'Una de les maneres de desfer un país és desfer el seu sistema financer

La presidenta d'Òmnium Cultural i economista considera que la reforma del govern espanyol és un atac gravíssim

A Espanya alguns diuen que el govern espanyol nacionalitzarà les caixes amb aquest nou pla de reforma del sistema financer. Però per nosaltres el que fa és desnacionalitzar-les o privatitzar-les: desnacionalitzar les unes perquè passen a tenir seu a Madrid i intervingudes pel Banc d'Espanya; i privatitzar les altres perquè les obliga a convertir-se en bancs. I tot això, a més, reduint al mínim l'obra social.

El que fa el Banc d'Espanya és aprofitar la situació de crisi i els pecats d'algunes caixes per obligar totes les caixes a convertir-se en bancs. També ho aprofita per a recentralitzar el model, eliminant tota capacitat de decisió financera dels territoris i desarrelant les caixes.

Una de les maneres de desfer un país és desfer el seu sistema financer. I per tant, el que vol fer el govern espanyol amb les caixes és gravíssim. Els mateixos que ataquen la llengua són els mateixos que ataquen les caixes, perquè del que es tracta és d'atacar allò que vertebra el nostre país. I la llengua i les caixes són dues de les coses que millor vertebren el nostre país.

La funció de les caixes és recollir estalvi i canalitzar-lo en inversió. Si això no ho manem amb intenció pròpia ens escanyem i ens ofeguem. No ens n'adonem, però el que fan és declarar-nos la guerra.

Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural i economista
Publicat a Vilaweb

Artur Mas, paisatge després de la victòria

Artur Mas està molt content, i en té motius. La seva victòria electoral, amb 62 diputats, a només 6 de la majoria absoluta, és irrefutable i tot aquell que intenti menystenir-la farà el ridícul. Artur Mas, per tant, se sent eufòric i legitimat per agafar les regnes del país i treure’l de la via morta en què el govern anterior l’ha deixat. De fet, per malament que ho faci, pitjor serà impossible. Només cal mirar com n’han quedat, de delmades, les forces del tripartit. No sols han perdut les eleccions, sinó que han estat literalment expulsades del govern. La seva, consegüentment, ha estat una derrota humiliant. Però, ja se sap, tal faràs tal trobaràs. Una altra cosa és quin pla seguirà Mas a partir d’ara. Només cal escoltar-lo per veure que s’ha preparat a fons al llarg d’aquests anys i que hi ha un canvi qualitatiu entre el Mas del 2003 i el Mas del 2011. Tanmateix, cal preguntar-se com s’ho farà per no decebre les expectatives dels milers i milers d’independentistes que l’han votat –n’analitzarem les causes un altre dia– i que, ja fos al carrer o a casa seva, li cridaven “Mas president, Catalunya independent”. Vull dir si és conscient que el seu èxit és la suma d’un munt de circumstàncies negatives –el desastre del tripartit, la conversió d’Esquerra en marca blanca del PSOE, la invisibilitzada i encara massa incipient aparició de Reagrupament i Solidaritat...– sense les quals el resultat de les eleccions hauria estat un altre. Què farà Mas quan els independentistes que li han lliurat el govern, però que són votants manllevats, no vegin cap avenç en l’àmbit de la plenitud nacional i comencin a posar-se nerviosos?

És cert que Jordi Pujol va governar amb els vots d’una multitud de fidelitats absolutes a la seva persona, però aquells temps ja no tornaran mai més i Mas no podrà comptar amb la carta blanca amb què comptava Pujol pel sol fet de ser qui era. Entre altres coses, perquè la Catalunya d’avui no és la mateixa de la d’aleshores. Això significa que Mas disposarà de molts menys recursos per justificar les renúncies i que un reguitzell de frustracions en aquesta mateixa legislatura li pot crear serioses dificultats, En altres paraules, els 62 escons obtinguts el 2010 són una arma de doble tall de cara a les eleccions del 2014. I els recents indicis de sociovergència, amb l’agreujant d’incorporar com a consellera de Justícia una persona que estava i està visceralment en contra de les consultes independentistes –és a dir, en contra del més elemental exercici democràtic d’una col•lectivitat: el dret de preguntar-se el que vulgui, quan vulgui i com vulgui, i a respondre’s a través de les urnes–, compliquen molt les coses.

Artur Mas hauria de fugir de la sociovergència per diverses raons. Tres si més no. Una, perquè el resultat electoral del 28-N va deixar ben clar que l’expulsió del Partit Socialista del poder no era perquè hi tornés encaputxat. Dues, perquè a CiU li pot passar com a Esquerra en el sentit que el gruix dels seus votants se sentin traïts en veure transmutat el seu vot catalanista en vot espanyolista en la mateixa mesura que es van sentir traïts molts votants convergents arran del pacte de CiU amb el PP. I tercera, perquè, com més notòries siguin la sociovergència i les renúncies nacionals, més elevada serà la collita que el 2014 farà Solidaritat. Des del punt de vista de l’estratègia política, s’entén que a CiU li faci més nosa Solidaritat que Ciudadanos. Bàsicament perquè mentre la primera fa ombra al seu catalanisme, els segons, per contrast, el fan més lluminós. Però no crec que l’intent sistemàtic de desacreditar i desfavorir Solidaritat tingui rendibilitat electoral. Més aviat al contrari. Sobretot si els progressos de caràcter nacional no arriben o tenen forma d’engruna. És molt lloable que Artur Mas tingui com a prioritat treure Catalunya de la crisi, però haurà d’explicar com pot sortir de la crisi un país emmanillat, que no té capacitat legislativa, que no gestiona els seus propis recursos i que pateix una espoliació de 22.000 milions d’euros anuals.

Victor Alexandre

Mas versus Laporta

El que m'agrada més del president Mas és que és un cap de pont entre la classe mitjana que ha aguantat Catalunya en temps difícils i aquest món de Pedralbes cofoi i castellanitzat que s'ha beneficiat del país tot i odiar-lo. El que m'agrada més de Laporta és la coratjosa humilitat amb què és capaç de fer abstracció de si mateix per defensar els seus ideals. El perill de Laporta és fer el ridícul, però el perill de Mas és quedar atrapat en la teranyina de complicitats que ha anat forjant. La cara d'estaquirot que fa el Sandro Rosell, de la qual tothom parla a Barcelona, és la cara que fan els qui s'han deixat agafar per allà on no toca.

Mas és l'última versió d'una fórmula intel·lectual que té més de 100 anys; Laporta és l'últim intent de trencar la divisió entre rics i pobres amb la qual la monarquia juga des de fa més de cinc segles, per dominar el país. Laporta porta dins un llibertí; Mas un membre d'aquesta classe dirigent mesquina, que vol manar de franc i carregar els neulers dels seus fracassos als seus compatriotes. Presentar Laporta com un hooligan és tan fàcil com tractar Mas d'empleat. Tot i així, a Laporta li surten botxins per tot arreu, mentre que Mas està envoltat de llepes. Jo mateix he perdut dues feines per parlar de Laporta, en canvi, mai que no he tingut cap problema per parlar de Mas.

Laporta no sap contenir-se, però Mas evita veure -i pensar- res que no pugui controlar. Laporta de vegades sona buit, però de vegades Mas és petit d'ànima. Tots dos estan igual de sols i tot dos es troben en una situació igualment difícil. Tots dos saben una gran veritat, i es preserven amb un punt d'ingenuïtat. Tots dos són conscients que s'ha acabat una època, i tots dos juguen amb honestedat les seves cartes. Mas té més l'escut, però Laporta té la llança. Mas té les formes, però Laporta té la flama. Mas mira d'eixamplar el país per integrar-hi els espanyols, però Laporta mira d'endurir i fer créixer el nucli dur perquè la negociació sigui més fàcil.

És curiós: malgrat que Mas ha tingut molts més vots que Laporta, tots els grans titulars que fa a la premsa semblen pensats contra el seu petit rival. Quan diu que no és un "salvador", quan diu que no és un "alliberador", quan recorre amb insistència a la seva dona, tot allò que fa amb falsa solemnitat, evoca una imatge negativa de Laporta. En el fons, no hi ha cap altre líder que posi Mas tan nerviós, ni que l'obligui a fer la pantomima, perquè no hi ha cap altre líder que li pugui fer ombra o deixar-lo en evidència. Laporta qüestiona la imatge que Mas té de si mateix, mentre que la resta de contrincants són ninots d'una representació que l'afavoreix perquè ha après a dominar-la.

M'agrada que Mas i Laporta siguin de Barcelona. Sempre que aconseguim una mica de llibertat, les millors coses que li passen al país vénen de Barcelona. La nostra capital és com la primavera. És una ciutat que sempre torna, que ha perdut la capacitat de resistència però que reneix de seguida que les condicions milloren. Com pot veure qualsevol turista que visiti Santa Maria del Mar, la gràcia de Catalunya no ve de la retòrica ni de l'opulència, sinó d'una combinació molt delicada d'austeritat i força. Mas i Laporta no se'n sortiran per separat. Per això tot els empeny a enemistar-los i per això m'agradaria que trobessin la manera d'ajudar-se. Al final d'una pel·lícula, la grandesa de Laporta passaria per aconseguir que Mas fes la independència i la grandesa de Mas, per reconèixer de veritat el coratge i la noblesa de Laporta. En el món real, el que pot passar, és que el PP governi la Generalitat d'aquí uns anys. Potser així quedarà clar que Maquiavel no va escriure El príncep pensant en un president d'Autonomia, i que un país sense estat només té la força moral del seus homes per tirar endavant.

(La Fundació Catalunya Oberta ha decidit prescindir dels meus articles d'opinió. Vull donar les gràcies als lectors que han fet d'aquesta columna una les més llegides del butlletí).

Enric Vila

"Troglodites",una editorial del New York Times

La Plataforma pel Dret de Decidir denuncia i rebutja la declaració i la pròrroga de l’estat d’alarma per part del Govern espanyol

La Plataforma pel Dret de Decidir denuncia i rebutja la declaració i la pròrroga de l’estat d’alarma per part del Govern espanyol i el Congrés dels Diputats arran de la greu situació provocada pels controladors d’Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (AENA). Considerem que l’estat d’alarma afecta directament els dos eixos indestriables sobre els quals es fonamenta l’acció social i política de la PDD, això és, la qualitat del sistema democràtic que ens regeix i el dret dels Països Catalans a decidir lliurement, sense amenaces i intimidacions, com vol construir el seu futur.

L'actitud del col·lectiu dels controladors aeris ha vulnerat greument el dret al transport i a la lliure circulació de milers de persones. Calia prendre mesures dràstiques i efectives en contra d'aquest col·lectiu per defensar els drets de tots els ciutadans, però, en un Esat democràtic, les mesures que s'han de prendre en aquests casos són totes unes altres. Anteriorment, en altres Estats, altres col·lectius de controladors aeris ja havien intentat imposar les seves demandes laborals amb accions similars a les preses pels controladors espanyols, però en cap cas, els governs respectius havien resolt el problema militaritzant el col·lectiu en qüestió. Els Estats democràtics havien resolt sempre el xantatge sense necessitat de decretar cap estat d'alarma, ni d'excepció.

El govern espanyol, aprofitant la desmesurada i també antidemocràtica actitud dels controladors aeris, ha aplicat una mesura totalment desproporcionada segons la qual, per primera vegada des de 1978, es modifica transitòriament el règim jurídic ordinari i es posa un determinat grup de ciutadans sota jurisdicció militar. Pensem que és responsabilitat dels representats públics de l’Estat preveure i resoldre, mitjançant la planificació i la negociació, possibles conflictes amb treballadors que pertanyen precisament a l’administració estatal i sobre els quals recau la seguretat de tants ciutadans. Cal recordar, a més, que les divergències amb aquest col·lectiu no són noves, sinó que s’arrosseguen de fa temps. Pensem, doncs, que el Govern espanyol ha negligit les seves responsabilitats en els darrers anys a l’hora de trobar una solució sobre els seus propis treballadors i que, per reforçar una popularitat en hores baixes, ha optat per fer ús del monopoli de la força i de mesures essencialment antidemocràtiques contra un col·lectiu per qui l’opinió pública no sent cap simpatia.

La PDD vol expressar que la militarització que comporta l’estat d’alarma no pot ser mai utilitzada per un govern democràtic per resoldre un conflicte laboral, queés un precedent negatiu i perillós que va més enllà d'un conflicte laboral, i que l'únic que indica és el poc respecte als principis democràtics que té el govern que l'utilitza.

Aquesta mesura ha obert la porta a unes maneres de fer que poden ser perilloses en futurs conflictes socials i polítics dintre de l'Estat espanyol. En aquest sentit, la PDD vol recordar que la Ley Orgánica 4/1981 preveu l’aplicació de l’estat de setge quan es produeixi o amenaci de produir-se un acte contra la integritat territorial d’Espanya, i l’aplicació de l’estat d’excepció quan circumstàncies extraordinàries fessin impossible el manteniment de la normalitat mitjançant els poders ordinaris. En aquest últim cas podrien suspendre’s drets fonamentals com el dret a la llibertat i la seguretat, la inviolabilitat del domicili, la lliure circulació, la llibertat d’expressió i de comunicar o rebre informació veraç, el dret de reunió, de vaga, etc.

Per tot això, instem als ciutadans a no donar cap mena de suport ni pàtina de legitimitat a l'esmentada mesura, i a denunciar la manca d'actitud democràtica d'aquesta mesura.

El català, llengua sotmesa a l'espanyol

Interessantíssim el llibre Per a un ús ètic del llenguatge, de la filòloga Rosa Calafat, publicat fa pocs mesos i guardonat amb el Premi d'assaig breu Josep Irla 2010. Dividit en cinc capítols que Calafat anomena "cinc principis", hi trobem un retrat lúcid, i alhora inquietant, de la realitat nacional del país i del seu estat de prostració política. L'estat de la llengua, al capdavall, és un reflex de la situació de anormalitat en què vivim i el llibre, pàgina a pàgina, fa més evident que l'únic camí per capgirar aquesta inèrcia anorreadora és la constitució d'un Estat propi. Sense les eines d'un Estat no salvarem la llengua de la mateixa manera que no salvarem res que tingui a veure amb la nostra identitat nacional, més enllà de quatre tradicions folklòriques.

Els cinc principis de Calafat ens parlen "del llenguatge com a eina de conjunt", "de diversitat cultural versus comunicació globalitzada", de la necessitat que els mitjans de comunicació normalitzin "el punt de vista català", de la subjecció del llenguatge políticament correcte "als principis legals que hi regeixen", i de la importància d'un nom comú per a tota la comunitat lingüística catalana que impedeixi l'esquarterament que ara pateix. Heus aquí un tast:

• "Les paraules d'una cultura se substitueixen, es matisen o es reciclen talment com el vidre, el plàstic o qualsevol material d'ús de la col·lectivitat. Les paraules poden ser veritables eines de protecció i de contenció cap a altres cultures, o no. El francès mediàtic es protegeix de l'entrada d'anglicismes -Llei Toubon, 1994-. L'espanyol modern no té catalanismes. El català modern conté una allau d'hispanismes."

• "Ens convé trencar el tòpic prejudici que es basa en el fet que el català només es pot assemblar al castellà. El català, des del moment que és una llengua creada per humans, i independentment de la seva filiació a una família lingüística, comparteix trets culturals amb altres llengües. I parl d'aquest prejudici perquè ha estat massa usat a l'hora de justificar el català fàcil: aquell català que només pot ser observat des d'un punt de vista, l'espanyol."

• "La percepció que un poble té d'ell mateix es regula a través dels punts de vista que corren pels seus canals difusors de conformitat social. I s'introjecta en termes de confiança i transparència en la informació. Ara com ara, les eines pedagògiques mediàtiques internes no ajuden gaire a veure'ns com un mercat lingüístic únic: clar i transparent; ja hem vist com les externes tampoc."

• "Posats constantment en la necessitat de triar entre una llengua suposadament salvada però sistemàticament presentada com a problemàtica -el català- i una altra d'aparentment neutra i sense cap d'aquests problemes -la llengua estatal-, molts catalanoparlants van fent habitual la dimissió lingüística fins a concebre-la com l'únic comportament normal, o l'únic educat. Interioritzen, així, una mena de sentiment d'obligació de passar-se a la llengua dels altres sense tenir dret a la reciprocitat."

• "La llengua és el component cultural que camina per sobre dels referents i s'estén amb identificació immediata a través dels seus parlants."

Llegiu-lo, reflexioneu sobre les seves conclusions i actueu en conseqüència.
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat