemblança. Era una caricatura, és clar, però una caricatura que ressaltava els trets més galdosos de la personalitat catalana. De fet, l'èxit del personatge hauria estat impossible sense la identificació del públic. Avui dia, trenta-cinc anys després, potser ja no venem intèrfons a Madrid. Però, com feia en Canivell, que es delia per uns copets a l'esquena, continuem anant-hi perquè pensem que és la destinació natural dels catalans. I com que ara som més sofisticats i ens hem fabricat un arsenal d'arguments per justificar-nos, encara que només gestionem engrunes, hi ha qui fa abrandades declaracions intentant convèncer-nos de la importància que hi hagi una veu independentista a Madrid. "És molt important", diuen. "És vital", afegeixen. "Cal que ens votis perquè la nostra veu soni ben clara al Congrés i al Senat espanyols", conclouen. I ens ho diuen els mateixos que, any rere any, han aprovat uns pressupostos de l'Estat que inclouen l'espoliació de 22.000 milions d'euros anuals a Catalunya.

Confesso la immensa tristesa que em produeix veure fins a quin punt hi ha catalans que, tot i voler la independència de Catalunya, són incapaços de llevar-se del damunt la convicció que Madrid és el centre neuràlgic de la nostra vida. "Anirem a Madrid a defensar Catalunya", és el seu lema. Molt bé. Però, de què la defensaran? D'Espanya? Del PP? Del PSOE? Del Tribunal Constitucional? De la Guàrdia Civil? Com és que, a banda de frases buides, d'aquelles patriòtiques i ampul·loses que sonen tan bé en un míting quan s'encén la càmera del Telenotícies, no hi ha manera que es comprometin a res? Per què no ens diuen què faran a Madrid per la independència de Catalunya? En què canviarà l'estat de prostració en què es troba la nació catalana amb ells en aquella ciutat? Ens posaran un reclinatori, potser? Diu Esquerra que si treu tres diputats, els mateixos que ara té, ja serà un èxit. Un èxit? I què se n'ha fet, dels vuit que va arribar a tenir? No s'ha preguntat mai per què els va perdre? No li ha passat pel cap que la memòria és una de les facultats cerebrals que han permès a la humanitat arribar fins aquí i que hi ha gent que en té molta? Creuen de debò que hi ha gaire catalans que s'empassin que allò que no van fer vuit diputats el 2004 ho faran tres el 2011?

Franco fa 36 anys que va morir, però el seu esperit és ben viu perquè estem regits per una Constitució que va ser tutelada pel mateix feixisme que Esquerra va homenatjar el 2010 al Palau de la Generalitat a través de la persona de Samaranch. I en la democràcia totalitària espanyola és aritmèticament impossible, impossible, que Catalunya pugui capgirar la situació en què es troba. El PP i el PSOE són hegemònics i aniran sempre plegats en contra de les llibertats de Catalunya, de manera que la presència de tres independentistes al Congreso és merament ornamental. Pitjor que això, és l'aval que Espanya necessita per legitimar la seva falsa democràcia. Els independentistes a Madrid fan el mateix paper que faria un negre en un club de blancs en el supòsit que aquests últims, per contrarestar les acusacions de racisme, li cedissin una cadira en les seves votacions. El vot del negre, aritmèticament parlant, sempre seria inútil. Inútil com a representant dels negres, però molt útil per als blancs, ja que gràcies a la presència testimonial del negre podrien adduir: "Racistes, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els negres". PP i PSOE fan el mateix: "Totalitaris, nosaltres? I ara! Si fins i tot deixem que votin els independentistes". I aquest és el paper dels independentistes catalans a Madrid, el mateix que el del negre en un club de blancs. És obvi, per tant, que, de la mateixa manera que cap negre no hauria de caure en el parany de convertir-se en el babau útil que legitima el racisme, tampoc cap independentista del segle XXI no hauria d'anar a Madrid a legitimar un sistema totalitari i catalanofòbic que l'esclavitza per a tota la vida.

Què ens importa, com a catalans, que guanyi el PP o que guanyi el PSOE? Quina diferència hi ha entre Dupond i Dupont? La catalanofòbia espanyola és transversal i la història ha demostrat -inclosos els dos governs Zapatero- que PP i PSOE són dos partits nacionalistes espanyols enemics de Catalunya. De cap d'ells, per tant, mai no vindrà absolutament res que comporti la nostra llibertat. Mai. Adonem-nos que el discurs sobre la necessitat de millorar les condicions de vida de la presó és només el parany d'aquells catalans que en realitat no volen que marxem de la presó.

Arribats aquí, la pregunta que els independentistes conseqüents ens hem de fer és de què li ha servit a la llibertat de Catalunya avalar aquesta mascarada. I, immediatament, només mirant com està el país, en tindrem la resposta i copsarem la magnitud de l'ensarronada. Per això és èticament inadmissible que un partit independentista demani el vot a les eleccions espanyoles sense comprometre's per escrit a dir com independitzarà Catalunya des de Madrid i quines seran les seves accions en aquest sentit. És cert que a Madrid se'ns hi han perdut moltes coses, però ja mai no les recuperarem. És cert que ens han espoliat de dalt a baix, com al seu dia van espoliar les colònies d'ultramar, però ja mai no ens ho tornaran. Tanmateix hi ha una cosa que encara tenim, i és el dret i l'obligació de ser lliures. Un dret i una obligació que no s'exerceixen des de Madrid, sinó des de Catalunya. Un dret i una obligació que es materialitzen despertant consciències i enfortint l'autoestima de la gent, no pas anestesiant-la i dient-li que ara no toca mentre els anys van passant i es compten per milers les persones que van morint sense poder veure realitzat el seu somni. És la nostra voluntat de ser el que ens farà lliures, no pas el Congrés i el Senat espanyols.

www.victoralexandre.cat

Les retallades han de començar eliminant la monarquia

"L'aposta perdedora"

Malgrat que Alfred Bosch, cap de llista d'ERC a les properes eleccions espanyoles, va qualificar el pacte fiscal d'"aposta perdedora", val a dir que aquest és el projecte estrella d'ERC per a les esmentades eleccions i, en un exemple més de desorientació i d'esquizofrènia política, l'eix principal a través del qual el partit presidit per Oriol Junqueras pensa bastir els ponts d'aproximació a CiU. La construcció del pol independentista i l'estratègia d'obrir un conflicte polític democràtic a l'Estat espanyol queda, doncs, novament desplaçada a ERC en favor d'erigir-se com a crossa de l'ordre autonòmic, abans sota l'aixopluc ideològic de les polítiques socials del PSC i del tripartit i ara amb l'esquer d'una reforma del sistema de finançament com la que perfilen des del Palau de la Generalitat.

Treure's del barret una nova excusa per no avançar de forma manifesta cap a un procés d'emancipació nacional no és, malauradament, exclusiu dels actors polítics. També Òmnium Cultural, després d'esdevenir la punta de llança contra la sentència de l'Estatut i de suportar les agressions contra la llengua catalana per part de les instàncies judicials espanyoles (amb injúries de grups feixistes incloses, com les que es van perpetrar el passat cap de setmana), no planteja cap altre full de ruta que la unitat de les forces polítiques per aconseguir el concert econòmic, tal com es va desprendre dels actes de celebració del cinquantè aniversari de l'entitat aquest estiu.

Resulta meravellosa la capacitat que té un gran sector del catalanisme per parapetar-se en l'autoengany i caure una vegada i una altra en els mateixos errors. Continuarem sense fer cap pas endavant en termes de sobirania perquè ara mateix, ben bé en els orígens del plantejament de la contesa (centrada avui en el "pacte fiscal en la línia del concert") ens trobem davant dels mateixos paràmetres perdedors que han caracteritzat la política catalana almenys des de la darrera legislatura presidida per Jordi Pujol.

I és que el procés que estem vivint aquests dies en relació al pacte fiscal, la iniciativa del govern i l'informe de l'Institut d'Estudis Autonòmics, la comissió en el Parlament i la construcció d'un consens mantenen una inquietant analogia amb el procés de reforma de l'Estatut que, com se sap, va acabar laminat a Madrid durant la seva aprovació per les Corts Generals i rematat en els seus punts bàsics en la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Per si algú no ho recorda, també durant la ponència de reforma estatutària s'havien considerat els informes de l'Institut d'Estudis Autonòmics que dictaminaven la constitucionalitat de la proposta, un parer jurídic que ja vam veure quin respecte va merèixer davant de la jurisdicció constitucional espanyola.

Sóc dels que pensen que precisament la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut impedeix que Catalunya disposi d'un sistema de finançament singular al marge del règim comú, similar al concert econòmic del País Basc i Navarra, i negociat bilateralment amb l'Estat. Així em sembla que queda clar d'una lectura atenta del fonament jurídic 10 de la citada sentència sobre la impossibilitat d'apel·lar als drets històrics vinculats a la disposició addicional primera de la Constitució per reformar el sistema de finançament (l'ancoratge constitucional del concert basc i del navarrès) i dels fonaments jurídics 130 i següents que podrien impedir una reforma de la LOFCA en el sentit d'exceptuar Catalunya del règim comú.

Com que encara que hi hagués un remot pacte polític la reforma de la LOFCA acordada acabaria al Tribunal Constitucional, el qual aplicaria la seva jurisprudència, les aspiracions catalanes només tindrien alguna possibilitat de prosperar sota reforma constitucional. I ja hem vist que l'Estat espanyol només reforma la seva Constitució per perpetuar el dèficit fiscal que dessagna Catalunya però no pas per satisfer les demandes de justícia de les nacions perifèriques l'existència de les quals, per cert, també es troba negada des del mateix text constitucional.

CiU, doncs, ara estintolada per ERC, es disposa a arrossegar el país a una altra saga de fantasia política i jurídica que novament acabarà estavellada contra les roques de l'Espanya constitucional, aquesta vegada amb conseqüències molt més greus perquè l'escanyament econòmic derivat de la situació de dominació política està agreujant la crisi i rebentant la cohesió de la societat catalana. Continuar perdent el temps per por de no afrontar el repte polític veritable conduirà l'autogovern i el nostre teixit econòmic a una fase terminal.

Almenys la reforma estatutària va tenir la virtut de conscienciar una majoria creixent de la societat catalana sobre la impossibilitat de reformar Espanya i de constatar que només a través de l'estat propi hi ha alguna possibilitat de sobreviure com a nació. El creixement de la majoria independentista ja es va produir després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, no cal repetir un procés que, probablement, culmini amb la creació d'una altra majoria: la que estimi la incompetència suprema dels governants que, en la seva ceguesa i en la seva covardia, ens han portat a un desastre encara pitjor.

HÈCTOR LÓPEZ BOFILL

El Punt Avui. Edició Nacional 26-10-2011 Pàgina 20

Creix el suport a la independència de Catalunya

Creix el suport a la independència de Catalunya, segons l'enquesta del CEO

La intenció de vot de cara a les eleccions generals mostren una victòria de CiU en territori català, tot i que la formació ha perdut 0,3 punts respecte l'últim baròmetre. Les xifres reflecteixen una gran davallada del PSC que es quedaria amb el 16,3% dels vots, quan a les eleccions del març del 2008 va aconseguir més del 45%

L'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) mostra un augment dels partidaris de la independència de Catalunya. Si demà hi hagués un referèndum, el 45,4% dels enquestats votaria a favor de la independència, mentre que el 24,7% s'hi oposarien i el 23,8% optaria per l'abstenció. Aquestes dades suposen un increment del "sí" de dos punts i mig respecte a l'última enquesta del CEO. En aquest baròmetre, també es reflecteix que el 75% dels catalans donen suport al concert econòmic.

A menys d'un mes de les eleccions generals, l'enquesta del CEO també mostra la intenció de vot al territori català. CiU seria la força més votada amb un 22,6%, tot i que perd 0,3 punts respecte a l'última enquesta. Ara bé, la major caiguda la patiria el PSC, que es quedaria amb el 16,3% dels vots, gairebé dos punts menys que l'últim baròmetre i molt menys que el seu resultat a les eleccions del març del 2008, quan va aconseguir el 45,39%. La coalició independentista formada per ERC i Reagrupament és la que surt millor parada de l'enquesta del CEO, ja que augmenta la intenció de vot 1,8 punts fins assumir el 5% dels vots. Pel que fa a ICV, millora el seus resultats en comparació als comicis del 2008, però baixa una mica en comparació a l'últim baròmetre.

Respecte a la valoració dels líders, el candidat de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, és el més valorat amb un 5,81. El segueixen el president de la Generalitat, Artur Mas, i el nou president d'ERC, Oriol Junqueras. Els polítics menys valorats a Catalunya, segons els enquestats pel CEO, són Alícia Sánchez-Camacho (PP) i Albert Rivera.
http://www.eltriangle.eu/cat/