"La Generalitat no roba els nostres recursos, només administra les engrunes que ens queden després del robatori espanyol"
Les imatges que hem vist aquests dies
protagonitzades per personal de la sanitat, intentant agredir gerents
públics, colpejant portes, caminant per damunt de les taules de les
sales de reunions i trepitjant els papers de les negociacions entre
Govern i sindicats a la seu de l’Institut Català de la Salut són
patètiques. Ja sabem que no tothom és igual i que els incívics són una
minoria, però és obvi que per culpa seva queda tacada la imatge global
del col·lectiu. Són aquest col·lectiu i els sindicats, per tant, els
primers que haurien de reprovar d’immediat aquesta mena de comportaments
en lloc de justificar-los, com feia UGT adduint que “la gent està molt
crispada”. Què hauria de fer, aleshores, la societat catalana amb les
seus del Partit Popular i Ciudadanos després dels atacs catalanofòbics
d’aquestes formacions contra la nostra llengua? No és precisament això,
crispar-nos i violentar-nos, el que cerquen amb la intenció de
desacreditar-nos?
És molt comprensible que la societat catalana estigui angoixada davant
l’atzucac econòmic que viu el país i el retall consegüent de
pressupostos que afecten àmbits cabdals de la nostra vida. Especialment
sanitat i educació. I seria lògic que els partits polítics, en qualitat
de representants, actuessin per capgirar la situació. En lloc d’això,
però, hi ha partits que rendibilitzen les retallades en benefici propi
amb dues intencions ben clares: amagar el forat de 8.400 milions d’euros
que va deixar el tripartit en els comptes públics –una xifra equivalent
al pressupost del 2011 del Ministeri de Defensa espanyol– i fer-nos
creure que la culpa de l’esfondrament de Catalunya és de CiU i no pas
d’Espanya. CiU és culpable de no plantar cara a Espanya, això sí. En
aquest sentit, se li poden fer tota mena de retrets. Però no pas de
l’estat en què ens trobem.
Catalunya és víctima d’una espoliació ferotge, escandalosa i sagnant per
part d’Espanya, que arriba als 22.000 milions d’euros anuals –12.000
per família– i no se’n sortirà de cap de les maneres sense un Estat
propi. És materialment impossible. La resta és marejar la perdiu. I això
passa no sols perquè el temps va en contra nostra, sinó perquè, ofegada
la nostra economia i ofegada la nostra llengua, caminem inexorablement
cap a la desaparició de la nació catalana. És així, sense tancs ni
uniformes, com s’anihila avui dia un poble. Els tancs, com sabem, deixen
marques molt lletges; les trames ordides a porta tancada i les
mascarades al Tribunal Constitucional, en canvi, són molt més netes.
Pensem com n’ha de ser, de greu, la cosa, perquè fins i tot Miquel Roca i
Junyent –pare polític de l’estat de prostració en què ens trobem i vell
enemic declarat del concert econòmic– estigui tan alarmat i adverteixi
que ens volen enviar “a galeres”.
Queda clar, doncs, que les protestes contra les retallades estan
plenament fonamentades. Això ningú no ho pot discutir. El que no té
sentit és culpabilitzar la Generalitat. La Generalitat no roba els
nostres recursos, només administra les engrunes que ens queden després
del robatori espanyol. És contra aquest robatori, consegüentment, que
hem de canalitzar les nostres energies. Amb la sanitat al capdavant, si
cal. Cal tenir present que la retallada catalana és la conseqüència de
tot plegat, no pas la causa. La causa, aquella davant la qual tants
demagogs fugen d’estudi, és la retallada espanyola. Per això, si els
col·lectius més abrandats volen solucionar de debò els seus problemes
–en comptes de deixar-se instrumentalitzar pel Partit Socialista, que
divendres passat, desmarcant-se de CiU, Esquerra i ICV, s’alineava amb
el Partit Popular i Ciudadanos en contra del text que blasmava
l’exclusió de Catalunya en la reforma de la Constitució–, el que han de
fer és votar partits independentistes i traslladar les seves queixes a
Madrid. El coratge i la coherència es demostren enfrontant-se al poder
real, no pas paralitzant l’entrada al Parlament de Catalunya i agredint
diputats, com va passar el 15 de juny, o ocupant dependències de la
Generalitat, com va passar el 29 de setembre. Si Catalunya tingués el
concert econòmic, com el País Basc, ara mateix la seva sanitat gaudiria
d’un superàvit de 2.000 milions d’euros. Aquesta és l’autèntica veritat.
Però el concert econòmic és del tot impossible perquè PP i PSOE hi
estan visceralment en contra en nom d’Espanya, la qual cosa ens obliga a
dir les coses pel seu nom: el problema es diu Espanya i la solució es
diu Estat propi.
